Tal com raja

Massa espavilats

2009-10-31T13:39:00.003+01:00

El Cafè amb Llet d’aquest mes d’octubre –no cobro ni per fer propaganda d’aquesta publicació ni per auditar dels números d’exemplars que pugui distribuir- es feia ressò que l’anomenat radar del Corral del Pollo – d’aquests tampoc he cobrat ni un tiberi- havia interceptat 8.786 conductors circulant amb una velocitat excessiva per aquest tram de la població.

D’aquests 8.766 conductors interceptats, 792 havien sobrepassat la velocitat permesa en més de 40 km/h, el que traduït al diccionari del Servei Català de Trànsit significava 450.- € de sanció administrativa i la retirada de 6 puntets per cadascú dels conductors sancionats.

Per la resta dels 7.994 conductors interceptats la traducció es deriva, sent generosos i aplicant la sanció mínima possible, 100.-€ per barba o faldilla infractora, fet que ha comportat, com a mínim, un benefici net de 1.155.800.-€ en 9 mesos! Això sí que són amortitzacions!

I la pregunta és, a què es destinaran aquests diners? Potser es destinaran a millorar la seguretat dels conductors per mitjà de la col·locació de les barres de protecció pels motoristes, o bé en la millora del ferm o a la realització d’un pas soterrat que uneixi el barri de Sant Lluís o a passos soterrats per a la fauna? Error 1. Doncs, segurament a la realització de cursos de reciclatge per els conductors sancionats i/o campanyes de conscienciació? Error 2. Doncs, ostres, potser, a millorar la deficient senyalització de les carreteres de l’estat espanyol? Error 3.

Doncs no senyors, en el país de la faràndula per excel·lència, aquests calers esdevindran un benefici més de l’Ajuntament, essent aigua d’estiu per les arques municipals, que al temps que corren, veuen com no entre ni un duro en concepte de plusvàlues ni de llicències d’obres i cerquen a la desesperada ingressos no previstos.

I després és quan un agafa l’autopista, perquè no té més remei, i cada dos per tres es troba amb un energumen que circula tranquil·lament pel carril del mig trepitjant ous, amb l’autopista atapeïda i amb el carril de la dreta ben buit. I què passa? Doncs res. Per què els senyors de Trànsit, que fan coses molt i molt rares, no ho troben prioritari. Això sí, si tu vols avançar aquests carallots, et toca passar a dos pams de la mitjana.

Tots sabem que la ignorància no esdevé un eximent per poder incomplir la normativa, més malament aniríem sinó. Per això esdevé necessari la realització d’onades de sensibilització i reciclatge per recordar a tots els conductors “sabelotodo” aquestes banalitats, que de tant simples resten oblidades per molts. I com sempre, per posar-ho en pràctica, com gairebé tot en aquesta vida, es necessiten aquells calers que han estat ingressats per l’administració per mitjà de les sancions administratives de trànsit i que es destinen a altres finalitats allunyades de la seguretat del trànsit

Per tot això esdevé necessari i imprescindible una normativa que reguli el destí dels ingressos que recapti qualsevol administració o el SCT en concepte de sancions administratives de trànsit i que obligui, en conseqüència, a utilitzar aquesta saca de calers per la millora de la seguretat del trànsit i la formació, conscienciació dels conductors. D’aquesta manera m’arribaria a creure que vetllen per la nostra seguretat.

Mentre aquesta no existeixi i els calers ingressats per sancions administratives de trànsit es destinin íntegrament a finalitats radicalment diferents d’aquestes, que no ens venguin la moto, l’administració està actuant amb un ànim totalment recaptatori.

Incivisme al màxim exponent

2009-09-26T16:33:00.002+02:00

Els blanencs, collonuts com sempre, disposem de l’Ajuntament més incívic de les comarques gironines. I no perquè sigui dels ajuntaments més endeutats de les comarques, que també, sinó pel fet d’haver aprovat l’última ordenança de civisme sota l’empara del silenci i secretisme.

Ah! I sense oblidar-nos del Sr. Lillo i del “pobre” conductor del camió de la brigada que li ha fet de paraigües per aguantar el xàfec sobre l’escàndol del reciclatge made in Blanes, “all in one, it’s better!”. Quina colla de xixarel·los!

Així doncs, l’ordenança de civisme naixia coixejant, donat que l’Ajuntament havia negat qualsevol procés participatiu obert a les entitats socials de la nostre població, vetllant exclusivament per aconseguir la major la celeritat en l’aprovació d’aquesta nova ordenança municipal per part del Ple municipal, tot i que, ja fa anys i panys que diferents projectes d’ordenances, és a dir, diferents copy and paste d’ordenances cíviques d’altres municipis i ciutats com la de Barcelona, han passat per les diferents mans dels regidors blanencs.

A què venien les presses demostrades? Doncs no ho sabem. El cert és que, per sorpresa, va aparèixer a l’ordre del dia del Ple de 27 d’abril i es va aprovar inicialment. Posteriorment va començar, novament, una altre fase de secretisme. Mutis absolut a la pàgina web de l’Ajuntament sobre aquesta notícia i llargues en el departament competent per intentar, fer d’Indiana Jones i, conèixer el contingut d’aquesta nova ordenança.

Mentrestant, qui dia passa, any empeny, i la missió única i exclusiva de l’Ajuntament consistia en deixar transcórrer el termini per a poder presentar al·legacions i, afavorir així que l’ordenança quedés aprovada automàticament, tirant pel dret, i sense necessitat d’haver escoltat ni raonat amb ningú. Sords com autèntiques tàpies. L’objectiu, però, no el van aconseguir, donat que alguns valents van aconseguir conèixer el contingut del text i, fins i tot, presentar-hi al·legacions. Unes al·legacions que dies més tard passarien pel ribot.

Així doncs, l’ordenança entrava finalment en vigor a principis de setembre, coincidint amb una altra titellada de l’Ajuntament. Ara que la nova ordenança ja és aplicable, i que, per tant, es necessitaria l’aprovació d’una nova ordenança per realitzar-hi modificacions, aquest gran Ajuntament que havia negat qualsevol modus operandi participatiu fins aquest moment, ara posa a disposició del ciutadà un mitjà, via internet, per a millorar l’ordenança! Viure-ho, per creure-ho! Ara que tot està preparat, cuinat i llest per emplenar les arques municipals ens demanen l’opinió? Això se’n diu HIPOCRÈSIA -amb majúscules i negreta- .

Tot i que la nova ordenança ja és aplicable, tot continua igual a la gran meca del turisme. Sense anar gaire lluny, ahir, als quatre aturats/jubilats que gaudíem de la fina sorra “espanyola” procedent d’Arenys de Mar, que ens han portat a la Platja de s’Abanell, ens van oferir “Massage”, ulleres “Galvin Glein”, l’últim polo “Lancoste” i fins i tot cocktels exòtics i gratuïts, d’alcohol evidentment, en els locals més inhòspits del poble. I, mentrestant, nosaltres amb cervesa en mà, incomplint també amb el contingut de l’ordenança.

Això sí. La gran poltrona tranquil·la. Ja té una “nova” ordenança de civisme, a semblança de la Gran Barcelona, tot i no contemplar ni preveure l’arranjament de les problemàtiques del nostre municipi i que l’ànima d’aquesta sigui exclusivament recaptatòria.

Glòria a Santa Anna.

No som el que som sinó el que fem per canviar el que som.

2009-09-09T21:23:00.003+02:00

Diuen alguns maresmencs que d’Arenys només n’hi ha un, que és l’Arenys de Munt!

Doncs a la retina de molts perdurarà, i per bastant de temps, la rebel·lió d’aquest poble maresmenc amb la seva, ja famosa i polèmica, convocatòria de consulta popular. Passi el que passi, Arenys ha sembrat una llavor de fermesa i simbolisme.

Als temps que corren, en ple corredor de la mort d’aquell Estatutet retallat, escapçat, o com deia el mateix Alfonso Guerra, “Cepillado”, els simbolismes esdevenen cabdals i necessaris per a despertar un poble endormiscat entre tant conformisme benestant estratègicament forjat per les administracions i els mitjans de comunicació.

Amb aquest context, i tenint en compte que la iniciativa sorgeix de la proximitat que representa el municipalisme, no m’estranyaria que la consulta anés quallant arreu del territori per acabar arrossegant a bona part del poble català, a confirmar allò que tots sabem: Som molts més dels que es pensen. Això sí, n’hi han molts d'emprenyats, cremats, dispersats, adormits i esmeperduts.

Això doncs, aquest any el poble català, que no els partits polítics que diuen representar-lo, es planta. I es planta amb megàfon en mà per enunciar a tort i a dret, això sí, respectant en tot moment la normativa de contaminació acústica: Que encara som aquí! Que bramem perquè ens sentin, perquè s’incomodin i perquè, sobretot, sàpiguen que tornarem! Quant? Tot un misteri del mateix Stephen King, però tornarem. Mentrestant, nosaltres, potser, romandrem entre conformismes i migdiades. Ells, amb la por. Molta por. I això ens agrada...

En tot cas, que recordin que mai serem els vençuts, sinó aquells que canviarem la història recordant els errors del passat. Temps al temps.

11S09

Quatre gats

2009-06-02T22:28:00.003+02:00

Esperverat, acollonit, esmaperdut. Així m’he quedat del seguiment efectuat de les eleccions europees durant la setmana triomfal de l’exercit de catalunya. Mentre els Almogàvers trinxaven, aquesta vegada Roma -sí Pou, era Roma-, aquí es mantenia un absolut silenci sobre les eleccions europees.

I no perquè Catalunya is not Spain, que també, sinó perquè Europa cada vegada ens queda més lluny. A més, a mesura que baixem graons de la piràmide estamental forjada per la política econòmica que ens assetja, encara hi trobem més indiferència. Per cert, a les Espanyes estaven distrets amb els vestits d’en Camps. Quin nivell!

Però posem-nos seriosos, qui serà el culpable de la gran indeferència/abstensió? Dels polítics? Dels ciutadans? Del projecte d’Europa? Del model democràtic? Malauradament, ningú serà incapaç d’efectuar la més mínima autocrítica ni raonament seré i acurat que es mereixeria aquesta qüestió.

Espanya país de la faràndula allà on existeixi és hora que innovi. Calen propostes trencadores. Repassem les més popularment acceptades, com els escons lliures. Volem que s’acabi la incertesa de què carai passa amb els nostres vots en blanc. Cal que els vots en blanc computin a l’hora de fer el repartiment d’escons segons la mal anomenada Llei D’Hondth i esdevinguin un avís per la classe política. Volem veure globus de color blanc assentats en la poltrona, com a càstig per a la classe política. Altres mesures per incentivar el vot podrien ser les reclamades llistes obertes, perquè així tots i totes ens podem entretenir cercant al google l’historial dels personatges, per acabar col·locant creuetes com si fos una travessa. I sobretot, que es puguin restar vots! Qui no ha pensat alguna vegada, aquest xixarel·lo és un incendiari impresentable! ( records al Sr. Alejo Vidal)

Per altra banda, que més bonic que quant vagis a votar et donin un número per a participar en un mega, hiper, sònic ( si no es planteja amb aquest registre lingüístic, no tindrà èxit) sorteig . La pela és la pela. Com més vots, més diners per a repartir pel premi de la grossa... I si fóssim, un país com el del company Berlusconi, -Déu no vulgui- m’atreviria a proposar descomptes fiscals dels tributs cedits als ents locals.

Això sí, tota mesura ha de passar, per introduir botifarres i un bon got de vi de bon matí, i pastes i cafè per desprès de la migdiada, per tots aquells valents que dipositin la papereta, sobretot sense el DNI, dins la urna. Ja sabem que, amb la panxa plena, tot es veu d’un altre color! I de ben segur que, com a mínim, els estimables vots dels avis i àvies augmentaria en escreix.

Tranquils companys, tot està previst, els catalans estem acostumats a fer números. Tot això es pagaria amb l’aportació del 1% del pressupost que destinin els partits polítics en les campanyes electorals.

Ha arribat l’hora senyors polítics. Pensin, rumiïn, facin tiberis a costa de nostra esquena, el que vulguin, però tinguin clar que, ADAPTACIÓ O EXTINCIÓ...I no tinc gaire clar de quin camí emprendrem... Hi ha gent molt rara en aquest món.

Prohibit el pas, propietat privada

2009-05-18T20:10:00.001+02:00

Amb la església hem topat, o el que és el mateix, amb els petrodòlars i els drets inherents a la propietat privada. Així de clar, així de trist, així de real. Però, quin és el límit al dret constitucional a la propietat privada?

Algú pot gaudir d’una finca catalogada, i en principi protegida, per un PEIN o PNIN sense límits? És a dir, en perjudici de tercers, o el que és el mateix, en contra de les 20.000 persones que van signar a favor de la protecció del paratge natural Pinya de Rosa? Es pot decidir unilateralment vallar la totalitat del perímetre de la finca i/o efectuar un desbrossament que podria ser exemplar en una finca privada on s’hi pretengués efectuar una explotació forestal i/o una tallada d’aclarida, però mai per una finca protegida per mil i una figures jurídiques?

Com sempre, tot i els matisos que poden existir en les respostes de les diferents qüestions plantejades, aquestes ens porten a la conclusió, una altra vegada, i ja en són unes quantes, que hem fet el préssec.

Així de clar, així de català, així de passarells. És ara, i no abans, que alguns se n’adonen del fatal error de no haver exercitat el dret de tempteig i retracte que disposava la Generalitat de Catalunya per comprar el paratge natural amb les mateixes condicions de qualsevol ofertant que realitzés una proposta de compra. La prova d’això, novament, el silenci de la totalitat dels partits polítics blanencs.

La inconsciència tranquil·la. Aquest és l’estat anímic dels nostres representants polítics. Cap s’ha postulat sobre l’afer, perquè, o bé per còmplices, o bé com autors materials, tots esdevenen directament responsables del gran disbarat. Uns perquè governen a Blanes, els altres perquè governen a la Generalitat, els de més a l’esquerra perquè formen coalició amb els governants, els que prenen decisions segons els rendiments electorals que a més han esdevingut marca blanca dels primers, i els últims, perquè s’autoexclouen ells mateixos, al donar prioritats a qüestions més importants com la unidad de españa. Gràcies a tots per fer-ho possible!

Gràcies de tot cor, i en especial a l’Il·lustre conseller Sr. Nadal. Una altra perla per afegir al seu dilatat currículum, però no pateixi, fins a la propera, que aquí ningú mai assumeix responsabilitats. Com sempre, els de baix, cornuts i pagant el beure. Així s’aguanta el país. Quins collons!

Tradicions inaudites

2009-04-23T00:30:00.007+02:00

No, aquest any no. Si esperàveu un article sobre la festa nacional de Catalunya que avui tots celebrem, haureu d’accedir a l’article de l’any passat. La veritat sempre per endavant. Tampoc parlarem de llibres donat que, seguint el savi consell del gran mestre, de llibres se’n compren durant tot l’any excepte per Sant Jordi. Queda dit.

Comentarem però, una realitat empírica de la cultura catalana reconvertida en teoria filosòfica, de la qual, com a mínim, un gran amic, funcionari per cert, n’és el propulsor.

Penseu el que volgueu, com sempre, però mai podré arribar entendre l’obsessió humana per petonejar-se en determinats àmbits i situacions amb l’única finalitat de complir el protocol.

A veure, per què carai, la gent s’ha de petonejar quan fa molt que no es veu, o per felicitar un aniversari, o quant s’està de marxa en qualsevol pub/discoteca a les fosques, o desprès de regalar el llibre i la rosa de torn, i en canvi, si amb aquella persona coincideixes sovint o simplement vas al cinema en comptes d’anar a fer el pardal en un pub, no es fa el mateix ? Va, home va!

Qui no ha sigut víctima de la crueltat de ser crivellat a petons un dissabte nit en qualsevol pub/discoteca, i l’endemà, observar amb perplexitat, com les vint-i-tres persones que t’havien petonejat la nit anterior, en prou feines mouen el cap en veure’t pel mercat de Tordera fen el tafaner?

Com diria l’amic Mikimoto, això només ens passa als catalanets? O bé, aquesta tradició ens ve importada per alguna de les “civilitzacions” que en algun moment de la història s’han sentit encuriosides per esvalotar el galliner del nostre país, i com el qui no vol la cosa trinxar uns quants avantpassats i enfonsar quatre parets?

En qualsevol cas, digne d’estudi per la Generalitat, una institució amb experiència consagrada en l’elaboració d’estudis d’aquesta magnitud. Tranquils, ja ens en guardarem de demanar-li’s el 3%.

En tot cas, companys, una miqueta de compromís amb aquesta societat, i cap a trencar tòpics. Petoneja i petoneja tant com vulguis, però amb continuïtat, que sinó mareja! Deixeu-se de punyetes, i si avui petonejes, demà també, i qui dia passa any empeny.

Carpe diem companys, carpe diem!

De potes enlaire...

2009-04-16T23:37:00.001+02:00

... i per molts anys! Aquest ha resultat ser el panorama de la vila dels grans projectes, mai consumats, durant les anomenades vacances de setmana santa, altrament conegudes com la gran estafa del calendari laboral pels quatre tristos dies festius concedits pel Molt Honorable calendari laboral. Sí, quatre dies i no cinc. No tothom té el privilegi (?) de viure i treballar a la gran Meca del turisme i gaudir del dia de la Nostra Mare de Déu del Vilar, reconvertida, des de fa un bon grapat d’anys, en Rocío.

Doncs sí. Amb la temporada turística batejada, la crua realitat de la Meca turística del turisme familiar era totalment desoladora. D’acord, desoladora per aquells il·lusos que encara es pensen que la temporada turística a la Meca del turisme familiar comença amb la setmana santa i s’allarga fins a mitjans d’octubre, quan en realitat, tot blanenc que trepitgi normalment el poble amb espardenyes o xiruques, coneix del cert, que aquí la temporada són quatre setmanes, i gràcies.

Així doncs, carrer Ample i part del Muralla rebentats i guarnits amb taulons, tubs i valles. Si ens acostàvem al passeig, per sort, la Joana, aquell quillat del qual mig poble li va robar els “xalecos”, boies, navegadors i tot el que fos desmuntable, havia estat desmentallat, un parell de setmanes abans. Això sí, la sorra de la platja cerca-la pel Maresme quan agafes el trenet de la costa, i del passeig, mini passeig, passera o corriol, digueu-li com preferiu, o creieu més oportú, ja en sabeu la història, la mar el va esborrar del mapa en bona part del seu tram, junt amb el gran carril bici, l’aparcament a primera línia de mar, i el carril de circulació de vehicles, i encara s’hi està treballant (?) perquè els dies dels focs, compte, tots firmes, “palabras mayores”, gràcies a la política del maquillatge s’ha de disposar d’un metre de passeig i s’hi pugui encabir, si més no, uns quants milers de persones(?) per fer “oooooooooh”. Made in Blanes i amb denominació d’origen.

D’aquesta manera, els propers anys, es presenten empantanegats amb mil i una obres, que afectaran a unes teòricament complicades temporades turístiques, degut, en part, en l’anomenat temps de crisi, que fa possible que tothom disposi de tema de conversa i que, al mateix temps, els centres comercials rebentin de gent, com a mínim, passejant.

Així doncs, si repassem els projectes d’obres pendents d’executar en la vila dels projectes, el panorama fa esgarrifar... A veure, recompte, el Projecte definitiu del passeig capitanejat pel Ministerio de Costas, el Projecte de reurbanització i millora del barri de s’Abanell sota la tutela de la poltrona blanenca, la reforma del Port Pesquer de Blanes ja aprovada inicialment per l’Ajuntament, l’ampliació de l’aparcament sotsterrani del centre i la construcció de l’aparcament a la plaça Onze de Setembre, i tot això, sense oblidar les reformes i obres previstes pel Plan Zapatero, reconegudes pels panells de grans dimensions que el Real Decreto obliga a col·locar en un punt primordial proper a l’execució de les obres. I sense menysprear, el projecte insigne de Blanes, el gran projecte Isozaki.

I tot això, sense perdre la denominació Meca del turisme familiar, és a dir, xalet/apartament “seixantero” de segona residència de la corona metropolitana barcelonina. Tota una assegurança de butxaques plenes i mans foradades, oi?

Que nostra Mare de Déu del Vilar agafi ben confessats a comerciants i restauradors. Amén.

