dijous, 23 d’abril del 2009

Tradicions inaudites

No, aquest any no. Si esperàveu un article sobre la festa nacional de Catalunya que avui tots celebrem, haureu d’accedir a l’article de l’any passat. La veritat sempre per endavant. Tampoc parlarem de llibres donat que, seguint el savi consell del gran mestre, de llibres se’n compren durant tot l’any excepte per Sant Jordi. Queda dit.

Comentarem però, una realitat empírica de la cultura catalana reconvertida en teoria filosòfica, de la qual, com a mínim, un gran amic, funcionari per cert, n’és el propulsor.

Penseu el que volgueu, com sempre, però mai podré arribar entendre l’obsessió humana per petonejar-se en determinats àmbits i situacions amb l’única finalitat de complir el protocol.

A veure, per què carai, la gent s’ha de petonejar quan fa molt que no es veu, o per felicitar un aniversari, o quant s’està de marxa en qualsevol pub/discoteca a les fosques, o desprès de regalar el llibre i la rosa de torn, i en canvi, si amb aquella persona coincideixes sovint o simplement vas al cinema en comptes d’anar a fer el pardal en un pub, no es fa el mateix ? Va, home va!

Qui no ha sigut víctima de la crueltat de ser crivellat a petons un dissabte nit en qualsevol pub/discoteca, i l’endemà, observar amb perplexitat, com les vint-i-tres persones que t’havien petonejat la nit anterior, en prou feines mouen el cap en veure’t pel mercat de Tordera fen el tafaner?

Com diria l’amic Mikimoto, això només ens passa als catalanets? O bé, aquesta tradició ens ve importada per alguna de les “civilitzacions” que en algun moment de la història s’han sentit encuriosides per esvalotar el galliner del nostre país, i com el qui no vol la cosa trinxar uns quants avantpassats i enfonsar quatre parets?

En qualsevol cas, digne d’estudi per la Generalitat, una institució amb experiència consagrada en l’elaboració d’estudis d’aquesta magnitud. Tranquils, ja ens en guardarem de demanar-li’s el 3%.

En tot cas, companys, una miqueta de compromís amb aquesta societat, i cap a trencar tòpics. Petoneja i petoneja tant com vulguis, però amb continuïtat, que sinó mareja! Deixeu-se de punyetes, i si avui petonejes, demà també, i qui dia passa any empeny.

Carpe diem companys, carpe diem!

dijous, 16 d’abril del 2009

De potes enlaire...

... i per molts anys! Aquest ha resultat ser el panorama de la vila dels grans projectes, mai consumats, durant les anomenades vacances de setmana santa, altrament conegudes com la gran estafa del calendari laboral pels quatre tristos dies festius concedits pel Molt Honorable calendari laboral. Sí, quatre dies i no cinc. No tothom té el privilegi (?) de viure i treballar a la gran Meca del turisme i gaudir del dia de la Nostra Mare de Déu del Vilar, reconvertida, des de fa un bon grapat d’anys, en Rocío.

Doncs sí. Amb la temporada turística batejada, la crua realitat de la Meca turística del turisme familiar era totalment desoladora. D’acord, desoladora per aquells il·lusos que encara es pensen que la temporada turística a la Meca del turisme familiar comença amb la setmana santa i s’allarga fins a mitjans d’octubre, quan en realitat, tot blanenc que trepitgi normalment el poble amb espardenyes o xiruques, coneix del cert, que aquí la temporada són quatre setmanes, i gràcies.

Així doncs, carrer Ample i part del Muralla rebentats i guarnits amb taulons, tubs i valles. Si ens acostàvem al passeig, per sort, la Joana, aquell quillat del qual mig poble li va robar els “xalecos”, boies, navegadors i tot el que fos desmuntable, havia estat desmentallat, un parell de setmanes abans. Això sí, la sorra de la platja cerca-la pel Maresme quan agafes el trenet de la costa, i del passeig, mini passeig, passera o corriol, digueu-li com preferiu, o creieu més oportú, ja en sabeu la història, la mar el va esborrar del mapa en bona part del seu tram, junt amb el gran carril bici, l’aparcament a primera línia de mar, i el carril de circulació de vehicles, i encara s’hi està treballant (?) perquè els dies dels focs, compte, tots firmes, “palabras mayores”, gràcies a la política del maquillatge s’ha de disposar d’un metre de passeig i s’hi pugui encabir, si més no, uns quants milers de persones(?) per fer “oooooooooh”. Made in Blanes i amb denominació d’origen.

D’aquesta manera, els propers anys, es presenten empantanegats amb mil i una obres, que afectaran a unes teòricament complicades temporades turístiques, degut, en part, en l’anomenat temps de crisi, que fa possible que tothom disposi de tema de conversa i que, al mateix temps, els centres comercials rebentin de gent, com a mínim, passejant.

Així doncs, si repassem els projectes d’obres pendents d’executar en la vila dels projectes, el panorama fa esgarrifar... A veure, recompte, el Projecte definitiu del passeig capitanejat pel Ministerio de Costas, el Projecte de reurbanització i millora del barri de s’Abanell sota la tutela de la poltrona blanenca, la reforma del Port Pesquer de Blanes ja aprovada inicialment per l’Ajuntament, l’ampliació de l’aparcament sotsterrani del centre i la construcció de l’aparcament a la plaça Onze de Setembre, i tot això, sense oblidar les reformes i obres previstes pel Plan Zapatero, reconegudes pels panells de grans dimensions que el Real Decreto obliga a col·locar en un punt primordial proper a l’execució de les obres. I sense menysprear, el projecte insigne de Blanes, el gran projecte Isozaki.

I tot això, sense perdre la denominació Meca del turisme familiar, és a dir, xalet/apartament “seixantero” de segona residència de la corona metropolitana barcelonina. Tota una assegurança de butxaques plenes i mans foradades, oi?

Que nostra Mare de Déu del Vilar agafi ben confessats a comerciants i restauradors. Amén.