dilluns, 18 de febrer del 2008

Barrakes a sa costa!

Torna a l’odre del dia el problema de la ubicació de les barrakes. El passat estiu el que avui coneixem com a PDB, amb més o menys forma, van sentenciar de forma inapel·lable, que si aquests arribaven a tenir responsabilitats, canviarien la ubicació de les barraques de la festa major. Mans a l’obra, van començar una recollida de signatures, que amb menys o més sort, va aconseguir recollir un miler de signatures.

Ràpidament, la organització del Sacosta barrakes, va contrarrestar amb una altra recollida de signatures, aconseguint triplicar les signatures dels veïns en poc menys de quatre nits. Una organització que no viu d’esquena a la realitat i que coneix la problemàtica amb els veïns, al mateix temps que entén que la solució és un pacte per la convivència . Per aquest motiu, dies abans de la nova edició de barraques, van presentar accions simbòliques com eren regalar piruletes i xupa-xups amb un lema clar i contudent. Tanmateix, s’hi van afegir altres accions com regar tots els racons del camp de futbol a fi d’evitar que la gent hi formés col·loqui.

Accions simbòliques però amb un missatge contundent. El problema existeix, de difícil solució, però no per això, es deixarà de tractar. Es necessita una pluja d’idees per donar forma a un pacte per a la convivència entre veïns, on hi tinguin veu l'organització, els hotelers de la zona, entitats i l’ajuntament. Però recordem, que les barrakes duren cinc nits dels tres-cents seixanta cinc dies que té l’any. Altres, tenim camps de futbol, bars, escenaris, parcs o comerços que emeten tant o més soroll, i segurament constant durant tot l’any.


Diferents alternatives han entrat dintre la baralla, però de moment, sense trumfus ni asos guardats a la màniga, sembla que la cosa continuarà tal i com està. El gran problema de l’hipotètic canvi d’ubicació seria el desplaçament massiu de joves fins a les afores, amb tots els seus inconvenients. Vestir un sant per desvestir-ne un altre.

Recordem que les actuacions comencen tant punt acaben els focs d’artifici, i que en part, també ajuden a facilitar la necessitada sortida esglaonada dels visitants que ens arriben per gaudir dels focs. A més, si ara per ara, ja és tot un prodigi intentar sortir de la població durant la franja de les dues hores posteriors a l’acabament del castell de focs, imagineu-vos si hi sumem uns quants milers de joves que amb les seves vespinos, ara n’hi diuen scooters, i unes quantes caixes de mistos amb la “ L” penjada.

Tampoc hem de menysprear les gateres, ara n’hi diuen “tajes”, que el jovent acostuma agafar aquestes nits. Any rera any, tot i haver-hi instal·lat l’autobús de la sensibilització de consum moderat, les proves etíliques que s’hi realitzen, constaten que l’objectiu de molts és rebentar-lo. Perquè parlem clar, les barraques són el punt de paller del fenomen del “botellón”, que com tot, aporta defectes i virtuts. I la tornada a casa com seria?

Obviar que les barraques de totes les festes majors d'arreu de les comarques s’han convertit en un referent per el jovent serianegar la realitat. Les barraques esdevenen punt de trobada amb amics, coneguts, amb aquells amb qui vas perdent relació, amb velles amistats, amors del passat... En definitiva, entre amics, coneguts, saludats i estranys sota l’excusa d'un fil musical tot fent conversa entre cerveses feesques. I de moment, sense cap problema.

Les barraques són una bona plantofada als xats, fòrums i messengers que usurpen la vida de carrer als adolescents i joves. Entre alegries i lamentacions, el nostre jovent, després d’haver treballat unes quantes hores, i molts en un negoci turístic, busquen el seu aïllament, la seva evasió del món real i de tota la problemàtica que tenen el capdamunt, a la qual, no li una troben una sortida aparent. Cremats fins a rebentar amb l’horari laboral, el salari, el preu de l’assegurança del vehicle, el preu del lloguer, l’utòpia de l’emancipació, indignats amb el tantfotisme dels polítics, amb les despeses dels seus estudis, i mirant el rellotge perquè l’endemà al matí ja estaràn servint cerveses, i no cafès, tot aguantant aquells homes d'esquenes amples .

Ser jove no és cap delicte.

(fotografia de http://www.publiblanes.net/)

dimecres, 13 de febrer del 2008

No és això companys, no és això.

La històrica divisió de poders es va pensar per protegir el poder judicial de l’executiu, davant la por que aquest darrer incidí sobre el primer. Amb el temps, ens hem adonat, uns i altres, que el judicial vol incidir sobre l’executiu, i que cada cop pren més partit de decisions polítiques. No sabem si és per tornar favors, recordem com s’escullen els membres de certs tribunals, però el cert és, que la màgia de la interpretació, fa cada cop més olor a socarrim.