El seny no els ha fet traïdors

2009-03-27T22:52:00.003+01:00

Doncs sí, demostració de seny i d’estratègia, en ple barri de Sants, dels estudiants anti-Bolonya que posen en entredit l’espectacular desplegament de cossos de seguretat per les Rambles que havien acordat els nous responsables d’aquests.

Els estudiants, aquell col·lectiu que no està lligat, encara, ni de mans i peus, amb bancs, empreses, favors ni interessos ocults, esdevenen l’aire net de la societat. Això, els permet realitzar una crítica senzilla i honesta de tot allò que els envolta. Cap més col·lectiu és capaç d’impregnar-se d’uns sentiments i valors tant sincers com els dels estudiants, i molt menys donen el seu braç a tòrcer fàcilment.

Tot i el menyspreu general que desprenen els estudiants en la gran majoria de la resta de la societat, tutelada per les grans masses informatives, controlades totes elles per ferotges grups empresarials, aquesta vegada se’ls ha valorat de diferent manera. Suposo que, les batusses de la setmana passada, sense solta ni volta, protagonitzades pels anomenats anti-avalots contra periodistes amb el braçalet de la Creu Roja, i tot “quisqui” que gosés penetrar en “territorio comanche policial”, ha fet quallar un missatge d’alerta sobre l’anomenada “única policia nascuda en democràcia” que actualment estem formant a l’acadèmia.

Les imatges que, per sort, tots hem vist – si no hem tancat els ulls o em mirat al gat com miolava, clar- ens han mostrat la praxis de la batuda, cop de porra i a terra! I un cop a terra, si passo pel costat, plantofada de peu amb les botes noves, que per alguna cosa les portem. Delictes tots aquests, que malauradament quedaran arxivats per la impossibilitat tècnica d’identificar els responsables dels actes que s’extralimitaren, atès que, coneixedors del que anaven a protagonitzar, és a dir amb traïdoria, prou es cuidaden d’amagar degudament la identificació del famós TIP. I cap a repartir, que tenim feina!

Prou són els episodis que han sortit darrerament a la llum pública, i molts més, els que mai arribem d’assabentar-nos, en els quals, els cossos de seguretat catalans queden ben retratats. Segurament, per manca de formació, per les presses polítiques a realitzar un desplegament irreal el més aviat possible i per les convalidacions ràpides d’agents d’altres cossos realitzades amb celeritat inaudita.

L’únic que aprenen a l’acadèmia són les paraula jerarquia i autoritat. Respecte absolut, fins i tot, podríem dir atemorits amb els superiors, que els analitzen amb lupa durant un curt interval de temps en els quals realitzen curtes classes d’aprenentatge. Classes de vint-i-cinc futurs agents, per tant no massificades, no com en altres àmbits, on la manca d’estudis universitaris entre els elegits, que recordem que ja han entrat a l’acadèmia brilla per la seva absoluta absència. Digne d’estudi tot plegat, sobretot quan em comenten, que la nova fornada que actualment està a l’acadèmia, de 50 futurs agents únicament 2 tenen estudis superiors, i s’ha de tenir present que d’aquests 50, com a màxim, en tombaran 5. Això se’n diu preparació, gent amb valors i estudis! Sí, senyor.

Un cop passats els vint-i-set tests, proves físiques, acadèmies, entrevistes personals se’ls hi obre la porta de la glòria. Sou garantit per la vida. I quin sou, us preguntareu? Doncs precisament no quatre rals, que si ho comparem, amb el sou que cobraran els futurs llicenciats/diplomats de la societat en els seus primers cinc anys laborals, resulten anecdòtics front aquells que sempre més ens miraran per sobre l’espatlla.

Així doncs, aquests anomenats peluts estudiants reivindiquen un futur d’acord amb la seva formació, en el qual, la seva formació no depengui exclusivament en el poder adquisitiu de cadascú per finalitzar la seva formació acadèmica per mitjà del pagament dels anomenats graus. Mentrestant, els altres, reivindicaran persecució pública sobre les seves actuacions i suplicaran l’impunitat i no responsabilitat dels seus actes, atès que, no són capaços d’aguantar la responsabilitat que implica el normal desenvolupament de la seva feina.

Silenci sepulcral, però seguim esperant...

2009-02-21T22:35:00.000+01:00

Després de les grans llevantades que ha sofert el nostre litoral, resulta curiós el silenci sepulcral que han mantingut les administracions alhora d’assumir responsabilitats, tot i que la manca d’accions ha estat a l’ordre del dia. Un bon exemple resulta la inactivitat mantinguda per l’administració catalana, responsable per omissió del deteriorament progressiu del passeig de s’Abanell dintre del seu marc competencial d’actuació.

La desídia mantinguda ha estat gravíssima. Aquest fet ha provocat que els danys del temporal del mes de novembre hagin afectat amb extrema gravetat aquesta zona. Els blanencs encara esperem les aportacions de sorra, que tot i no ser ni molt menys la solució adequada i volguda, l’administració catalana es va comprometre a realitzar al mes de maig, després al juny, i més tard abans de la festa major de l’any passat, tot i que, com és malauradament sabut, mai s’han acabat realitzant.

Producte d’aquesta omissió de l’administració catalana els danys soferts pels temporals dintre del seu àmbit d’actuació han estat extremadament superiors als que s’han produït a l’altra banda del passeig de s’Abanell, fora de l’àmbit d’actuació de l’administració catalana, i on curiosament, sí s’havien adopatat diferents mesures de prevenció.

Davant d’aquesta situació, ens preguntem, qui vetlla pels drets dels blanencs, si tenim en compte que els diferents partits amb representació a l’Ajuntament, fins al moment, no han exigit cap responsabilitat al respecta a l’administració catalana ?

A sant de què

2009-02-09T22:37:00.015+01:00

Els calendaris blanencs enguany presenten una malaurada novetat. El dia de Sant Esteve perd el color roig festiu i s’inclina cap el negre del dol. I tot, en memòria de les importants pèrdues materials i econòmiques que va provocar l’històric temporal, i sobretot, en respecte pel neguit viscut per la gent del mar que, durant el llarg, feixux i esgarrifador dia de sant Esteve, van defensar amb cos i ànima les eines, el negoci, i el pa de cada dia.

Dit això, tots sabem que les presses són males conselleres, i més a Blanes, que per desgràcia de tots, tenim a la retina incomptables exemples. Per això, anem a pams. Ningú nega la necessitat d’ampliació del port, ni abans del temporal, ni ara. Ara bé, tampoc cal que signem un xec en blanc, i menys als temps que corren, per enllestir un projecte d’impacte ambiental amb la coneguda fòrmula del pim-pam-pum, o del barrim-barram que sembla que ha estat la fórmula utilitzada.

D’aquesta manera, des de el passat 16 de gener, dia en que es va publicar el projecte i l'estudi d’impacte ambiental, aquests documents resten a disposició dels ciutadans per la seva consulta, i qui ho desitgi, o més ben dit, el valent que s’hi atreveixi, pot efectuar-hi al·legacions. Caldran llegir prèviament les 1.500 pàgines d’estudis, teories, presumpcions i avisos. L’administració, curant-se en salut i evitant qualsevol debat, i en compliment del seu bonic i estimat principi dels mínims, ens concedeix, el trist i ridícul termini d’un mes per presentar al·legacions.

Un cop més queda palesa la voluntat de les administracions, si tenim en compte que la Llei parla de termini mínim. Fer i desfer a la seva conveniència i necessitat, amparada amb el silenci absolut, la manca d’informacó i solament maquillada, i de cara a la galeria, pel compliment dels requisits merament formals de publicació als butlletins oficials.

No entrarem a valorar, bàsicament per què no en som de tècnics a casa, si a conseqüència del nou espigó, els corrents marins variaran, si la gran massa de posidònia es veuran afectada, si minvarà encara més la sorra de la platja, si les espècies marítimes tocaran el dos, si el penya-segat del convent patirà desprendiments i si aquest caurà al cim de Santa Anna, ara bé, el que resulta innegable, que és un projecte que afectarà paisatgísticament Blanes, i que com totes les obres, aquestes afectaran el seu entorn. Per la qual cosa, aquestes s’han d’efectuar amb la màxima cura, respecte pel medi i amb el menor impacte possible, i més encara en aquest cas, si tenim en compte, que el projecte està aprovat des de el 2004. Per que tot això sigui possible, crec que, sense presses, cal seguir escrupolosament tots els tràmits i realitzar tots i cadascún dels estudis que siguin pertinents amb el temps que s’escaigui.

A sant de què, venen les corredisses ara? Doncs, de Sant Esteve, Sant Esteve, nou patró, a partir d’ara, i per alguns, de la nostre vila. Ah, i sense oblidar l’inestimable ajuda de l’Il·lustre Conseller Nadal, el qual tots recordem pel seu currículum d’errades i desgràcies d’autèntic "prime time", el qual en un afany de protagonisme i d’oportunisme electoral va prometre obrir la calaixera màgica i rescatar el projecte oblidat i inacabat.

A la resta dels blanencs, que deu ens agafi confesats! O el que és el mateix, que el CEAB hi posi seny!

Oficis que es perden i vicis que perduren

2008-07-14T22:46:00.002+02:00

Que aixequi la mà qui mai s’ha trobat, estratègicament col·locat, al portal de casa, a la bústia, al garatge, o a la canal l’adhesiu més típic de Catalunya. Que per cert, de moment, no és ni el de la fúria del brau, ni el de la roja, sinó el de “Cerrejería 24 horas”.

Tot i els anys que han passat, i que els panys s’han rovellat, espatllat o rebentat, i ningú ha estat capaç de posar-hi fre. A tort i a dret, i senses gaires miraments, com si acabéssim el seu àlbum de cromos de l’infància, ens recorden que hi són. I fins i tot, hi ha competència per tenir la “pole position” del lloc més visible.

Fins i tot, podem dir que el “cerrejero” de tota la vida ha marcat tendència, i els cartells de “ Se limpian parcelas” penetra en força cap a les nostres tradicions.

Mentrestant, els del passeig de dintre, a dalt de la poltrona, amb ulls clucs. Això sí, dia sí, dia també, et repetiran com un lloro que han legislat, derogat, refosat fins a quatre normatives diferents en relació a la publicitats i els cartells d’informació. Però, com sempre, ens trobarem amb que els del carrer Jaume I, ulls clucs, i qui dia passa, any empeny.

Un punt i a part, es mereixen els punts d’informació distribuïts per arreu del nostre nucli urbà, aptes per entitats i ciutadans per col·locar-hi qualsevol tipus de publicitat. Punt vital per la participació de la ciutadania als actes organitzats per les entitats.

Per què no es denúncia a aquelles empreses privades amb un evident ànim de lucre que empastifen i tenen el monopoli absolut d’aquets plafons?

Però, com que tota porta té pany, i tot pany necessita d’un bon manyà, tota normativa necessita d’un bon polític/ técnic legislador, i sobretot, la voluntat d’uns altres per executar-ho, perquè sinó tot acaba sent fum, fum, fum.

Fer dissabte

2008-06-17T22:47:00.006+02:00

Avui, ens hem aixecat de bon matí, amb moltes lleganyes, s’ha de dir, però amb la notícia eternament promesa i esperada per molts. La caiguda del “carrer de la vergonya”. Doncs sí, sembla que finalment el carrer de terra famós per la densitat de caques de gos per metre quadrat, que tant advertia en Celestino des de l’oposició, el dels retrovisors penjats de bon matí, víctimes del turisme de borratxera, i el de les pixades d’animals de quatre potes té els dies comptats.

De moment, l’Ajuntament ha encomanat la redacció de l'avantprojecte d'ordenació i reurbanització de la zona turística dels Pins amb l’objectiu de fer una “remodelació integral”. No sabem si finalment serà integral, light o bio, però sembla que definitivament és vol agafar el brau per les banyes. Esperem que l’avantprojecte no faci la mateixa fi que les mil i una propostes per l’Illa de Blanes.

Sembla que enrera quedaran les polítiques de maquillatge, però potser fem tard. Cada estiu són més els locals que reixes avall donen l’esquena a la temporada turística d’estiu de Blanes que, desenganyem-nos, dura a molt estirar tres setmanes. El primer cap de setmana de focs llancem el “chupinazo”, però a partir de la segona setmana d’agost, busca’ls.

Estem doncs, davant un projecte que pot ser vital per revitalitzar la mort enunciada d’un model turístic. Perquè, siguem clars, portem uns anys reclamant, i fins i tot incentivant, l’inversió del sector turístic a Blanes, amb un resultat discutible. I no és per menys. Qui és el pinxo que li fot morterada de calés sobre la taula si la urbanització és un nyap, i el model resta anclat en el dels anys seixanta, i on els serveis ofertats brillen per la seva absència o resulten del tot insuficients.

No cal anar molt lluny per trobar un bon referent. Santa Susanna s’ha fet seu el “de la merda en fan campanes”, i del no res, ha construït, amb criteri, un model turístic integrat, convertint-se amb pal de paller de la zona. Que n'aprengui'n!

La lluita silenciada

2008-05-28T23:18:00.007+02:00

Algú va dir que l'opi de la societat era el futbol. Que aquest espectacle esdevenia un referent de masses capaç de seduir a tots els sectors, i l'únic capaç de desactivar els vells mecanismes d'identificació i participació dels ciutadans amb la societat.
Així, la vella formula d'admirar i desitjar ser allò que ven, allò que t'insinuen dia i nit, ha acabat per imposar-se, creant ídols-herois del no res, intentant la dominació dels eterns lluitadors socials.

Dintre d'aquest món esquerp, desorganitzat i desolador, cada dia són menys els qui gosen remar en direcció contrària, i menys de forma anònima. Avui, Sebastià Salellas, ha marxat de viatge. No hem perdut un rem, sinó una barca, present ens deixa el seu missatge i la seva lluita.

Molts col·lectius trobarem a faltar aquest gran defensor dels drets humans, dels drets dels immigrants, dels moviments socials alternatius i dels drets nacionals manllevats. Tots els seus sentiments, angoixes i consells seran recordats.

Un defensor anònim, amb un gran ressó i respecte dintre dels moviments socials, i gran silenciat pel gran sistema. S'emporta la barca, però entre tots, construirem el futur per recuperar el somni . La lluita pels drets, encara té camí.

Ai,ai,ai que ve Llevant

2008-05-07T23:45:00.004+02:00

Doncs, sí! Ja podem exclamar als quatre vents que hem trepitjat merda. Avui, la Mònica Lòpez ens avançava a tots aquells que seguim l’espai del temps a la televisió pública catalana que s’acosta temporal de llevant per divendres i el cap de setmana.

En plena operació de rescat de la sorra perduda que la mare Tordera s’ha cansat d’arrestrar, degut en part a les empreses que xuclen la seva aigua, ens podem trobar amb una altra demostració que el mar reclama, més aviat o més tard, el territori que li pertoca.

Per això cal, primer de tot, creuar els dits i ciri a la verge del Vilar. Tot seguit, sermons i precs per intentar fer miques les previsions. Per què, caram, si després de gratar i triturar a tort i dret, tot un ecosistema per intentar donar alè al sector turístic i enterrar calers i calers del Ministerio, tindria pebrots que per voler tenir solventat aquest problema pels famosos ponts, ara ens trobéssim que tot se n’ha anat en orris. Si fos així, Déu no vulgui, algú assumiria responsabilitats?
Si suposem que el temporal s’ho emporta tot, Sa colomereta inclosa, tindríem més draga o el Ministerio tancaria l’aixeta dels Euros?

Dependre del temps ja és prou fumut, però dependre del Ministerio ja és per llogar-hi cadires. I sinó pregunteu pel sector dels càmpings que han vist amb incredul•litat com s’ha omplert una part de platja i l’altra no. Privilegis que han descriminat entre establiments de primera i establiments de segona. Ara bé, a l’hora de passar per caixa, tots moros. Doncs, déu n’hi do.

Mentrestant, com signaria l’Il•lustre Pere Puig i Llensa sols ens queda demanar la “bonança i celestia dels qui breguen mar enllà”.

Les caravanes de la mort

2008-04-28T23:01:00.010+02:00

Ara que sembla que torna a bullir l’olla amb l’aparcament d’autocaravanes, o l’espai habilitat, m’enrecordo del ridícul que va arribar a fer l’anterior govern.
Ja em perdonareu, però parlar “d’espai habilitat” quan simplement van tenir els sants pebrots de col·locar-hi dos tristos rètols, és fer el panoli amb totes les de la llei.
I sense oblidar la gran inauguració.

Sincerament, en cas que el sector turístic cregui que ha d’existir un espai habilitat per autocaravanes a un poble turístic com Blanes, jo tinc els meus dubtes, s’ha de fer com Déu mana, o almenys amb uns mínims.
Primer de tot, s’ha d’enfocar com un servei d’aparcament d’autocaravanes on s’hi permeti pernoctar com a màxim una sola nit. Al mateix temps, s’hauria d’impedir que s’hi puguin treure tota mena d’estris a l’exterior, ja siguin taules, estenedors o el parc infantil del nano.
En segon lloc, s’han de delimitar clarament en parcel·les l’espai on s’ha de col·locar el seu monstre conegut popularment com a Camper. Seguidament, aquest espai ha d’oferir serveis com l’accés a la càrrega d’aigua potable, previ pagament d’una quota, servei de descàrrega d’aigües grises, i evidentment el producte estrella la descàrrega de les aigües del wàter químic, ja sigui amb el conegut carretó, o bé amb una cloaca adaptada a l’efecte. Important seria, com a mínim disposar de vigilància per videocàmares, i tampoc faria nosa, una mica d’ombra i alguna màquina de snacks i begudes.

I, per si no ha quedat clar, amb un gran rètol que indiqui PREU ABONAR: 15 €. Cal tenir en compte que una nit de càmping, dues persones, una autocaravana, amb parcel·la de 60-80 metres, passa dels 35 € a un càmping estàndard, sense grans excentricitats.
Així, si parléssim d’un espai com el que hem descrit, llavors ja podríem parlar d’un adequat espai habilitat.

La següent problemàtica rau en el lloc d’ubicació d’aquest. Jo no en tinc cap dubte, aquest ha d’estar a les afores, lluny del passeig i de la platja. Si convé, els hi fem una parada d’autobús i oficina d’informació al costat i si volen visitar el centre, pagui transports Pujol o camini que és bo per a la salut.

Perquè senyors hem de recordar que a Blanes, poble en principi turístic, habilitar una zona al costat de la platja no té cap sentit, i menys si el poble que disposa de més d’una dotzena de càmpings que, paguen religiosament els seus impostos, i romanen oberts gairebé tot l’any, esperen en candeletes l’arribada de clients. Diferent seria que Blanes no disposés de cap càmping, però com no és el cas...
A més, els autocaravanistes reclamen aquestes zones sota l’excusa que si volen donar un cop d’ull a Blanes, per observar si és el poble adequat per passar-hi les vacances, o com a mínim un dies, aquests han de pagar un dia de càmping, i per tant, reclamen un lloc on puguin aparcar el mort , per fer-hi un cop d’ull.

Tampoc cal enganyar-nos. La gran majoria d’autocaravanistes, els podem definir com uns autèntics yuppies que no volen perdre l’esperit hippie que amb el temps han anat perdent. Que si aire acondicionat, grans dipòsits d’aigua, grans compartiments (fins i tot els hi cap motocicletes o quads!), televisió amb parabòlica, escalfadors d’aigües...
Tot uns senyors que pensen anar de vacances sense gastar-se un ral. Aquells que porten els grans compartiments de la Duccatto a punt de rebentar amb tota mena de menjar, begudes i estris, que com a molt, anirant a sopar un dia de forquilla i ganivet, per caprici.

A més, com el cargol, viuran reclutats dintre de la seva cova, renunciant a l’esperit campista de relació amb veïns i treballadors. Però, ja som prou grans, per conèixer com són la gran majoria d’autocaravanistes, molt pitjor que els massacrats “motxillerus”.

Així doncs, aquí queda la meva proposta. Una proposta que recull les seves preocupacions i necessitats, però alhora manté un respecte absolut envers a uns empresaris blanencs estomacats per totes bandes que veuen com el turisme de fireta made in Blanes s’està morint...

Catalans per un dia

2008-04-23T00:18:00.002+02:00

"Sant Jordi is different". El que no aconsegueixen els sentiments, ni les arrels ho aconsegueix la pela. 23 d’abril és símbol de senyeres al carrer a tort i dret, i no a l’armari com de costum. Gentada als carrers, aprofitant el bon temps d’abril, en cerca i captura de la tradició. Llibres i roses, competeixen per ser l’autèntic best seller del dia. Per cert, senyeres i estelades sense aldarulls. Ja ho diuen alguns, “no deu ser pas veritat...”

Per un dia tots ens sentim catalans. Tothom treu pit de senyera, de rosa i de llibres. Els llibreters els primers. Senyera sota els llibres i vinga, tones de llibres sobre la taula. El fet que el llibreter no tingui més d’una dotzena de llibres en català en tota la pila, és anecdòtic i no importa. El llibreter et contestarà: “ xato que tinc la senyera, eh!

Els gremi dels floristes, i els aficionats que s’hi afegeixen, també en són protagonistes. Els primers també volen fer gala de sentiments. Tant els importa que en tot l’any no parlin català, i reneguin mil bisbes quan els hi arriba una comunicació de l’administració en català. Aquest dia, tot s’hi val, les disfresses també, i més si recorden que St Jordi i Tots Sants els assegura al pa a taula de tot l’any.

Pel que fa als aficionats, aquells que podríem anomenar bolets de primavera, entitats que d’un dia per l’altre sorgeixen, altres que reneixen,(records als del PSUC VIU) estudiants que s’ajunten, intenten sumar-se a la festa. Tothom vol treure-hi pessic i potser és aquesta la salsa que va viure St Jordi.

Els últims que s’han volgut afegir-s’hi a la festa, sense haver-los convidat, són els pastissers. Aquests sí que són uns mestres i podem dir que de la merda en fan campanes, o el que és el mateix, sí tortell de reis, bunyols de quaresma, coca de llardons, coca de st Joan, torrons, i ara pastissets de St Jordi. Això es diu conscienciació nacional.

Quatre ratlles mal pintades, sobre la crema cremada i qui dia passa any empeny. Tant li fot que les dependentes la resta de l’any et mirin malament si els demanes català o fan veure que no t’entenen -Jovenets/es de setze anys, no penseu pas!- Avui és avui i demà, ja ho veurem.

El que importa és ser català, com a mínim, un cop l’any. Qüestió de “cupos” o complir expedient, en funció del registre que més ens agradi, que queda complert, i amb nota, regalant la rosa o un llibre que com a molt, tindrà la missió d’atrapar la pols de la casa, tot impedint que campi com si estigués a casa els sogres.
Introduir l’onze de setembre ja resulta massa agosarat. A més, l’onze de setembre no és el dia que van caure les torres bessones? què t’empatolles amb el que va passar el 1714?

Des d’aquí reclamo als polítics que s’omplen la boca de catalanitat, com tots els altes que s’omplen la butxaca gràcies aquesta tradició, la recuperació de St Jordi com dia festiu. Ja sabem que, qui perd els orígens per la identitat. Naltros, no l’hem perduda, sinó que l’hem renunciada, i al pas que anem, els orígens, seran els següents. I, com va posar de moda un diari en to sarcàstic, acabo dient: VISC (a) Catalunya!

Molt de gust

2008-04-20T22:10:00.003+02:00

Mai he arribat a entendre l’obsessió d’alguns en convertir les converses en empalagoses, repetint airosament termes com el tant apreciat per uns, i odiat per altres, “molt de gust” Frustracions i pors es disfressen en una ornamentació que resulta ser del tot irreal i irrellevant.

Els nostres sentits l’identifiquen com un intrús. Alerta roja decretada. Primer, repassada de dalt a baix de l’estrany individu i li busquem antecedents. Error, continuem amb els dubtes. Li dec calers? -pregunta obligada de manera interna-, un amor? No! Que aquest s’afeita. Doncs, així què vol?.

Segon i últim punt. Tornar-li la pilota amb un “ el plaer és meu”. Ara la pilota torna a estar al seu teulat. Somriure, confiança i l’eterna pregunta per què això mai t’ho dirà una mossa? Deu ser que l’hipersonicmegasurrealisme va néixer, i morir, amb Dalí...

Doncs amb aquestes sensacions se’m presenta la Ministra de Defensa. “Manden firmes”, mirada penetrant i un “viva” amb pit i collons, vaja, com Deu mana.És hora que algú posi aigua al vi, i faci reflexionar a la societat sobre les (in)capacitats dels presidents alhora de formar governs.

La gran pregunta. Per què es valoren més els mèrits personals que els coneixements tècnics? A ningú, ni el mateix Gegant del Pi, posaria al capdavant d’un departament informàtic a un jardiner, ni un bomber fent de pagès, ni un funcionari intentant fer de fuster. Així, per què carai, els presidents del govern, es passen literalment per allò que no sona, els coneixements tècnics que pugui tenir el polític en qüestió, i el col•loca en un ministeri, o conselleria, o regidoria, que no sap ni per on començar?

La gran excusa, que alhora exerceix de gran mentida, és que el polític s’ha d’envoltar de bons tècnics. I que són aquests, i no uns altres, qui l’han d’assessorar. Per tant, si seguim les seves predicacions què hem de pensar? que només són uns titelles en mans d’uns tècnics? No, que els hi agrada tocar cuixa, i que això és com una festa, en la qual només es convida aquells amb qui saps que, portaran més rauxa a sobre, o aquells que mai t’arribaran a fer ombra, i que per tant, tu president, com a líder espiritual, seràs l’amo i senyor de la nit, i potser del dia...

Ni formacions, ni coneixements tècnics, per tant, semblen rellevants. Així, la Ministra Chacón, ei, com molts altres abans, exercint de Ministra de Defensa, amb uns coneixements nuls sobre aquesta àrea. Us enrecordeu del ministre Borrell? (jo sempre quan passo pels peatges de la C –32) Ministre de Defensa sense haver fet la mili! Això sí que era ser insubmís!

Perquè senyors la notícia no ha ser que una dona arriba, per fí, a ser Ministra de Defensa, sinó, preguntar-nos si els/les Ministres tenen els coneixements teòrics, tècnics i l’experiència adequada per exercir el càrrec? I la gran pregunta; Què guanya Catalunya de Chacón amb el Ministeri de Defensa?

La feina de debò, ja està feta. El pas d’una cartera petita recent inventada a una que diuen que té molt de poder i moltes teranyines. El següent pas serà proposar-la ser presidenta de l’estat Espanyol. Pas a pas i sense trencadisses. Però, psssss, no ho diguis a ningú, que aquest és l’objectiu de ZP, i que amb molt de gust, segur que hi treballarà.

Emergència Nacional?

2008-04-08T23:37:00.006+02:00

De copes

2008-04-03T21:35:00.009+02:00

Es poden contar amb els dits de la mà esquerra els locals d’oci nocturn ubicats al centre que continuen en dansa. Aquest fet és producte de la conscienciació veïnal, de la cultura en contra del soroll i els estereotips que rodegen l’oci nocturn que s’ha impregnat dintre els valors quotidians, i Blanes no és la excepció.

Aquest fet ha provocat a la nostra vila una separació gens despreciable entre l’espai d’oci i les llars, solucionant així el vell problema del focus emissor de soroll, però creant-ne un altre tant o més important: El desplaçament. Desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Això, provoca problemes de mobilitat perquè els nostres joves han d’agafar transport privat, per tal d’anar als locals que cada cop més s’allunyen de la població degut a la manca d'oferta de transport públic. Si fins ara Blanes els trobàvem arraconats a la degradada zona turística, ara també els escampen per l’anomenat polígon comercial, perdó, volia dir industrial.

A més, hem de tenir en compte la manca de transport públic durant les nit, perquè desenganyem-nos, l’única alternativa al transport privat es diu taxi, i com les gambes, poques i cares. Per tant, la primera opció pel jovent esdevé el desplaçament amb transport privat. I si, segurament seran molts els qui jugaran al conductor alternatiu, i ja sigui a daus o a les cartes, cada nit la colla trobarà un sacrificat que intentarà adaptar la seva gola de nit a l’aigua sagrada. Per cert, l’aigua no mata, però de gust tampoc...

Malauradament, als temps que mal vivim, molt més seran els que destil·lat amunt, destil·lat avall, brindaran per l’homenatge setmanal al fetge, fins que toquin les 6 del matí, hora de baixada de persianes. Aquesta ampliació horària és gràcies a l’entrada en vigor de la nova Ordre d’Horaris a mitjans de l’any passat, que ha solventat la problemàtica del transport públic a les grans ciutats, ja que coincideix la sortida dels joves de les discoteques amb l’engegada de motors del transport públic.
A més, a les 6 del matí, el sector de la restauració, pencaries com ningú, esperen impacients servir els primers cafès i croissants, i algun Gelocatil, tot evitant aquelles grans xerrades que mai s’acaben després d’haver tancat el local de moda de la temporada sota el balcó d’aquell veí que intenta planxar l’orella.

Una ciutat com Blanes ha de disposar d’un transport públic urbà disponible com a mínim els dissabtes a la nit. Un servei d’autobús que cada hora, a partir de mitja nit fins que tanquin els xiringuitos connecti el centre, els diferents barris i la zona on es troben els locals d’oci nocturn. Connectar-ho amb les poblacions del costat, ho deixarem per més tard, per la carta dels reis de l’any vinent. Si Déu vol, esclar...

De fet, va haver-hi un intent, tímid, d’engegar el bus de nit. Però més aviat es va crear per complir expedient, sense creure-s’ho, sense haver fet un mínim de propaganda, ni tríptics a instituts, ni mitjans, cap informació al centre juvenil... ens van voler demostrar que no era necessari, que no és rendible, que és molt millor gastar-se aquests diners en...( si seguís seria demagog, oi?) . Mentrestant a Roses i Empuriabrava, unides i conscienciades per mitjà d'un bus i gratuït. Que soni l'himne, fora barretines i que n'aprenguin!

Hem passat d’un model dels locals al costat de casa, amb els seus ets i uts, a un altre model, que si bé soluciona els problemes del primer, en crea de nous, i fins i tot de més remi solució.
Per tant, esdevé clau, i necessari, una redefinició de la plantilla de ciutats que volem. Esdevé per tant, imprescindible un pacte per a la convivència entre veïns, empresaris de l’oci nocturn, administració i usuaris, per tal que els locals puguin obrir als baixos de sota casa, garantint unes bones condicions acústiques i de seguretat, sense destapar els recels de veïns, però alhora molt conscients tots plegats que amb la boca tancada no entren mosques. I jo de veritat, prefereixo que mon fill es foti de nassos, trompa perdut, a l’escala de casa.

L’absurditat de la fotografia

2008-03-21T00:47:00.000+01:00

Ens ha tocat viure a la coneguda era digital. Un món on tothom va de bòlit, on l’objectiu únic i exclusiu és el triomf personal, i la voluntat de viure entre feixos d’escriptures i andròmines exclusives.

Tot i això, mai he entès l’obsessió, podríem anomenar-la obscena i malaltissa, per la captació desmesurada d’imatges sense solta ni volta. Ens hem acostumat en comptes de viure i disfrutar aquells instants que ens brinda la vida amb el màxim esplendor, els decidim viure’ls mermats, observant el pas del temps per una trista pantallella. Això sí, sempre més tindrem immortalitzat el precís moment d’arribada a taula del pastís del desè aniversari, així com el l’encesa de les espelmes, la primera queixalada d’algú, l’intent sense èxit d’apagar la totalitat d’espelmes i finalment el primer tall.

En els darrers temps, amb la digitalització de les fotografies aquest efecte s’ha descontrolat. Qui no ha anat de viatge hi ha començat a prendre instantànies de qualsevol objecte, per ridícul que sigui, monument o carrer? Quantes vegades heu fet la fotografia sense saber què era realment allò? Desconeixent evidentment l’origen el significat, la llegenda o història que aquell “atractiu” arrossega a les seves espatlles.

A més, moltes d’aquestes fotografies les podem trobar circulant per internet. Cert és, que tenir el teu careto al costat del Big Ben fa gràcia, però una fotografia torta del Big-ben, sense que hi surtin les teves lleganyes, i amb gota d’aigua inclosa a l’objectiu resulta bastant absurd.

Després arribaran a casa, i ens explicaran les mil maravelles de l’indret, obviant que, entretinguts amb la maquineta i la seva pantalleta d’unes quantes polzades, li han passat desapercebudes un bon grapat de coses. Però, un moment, cal aturar-se i pensar amb la figura del màrtir.

Que seria aquell o aquella, innocent, que s’autoexclou de la convivència i decideix immortalitzar aquell moment que, encara que ell hi sigui present en cos i ànima, mai més s’enrecordarà que l’ha viscut. Com tots els automecanismes, pitjarà el botó innumerables vegades i realitzarà fotografies a tort i dret, i del revés si convé, tot cercant, no ho oblidem, la seva pròpia felicitat. O per què creieu que un cop presa la fotografia, els nostres sentiments exigeixen observar-la? Tot bon màrtir sap que si la fotografia surt bé, mai més ningú se’n recordarà d’aquell titella que va fer la fotografia, o si aquest va ser-hi allà present. Ara bé, com la fotografia quedi moguda, hagis retallat algú, el flaix no hagi saltat o t’hagi quedat literalment torta, per sempre més, seràs recordat amb menyspreu i renecs. Així que, amb peus de plom.

Queda dit. Fora bo, que entre tots disfrutèssim cadascú dels bons moments que ens cedeix la vida. Que un bon retrat, cada cert temps i per immortalitzar moments especials és convenient, però de totes, totes, hem de recordar que els records es porten a dins, mentre que les fotografies intenten sobreviure a la pols del darrer prestatge de l’habitació

Predicadors no creients

2008-03-17T23:06:00.001+01:00

Des de fa uns mesos, dia i nit, ens doctrinen sobre la necessitat de l’ús racional de l’aigua. Que aquest bé tant preuat no deixa de ser un bé escàs i que es qüestió de tots donar-hi un cop de mà. Així, ens parlen de la nova cultura de l’aigua, intentant al mateix temps absorvir tots els mal vicis que podem tenir.

Encara amb les lleganyes de bon matí, escolto amb sorpresa que fins a 216.00 litres es perden dia sí dia també a Badalona degut a una fuita. El primer que em ve el cap, és pensar, anirant ràpid arreglar l’averia, i més tenint en compte que venen maldades. Doncs no, ràpidament la ràdio em fa tocar de peus a terra -carai que visc a on visc- , tot matitzant els pensaments de fa una estona. Que res, que fa quatre anys, que dia sí, dia també llancem al riu 216.00 litres. I tant frescos!

Ben fet. Sí senyor. Indignat, i amb cara de ximplet, així se’m va quedar la cara després de ser renyat, amenaçat innumerables vegades, i que veu com, ara, el gran mestre, aquell Déu nostre senyor perfecte i meticolós, que ha de vetllar pel comportament irresponsable dels ciutadans, resulta ser el més irresponsable de tots. Un autèntic terrorista ecològic.
Escoltar al Director General d’Aïgues de Barcelona, ja va ser la cosa més imversamblant de la dècada. Com que fins ara no necessitàvem l’aigua, que no tenia una rellevància cabdal, per què arreglar-ho? Per arreglar-ho segurament haurien d’haver tallat l’aigua a mitja barcelona, i es clar, ai pobrets, que ragi , tot plegat...

Desprès d’això, ja em vaig rentar la cara a gust. Ding-Doooong. El timbre que tocava, o el que és el mateix, el carter que tocava el timbre i m’endossava com el qui no vol la cosa, les felicitacions, ai les invitacions de vot pel congrés i al senat.
Com sempre , tant diferents que volen ser uns i altres, i tant poca soltes iguals i hipòcrites que resulten ser tots plegats. En campanya i mítings s’omplen la boca de reciclatge, sostenabilitat, de la necessitat de no imprimir tots els correus que reps... i llavors et trobes que tots els partits que toquen pela, és a dir, els que tenen representació a les institucions, t’envien el vot i el seu sobret. Què potser els sobres són diferents d’uns i altres? Tant costaria que la junta electoral els fes arribar, i els partit només t’enviïn els vots?

No! Mai de la vida. Resultat, 5 sobres a la trituradora, multiplicat pels 5 que som a casa, 25. Feu números a casa, carrer, barri, ciutat... i a partir d’aquí ja ho deixaria, massa complicat tot plegat. Ah! i ja sabem tots que el paper, tanmateix com els palets, els traiem de la brossa i d'arbres de menys valor, però...

A més, si fem memòria, tots recordem altres campanyes com la de les llums, aires acondicionats, i un llarg etcètra. Tothom coneix el fred siberià a l'administració en ple mes d'agost. Segurament poden semblar anecdòtics, però les formes no.

Per tot això, ens hem quedat amb un pam de nas, renyats i instruïts pels mestres de l’oratòria, que d’una manera fàcil construeixen un gran discurs, però el dia a dia ens ensenya, que tot el que prediquen resulta de difícil aplicació.

El joc de la cadireta.

2008-03-06T23:09:00.002+01:00

Aquestes eleccions seran recordades, esperem que per darrer cop, per l’exclusió de drets que patiran per enèsima vegada dos col•lectius. Aquests perplexos veuran com, per no fallar a la tradició, es trobaran exclosos del dret a vot; Parlem dels independentistes vascos i dels immigrants. Aquest fet anecdòtic per la gran massa, resulta ésser prou clarificador per mostrar-nos una pinzellada de la democràcia real de la qual gaudim, o sofrim. Una democràcia bipol•litzada en dos partits, dos colors, que s’enfronten alhora en dos debats telivisius, estèrils, on les formes resulten molt més importants que el fons, deixant a la palestra la resta de forces polítiques que formen part de l’anomenat arc parlamentari. Tot un símbol de pluralisme. Ara, a corre-cuita, la Junta Electoral intenta solventar aquest dèficit democràtic programant un debat amb totes les forces que gaudeixen de representació, però això sí, a horaris més propis de la coneguda pel•lícula del canal plus dels divendres.

Deixant de banda tot això, Blanes més que mai serà present en aquestes eleccions en tres fronts ben diferents. D’una banda, ja ho podem avançar, tindrem il•lustre senadora.Per altra banda, dos diputats que semblen destinats a pugnar per la poltrona, amb el permís d’un tercer diputat socialista i el rebuf de ciutadans. Per últim, l’alcalde blanenc també acudirà a la cita, però aquest com a tercer en discòrdia, diem-ho clar, “de florero”.

Tot apunta que, la gran incògnita de la nit serà veure si Joan Puig perd la cadireta i la famosa “pensión de retiro” del Congrés, a favor de la incombustible Alícia Sánchez Camacho que ha jugat un bon paper en la campanya, mantenint les formes en tot moment i aïllant-se de qualsevol manifestació incendiaria. Es nota que surt de l’IES Sa Palomera i coneix de primera mà amb quina llengua es parla i es donen la gran majoria de classes. Per cert, molt bona la decisió d’evitar a tota costa el frec a frec amb en Joan... I caldrà veure quin paper juguen els electors d’esquerra de la gran puixança, que cremats fins a la medul•la amb el rumb que ha emprés el partit, fa temps que esperen venjança.

Només dos factors poden aïllar algun dels nostres il•lustres de la cadireta i deixar-los amb un pam de nas. El primer, és el paper que pot jugar l’últim convidat a la festa, Ciutadans. Aquests poden decantar la balança a favor d’esquerra, sí, sí d’esquerra. Com? Doncs, amb la fuga de vots que podria patir el PP, i que resultaran descaradament insuficients pels nous vinguts. Així, Ciutadans en aquestes eleccions pot fer bona aquella dita que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Esquerra n’és conscient...El segon factor pot ser l’acollida del “vot útil” per part del PSC. Aquests no s’han cansat de incolcar-nos que és blanc o negre, o el que és el mateix, vermell o blau, i sinó hi anem, ells tornen. Jugant amb la por i en funció de la participació, no podem descartar que aconseguissin un tercer diputat.

Per altra banda, la Pepa ja s’està estudiant els horaris del pont aeri a fi de compaginar els dos càrrecs que ocuparà. Tant ella, com l’històric De Puig tenen cadira assegurada al Senat. La seva lluita era entrar a les llistes, només recordar que la elecció de la Pepa enfront d’una jove candidata va aixecar força polseguera en algunes demarcacions, però la sang no ha arribat al riu i tot sembla que acabarà amb un brindis de champagne d’en Sarkouzi.

Diumenge ho sabrem, el nostre estimat alcalde, espectador de luxe de la comparsa des de primera línia de mar ja ens ho explicarà. Per acabar, pregunta al vent. Per què dilluns ningú parlarà de l’abstensió o els vots en blanc?

Nosaltres sí que ho farem. Potser no serà ni el dilluns, ni dimarts, però potser dijous sí.

Cues de pansa

2008-03-02T20:38:00.008+01:00

Ens van dir el 15 de gener. Que no patíssim, que tot estava lligat, que no hi hauria cap problema, i que acabaríem com uns senyors. Ha passat de llarg el termini que van establir ells mateixos, i com a mínim, continuem esperant la rescissió definitiva del contracte de patrocini del nedador amb el pòrtic de la Costa Brava.

Malauradament, la grisor i el secretisme que ha envoltat aquest patrocini des d’un bon principi no ens abandona. Altre cop topem amb el silenci i el desinterès d’uns per explicar amb quin punt ens trobem, donant peu a rumors, i mals entesos. Si ens trobem amb punt mort, que ho diguin, però hem de tenir clar que, dia que passa, més calers cap al sarró del nedador. Mai n’hem tret l’aigua clara, però cada cop més, l’aigua s’enterboleix.

Mentrestant el nedador, ben assessorat, continua complint amb tots el acords del contracte. A la seva pàgina web encara s’hi pot veure entre una desena de patrocinadors, el logotip de la vila de Blanes. Sí, aquell poble sense piscina ni platja.
Fora bo conèixer quants clicks s’han realitzat des de la pàgina del nedador al damunt del logotip de la nostra vila. Simple curiositat per recordar les velles regles de tres proporcionals i per adonar-nos que moltes vegades allò que es compra a bon preu, amb presses i de rebaixes, surt veritablement car a curt termini.

Per cert, en plena tardor, i en un dels primers plens lluny de la sala de plens, se’ns va jurar que en David aniria els Jocs Olímpics. Ningú dubtava de les qualitats d’aquest, sinó de l’ombra fosca del dopatge que l’envolta des de que va ser sancionat per la FINA. Doncs, com no, el temps, ha dictat sentència. En David no anirà els jocs olímpics de Pekín d’aquest proper estiu. Segons declaracions del mateix entrenador espanyol d’aquesta disciplina, en David no hi participarà degut el poc interès que ha demostrat en participar-hi, reconeixent el mateix temps que és el millor nedador en la disciplina de llargues distàncies. Segurament, en tenim part de culpa. El preu de ser el nostre hereu l’ha convençut.

Per cert, sr. Salmerón recordi que té un sopar pagat, cortesia del sr. Ramos, que en un moment d’eufòria es va jugar un sopar, en directe, en un dels primers plens a l'exili. No hi ha de què, pel recordatori.

Barrakes a sa costa!

2008-02-18T21:11:00.008+01:00

Torna a l’odre del dia el problema de la ubicació de les barrakes. El passat estiu el que avui coneixem com a PDB, amb més o menys forma, van sentenciar de forma inapel·lable, que si aquests arribaven a tenir responsabilitats, canviarien la ubicació de les barraques de la festa major. Mans a l’obra, van començar una recollida de signatures, que amb menys o més sort, va aconseguir recollir un miler de signatures.

Ràpidament, la organització del Sacosta barrakes, va contrarrestar amb una altra recollida de signatures, aconseguint triplicar les signatures dels veïns en poc menys de quatre nits. Una organització que no viu d’esquena a la realitat i que coneix la problemàtica amb els veïns, al mateix temps que entén que la solució és un pacte per la convivència . Per aquest motiu, dies abans de la nova edició de barraques, van presentar accions simbòliques com eren regalar piruletes i xupa-xups amb un lema clar i contudent. Tanmateix, s’hi van afegir altres accions com regar tots els racons del camp de futbol a fi d’evitar que la gent hi formés col·loqui.

Accions simbòliques però amb un missatge contundent. El problema existeix, de difícil solució, però no per això, es deixarà de tractar. Es necessita una pluja d’idees per donar forma a un pacte per a la convivència entre veïns, on hi tinguin veu l'organització, els hotelers de la zona, entitats i l’ajuntament. Però recordem, que les barrakes duren cinc nits dels tres-cents seixanta cinc dies que té l’any. Altres, tenim camps de futbol, bars, escenaris, parcs o comerços que emeten tant o més soroll, i segurament constant durant tot l’any.

Diferents alternatives han entrat dintre la baralla, però de moment, sense trumfus ni asos guardats a la màniga, sembla que la cosa continuarà tal i com està. El gran problema de l’hipotètic canvi d’ubicació seria el desplaçament massiu de joves fins a les afores, amb tots els seus inconvenients. Vestir un sant per desvestir-ne un altre.

Recordem que les actuacions comencen tant punt acaben els focs d’artifici, i que en part, també ajuden a facilitar la necessitada sortida esglaonada dels visitants que ens arriben per gaudir dels focs. A més, si ara per ara, ja és tot un prodigi intentar sortir de la població durant la franja de les dues hores posteriors a l’acabament del castell de focs, imagineu-vos si hi sumem uns quants milers de joves que amb les seves vespinos, ara n’hi diuen scooters, i unes quantes caixes de mistos amb la “ L” penjada.

Tampoc hem de menysprear les gateres, ara n’hi diuen “tajes”, que el jovent acostuma agafar aquestes nits. Any rera any, tot i haver-hi instal·lat l’autobús de la sensibilització de consum moderat, les proves etíliques que s’hi realitzen, constaten que l’objectiu de molts és rebentar-lo. Perquè parlem clar, les barraques són el punt de paller del fenomen del “botellón”, que com tot, aporta defectes i virtuts. I la tornada a casa com seria?

Obviar que les barraques de totes les festes majors d'arreu de les comarques s’han convertit en un referent per el jovent serianegar la realitat. Les barraques esdevenen punt de trobada amb amics, coneguts, amb aquells amb qui vas perdent relació, amb velles amistats, amors del passat... En definitiva, entre amics, coneguts, saludats i estranys sota l’excusa d'un fil musical tot fent conversa entre cerveses feesques. I de moment, sense cap problema.

Les barraques són una bona plantofada als xats, fòrums i messengers que usurpen la vida de carrer als adolescents i joves. Entre alegries i lamentacions, el nostre jovent, després d’haver treballat unes quantes hores, i molts en un negoci turístic, busquen el seu aïllament, la seva evasió del món real i de tota la problemàtica que tenen el capdamunt, a la qual, no li una troben una sortida aparent. Cremats fins a rebentar amb l’horari laboral, el salari, el preu de l’assegurança del vehicle, el preu del lloguer, l’utòpia de l’emancipació, indignats amb el tantfotisme dels polítics, amb les despeses dels seus estudis, i mirant el rellotge perquè l’endemà al matí ja estaràn servint cerveses, i no cafès, tot aguantant aquells homes d'esquenes amples .

Ser jove no és cap delicte.

(fotografia de http://www.publiblanes.net/)

No és això companys, no és això.

2008-02-13T08:29:00.003+01:00

La històrica divisió de poders es va pensar per protegir el poder judicial de l’executiu, davant la por que aquest darrer incidí sobre el primer. Amb el temps, ens hem adonat, uns i altres, que el judicial vol incidir sobre l’executiu, i que cada cop pren més partit de decisions polítiques. No sabem si és per tornar favors, recordem com s’escullen els membres de certs tribunals, però el cert és, que la màgia de la interpretació, fa cada cop més olor a socarrim.

Que la repressió policial i judicial no és un bon remei per a qualsevol conflicte en són coneixedors arreu, menys a l’estat espanyol. Aquí, o allà, ens agrada la gresca. Cop d’efecte i una nova il·legalització. Com anell al dit per el PSOE, just ara abans de eleccions, i després d’apreciar-se els primers síntomes de debilitat enfront del PP. Novament el mateix pensament polític i la veu d’una bona part del poble d’Euskal Herria queda arraconada i empresonada.

Presos polítics, màrtirs de pensaments, i el que resulta més important benzina per la lluita armada d’aquells. Amb tota aquesta operació només s’aconseguirà que aquests sumin suport popular en època de vaques flaques, on recordem, tots els processos de lluita armada arreu d’Europa han finalitzat, o descansen en pau com els volcans de Santa Pau. Però, des de el mateix moment que se’ls nega la participació política, ipso facto queda legitimada la lluita armada. Ja tenen l’argument que volien.

La lluita desigual entre estat i grup armat també ens ha deixat un bon grapat de fascicles sobre la guerra bruta estatal envers la lluita armada.
L’estat s’ha guanyat a pols tenir una gran ombra al seu darrera. Una tenebror envoltada de bombes sense desactivar, dispersió, tortures, contra-atac armat dels GAL, il·legalització de col·lectius, diaris i partits polítics, ús partidista de les víctimes, associacions de víctimes que canten orgullosos “Contra ETA, metralleta!”. Com a totes les guerres i conflictes, no hi ha ni bons ni dolents,i menys, ni vencedors ni vençuts. I no ho entenen.

Aquest és l’error que cometen els dos partits que es tornen a les Corts. Ara, altre cop de bracet, han ensopegat amb la mateixa pedra, que tantes i tantes vegades s’han entrebancat. Com si estiguessin ebris, amb les capacitats mermades, sense la possibilitat de decidir plenament deixant de banda, ni que fos una vegada, els maleïts interessos electorals que els tenen lligats de mans i peus. Sense mediació, no hi haurà mai solució. Ni la repressió policial, ni l’enduriment de penes, ni un llarg etcètera de mesures estelles electorals són les solucions a adoptar. Eliminaran el gos, però mai aconseguiran ni fer-li pessigolles a la ràbia.

Sentiments, arrels i cicatrius d’un passat que mai s’han acabat de cicatritzar, aquesta és la història que molts no hem oblidat. Una veu que queda arraconada, exclosa del pensament polític. Curiós, francament curiós. Una Llei, o més ben dit una reforma, que metrallava contra tot principi de legalitat. Una llei pensada de manera individualitzada i creada per una única missió, il·legalitzar Batasuna i qualsevol monenclutura que reclami de manera ferma, sense tabús, la independència del poble basc. Si es pensen que aquesta és la solució, poca història han llegit, o com a mínim, ulls clucs davant els diferents models que certs pobles han traçat per posar fi als conflictes polítics de caràcter territorial.Mentrestant, partits o sectes militars, com la Falange, la Falange Autèntica, les Jons, España 2000 i un llarg etcètera, com bé descriu l’himne del Madrid, “campean por España con orgullo e ilusión”.

Aquesta és la seva democràcia senyors.

Els números canten

2008-02-06T22:43:00.000+01:00

432.000 € . Aquesta és la xifra, gens despreciable, d’euros, que mai ningú sabrà a quina causa han servit. Cobrats nominativament mitjançant les sigles del partit, i amagats sota el passamuntanyes, els partits blanencs es repartiran aquesta morterada de calers en la present legislatura.

Els ciutadans de peu ens preguntem, indignats, pel destí de tots aquests diners. Des d’aquell stand d’atenció al ciutadà, amb la línia mal resseguida, totesperant impacients el nostre torn, per sentir la cançoneta de sempre d’aquell funcionari que s’ha aixecat amb el peu esquerra, que encara et mancael certificat vint-i-ú barra tres-cents, per assolir tots els requisits d’aquella beca, ajut o subvenció que ens resulta tant necessària per anartrempejant. Aaaaaah!.

A nosaltres, els ciutadans de peu, ens revisen fins i tot les pigues persentenciar-nos sobre la idoneïtat de l’ajuda. Si gràcies a Déu, o a l’atzar, vas aconseguir complimentar tota les dades necessàries, vas aportar la documentació en el temps escaient, i molt important, a la fotografia sorties somrient i amb un pin d’un partit polític, segurament podràs cantar línia, volia dir bingo. Però compte, et faran un seguiment per conèixer la destinació de tots els diners que vas rebre, fins a l’últim ral.

En canvi, nosaltres, els hi firmem, mensualment, xecsen blanc! Tingui, cobri, i corri! 1.500 € per vostès, multiplicat per sis. Si seguim amb enteniment, l’agenda d’actes blanencs, ens adonarem que són molt poques les ocasions en que els partits polítics apareixen com a organitzadors d’actes, xerrades o col·loquis.

Dels 1.103 € mensuals que cobraven fins ara, passaran als 1.500 €, pel sol fet de tenir un representant dins del consistori. Això, ni amb un "cavallino rampante” .Potser ha arribat l’hora que els ciutadans votem blanc o negre, vermell o groc.
Com a mínim, acabarem amb el joc de la parella de fet, el deles disfresses preelectorals, i rebaixarem costos de producció, quesiguem sincers, ens resulten cars els discursos d’aquests trapelles.

A tot això cal sumar-li els càrrecs de confiança, el sou personal de regidors, el tot poderós secretari, els vices... Ah! I recordem que som un ajuntament que paguem per l’assistència a la junta de govern local. No fos cas, que féssim curts de calers.

La disfunció esquera-dreta són històries del passat, nacionalistes-independentistes elcuento que ens volen inculcar alguns, però la història que mai no canvia, siguin d’esquerres i de debò, o de centre amb la voluntat d’anular el famós 0,7%, tots baixen el cap, cobren, i qui dia passa, any empeny. Què podríem haver fet amb aquests calers? Segurament, no es posaríem d’acord, però també segurament, totes les propostes seria una millor inversió que el forat negre que són els partits polítics.

Cornuts i pagant el beure, la història que mai acaba, tot cantant el “amigos para siempre” sota l’ombra de la parra. Però compte, uns amb corbata i solapa, i els altres amb xapa a la camisa. La política potser resulta ser tot això, per sort, el pensament polític, de moment, no.

El tren de la bruixa

2008-01-26T12:07:00.000+01:00

Trinxat. Així és com, entre uns i altres, han deixat l’insòlit paratge de Lloret de Mar. Per sort, no s’han proposat, de moment, fer la competència als de la Cerdanya, que sinó, ja m’imagino el sostre del Magic Park, del pavelló i del Palace amb grans extensions de patates i cols. Són capaços de tot, i el preu ha pagar és el de menys. Ah, i tot a l’engròs.

Sense un dit de front i amb molt de totxo d’alt standing han aconseguit tenir censades més persones que a Blanes. Van bé. I ara, rescaten el vell projecte de fer arribar el tren a la seva població. Tot i ser del tot legítim, resulta del tot descabellat parlar-ne, o almenys sondejar-ho, sense tenir establerts uns paràmetres de respecte per l’escàs entorn verge que ens queda a uns i altres.

Fa temps es va parlar d’un tramvia o d’un metro per unir Blanes i Lloret de Mar. Ara, Lloret va per feina. Vol tenir unes comunicacions excel·lents amb Ryanair, ai, volia dir Girona, per això descarten la via del Maresme. Com que tenen la casa gran, tot i que encara no són Marbella, si volen via, ja saben que els hi toca. Un bon talonari, un forat ben gros , soterrar línies per sota la nacional i tira milles. Perquè una cosa no s’entén, o volen annexionar-se a Tossa o a Vidreres, i així expendir-se, o que m’expliquin com faran passar el desdoblament de la nacional, l’autopista, i el tren de la bruixa sense enderrocar cap dels cent un hotels que tenen.

I a Blanes els disbarats continuen. Un cop més, tirar la pedra i amagar la mà. El joc preferit dels irresponsables. Dels que acusen sense proves, dels que els hi agrada el circ, dels que es llencen als lleons amb una mà a cada ou. Resulta impresentable, i molt trist, que tot allò que va denunciar l’ex-alcalde durant les últimes eleccions, ara ho estigui posant en pràctica en primera persona, i no sols una vegada.
No sé si ha perdut el nord, però les imatges del Senat Italià que van escandalitzar a mitja Europa, em resultaven familiars, i no gaire allunyades del comportament que van mantenir alguns en l’última constitució del consistori blanenc.

Per cert, ara estic frissant perquè arribi l’esperat dia que Blanes tingui una senadora a Madrid. Després d’escoltar durant quatre anys la mateixa cançó, potser amb part de raó, sobre les excursions d’en Joan Puig, ara m’agradarà veure com justifiquen les anades i vingudes cap a les Corts de l’Excel·lentíssima Sra. Pepa Celaya. Qüestions protocol·làries.

Tan lluny però alhora tan a prop

2008-01-23T23:07:00.000+01:00

Arribar a casa sempre és un plaer, per molta hipoteca que encara et quedi per pagar o per molta fred que et trobis a l’obrir la porta. No es pot tenir tot, i la calefacció i els vidres dobles que et permetin aconseguir l'aïllament acústic i calorífic perfect amb l’exterior, és un objectiu pel pròxim hivern. Però, carai, és casa teva –penses-, a més, per un dia que fot fred, de què em queixo? Ai, manies de vell.

Dutxa, endreçar els disbarats del matí, sopar, sobretaula, internet, sense adonar-te’n has anat fent un seguit de coses, el temps ha passat, i la maleïda, o agraïda, trucada no arriba. Sentiments de llunyania, de soledat se t’acosten. De sobte, tornes en si, i penses amb l’avió que has d’afagar l’endemà al matí ben d’hora. Això t’acaba d’enfonsar.

Millor anar dormir –penses-, ja ho deia l’avi, en pau descansi, l’únic moment de llibertat que tens durant el dia és el dels somnis. Quanta raó... Bona nit.

Merda de mobil, no ha sonat! Ja vaig amb presses. Sense esmorzar, ni temps per col·locar-me les lents de contacte i havent estat fotografiat pels paparazzis del Servei Català de Trànsit, arribo a l’aeuroport amb un lleuger tuf de cremat del cotxe. Fa temps que el radiador et perd aigua, i avui l’has apretat fort. Deixem-ho estar, dimecres quan torni...

Bitllet en mà, et deixes grapejar per aquell uniformat quan passes pel desagraït control de passatgers. Avui però, no tens ganes ni de discutir. Sabates, cinturó i rellotge fora. I si volen els calçotets i tot! Calles, avui no tens ganes de discutir.

Ni esmorzar, ni diari, ni un trist bon dia, però la ferralla aèria arriba a l’hora prevista a Heathrow, menys mal. Només són les 9 i ja només penses en l’hora de poder planxar l’orella. El trajecte amb taxi és fa llarguíssim. Conectes el mòbil, i sorpresa t’han trucat. Missatge de veu al contestador. L’escoltes, et calmes, somrius i piques l’ullet no saps ben bé a qui, però segur que al taxista no, t’acaba de fotre l’oro i el moro per un trist viatge. T’ha canviat el dia.

Entres a la primera cofee house que trobes. Encara atontat, amb un somriure de boca a orella, demanes el primer tallat del dia. Merda, estic fora de casa! Massa tard. Primera pifiada del dia. La cambrera però, et somriu i amb un “ara li porto” es queda tan panxa, i tu tant atontat.

Tot plegat em fa sentir molt a prop de casa, com si no hagués marxat –merda de feina-. Tan lluny però alhora tan a prop. Diguin el que diguin, ni els sentiments ni la llengua tenen fronteres.

Vendre la moto

2008-01-15T22:03:00.000+01:00

Amb les Corts dissoltes, podem afirmar que comença el circ. Rebaixes, cupons i vals descomptes lluitaran contra retrets, insults i joc brut durant un bon parell de mesos. Aquí val tot, tots ho saben, l’ètica i la prudència a hivernar, que sembla que no, però déu ni do el fred que fot. Tothom busca aconseguir medalla que quatre anys són molt i molt llargs, i més si t’ho mires des de fora de la plaça.

Tot i que encara no estem amb campanya, ja hem escoltat bestiesses per donar i per vendre. Carme Chacón va xiuxiuejar amb la boca petita que no s’inauguraria el TGV, si el carrilet s’acabava abans de les eleccions. Una lliçó de modèstia vam pensar alguns. Però, com sempre, a vegades resulta millor viure enganyat. Dies més tard, el mateix Zapatero, fou qui es posar de peus a la galleda.

Fent un cop d’ull a la Llei Règim Electoral, i les modificacions que recentment s’han discutit, ens adonem que en han pres el pèl. I és que sostenir que les inauguracions de obres i serveis públics prevalen per raons d’interès públic, i no pels interessos privats electorals dels polítics i les seves formacions, és un insult per els peons, que al cap i a la fí, som tots aquells que els anirem a votar, o no.

La llei parla de la coneguda campanya institucional, que aquesta ha de respectar principis com objectivitat i transparència, sent prohibits aquells continguts que facin referència als mèrits del mandat. A Catalunya, ja vam tenir algun disgust amb la campanya institucional sobre el referèndum de l’estatut.

Però el producte estrella d’aquesta resulta ser, sens dubte, la prohibició d’inauguracions en dates properes a les eleccions, concretament a partir de la convocatòria d’aquestes. Fins ara, semblava, que si el polític de torn no treia la cortineta de la placa, i no ho beneïa, no teníem la cèdula d’habitalitat o la llicència d’activitat determinada per posar-ho en marxa. Però un bany de masses, era un bany de masses, tot i que aquest no deixava de ser una activitat administrativa discrecional, totalment accessòria i de naturalesa protocol·lària que resultava del tot sobrant es feia, i arreglat de vint-i-un botons.

Zapatero ens l’ha tornat a fotre, i malauradament ja hem perdut el compte de les vegades que ens ha fotut la cartera. Tot i que no tothom té el mèrit, o la cara, de saber enredar a tort i a dret, generant al mateix temps un clima de confiança, ell solet ha sigut capaç d’enganyar a Esquerra, a CIU, al PSC i a un bon grapat de xixarel·los que es van creure que aprovaria l'estatut sorgit del parlament català, i tot això, en menys de quatre anys. Per variar, enganyats com a xinos. Promet no inaugurar el carrilet quan arribi a Barcelona, el de Màlaga ja està inaugurat i catat, i ens adonem que encara volgués no ho podira fer, i que tot ha estat màrqueting electoral. Nosaltres ja li hem donat bola. Jugada rodona.

Ara toca vendre la moto, i d’això ells en saben, però aquest any en stock n'hi han per donar i per vendre. El Dakar els hi ha fet una mala passada, però en plena èpoques de rebaixes, o de liquidacions per alguns, tot es pot vendre. Temps al temps.

Sords i beneits, que no beneïts.

2008-01-06T22:30:00.000+01:00

La mar de fons, aquell temporal conegut com a les tres maries, ens ha cardat com a mínim una temporada turística enlaire. Clar i català. Aquesta mar que es caracteritza per aparèixer després d’una bona ressaca de temporal en dies anteriors, i que ve ajudada per la inèrcia de vents llunyants que provoquen que les onades es propaguin més enllà d’on arriba el vent, creant així unes onades llargues i arrodonides fent desaparèixer les més petites, donant la mar una imatge d’organització que resulta envejós.

Jo encara no he entès com uns tenen la calerada per posar sorra i sorra davant de la dessaladora, i altres ministeris i/o conselleries no tenen ni un duro per fer obres necessàries de prevenció. El preu de tot això, sembla que ja l’hem pagat.
Per protegir el conegut tren del maresme, Renfe fa uns anys va col·locar pedres i pedres en tot el litoral per protegir les vies dels temporals. Maquinària a tot drap i remena que remenaràs durant un parell de mesos van aconseguir aixecar uns murs de pedres que recordaven el vell i conegut mur de Berlín. Lleig de collons, amb pedra no autòctona del país, però que ha complert a la perfecció amb la seva missió, protegir les vies.

Jo donava per perduda la batalla amb la sorra, però mai la del passeig. Per què ni el Minesterio, ni la Conselleria, ni la Diputació, ni el Consell, ni la regidoria han estat capaços de coordinar unes mesures d’urgència després de l’avís que ens va donar els temporals de fa un parell de mesos?
Per què tenim mig passeig, com a mínim, amb un bon mur de pedres que ens protegeix el passeig, i una altra part deixada a la mà de Déu? Als blanencs, hotelers, restauradors, treballadors que depenen del turisme, els hi importa un rave que sigui competència d’uns o altres, els hi resulta aliè i sobrant que una part del passeig sigui espanyola, i l’altra catalana. Aquests només volien que aquells que mouen els fils en els despatxos, moguessin el cul i s’espavilessin a trobar, com a mínim, una solució provisional. Ja han fet tard, per variar. I sort que algú a l’estiu ja va recollir un bon grapat de signatures, que sinó...

I mentrestant el nostre superhome nedant i nedant, intentant creuar l’estret de Gibraltar fins a tres vegades, enmig d’unes aigües que ens resulten familiars aquests dies a tots els blanencs.
Amb blanes al cor, al pit, o a la cartera, ell ha continuat lluint el tatuatge durant la seva nova proesa, o bestiesa depèn com es miri, en aquests darrers dies. Tot un senyor que pagarà també els plats trencats del consistori blanenc. Una víctima més de la inoperància política blanenca, de la manca de previsió i de la política del maquillatge que fa tants anys que s’ha realitzat a la vila. A veure com acaba el tema, que per cert, secretisme i mutis a la gàbia.

Comencem el 2008 i ja ens quedem sense nedador, sense passeig, sense sorra... i tot això sense arribar encara a la gran terra promesa, la Meca del turisme. Revés i clatellada de les bones. Ens pensem ser els reis del mambo, els descobridors de la coca-cola i resulta que no som més que uns passarells. Potser és cert que durant un temps a Blanes, de la merda em vam fer campanes, però hores d’ara, morts i enterrats com estem, ni turisme de borratxera, ni turisme de fireta.

Canó contra el cànon

2007-12-24T19:37:00.000+01:00

La Llei de Propietat Intel·lectual ha tornat a la palestra. Rajoy ha carregat durament contra el cànon digital que grava determinats suports digitals. I no és per menys.
El cànon va néixer amb l’excusa de ser una compensació econòmica per tots aquells autors que es trobaven desprotegits envers les còpies que es distribueixen de les seves obres sense el seu permís. Primer van ser els cds, dvds i les gravadores. Ara disparen més amunt, gravant sobre els paquets d’adsl, aparells de música, mp3, i fins i tot els mòbils.

Ens volen fer sentir culpables i delinqüents. Com si fóssim atracadors professionals de bancs i caixes, intentant fer agost en plena època nadalenca. Equipats amb un bon passamuntanyes i un ak-43 a la mà esquerra. I un be negre!
Aquests autors, autodefinits com artistes, no s’adonen que la teconologia els pren allò que durant molts anys els hi va atorgar, ja se sap que res és etern.

Em refereixo que en un passat no molt llunyà, els artistes –no parlo de trobadors- vivien exclusivament de les seves actuacions en directe. Aquests eren igualment coneguts i apreciats per les seves actuacions en viu. Sabien que si volien peix, es tenien de mullar els peus. No existia ni el cassette, ni el disc de vinil, i per tant les actuacions en directe eren la seva única font d’ingressos. I podem dir, que tots aquests, no van malviure.
Va arribar un dia, no sé si de nadal, que la tecnologia els va donar una gran alegria. El gran somni de tots, fet realitat. Treballar un dia i cobrar dia rera dia, gràcies als enregistraments d’obres en formats prehistòrics per la quitxalla d’avui en dia. Així doncs, aquests artistes es van especialitzar en treballar per donar llum a una obra i explotar-la al màxim amb còpies i còpies, abandonant i menyspreant allò que els havia donat de menjar anys i panys, les actuacions en directe.

Ara, la tecnologia els hi ha tornat la jugada. Avui dia, practicament tothom té un arsenal de destrucció massiva a casa. Una gravadora, un vídeo, un mp3, o un mòbil esdevenen les armes més buscades per les entitats que gestionen els drets d’autors, editors, intèrprets i productors. I encara hi ha gent que busca en Bin Laden...

Aquestes entitats de “gestió” de noms impronunciables (SGAE, AGEDI...) són els pidolaries que recullen el cànon i són els grans defensors d’aquests. Però, una gran crosta els envolta, els autèntics músics, els més casolans, aquells que comencen no veuen ni un duro. I en tot cas, serien aquests que ho necessitarien i no pas ni la Pantoja, ni els Estopa. A més, alguns ja han tornat a la terra, i són plenament conscients que la frase “si no estàs al Top Manta, no existeixes” és la Bíblia.

SGAE i els seus amics viuen enganyats amb una vena als ulls. No tot són calers. L’enregistrament de còpies i les còpies privades fan possible que arribin a molts més ciutadans i que alhora siguin més populars arreu del món. De retruc, això produeix que una gran suma d’intengibles impregni l’artista i que aquest incrementi dia sí dia també, el volum del seu compte corrent. La gran pregunta continua sent per què els artistes no tornen al carrer? A viure de les actuacions? Perquè segurament sense filtres ni programes no són tant artistes com molts pensem.

Mentrestant seguirem pagant una tassa per un fet que ni Déu sap si finalment faràs, la famosa còpia privada. Visca la presumpció d’innocència, però la política del primer paga i després fes-ho com vulguis, ha fet furor.
De mica en mica ens trobarem casos còmics. Utilitzar un cd per gravar les fotografies de la comunió de la filla i pagar impostos. Ara imagina’t si fos més letja que un pecat. Pagaríem més?
O una altra situació. Tal i com permet la llei, volem fer una còpia privada d’un disc del nostre cantant preferit per a les vacances d’Espinelves. Tot il·lusionats, engeguem l’ordinador, tot seguit el programa de cremar, i riiiing. Què passa? Collons, que el disc té un dispositiu anti-còpia i no ens permet gravar el disc. Cagada pastoreta.

Resumint, uns amb les butxaques plenes i altres aguantant amb quatre xavus. Ah! I recordeu que això és fa per incentivar la creació i protegir els artistes. Gran artista qui es va inventar SGAE, aquest si que viu bé.

Benvinguda Sra. Marshall!

2007-12-20T21:37:00.000+01:00

Han fet falta quatre hiverns llargs, de llums, pessebres, fanalets i de pares noels invasors escalant baranes, perquè finalment arribés finalment un tros de carretera. Sí, companys, un tros de carretera! No volem dir, collons quina carretera que tindrem! No pas, ens el contrari, que Déu ens agafi confessats.

De moment, vuit quilomètres, i gràcies. Cinteta, un bon got de ví, quatre canapès i cap a on toca anar aquesta tarda? Som una colla de babaus. Ens prenen el pèl, anant i tornant, ens donen el que ningú vol, ens foten la cartera, i aquí tant contents. Una obra que ha durat dos anys més del que tocava, una obra que evidentment hem pagat l’oro i el moro, que dia sí dia també ha causat retencions i accidents, i al final què? Vuit, tristos i necessaris, quilòmetres, quatre minuts de cotxe –això si tot funciona-.
Necessitem gat vell o un bon cop de timó. No pot ser que el tram menys complex, diguin el que diguin ara en els mitjans, hagin trigat el que s’ha trigat. I no valen excuses ni amb el pont de Riudellots, ni la connexió amb Fornells. Ah! i tot això durant el regnat d’un sol color polític...

Primera pedra posada, torta, però posada. Podem dir que aquest desdoblament és el primer objectiu afrontant el problema que pateix de mobilitat ses nostres comarques. Un cop apuntel·lat aquest tema, cal ficà mà al tren i al manteniment de les instal·lacions ferroviàries, per acabar amb un modest i bon aeroport.
Però com deia abans, cal un gat vell. Si més no, hem d’abandonar els complexes. Hem preferit ser cap de ratolí que cua de lleó, i de mica en mica ens adonarem que l’hem espifiada. De moment som pocs, massa pocs, però anirem creixent de mica en mica, malgrat el vent de cara. Mai serem ministres, però tampoc arrugants, mal educats, prepotents, pinxos ni bocamolls com molts d’ells. I ben content. Més, si la ministra suïcida que sofrim actualment, la perdem del mapa. Que es quedi a la seva Màlaga estimada, que visqui del “cuento” i ens deixi fer la nostra.

Mentrestant, en el Pòrtic de la Costa Brava ja tenim data per estrenar americana. Principis de maig, ciutat esportiva, confirmat. Bé, això diuen, però els blanencs amb aquestes temes som gats vells. No ens deixarem fotre una altra vegada. No ens vendran gat per llebre, per tant, anant bé el setembre s’estrenarà la nova ciutat esportiva. Temps al temps.

Mai he entès les ànsies en col·locar terminis utòpics. Tant en els que els hi va la marxa, com a l’arrogant ministra de foment, com els que prefereixen passar desapercebuts, com l’apagafocs Trias, pateixen del mateix mal.

Endavant les atxes!

Buscant el palangre

2007-12-10T20:06:00.000+01:00

Faci el que es faci, a la coneguda Illa de Blanes, ja es farà tard i malament. I no pas per la ineptitud d’uns ni d’altres, que segurament també, sinó per la mar de calerons que s’han arribat a enterrar en projectes, maquetes i gargots. Tots plegats en haurem imaginat tantes coses construïdes en aquelles terrenys, hotels, auditoris, sales de convencions, parcs temàtics, balnearis, centres comercials...que quan arribi l’hora de la veritat, és a dir quan es decideixi’n col·locar-hi l’etiqueta, res ens farà el pes. Buff! Algú recorda el Fòrum de Barcelona?

I no és per menys, quants anys s’han perdut entre debats i estudis? mentrestant Santa Susanna, a poc a poc i bona lletra, construint un modern complex turístic del no res ja ens ha passat la mà per la cara.
De moment sembla que hem recuperat la humilitat, que ja és molt. Sembla que els projectes faraònics han passat a formar part de l’arxiu de Blanes. Per fi hem après dels errors, de la innecessitat de construir el Partenó greg per ubicar-hi una biblioteca.

Com tothom sap, Blanes necessita un projecte trempador, que sense perdre el nord, ens permeti donar l’empenta necessària a tots aquells emprenadors que viuen amb l’aigua al coll, i no solament per la manca de sorra, sinó que es troben endeutats fins a les dents per una temporada turística que dura un mes, i gràcies.

Sempre ens omplim la boca que som un poble que ha viscut sempre de cara a la mar. I potser és cert. Per no deixar morir la flama, seria bàsic recuperar l’aquàrium que vam deixar perdre. Un aquàrium que fos un homenatge al Mediterrani, a les nostres espècies, al nostre territori, capaç de mostrar al món la bellesa d’espècies com les judrioles, els serrans, els tords, els sards...I per què no un centre de recuperació d’espècies animals? I una petita pineda? I amb el primer hotelet de cinc estrelles? Les malaurades drassanes, s’ho mereixen.

Els detractors diran que no és el millor palangre que podem trobar, però de moment tenim massa fil de coure i pocs hams. Tothom que pensa amb indrets de Blanes, pensa en indrets envoltats de mar. Desenganyem-nos, ningú recorda ni la zona industrial ni la Plantera, ni Mas Cremat.
No us penseu que reivindico un temple del mar, per entregar-hi devots, per demanar, amb humilitat i dubtes, que el gran deu dels mar ens respecti la sorra. Simplement, demano, un projecte de mar per a forasters però tenint en compte els de casa. Innovació i records, passat i present, blanes i mar.

Per tenir aigua, tanca l'aixeta

2007-12-06T22:01:00.000+01:00

Ja tenim rom!

2007-12-01T09:57:00.000+01:00

Fins ara, els blanencs, teníem el plaer de ser els padrins d’un cava. Tot i que costi de creure, sobretot pels forasters, tenim una de les caves més emblemàtiques de Catalunya. I tot això, tenint menys vinyes que sorra de platja. Que n’aprenguin!
El secret de Montferrant ha estat l’encert que ha tingut sempre en la compra d’uns bons vins bases.

Ara, en el gran emprenador Agustí Vilaret, impulsor de les caves, li ha sortit un bon competidor. Un aiguardent que té el seu origen en el passat Ple del dilluns, ben fermentat durant mitja legislatura, destil·lat amb sucs i melassa de canya de riera que en Celestino no desbrossa. Sigui Benvingut senyor Rom!
Blanes terra de promeses, ciutat marevellosa –com va dir aquell-, que troba la peculiaritat més gran en l’illot que separa les dues grans platges del municipi. Poca broma amb Sa Palomera, que diuen que els reis d’orient, amb tot el tema de la globalització, ara i fan escala, i sense pagar!

Sort, que en el pròxim Ple -o properament- ja hi podrem anar amb cafè, copa i puro. Això de tenir un nou Rom em tranquil·litza. Sí, no em diguis que et digui el per què, però em sembla que a les onze, tots sopant. S’haurà acabat l’etern xiuxiueig enmig de la intervenció del regidor, que gira i gira la truita, per acabar dient poca cosa més del que havia dit en el primer minut. Disfressar era la paraula màgica, o potser xulejar.
Ara l’ofici de l’orador serà més complex. S’hauran de repassar llibres, buscar mots, frases fetes per agilitzar discurs.

El més marevellós -com m’agrada aquesta frase- serà veure qui tindrà l’honor de ser el primer en perdre els papers amb el “ringggggggg”. No em direu , innocents, que no sortirem als diaris per algun accident d’aquests. Temps al temps.
Sigui com sigui, l’entrada en vigor d’aquest nou Rom ja ens ha espantat la canalla. Aquesta setmana, paraules justes, poca demagògia i, a tota màquina. També és veritat, Lourdes, filla, pots preguntar a cada ple, no cal bombardejar d’aquesta manera! Però, de fet o ara o mai. Deixe-m'ho amb un semàfor taronja de la Vanguardia, d'acord?

Per acabar, agrair aquell senyor que encara té la paciència i el temps per presenciar la totalitat del ple, i que va preguntar si era necessària tanta complexitat lingüística. Té tota la raó. Va costar suor i llàgrimes traduir la bíblia del llatí, i més costarà que aquests passarells li faci’n cas. Després es preguntaran el motiu del poc interès del poble amb la política. En vers d’apropar-se, s’allunyen. Ells sabran. Però vostè tranquil, tingui present, que en el proper ple amb una bona copa de Rom, tot li semblarà més amè i entenedor. Ja ho veurà.

Cara i creu

2007-11-26T19:46:00.000+01:00

Darrerament quant donem un volt pel passeig, només estem pendents dels maltractaments que ha rebut i rep el passeig de s’Abanell aquests darrers dies. Tots, malauradament, ja ens hem acostumat en veure el passeig com un “Exin castillo”, destruït i oblidat durant l’hivern, mimat i ben guarnit durant l’estiu.
La política del maquillatge ha durat el que ha durat, però sembla que passarà a millor vida. La mar demana pas.

En el passeig tenim altres protagonistes. Uns protagonistes que en un principi tenien un bon paper. Fàcil, ràpid i il·lusionador per diferents segments de la població. Un ha triomfat, o com a mínim s’ha convertit en un bon referent. L’altre ha fracassat, i ho diem amb negreta, cursiva i subratllat! –encara que fos fruït de les presses-.

El gran triomfador és l’espai habilitat, anomenat Circuit urbà, per fer tota mena d’exercicis per la gran quantitat d’esportistes que cremen calories, nervis i emprenyades pel passeig de s’Abanell.
Entre tifes de gos, hom pot realitzar-hi tota mena d’abdominals, “steps” i flexions tot seguint les indicacions presents en cada una de les estacions programades d’aquest circuit. Anelles, baranes, bancs... i fins i tot, des d’aquest darrer estiu, una pista habilitada per practicar el vòlei platja. Tot un luxe si tenim en compte que també hi tenim un font. Sí, la típica font blanenca, molt aviat a la venda a totes les botigues de souvenirs de la zona. Una font de color negre, on hi surt un cap de lleó, el qual sembla que no li deixin dir ni ase ni bèstia, ja que té l’aixeta al bell mig de la boca.

Em resulta curiós no recordar quin govern va tenir la idea de habilitar aquella zona esportiva. Segurament, si algú hagués posat el crit al cel tots ens recordaríem de l’inventor, i posaríem el dit a la nafra.
Això sembla ser cert si donem un cop d’ull a l’altra protagonista del passeig. El que tenia de ser pal de paller, es va convertir en l’ovella negra de l’anterior tripartit blanenc.

El carril bici va tenir molts detractors des d’un bon principi. No pel fet de crear aquest espai necessari, sinó per les condicions d’inseguretat que reuneix aquest durant tot el tram. Tot i els retocs i la política de maquillatge que se li ha practicat mai ha acabat de quallar. Un carril bici que es converteix en un “scalextric” a l’alçada del pavelló, un carril bici que comparteix carrer amb els cotxes amb l’única separació d’un objecte lluminós i una gran línia de color groguenc pàlid. Tot una aventura endinsar-te per aquest carril que pot acabar a l’hospital, si un conductor obre la porta en el precís moment que el ciclista pedala “tranquil·lament” en el tram entre Sa Palomera i el Pavelló. Ja se sap toca a qui toca.

L’inventor d’aquest “scalextric” tothom el té present. Fins i tot podríem dir que el va jubilar de la política blanenca abans d’hora. No ho sabem. Però, ens serveix per pensar que desagraït que pot arribar a ser la feina del polític. Uns menjafestucs, com així els hem batejat en aquest blog, que són recordats per accions puntuals o errors de principiant, obviant els bons propòsits que devien tenir, i que alguna cosa devien encertar, encara que fos per casualitat. Encara que s’ha deixat cada tifa d’herència, que déu ni do.

Algú recorda l’inventor del passeig? I el d’enderrocar Es Piteus?

Tocar la figa

2007-11-22T08:40:00.000+01:00

Ahir tots els mitjans es feien ressò de l’incident que es va viure a l’Audiència Nacional durant el transcurs de la vista oral als dos primers encausats per la crema de fotos del monarca espanyol. El jutge central de la sala penal, José María Vázquez Honrubia, va suspendre el judici durant 10 minuts en veure que necessitava un intèrpret, atès que els acusats volien declarar en català. Després d’un seguit de contradiccions del magistrat, que si ell no tenia el privilegi de conèixer la llengua –en un to sarcàstic- , que si ell si l’entenia però la secretària no, va acabar per etzibar un “con 30 años cualquier ciudadano conoce y habla perfectamente el castellano”. I es va quedar tant panxo.

El magistrat fent una interpretació ultraconservadora, amb un petit error inclòs, de l’article 231 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial, va recordar el fet que tenim el dret i el deure de conèixer la llengua castellana, i no el revés, i que per tant no era necessària la utilització d’un intèrpret tal com havia demanat l’advocat dels acusats perquè els acusats podien parlar amb castellà. El magistrat però, va obviar que els acusats tenen el dret d’usar la llengua oficial de la seva comunitat autònoma sempre que el tribunal tingui jurisdicció en tot l’estat espanyol. I aquest és el cas. Encara que el l’Audiència Nacional estigui a Madrid és un òrgan que té jurisdicció a tot l’estat, i per tant, totes les llengües oficials en llurs comunitats poden ser usades amb normalitat en els procediments judicials d’aquesta cambra.

Per altra banda, remarcar que a l’Audiència nacional compten amb un servei de traducció de caràcter fix amb una bona colla d’intèrprets. És més, un judici amb aquestes connotacions era més que probable que els acusats reclamessin expressar-se amb la seva llengua. Això no fa més que demostrar que el magistrat volia tocar la figa.
Tothom s’envalentona enfront els catalans, però aquí calladets que encara ens tocaran el rebre. Un poble estrany, on la gent de la por en diu seny, on cada dia et sents moralment trepitjat, humiliat i demanant perdó quan la gent no et comprèn. I encara se’ns pregunta per què ens sentim incòmodes?

Diuen que val més el farciment que l’indiot. El magistrat s’ho va prendre al peu de la lletra. Tot un espectacle morbós amb un final feliç, ai! volia dir amb una sentència express. En una societat en la que tenim el fast-food i la sopa instant, per què no podem tenir sentències models en 30 minuts?
Fos quina fos el resultat de la vista, digui’n el que digui’n aquests peluts, la sentència ja estava lligada i ben lligada. Una programació de la qual ja es va queixar recentment els dibuixants de la revista el jueves.
Així, sense haver entès les declaracions dels acusats, ell mateix magistrat havia declarat que no tenia el privilegi de conèixer la llengua catalana, els hi va imposar una multa de 2.730 euros després de retirar la pena de presó. Ja tenim una sentència model per espantar els cargols que es mengen la col.
L’advocat defensor va declarar el mateix dia que pensa recórrer la sentència al·legant una flagrant violació de la tutela judicial efectiva.

Malauradament, en pocs dies de diferència hem vist passar pel portal gris de l’Audiència Nacional a dibuixants de còmics i membres del col·lectiu independentista. Una porta que condueix a les clavagueres més grises i profundes del nostre sistema penitenciari que ens va deixar la mala herència del passat, i per la qual han passat islamistes, els Gal i la colla de Mario Conde entre d’altres. No n’estant fent un gra massa?

Pinten Bastos ( De camí cap a (la) Meca. Capítol 3)

2007-11-17T10:09:00.000+01:00

En un anterior article ja em vaig preguntar sobre els ets i uts que podia comportar el trencament del contracte de forma unilateral amb en David Meca. Els mitjans i els polítics semblava tenir-ho molt clar. Obviaven aquest assumpte, i només parlaven que l’operació Meca havia costat 30.000 €, donant el tema per tancat.
Els representants legals d’en David, G.T.A. Consulting Empresarial, volen jugar amb tranquil·litat les cartes que els hi queden, o més ben dit, l’as que tenen guardat sota la màniga.

Sembla ser que l’Ajuntament no va comunicar de manera fefaent la rescissió del contracte, després que el Ple tombés l’operació i el batlle acceptés la revocació. Cagada pastoreta. Ells, a diferència de nosaltres, es curen amb salut i no fan res a corre-cuita. Encara avui, apareix el logotip de Blanes com un dels patrocinadors d’en David. Casualitat? Evidentment no, segueixen donant l’aparença que el contracte encara és plenament vàlid, i conseqüentment compleixen amb les obligacions que disposa el famós contracte.

A més, mitjançant burofax han informat que han conegut la rescissió del contracte de forma unilateral gràcies els mitjans de comunicació. Avisen que “aquesta rescissió pot portar greus perjudicis econòmics i morals per a Blanes i per a David Meca”. Tot al peu de la lletra, sense fer un pas en fals. Primer denuncien que ningú els ha informat de l’operació -primera cleca-, i per tant, el contracte segueix sent vàlid. Seguidament matisen que la rescissió del contracte s’ha produït de manera unilateral, i que això pot portar conseqüències. Trencar un contracte no és fàcil, i té un preu –o potser dos-. El preu polític, ja s’ha pagat, amb el desgast de l’equip de govern, i amb la primera crisi política de la legislatura. El preu de l’incompliment ja fa més respecte. Perquè sembla clar que existeix una clàusula penal –aquesta gent no és mama el dit- que obligaria a pagar una indemnització en el supòsit que una de les dues parts trenqués el contracte, com així ha succeït.

El seny d’uns contra la rauxa dels altres. Esperem que d’aquí uns anys no s’hagi de fer mans i mànigues per pagar sentències del passat com ja ha succeït al ple del setembre.

Marxeu quitxalla! que pinten bastos.

Quatre gats, quatre replegats

2007-11-14T14:20:00.000+01:00

Així de contundent es pot resumir l’impacte que tenen tots els moviments populars que sorgeixen a Blanes. Ja sigui per raons socials, culturals, ecologistes, polítiques, totes moren en l’oblit. Fem memòria? manifestació reclamant un parc de bombers per Blanes, manifestació per reclamar el canvi de traçat de la N II per salvar el Vilar i Sant Daniel, cal seguir?

Una cosa sí que sabem fer els blanencs, i és firmar. Firmem a tot arreu, ja sigui per quedar bé o bé perquè coneixem algú, però firmem. Així, els diumenges al matí quan anem a fer la volteta, excusa perfecta per anar a fer el vermut als Terrassans, ens aturem davant totes les taules amb pamflets que trobem. És llavors quan podem entendre que Blanes siguicapaç de recollir 10.000 firmes reclamant sorra, o bé 9.000 per un parc de bombers, o bé batre tots els rècords i recollir-ne 18.000 amb l'única plataforma efectiva de la dècada.
Però també hi ha truc. Sí companys, hem tingut de pagar als “voluntaris” pel fet d’estar amb una taula ridícula i vella per fer de caça autògrafs. Sinó, pregunteu per l’Associació de Càmpings i d’Hostaleria...Això és tenir consciència i valors, 6 €/l’hora i ves-li al darrera.

Tots aquests fets no fan més que reafirmar que ens importa un rave el poble. Una altra vegada, - i no aprenem- ens han atropellat el fons marí i sembla que aquí no hagi passat res. Ens ho han deixat tot potes avall posant en evident, i innecessari perill, l’estat de preservació de les espècies i comunitats d’organismes presents als bancs de sorra fina de s’Abanell. El dragat de sediment destinat a la regeneració de platges es presenta com el principal imputat a l’assumpte. Segons el Ministerio no hem de patir, la zona on s´emmarca el projecte no existeix cap espai natural d´àmbit terrestre o marítim protegit, i tampoc s´han detectat àrees protegides d´especial interès. Tot plegat morralla. Quins pebrots!

Però l’ACA ens ha agafat amb els pixats al ventre i fent cas omís a les advertències dels experts, entre ells el CEAB, ha abocat 180.000 metres cúbics de sorra en un radi de 600 metres de platja, formant una platja fictícia de 300 metres que ha de servir de protecció natural per afrontar amb èxit els temporals de llevant, i aconseguir així que el gran monument de la dessalanitzadora continuï dempeus.

Els dubtes que afloren al cap d’hom és si s’ha fet tot allò que es podia haver fet. Polítics mutis i a la gàbia, comencem malament. Més dubtes, si fem un cop d’ull a l’article 42 de la Llei de Costes que exigeix que si les activitats projectades poguessin produir una alteració important del domini públic maritimo-terrestre, serà necessària una prèvia evaluació dels efectes. No sembla de rebut legitimar aquesta acció amb la lleugeresa que s’ha fet, dient textualment com que "no existeix cap espai natural d´àmbit terrestre o marítim protegit, no hi ha perill" . Senyors, el perill és el mateix. Altra cosa diferent és si aquestes espècies són comunes a la costa catalana, i no tenen un valor – maleït valor- determinat al no ser espècies d’especial protecció. I tot això tinguent l’advertiment del CEAB.

Tenint en compte els precedents de falta de mobilització de la societat civil blanenca, res ens tindria de sorprendre, i és que molts pensen que demà tornarà a sortir el sol a la vila del pingüí, i si no tenim peix, doncs menjarem carn.

En segon terme

2007-11-08T14:30:00.000+01:00

Després que el govern de Blanes pengés d’un fil, o això ens volien fer creure, els resultats de la reunió de militància del PDB va assegurar la governabilitat , almenys per un temps més, de l’actual equip de govern. Amb els vots a favor del 81 % de la militància, els seus dos regidors continuaran a dalt de la poltrona del passeig de dintre, tot i el malestar d’un d’ells, però marcant l’agenda política dels pròxims dies amb dos objectius clars: Matisar el pacte de govern d’una banda, i per l’altra tocar el crostó a esquerra. I és que l’actuació d’esquerra en l’afer de David Meca, no ha agradat gens ni mica, i ara contra-ataquen en un dels punts que més dolen a esquerra, la Casa del Poble. La Cooperativa la Blandense està en joc, tard o aviat es tindran de prendre decisions, i el PDB sembla que no els hi caldrà menjar moltes cues de pansa per tenir present qui va fer possible la pèrdua del joguet Meca. Ja vindra’n...

Amb tot aquest ball, la nova portaveu d’Esquerra, Conxita Boldú, s’afanyava a recordar que els famosos 50 punts són un acord amb CIU, i per tant el PDB en quedaria al marge. Sense perdre els estreps i amb contundència, amb un pèl de demagògia també s’ha de dir, ja havia replicat al PDB.
Són molts els rumors que afirmen que després de la marxa de Joan Puig, EUIA i PSC temptejaran a la “nova esquerra”. Tot i que per activa i passiva s’ha dit des de Esquerra que són les famoses bases qui té la paella pel mànec a la secció local, i no pas els líders, a ningú se li escapa que hi haurà un canvi, com a mínim de formes, important.

La Conxita va ser la gran damnificada dels pobres resultats d’Esquerra. Sempre des de l’ombra del gran emperador, o des de l’aixopluc del omnipresent Puig, la seva feina –en un segon terme- sempre va ser valorada positivament, fins i tot pel PSC després de la sortida del govern d’Esquerra en la passada legislatura.
Lluny de la polèmica, deslleialtats, dels micròfons, la Conxita aporta un tarannà tranquil que esdevindrà positiu per el Ple, similar al que té Quim Valls. De mica en mica, veurem com és una formiga, treballadora incansable i ferma amb les idees i el seu esforç. A la Conxita però, li manca carisma i fins i tot confiança per encapçalar un gran projecte. Potser el seu lloc és el treball a l’ombra, on els flaixos vagin dirigits a un altre. Potser compartir parella amb en Joan Puig li ha sigut bo per aquesta qüestió. Tot i això, ens demostrarà a tots, que és possible una altra forma de fer política. Lluny de la crispació, el paper que més coneix, defensant a tort i a dret el que sigui.

Significarà doncs, un canvi radical amb l’estil d’Esquerra a Blanes durant els últims anys. Aquest canvi d’estil els pot beneficiar si tenim en compte el paper que juguen dintre l’actual govern municipal. Serà difícil, per no dir impossible, que accepti les dentetes que li puguin fer tant el PSC i EUIA. No li agrada el protagonisme ni les bombes informatives -si us hi fixeu, fins i tot comento el tema de la Conxita en aquest article en segon terme-. Estabilitat, dolça estabilitat, benvinguda a Esquerra, i de retruc a Blanes !
Malauradament, de piròmans al Ple, encara en quedaran uns quants...

En mans del PDB

2007-11-05T08:21:00.000+01:00

Tal com va enunciar Eduard Vilà, portaveu del PDB, aquest partit es reuneix avui dilluns amb un punt estrella sobre la taula, la sortida del govern. El cas Meca els ha deixat tocats. Ells el mimaven com si fos aquell joguet nou, maravellós, il·lusionador, del dia dels reis d’orient que feia tant i tant que esperaves. Tanmateix després no el saber tractar, i van fer cas omís de les instruccions, recomanacions i garanties del mateix. Amb presses, com aquell nen ansiós, el volien estrenar. Un cop estrenat en plena travessia del port, ja provocaren que el producte estrella trontollés des de el primer dia. Els dubtes de la popularitat de la persona, l’elevat cost, el fet de ja comptar amb vuit patrocinadors i un cert secretisme de l’operació van provocar una reacció en cadena de rebuig. El desenllaç del darrer Ple ja el coneixem, conveni tocat i enfonsat.

I sense joguet els hem deixat. Mai sabrem si Meca hagués estat una bona inversió, i si era el canvi necessari per col·locar Blanes dintre la meca del turisme. Imaginació i voluntat de revifar el sector no els hi negarem. Però, resulten evidents que han fallat les formes, i el que pot ser més important, no han sabut vendre bé el joguet.
La partida ha sortit cara, 30.000 € . Però encara em plantejo alguns dubtes. No hi havia cap indemnització contemplada en el contracte, pel supòsit que es rescindís el conveni de patrocini de forma unilateral? No m’ho crec, i menys després d’haver sortit esquitxat de retruc per temes polítics.

Sigui com sigui, el PDB es pot convertit en una nova fera ferotge. Ferida de mort i després d’haver perdut algunes batalletes, sembla haver perdut la il·lusió del primer dia. De fet, ja han amenaçat a Esquerra i a la Casa del Poble en desnonar-los de la “Cooperativa la Blandense”, la mateixa intenció que tenia Josep Marigó, però que la pèrdua de l’alcaldia li van impedir. Així, sembla que el PDB vulgui renéixer de les cendres de PROA. El nou rumb del PDB podria anar encaminat a estripar-ho tot.

Tot hi creure que no sortiran del govern, amb recança penso que la sortida del govern encara els donaria més popularitat, més crèdit, i no estarien lligats de mans i peus –i menys de boca- per seguir amb el full de ruta de la PROA. Si fos així, crec que complirien amb un objectiu, que la gent parlés de Blanes. I tant, fa temps que som la riota de les comarques políticament parlant. Tothom sap i coneix la política rosa de Blanes. Que a Blanes els plens duren de 6 a 8 hores, que no es compleixen les decisions dels plens, que despengem quadres del rei, que es contesta de mala manera els ciutadans que tenen la voluntat i el sacrifici d’esperar fins als precs i preguntes, que construïm teatres com si fos l’AVE...Els del PDB també volen deixar-hi petjada.

No ens esvarem tampoc. Que tenim rivals de qualitat, que la toquen i que juguen bé. A Blanes tindrem política rosa, però de moment, no una façana de l’ajuntament de color rosa com vol la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), a l’ajuntament de Reus. Allà l’Elvis Presley és viu, i es diu Ariel Santamaria. Però que vigili’n, que a Blanes avancem a tota castanya tot i el vent de cara cap a la meca del freaquisme. Sí, freaquisme. Què seria doncs, un pacte entre Esquerra, PSC, EUIA, després de la marxa de Joan Puig?

No sé qui d’aquests em fa més por.

Tirar pel dret

2007-10-28T21:35:00.000+01:00

Això és el que la majoria d’urbanites fem en arribar la tardor. Tot i que el 79% dels boscos catalans són finques privades, els invadim, emmerdem, saquegem, i per uns moments ens sentim els amos i senyors de la finca. Ah, i sense cap remordinment.

Mai he entès la dèria de posar-se un xandall vell, unes esportives massacrades i cap a bosc a escampar la boira, comença el saqueig. Primer, ho intentem amb els bolets. Pinetells, surenys, ous de reig resten en cerca i captura. Amb un bastó ataquem tots els bonys, sense èxit, tot i que hem deixat el sotabosc com si hagués passat una excavadora. Després d’haver matat l’estona buscant aquests mites, decidim plegar en trobar un mataparents, encara ens enverinarem. Renec, i cop de peu al mataparents.

Però no tot ha sigut un fiasco. Hem trobat un castanyer i decidim omplir el cistell. De fet, no parem fins que no en queda ni una castanya al terra. Posteriorment, mirem l’arbre i decidim sacsejar-lo, més que res, per veure si cauen quatre panotxes més que hi han obertes. Amb això, ja ha pagat la pena regirar tot l’armari per trobar aquell xandall estúpid que des de lluny avisa, terrorista de muntanya a pocs metres.

Tornant cap el cotxe, anem trobant espàrrecs. Com que la panxa ja pensa amb la truita, anem recollint, no sigui pas que deixem alguna cosa, que sinó el que vingui el darrere ens ho fotarà. Arribem el cotxe amb un cistell de castanyes i un manat d’espàrrecs. Tot i que veníem a buscar bolets, ho donem per bo quan els menuts ens apedreguen amb cireres d’arboç.

Quina tarda ens espera. Truita d’espàrrecs, castanyes, moscatell... collons que ens deixem la llenya. Amb una destral comprada en uns grans magatzems, evidentment sense afilar, decidim anar buscar rabasses, llenya prima i pinyes per encendre el foc. Pica que picaràs, ens carreguem el primer arboç, venim a desaforgar-nos, i suar és el que toca. De lluny, la dona ens crida – Manel, aquí hi ha llenya!!!- . I sí, una pila de socs ben apilats pel propietari. Llàstima de no tenir xerrac, que sinó ja tindríem llenya per tot l’hivern.

Són les tres, l’hora que dinen els senyors. Com que són un bons ciutadans, no faran foc i anar a dinar a casa. Hora de recollir-ho tot. La dona ens arriba amb una bossa de l’ikea a rebossar de pinyes seques, troncs i branques que ens seran molt útils per decorar la casa per les festes que vénen, abans però passaran pel tunning de l’esprai de colors daurat i platejat. Feina feta no té destorb. Cotxe carregat i tornada cap al barri.

Arribada al jardí de casa, de seguida ens adonem que ens han cardat la pilota nike flamant del nanu i han volat algunes llimones del llimoner. Ens passarem tot el dinar emprenyats, indignats. Collons, que ens han robat! -que li preguntin al propietari de la finca-

Hem tocat sostre?

2007-10-23T19:34:00.000+02:00

A la bonica vila del pingüí ja hi vivim, o almenys això procurem, 39.564 persones. Una xifra gens despreciable que ha de servir per fer-nos reflexionar sobre quin és el camí que volem emprendre tots plegats. Perquè és així, necessitem xifres o dies simbòlics per reflexionar sobre el nostre entorn. Qui no coneix la setmana de la mobilitat sostenible, el dia de la lluita contra el càncer, el dia sense mòbil, i si em burxeu, el corre-bars anual, per citar-ne alguns a l’atzar.

Doncs ara toca parlar d’urbanisme, carai, 40.000 habitants no s’hi arriba cada dia! I menys en nucli reduïts dels 17,68 km² que gaudeix Blanes.
Dintre d’aquets escassos 17 quilòmetres i escaig, ens permetem el luxe de tenir el 52% de les vivendes desocupades bona part de l’any. És a dir, la meitat de les vivendes de Blanes estan buides durant molts mesos al ser una segona residència, o estant totalment desocupades esperant el millor moment per vendre. Per fer-s’ho mirar. Gent sense casa i cases sense gent, com s’entén?

Avui, però, ens centrem amb l’etern debat sobre el creixement. Pot créixer Blanes més? O potser més important, té de créixer més? Comencen escassejar els terrenys urbanitzables, i com és sabut, a curt termini l’obra nova s’ubicarà al voltant dels terrenys que van des de el Cementiri fins al Pont verd, ara de color marró. Sembla doncs, que corda per estirar en queda. Potser, hi enquibirem 10.000, potser 20.000, o potser fem una dotzena de gratacels al voltant de St Joan. Idees més estravegants he vist en algun pamflet electoral blanenc.

D’altra banda, els serveis públics, les infraestructures, i el transport públic ,ara per ara, no estan preparats per engolir 10.000 persones “fixes” a l’any. Si accedir amb cotxe els dissabtes és un viacrucis, pensa-ho en fer-ho a l’estiu, en festa major, i amb 10.000 habitants més. Quin merder, de veritat, més valia no haver-ho pensat.

Per últim només reflexionar sobre si Blanes “com a poble” li és convenient créixer més. Em refereixo el seu teixit social, a la seva gent, els seus ghettos –tampoc ens enganyem-. L’esperit de poble es va perdent, la cordialitat, la participació...Segurament això és el preu que cal pagar per fer-se gran. O potser no. La III Fira d’entitats va ser un èxit, tot hi no arribar, encara, a totes les entitats, moltes si que hi van participar. També és cert, que algunes hi van participar -malauradament- mostrant les misèries, la falta de gent, i el seu camí cap a l’oblit.

Molts interrogants tot plegat i poques garanties, però d’altra banda res de nou. El millor, o el pitjor, és que tot segurament continuarà igual. Amb la gran avinguda Josep Tarradellas, amb 8 immobiliàries amb escassos 200 metres. Senyal que la mamella encara raja, i mentres ragi tot igual. Més marró, menys verd, i paradoxalment menys vivendes de primera residència. Tot un misteri.

Però a Blanes aprenem per xoc. Un cop ens ho veiem a sobre reaccionem, o almenys ho intentem, mentrestant qui dia passa any empeny, i tira milles.

Pistoletes de raigs, “d’ultres”

2007-10-17T19:15:00.000+02:00

Taser X-26 no és ni un nou component químic, ni una nova immobiliària que vulgui patrocinar-me el bloc, sinó una marca de pistoles elèctriques que ha aparegut al mercat com una alternativa a la utilització de les armes de foc.
La polèmica d’aquesta andròmina rau en les descàrregues que produeix, les quals ronden els 50.000 volts a baix amperatge, fet que provoca una paralització muscular que causa dolor, i el que és més perillós, sense deixar-ne rastre, susceptibles per tant de ser utilitzades d’una manera abusiva davant aquesta aparença d’impunitat. Els agents es defensen esmentant que alguns models porten incorporades un aparell que grava tota la intervenció, i que posteriorment es pot descarregar informàticament, i unir-se a l’atestat policial. Però, com tot resulta ser manipulable.

L´Ajuntament de Blanes és l´únic consistori de Catalunya que ha reconegut disposar de dues d´aquestes armes d’aquest model -fet que s’agraeix-, tot i que es sospita que fins a 18 ajuntaments catalans n’han adquirit.
Pel que fa a la normativa, les CCAA tenen competència per a coordinar l’actuació de les policies locals en l’àmbit de la seva comuntiat, determinant els mitjans tècnics i l’armament necessari que tindran els Cossos de Policia Local. Aquesta llei preveu que els policies portaran l’armament que els hi sigui assignat, sense determinar amb exactitud quin té de ésser el seu equipament bàsic, ni l’opcional.

La coneguda ONG, Amnistia Internacional (AI), va presentar aquest passat setembre un informe sobre l’ús de pistoles elèctriques per part de les forces de seguretat espanyoles.
AI ha posat el descobert que des de la implementació d’aquestes pistoles a més de 85 països, en aquests, han augmentat les denúncies per tortures i tractes abusius, així com les morts en comissaries.
L’informe esmentat comenta que aquesta arma es sol utilitzar contra persones que ja es troben sota custòdia o control de la policia, i en moltes ocasions, després d’haver experimentat múltiples descàrregues. Els agents plantegen l’ús d’aquestes com una alternativa a un ús de la força que en moltes ocasions esdevé necessària. Al·leguen que mitjançant aquestes armes es poden salvar vides i evitar lesions greus al no estar obligat l’agent actuant a recórrer a les armes de foc convencional.
Resulta evident que les armes Taser són menys letals que les de foc, però malgrat tot l’estadística ens mostra que en els països on s’ha estès l’ús d’aquestes armes, a la pràctica rarament s’utilitzen com alternativa a les armes de foc, i malauradament, són moltes les ocasions que són utilitzades en circumstàncies absentes de risc per la integritat física de l’agent actuant i/o de tercers sense una proporció directa amb l’amenaça que afronten.

Per altra banda, trobem motius de preocupació de naturalesa mèdica. Així, no s’ha demostrat que les armes Taser siguin segures, és més, s’ha demostrat la relació directa de la utilització d’aquesta arma amb la mort de fins a 269 persones als EUA. Persones que pateixen del cor, sota els efectes d’alguna droga, dones embarassades, menors i ancians són col·lectius que semblen estar amb més perill davant l’utilització de la pistola elèctrica. Fins i tot ja trobem un cas a l’estat espanyol. La mort d’un agricultor, en un Cuartel de Roquetas del Mar (Almeria), provocada per una o cardio-respiratòria aguda. Sobre aquest cas, només dir que ja hi ha sentència judicial on es condemnar a vuit guardia civils per la mort provocada per l’ús d’armes de defensa elèctriques no reglamentàries.

Ens trobem doncs, en una falta de control i coordinació en relació aquesta qüestió, on moltes coses trontollen. que la normativa impedeix que l’usin la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, per què uns si, i altres no? A més, el govern tindria d’actuar per pal·liar aquests seriosos motius de preocupació en matèria de drets humans, per adoptar mesures en tota la jurisdicció per prevenir la tortura i tractes cruels, degradants i inhumans, així com garantir la integritat de les persones .

Però nosaltres tranquils, ja que com va dir el Cap de Policia de Blanes, l’ús està regulat per una norma interna del cos de Blanes. Ara sí que em quedo tranquil. Prou feina tenen en conèixer les extenses i enrevessades Ordenances, que per cert NO els coneixen en profunditat, que ara ens volen fer creure que són prou aptes ja no per portar i utilitzar una andròmina discutible, sinó per fer ells la normativa! Sigui com sigui, els agents frisen per tenir-les (observar comentari del d'en PeInG) a les mans, per a quin motiu?

Esperem no tornar enrera com els crancs. Blanes ja ha sortit als diaris per tenir aquestes pistoles, segurament amb més ressò que el patrocini del sr. Meca, esperem que ara hi hagi seny entre tots, proporcionalitat, i que els agents entenguin les situacions aptes per usar-les. Així, esperem – fins i tot resem- que no es destapin fantasmes del passat, i no tornin a succeir fets, com a mínim amb indicis sospitosos, d’haver existit actes de tortura a la comissaria de Blanes.

De camí cap a (la) Meca. Capítol 2.

2007-10-13T09:10:00.000+02:00

Aquest matí he trobat a la bústia del meu correu - amb sorpresa ho he de dir- la nota de premsa tramesa als mitjans de comunicació durant l'acte de presentació de l'acord de patrocini de Blanes amb David Meca.
El mateix regidor d'esports, Anselm Ramos, m'ha fet arribar una informació - la qual agraeixo - que almenys per mi era totalment desconeguda per la qual cosa he cregut convenient, per coherència amb mi mateix, donar-li el mateix ressò que vaig fer del meu anterior article, on criticava que ningú havia donat les xifres clares sobre el contracte.

Si aquestes xifres són veritablement les reals, coses més rares s'han vist, tant en Joan Puig com en Josep Marigó han quedat retratats. Un i altre van dir xifres dispars, 200.000 € el primer, i 180.000 € el segon. Si els números donats als mitjans són reals, em repeteixo, la xifra total per dos anys de patrocini serien 156.000 €. En aquesta xifra, no sé si s'ha de sumar els 5.200 € + 1.500 € de desplaçament pagats en motiu de la participació de l'esportista a l'edició de la 59ena travessia al port, en tot cas com a màxim 162.700 €.

Ara sols falta que s'aprovin els números, desconec si ja estan aprovats, i esperar que el temps transcorri per adonar-nos d'aquí un temps, si vam fer la inversió del segle, o per contra, cornuts i pagant el beure. El temps dirà.

De camí cap a (la) Meca

2007-10-11T14:56:00.000+02:00

Cada cop sembla més a prop l’acord de patrocini de Blanes amb el polifacètic David Meca. Aquest acord propiciarà, entre altres coses, que Meca llueixi al pit, o potser al cor, el logotip de Blanes quan practiqui l’esport que li va servir com a trampolí cap a la fama, la natació en la disciplina de llarga distància.

En David es va veure esquitxat per l’ombra allargada del dopatge. Així, durant el transcurs de la Copa del Món a Brasil de l’any 1999, va donar positiu per nandrolona (9,7 ng/ml), i va ser sancionat per la FINA ( Federació Internacional de Natació) a quatre anys de suspensió. Posteriorment, en David va recórrer la decisió presa per la FINA en base a un descobriment d’uns científics. Aquests, van demostrar que l’organisme humà pot produir metabolits de nandrolona de forma natural, i fins i tot en un nivell superior als permesos, producte del consum de determinats aliments com la carn de porc mascle i no castrat. Amb tot això en David va aconseguir reduir la sanció a dos anys de suspensió, sanció que per cert no va tornar impugnar.

Posteriorment, va interposar una demanda conjunta amb un altre nedador on posaven en dubte la compatibilitat de les normes comunitàries sobre competència i lliure circulació de les persones amb la normativa adoptada pel COI (Comitè Olímpic Internacional), que la FINA aplicava. Per tant, que quedi clar, buscaven temes purament legals per intentar escapolir-se de la sanció. Tot i comptar amb el famós Dupón com advocat, van perdre en primera i segona instància. Així finalment el 18 de Juliol de 2006, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, va desestimar els recursos dels nadadors, fins i tot condemnant-los en costes.

Amb tot aquest merder pel mig va decidir fer un rumb a la seva trajectòria, i cada cop es va anar especialitzant en intentar reptes curiosos, impossibles però sobretot temptadors per els mitjans i els espectadors. N’ha fet de tots colors, i tot i que sembla més un “reallity” que altra cosa, ens tenim de treure el barret, o la barretina, davant seu. La fuga de la presó d’Alcatraz, remuntant el riu Guadilquivir de 90 km, creuar l’estret de Gibraltar i fins i tot intentar travessar el Llac Ness han estat les seves aventures. Ara la seva aventura és convèncer a tot un poble, que ell és una icona positiva per tal d’atreure turisme. Ho aconseguirà? Havent estudiat art dramàtic, havent fet de presentador, teatre... segurament complirà amb el paper, esperem però, que no els porti molls.

Ara només falta que ens presentin els números, amb pèls i senyals. Per què, renoi això és tot un serial, i tot apunta que pot durar més que el “Cor de la Ciutat”. Tant costa donar els números? Tantes clàusules, eufemismes, lletra petita té el contracte que es pensen que no l’entendrem? O són ells qui no l’entenen?
Penso però, que hi ha por, i molta. Les mossegades d’en Puig, les estripades d’en Marigó i Salmerón els han cohibit. Amagats sota l’ala, atrapats entre parets, els és impossible tornar enrera. Han de donar el pas. Que no veuen que sinó encara sembren més dubtes? Que tothom s’apunta a fer travesses ?

No sé si en David ens tornarà a la Meca del turisme, però del que sí estic convençut, és que per una banda s’ha començat la casa pel barret, i per l’altra, l’Ajuntament sembla una casa de barrets. Senyors, que no tenim sorra!

El vel està de dol

2007-10-06T13:30:00.000+02:00

Shaima, una alumna de l’escola pública Annexa de Girona ha estat, malauradament, protagonista a tots els mitjans. Aquest salt als mitjans ha vingut propiciat per la negativa de l’escola, en un primer moment, a que la Shaima portés el xador durant les hores lectives d’escola, emparant-se en una normativa del centre. Passats uns dies, el director territorial d´Educació a Girona, va signar una resolució ordenant l’escolarització de la nena que utilitza mocador islàmic que va deixar d’assistir a classe al ser-li negat la possibilitat de portar el xador o el que és el mateix, el vel islàmic.

Aquest fet ha obert un debat que altres països ja l’han afrontat. Un exemple el trobem a França, una república laica, que la tancat realitzant una llei contra el vel a l’escola, gràcies a la seva condició de laic. A l’estat espanyol, la Constitució de 1978 va escollir un sistema aconfessional, trencant així amb el sistema laic de la II República i amb el sistema confessional catòlic instaurat en els anys de dictadura. Així, altra vegada ens trobem en un model mixt, ni carn ni peix, fruït de les cessions d’uns i altres en la redacció de la Carta Magna.

El sistema aconfessional es característica per l’entesa que ha d’haver-hi entre l’estat i les diferents confessions religioses, a diferència del sistema laic que es mostra totalment indeferent davant totes les religions, fins i tot tractant-les amb recel. Per tant, en els sistemes aconfessionals com l’espanyol, l’estat treballa agafat de la maneta amb les diferents religions mitjançant la firma d’acords. Així, trobem que a l’estat espanyol les religions que gaudeixen d’aquest acord són la religió catòlica, l’evangelista, la jueva i la islàmica.

La llibertat religiosa ens apareix a l’article 16 de la constitució, on aquesta dota aquest dret d’una màxima seguretat jurídica elevant-la a dret fonamental. El contingut d’aquest dret garanteix el fet de practicar qualsevol religió lliurament i col·loca en una mateixa posició la religió catòlica que qualsevol altra. Per ser més clarificador, podem equiparar-lo al de llibertat d’expressió, molt més conegut, el qual està en debat aquests darrers dies...
El dret de llibertat religiosa també té límits, com tots. Així, ens trobem amb els límits de seguretat, salut o bé moral pública. En aquests únics casos cediria aquest dret enfront d’altri

A més, l’actual llei d’educació, també prohibeix qualsevol discriminació per raons ideològiques o religioses en els centres escolars. Conseqüentment, podem resumir que l’ordenament jurídic espanyol no permet discriminar per raó de religió, i per tant, el xador com a manifestació d’una religió, no pot ser prohibit en cap cas. Per tant, no hi ha debat possible si no hi ha canvi de la constitució prèviament.
Les excuses que he sentit per no permetre el xador, s’han reduït en la típica frase “Quan vas allà tens que...”
Altres excuses venen en el sentit que el vel els hi ve imposats pels pares. En aquests últims els hi preguntaria, a vostè li van demanar permís per batejar-lo? Per què va fer la comunió? Era conscient del que feia?
En els primers els hi recordaria que el nostre marc legal és molt diferent, per sort, dels països islàmics, i aquí es garanteix la llibertat de culte, encara que molesti a molts.

La integració de la migració passa per la cultura, la llengua, costums del nostre poble, no pas per la religió. Cadascú ha de ser ben lliure de creure, o no creure, amb fal·làcies, deus i miracles. El que no podem fer, és donar la imatge que estem donant tots plegats, radicalisme. Molts per ignorants del sistema religiós que tenim, molts per oportunisme polític que esperaven aquest moment per posar el dit a la llaga i poder així atacar les noves classes substitutes de la classe de religió. El més preocupant és que assimilem islam amb terrorisme. Quin mal ha fet la televisió, el famós “11-s” i sobretot la lluita contra el mal dels nord-americans. Per cert, aquests que han aconseguit?

Salvar per salvar

2007-10-01T19:52:00.000+02:00

Aquests darrers dies ha tornat a l’ordre del dia la protecció de Pinya de Rosa. Pinya de Rosa ha sigut i és el gran oblidat, tot i ser l’últim espai singular i verge que resta al terme municipal de Blanes. Consta de 50 hectàrees d’ una extensa àrea forestal frondosa amb les espècies de la flora genuïna del litoral selvatà, i a més hi conté un jardí botànic. Pinya de Rosa la situem entre les Cales Bona i Treumal.

Gran part del mèrit de tot el que s’ha aconseguit el té la plataforma Salvem Pinya de Rosa. Una plataforma constituïda l’any 2002 amb l'objectiu d'evitar, allò que semblava inevitable, la urbanització del paratge Pinya de Rosa. 18.000 mans alçades plasmades en firmes i papers fou el poder, gens despreciable, que presentà la Plataforma. Fruït de la mobilització, s’aprovà una Llei al parlament Català que declarà la finca Pinya de Rosa com a paratge natural d’interès nacional.
Posteriorment la plataforma aconseguí que la protecció s’elevés a la figura del Pla Especial d'Interès Natural (PEIN), tot i les controvèrsies existents en la delimitació d’aquest PEIN degut a l’afectació de Santa Cristina que en vol quedar exclosa. El temps dirà com acaba la cosa...

Així doncs, ciutadans i plataforma aconsegueixen el primer objectiu, protegir la finca. Ara bé, un cop la finca forma part d’un paratge natural d’interès nacional, la mateixa llei que regula aquests paratges exigeix quelcom a les administracions que s’ha incomplert de forma reiterada. Així, la Llei que regula aquests espais parla que les administracions tenen l’obligació de protegir aquests espais així com les espècies vegetals i la seva fauna, per tal d’evitar la possible degradació d’aquests recursos.

Tot molt bonic, però com sempre paper mullat. Salvar per salvar, res més. La finca continua essent un autèntic polvorí susceptible de patir un gran d’incendi producte d’un accident, descuit, o el que és pitjor per la venjança del totxo. No pot ser que en 4 anys, des de que ha estat declarada paratge natural, no s’hagi fet una gestió forestal sostenible a l’indret. Una gestió forestal és tota acció encaminada en estassar els matolls, aclarir el bosc, realitzar una tallada de millora de les plantes mortes, despelegrinatge de les suredes, tractament fitosanitari, adequació de pistes forestals i/o construcció de dipòsits d’aigua necessaris per tal d’extingir possibles incendis en la zona.

Quant tot estar ben encaminat, l’administració no s’hi pot posar-s’hi de cul i destinar els diners en altres prioritats perquè venen eleccions. En defensa d’aquesta s’ha de dir que, com a mínim, es van realitzar les franges antiincendis en les diferents urbanitzacions. Tot i que també s’ha de dir, que van començar molt i molt tard, ja endinsats en plena alerta pel alt risc d’incendi de la zona. Senyors, no cal portar la bandera de l’ecologisme més gran i alta per semblar el que no sou. Cal com han dit els vostres socis, en altres esferes, fets i no paraules. I en el bosc, més. Sinó, tots seran disgustos i lamentacions, recordem l’últim espai verge que té el petit nucli de Blanes.

Eufemismes polítics

2007-09-25T11:50:00.000+02:00

Ens situem en el darrer plenari de l’Ajuntament de Blanes, celebrat el dilluns 24 de setembre. Punt setzè de l’ordre del dia, EUIA i ICV presenten una Proposta en relació a les revisions medico-esportives. Comença la batalla entre l’actual regidor d’esports, Anselm Ramos, i l’antic regidor, Joan Salmerón. Ball de xifres, de subvencions, d’edats, retrets...però amb una conclusió final que el mateix Salmerón va esmentar. L’Anselm mai havia cregut amb aquestes revisions, i per això, en virtut de la legitimitat del càrrec de responsabilitat que actualment ocupa, decideix acabar amb les revisions medico-esportives. Després d’un ball bastant mogudet, l’Anselm es disculpa enfront d’en Joan pel to utilitzat. Calma relativa.

Però res més lluny de la realitat. Josep Marigó, portaveu PSOE-PSC, agafa la paraula per increpar l’actual regidor d’esports. Tothom es mira i pensa si s’ha begut l’enteniment. Paraules com “feixista”, “dictador” circulen per la sala a tota pastilla. I recordem, que ja no estem en el punt quinzè referent a la condemna a les agressions feixistes patides per Blanes, sinó parlant de revisions mèdiques.
La crítica continua amb una recriminació per haver eliminat les revisions sense haver-ho discutit com a mínim en el Ple, per respecte al màxim òrgan sobirà de representació dels blanencs i blanenques.

Aquí és on em vull aturar. Abans de tot recomanaria que tothom veiés l’emisió del Ple que farà aquesta nit Televisió de Blanes. Més que res, per demostrar que no m’invento res i molt menys que està tret de context.
Ara que en Josep està a l’oposició, vol ser el màxim garant de la figura del Ple. Una persona que no fa pas gaire temps es va negar repetidament tancar el famós “pàrquing” d’autocaravanes tot i perdre la votació al restar el govern en minoria. Una persona que no va mostrar cap mena de respecte per la voluntat democràtica del poble, expressada en el seu òrgan més representatiu, que fa possible l’anomenada autonomia municipal, ja que després d’haver transcorregut molt de temps es va negar repetidament a la clausura de l’aparcament. Aquesta decisió va comportar una allau de crítiques, rebuig del sector, cartes al director a diferents mitjans de comunicació, dimissió del president de l’Associació de Càmpings de Blanes i fins i tot una clausura simbòlica per part de les JERC que va ser qualificada com Kale Borroka pel mateix alcalde del moment. A més els va titllar d’immadurs després de ser considerat “feixista” per aquest col·lectiu, i els va recordar que no hi havia res més feixista que anar per les nits a fer bandalisme. També els amenaçà d’emprendre unes accions legals que mai es van produir.

Per intentar salvar la cadira, com fan la immensa majoria dels polítics, va cercar a corre-cuita alguna habilitació legal que atorgués legitimat allò que és incomprensible i del tot condemnable, no complir amb les decisions del Ple. Tanmateix, els serveis jurídics van considerar que el plenari no té competències sobre sobre gestió executiva tal com esmenta la Llei 7/1985 Reguladora de les Bases del Règim Local, tot i que el mateix temps van aclarar que davant la decisió vinculant de l’acord del plenari, ens trobaríem amb una batalla jeràrquica, que al meu entendre seria preferent la decisió del Ple al ser l’òrgan sobirà per excel·lència de l’administració local. Com tots sabem la història acabà amb l’entrada del nou govern i el tancament del famós “pàrquing” per decret de l’actual alcalde.

Coses de la vida, mig any després d’aquest episodi, ara tot un ex-alcalde és qui es refugia sota l’ampara de la crítica d’una decisió política d’un regidor amb l’única crítica de ser feixista i dictatorial l’actitud de l’actual regidor d’esports. Podem estar d’acord o no amb la decisió, particularment penso que mai es tindria d’haver eliminat sense tenir alternativa, però mai a la vida es poden donar lliçons de democràcia i tolerància quan tens un passat molt fosc al teu darrera a l’haver-te passat pels “cantamplines” la decisió soberana del Ple de Blanes.

Turisme de fireta

2007-09-21T23:29:00.001+02:00

Diuen que som el pòrtic de la Costa Brava, que som una ciutat turística i que hem apostat pel turisme de qualitat. Sincerament, m’agradaria que algú m’expliqués com es pot apostar pel turisme de qualitat, quan Blanes només té un hotel de quatre estrelles...
A més, només cal tenir una mica de memòria per adonar-se que fins a 5 hotels han caigut per fer-hi apartaments, que segons sembla dóna molta més pela. A tot això hem de sumar-li el fet que les vivendes de segona residència suposen el 54 % del total de les vivendes que trobem a Blanes.

Senyors, no es deixin enganyar. A Blanes vivim del turisme de fireta que ve de les rodalies de Barcelona, i gràcies. Sí, un turisme escarransit i que s’abalança sobre la nostra ciutat durant una mica menys d’un mes, que és el que dura la temporada turística. Tots tenen el seu apartament o sinó la caravana al càmping. De casa arriben amb el cotxe ben ple, no sigui cas que no trobessin alguna cosa al supermercat. Com a molt, faran un gelat quan van a fer una volta o a menjar una “paella” en el lloc més insòlit. De tant en tant, els fillets vindran sense pares i amb una bona colla d’amics en busca de xerinola. Es pensen que pel fet d’haver travessat el riu Tordera i el Llobregat, es troben en un poble perdut de la mateixa Seichelles, on no hi existeix ni la llei ni el respecte. Mal encaminats van.
Tot aquest turisme de fireta és conseqüència del que realment tenim. Tenim una zona turística anclada als anys setanta, sent generosos, en un estat extremadament degradat. No cal mencionar el famós “carrer de les merdes”, perdó volia dir Colón, les vint-i-quatre ratlles pintades sobre la calçada, la brutícia acumulada pels contorns dels vials o la deixadesa dels pocs espais verds que podem gaudir. Tot això ha desembocat en un tancament progressiu de negocis turístics a la zona de s’Abanell.

No cal mirar cap color polític en concret, ja que tot són còmplices o culpables de la mort progressiva de s’Abanell. Ningú ha estat capaç de fer-li un rentat de cara, almenys per treure-li les lleganyes. Fins ara s’ha optat per la política de colònia, consistent en camuflar els defectes amb quatre plantetes.
Ara, comencem a pagar-ne les conseqüències, i si això no fos prou, cada cop tenim menys platja. I jo penso, al final que els hi vendrem? Al pas que anem, ni de fireta ni de mercedes.

Les aparences són males companyies

2007-09-18T19:21:00.000+02:00

Lamentablement, comença a ésser normal que el PSC voti a Madrid en contra de les Seleccions Catalanes, de la maneta del seu germà gran, el PSOE, i del PP. Avui, els seus vots han resultat decisius per a bloquejar la Proposició de Llei de Ciu i Esquerra per a la modificació de l'actual Llei de l'Esport, en el Ple del Congrés dels Diputats.

Això, no deixaria de ser anecdòtic si no fos perquè els simpatitzants, militants i càrrecs socialistes s'omplen la boca de ser defensors de les arrels catalanes i de ser sobirans respecte les decisions del PSOE. Tot això sembla reafirmar-se si donem un cop d'ull als estatuts del Partit socialista de Catalunya (PSC-PSOE) , on veiem que en principi el PSC gaudeix de sobirania i decideix la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE.

Tot i el que disposa en els seus estatuts, els fets reflexen unes altres veritats. El dia a dia d'aquest partit ha demostrat en primer lloc que no gaudeix de sobirania respecte del PSOE. En segon lloc es pot afirmar que han oblidat els seus principis ideològics, ètics i morals. Això ho practica no un "partidet" qualsevol, sinó tot un PSC, un partit que s'autoproclama com " hereus dels valors de la Revolució Francesa i amb les aspiracions del moviment obrer". Sort d'això que sinó...

Retornant al tema de les seleccions nacionals catalanes, sembla obvi que estem davant un problema d'objecció de consciència. Ara per ara, Catalunya necessita un màrtir, o uns quants, per aconseguir ser una selecció oficial. Em refereixo a tot un seguit d'esportistes d'elit que rebutgin formar part de la selecció espanyola. Un rebuig fonamentat amb el respecte envers la selecció espanyola, i al mateix temps, legitimada amb el fet de no sentir-se identificats amb el país que tindrien de representar. Per tant, l'esportista en qüestió tindria d'acollir-se a l'objecció de consciència regulada als articles 16.1 i 30.2 de la Constitució. L'objecció de consciència esdevé l'exteriorització de la llibertat de consciència, que tot i no ser un dret fonamental esdevé jeràrquicament superior a qualsevol regulació espanyola com l'anacrònica llei de l'esport.

Així, amb la legitimitat atorgada per l'objecció de consciència, els jugadors mai podríen ser sancionats per no participar amb la selecció espanyola, tot i l'incumpliment del deure jurídic d'acudir en cas de ser convocat, l'objecció en si seria una causa d'exhoneració de ls obligacions jurídiques similar el que succeeix amb els Testimonis de Jehovà i les transfusions de sang, per citar un exemple.

Per que tot això succeeixi, cal tenir present que són els jugadors qui han de fer el primer pas. Serà llavors, i no abans, que la societat ha d'exigir als polítics que actuïn, que regulin aquesta nova situació, i donin una sortida raonable als nous aconteixements. Per tant, primer necessitem màrtirs, després conscienciació popular i per últim actuació política en forma d'acció legislativa. Tot al seu temps, i sense ganes de protagonisme d'uns i altres, com malauradament passa ara. I si no és molt demanar, amb partits demagogs en aquests temes com el PSC, ben lluny.

El preu de fer-se gran

2007-09-13T15:26:00.000+02:00

Totes les viles i ciutats tenen un tret característic ja sigui natural, artquitectònic o cultural que els fa ésser reconegudes arreu. Si quan parlem de Castellfollit de la Roca o de Besalú tothom té i recorda una mateixa imatge d'aquests indrets, Blanes no és menys i també té els seus racons. Així, a Blanes tenim com a símbols més característics el "castell" de Sant Joan, la península de Sa-Palomera, les nostres platges i/o els focs d'artifici.

Ara bé, al pas que anem, l'sky-line de Blanes a curt termini serà un altre de ben diferent. La nostra població, cada cop més, és més coneguda com a ciutat supermercat, ja que acollim fins a nou franquícies diferents, que no pas com a referent turístic de la zona. A més, quant ens endinsem a la població per l'entrada sud, en el seu pas pel polígon industrial, ens adonem que properament també serà coneguda pels "monuments publicitaris" adossats a les grans superfícies que els fan de temples.

Així, ens trobem que totes les grans superfícies tenen el seu gran monument. Com més alt, més gros i més llum tingui el nyap, més forta, més gran i més empenta tindrà l'empresa, o almenys això deuen pensar. Em resulta del tot increïble que l'Ordenança reguladora de les instal.lacions publicitàries de Blanes no faci esment a cap limitació concreta sobre aquests grans rètols lluminosos que creen un impacte visual incomprensible i desmesurat. Aquesta ordenança anacrònica, només fixa una limitació que resulta ser massa flexible, i per tant, ineficaç. Així, la limitació prevista és que el rètol publicitari no pot causar molèsties per sorolls, enlluernaments o altres motius no especificats en el seu entorn. Així doncs, no trobem ni una altura màxima, ni dimensions, ni restriccions de pes, ni res de res.

Per si no fos prou ambigu tot plegat, per a l'obtenció de la llicència, la normativa esmenta que caldrà la redacció d' un projecte arquitectònic que contingui tota la informació justificativa referent a la situació del rètol, disseny del elements, característiques i l'adequació a l' entorn. Queda palesa doncs, que ens trobem davant una normativa massa flexible que produeix inseguretat producte d'aquesta flexibilitat.

Aquesta normativa tant laxa ha beneficiat l'aparició d'aquests "monuments". No són ni l'estàtua de la llibertat, ni el Cristòfor Colom de Barcelona, són de colors més vistosos, amb llums més cridaners i el que és més important, font de reclam per omplir la caixa. Dintre d'aquests "monuments" s'emporta la palma el senyor del bricolatge. Calia fer un rètol de quatre pisos? calia que es veiés des de a dalt de tot dels Pavos, des de Mas Cremat, des de St. Joan, des de la girola dels focs? Qui va atorgar la llicència no podria haver limitat l'alçada, l'amplada o haver tingut més vista? o com sempre hem de pensar amb els interessos econòmics que hi podem trobar al darrera?

Si aquest és el preu per fer-se gran, jo vull tornar a ser petit!

La classe política o menjafestucs

2007-09-10T12:24:00.000+02:00

Ens podríem arriscar a dir que la classe política està formada per totes aquelles persones que tenen a les seves mans tots els mitjans necessaris per exercir poder polític en detriment de l’exercici de poder dels ciutadans, en el qual la legitimitat d'aquest poder queda basat amb les eleccions de torn de cada 4 anys. Avui, però en els temps que corren s'utilitza el terme "classe política" com una paraula amb connotacions rotundament despectives, i potser no és per menys.

Segons el darrer estudi sobre l'índex de Satisfacció Política que elabora periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, el percentatge d'insatisfacció política ha augmentat. Si en el març del 2007 el percentatge d'insatisfets ja era del 54,2%, en el juliol del 2007, aquest ha passat a ser del 59,8%.

Aquests índexs de desconfiança envers els nostres polítics s'entenen quan fem un cop d'ull per la coneguda com a classe política. Aquí com a tot arreu, no ens enganyem tampoc, hi podem trobar-hi de tot. Des de profetes, a eterns prometents, passant pels que col·leccionen camises o carnets de militants als predicadors utòpics per acabar amb els que directament amb el joc de la mentida van trempejant, menjant festucs, i com ja se sap qui dia passa any empeny. Tots ells han aconseguit que la majoria de la societat passi olímpicament dels nostres partits i representants polítics, molt trist tot plegat.

Però clar, només cal seguir les manifestacions d'aquests i tenir un xic de memòria per veure com la nit i el dia, en els fons no són tant diferents, i sinó deixa'ls parlar. El cap d'una estona comprovaràs que a part de tenir el cap com un bombo, el blanc i el negre no són tant diferents, fins i tot germans.

Exemples de polítics que fomenten el descrèdit en trobem dia rera dia. A tall d'exemple, avui en parlarem de dos. Un d'àmbit nacional català, i l'altre de política local blanenca.
El primer és Daniel Cirera, recent nomenat President del Partit Popular de Catalunya així com diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona

Llicenciat amb dret, de perfil progressista, i amb un vessant catalanista ( si entenem que el PP la pot tenir), sempre va estar incòmode durant el regnat d'Alejo Vidal-Quadras furibund lluitador en favor de l’anticatalanisme adossat als triomfadors espanyolistes del moment, on el nom d'Aleix només el feia servir per les eleccions a Catalunya. Posteriorment, amb Josep Piqué al capdavant del partit, es va mostrar reticent amb aquest per considerar-lo massa proper al nacionalisme de CiU. Així, va passar de ser considerat la cara moderada del partit en els temps de Vidal-Quadras, a desmarcar-se de la cúpula del partit central amb accions com l'enganxada de l'adhesiu CAT al cotxe per desmarcar-te dels dirigents més rancis del teu partit, a abanderar l'espanyolisme conservador del nou projecte del PP a Catalunya, amb l'objectiu de convertir-lo en la gran casa dels que no són "nacionalistes", obviant que segurament serien el topònim més indicat per explicar el què és el nacionalisme espanyol. Ha arribat l'Acebes català i per la porta gran. Segurament aconseguirà més bons resultats que Josep Piqué, fruït també de la descomposició progressiva de la colla d'amics de Ciutadans/ciudadanos.

La mateixa cara de la moneda, però en la vessant local la trobem amb Josep Marigó, regidor del PSC a Blanes i ex-alcalde en l'anterior legislatura. Aquest senyor ha passat de defensar el desdoblament de la N-II, a demanar aferrissadament que s'estudiessin bé totes les alternatives trencant amb la postura del partit d'àmbit nacional, per acabar manifestant que el cal és deixar-se de romanços i advocar perquè la carretera es faci, rendint-se així a les altes esferes socialistes coneixent que el desdoblament de la nacional tindrà un impacte desproporcionat per Blanes si tenim en compte la superfície del nucli urbà, el valor paisatgístic de la part afectada, a més que si parlem de números és l'opció més cara.Masses postures en tant poc temps els ha acabat per deixar al descobert. Primerament els va semblar obvi i necessari la realització d'una obra que porta molts i molts anys de retard, tenint en compte les necessitats i el volum de trànsit que aglutina la N-II. Per tant, decisió fàcil, accepten que passi pel terme municipal blanenc, any 2002, però quin preu té?. Primer error, prendre decisions en funció del que dirà els electors, en comptes de vetllar pel conjunt de la població. Amb el pas del temps, comencen els dubtes producte de la insistència d'Esquerra, per una banda que de bon principi ha mantingut en aquest assumpte la mateixa posició, i per l'altra davant de l'aparició de plataformes ciutadanes per la defensa del punt afectat. S'ho rumien, i canvi de rumb. Ara toca oposar-s'hi! Venen eleccions, i no es poden permetre donar una imatge que donen l'esquena al (pobre) patrimoni paisatgístic que encara té Blanes. El seny català els produeix angoixa, i consideren que no s´ha tingut en compte que l´altre traçat que passaria per Tordera seria més curt, més sostenible i també més barat. Més val tard que mai, vàrem pensar molts, i fins i tot es van realitzar diverses manifestacions, la última per cert recolzada per l'Ajuntament de Blanes governada en aquell temps per PSC i EUIA. Però, res més lluny de la realitat, ja que tot això va quedar en fum. La posició ferma socialista de rebuig al desdoblament, de mica en mica va anar perdent força, per acabar fent una defensa al ralentí. Aquest fet provocà les crítiques de partits que estaven a l'oposició en aquells moments que van criticar la defensa amb la boca petita que es va dur a terme durant l'últim aplec de l'ermita del Vilar .

Senyors, ens trobem amb la política del festuc, del tot s'hi val per guanyar vots, i és aquí on em dono compte que sí té sentit el terme "classe política". Ja que han forjat el seu propi gremi, és a dir, aquells que han convertit sense cap mena de rubor, els propis partits en empreses de serveis, on la ideologia i la voluntat de transformació dels problemes no són res més que paper mullat. Govern i oposició no es diferencien en polítiques o programes, sinó simplement en cares i persones, on només ells, són capaços de fer mans i mànigues per disfressar la realitat o invertar-se la ficció, creant il·lusions i expectacions que ni el mateix Màgic Andreu va aixecar en els seus millors anys. Així sembla, que la política ha passat a millor vida.

Joan Puig, punt i final

2007-09-07T12:26:00.000+02:00

El que era un secret a veus, s'ha confirmat. Joan Puig, regidor d'esquerra a Blanes, deixarà la política local per dedicar-se exclusivament en el seu altre front obert, el Congrés dels Diputats.
Tot i que en Joan presumiblament encara restarà al capdavant d'esquerra fins el 2011, és "vox populi" que l'objectiu d'en Joan a curt termini té destinació a la T-4 de Barajas.

Repetir, aquest és l'objectiu. En Joan sap que si és escollit com a número 1 d'esquerra per la circumscripció de Girona serà diputat quatre anys més, això no suposa un fet anecdòtic, ens el contrari, pot suposar que en Joan pugui complir els requisits per cobrar la "pensión del retiro", una pensió a la qual tenen dret tots els diputats que han estat com a mínim 7 anys ocupant un escó en el Congrés.

Tot i aquest panorama, no tot són flors i violes. En Joan té de convèncer a la cúpula d'esquerra que ell és el candidat òptim, i ara per ara segurament no ho tindrà gens fàcil. Els últims resultats electorals a Blanes no han fet més que demostrar que en el seu poble no té suport. Pot semblar curiós però els dos representants d'esquerra de Girona al Congrés de Diputats en aquesta legislatura van ser castigats en les seves respectives localitats, mentre "arrasaven" en les altres localitats Gironines. Per a quin motiu?

En Joan tancarà el 2011 una etapa, amb punt i final. Valoracions? de moment juntament amb la l'Alicia Sánchez han sigut els millors polítics de Blanes. Potser són el blanc i el negre, però segurament tenen una cosa tenen en comú, no han sabut mai acabar de quallar un projecte al seu poble. Que els hi ha faltat? potser carisma, aparences...fos el que fos han tingut de marxar de Blanes per ésser reconeguts, i segurament en Joan amb la cua entre cames.

El que era la llista més jove, més innovadora i més il·lusionant del panorama electoral blanenc va fracassar rotundament en les últimes eleccions. Segurament l'error va ésser mantenir el mediàtic Joan Puig "en nòmina", i a més fer-ho com a cap de llista. Les seves maneres de fer no han estat enteses per molta gent, tot i que aquestes mai li han negat la disposició i el treball que fa i ha fet per Blanes. Les seves batalles contra tot un PSC el van condemnar, tot i que amb la bona fe per davant va entrar erràticament en la dinàmica que els seus antics socis volien, la crispació. L'altre defecte que li han trobat molts blanencs i blanenques ha sigut la necessitat de sortir en els mitjans després d'haver fet quelcom de cara a la galeria, però ja se sap, més val donar publicitat a les accions i propostes fetes encara que siguin poques que no pas fer-ne vint-i-cinc i restar en l'anonimat.

Sigui com sigui, en Joan en el Congrés s'hi sent com peix a l'aigua. Enmig de comissions i merders ell sap bellugar-s'hi perfectament per treure de polleguera a uns i altres, i tot producte de la seva gran virtut o potser defecte, dir les coses pel seu nom.

I per molts anys...