Que la repressió policial i judicial no és un bon remei per a qualsevol conflicte en són coneixedors arreu, menys a l’estat espanyol. Aquí, o allà, ens agrada la gresca. Cop d’efecte i una nova il·legalització. Com anell al dit per el PSOE, just ara abans de eleccions, i després d’apreciar-se els primers síntomes de debilitat enfront del PP. Novament el mateix pensament polític i la veu d’una bona part del poble d’Euskal Herria queda arraconada i empresonada.


Presos polítics, màrtirs de pensaments, i el que resulta més important benzina per la lluita armada d’aquells. Amb tota aquesta operació només s’aconseguirà que aquests sumin suport popular en època de vaques flaques, on recordem, tots els processos de lluita armada arreu d’Europa han finalitzat, o descansen en pau com els volcans de Santa Pau. Però, des de el mateix moment que se’ls nega la participació política, ipso facto queda legitimada la lluita armada. Ja tenen l’argument que volien.

La lluita desigual entre estat i grup armat també ens ha deixat un bon grapat de fascicles sobre la guerra bruta estatal envers la lluita armada.
L’estat s’ha guanyat a pols tenir una gran ombra al seu darrera. Una tenebror envoltada de bombes sense desactivar, dispersió, tortures, contra-atac armat dels GAL, il·legalització de col·lectius, diaris i partits polítics, ús partidista de les víctimes, associacions de víctimes que canten orgullosos “Contra ETA, metralleta!”. Com a totes les guerres i conflictes, no hi ha ni bons ni dolents,i menys, ni vencedors ni vençuts. I no ho entenen.

Aquest és l’error que cometen els dos partits que es tornen a les Corts. Ara, altre cop de bracet, han ensopegat amb la mateixa pedra, que tantes i tantes vegades s’han entrebancat. Com si estiguessin ebris, amb les capacitats mermades, sense la possibilitat de decidir plenament deixant de banda, ni que fos una vegada, els maleïts interessos electorals que els tenen lligats de mans i peus. Sense mediació, no hi haurà mai solució. Ni la repressió policial, ni l’enduriment de penes, ni un llarg etcètera de mesures estelles electorals són les solucions a adoptar. Eliminaran el gos, però mai aconseguiran ni fer-li pessigolles a la ràbia.

Sentiments, arrels i cicatrius d’un passat que mai s’han acabat de cicatritzar, aquesta és la història que molts no hem oblidat. Una veu que queda arraconada, exclosa del pensament polític. Curiós, francament curiós. Una Llei, o més ben dit una reforma, que metrallava contra tot principi de legalitat. Una llei pensada de manera individualitzada i creada per una única missió, il·legalitzar Batasuna i qualsevol monenclutura que reclami de manera ferma, sense tabús, la independència del poble basc. Si es pensen que aquesta és la solució, poca història han llegit, o com a mínim, ulls clucs davant els diferents models que certs pobles han traçat per posar fi als conflictes polítics de caràcter territorial.Mentrestant, partits o sectes militars, com la Falange, la Falange Autèntica, les Jons, España 2000 i un llarg etcètera, com bé descriu l’himne del Madrid, “campean por España con orgullo e ilusión”.

Aquesta és la seva democràcia senyors.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Els números canten

432.000 € . Aquesta és la xifra, gens despreciable, d’euros, que mai ningú sabrà a quina causa han servit. Cobrats nominativament mitjançant les sigles del partit, i amagats sota el passamuntanyes, els partits blanencs es repartiran aquesta morterada de calers en la present legislatura.

Els ciutadans de peu ens preguntem, indignats, pel destí de tots aquests diners. Des d’aquell stand d’atenció al ciutadà, amb la línia mal resseguida, totesperant impacients el nostre torn, per sentir la cançoneta de sempre d’aquell funcionari que s’ha aixecat amb el peu esquerra, que encara et mancael certificat vint-i-ú barra tres-cents, per assolir tots els requisits d’aquella beca, ajut o subvenció que ens resulta tant necessària per anartrempejant. Aaaaaah!.

A nosaltres, els ciutadans de peu, ens revisen fins i tot les pigues persentenciar-nos sobre la idoneïtat de l’ajuda. Si gràcies a Déu, o a l’atzar, vas aconseguir complimentar tota les dades necessàries, vas aportar la documentació en el temps escaient, i molt important, a la fotografia sorties somrient i amb un pin d’un partit polític, segurament podràs cantar línia, volia dir bingo. Però compte, et faran un seguiment per conèixer la destinació de tots els diners que vas rebre, fins a l’últim ral.



En canvi, nosaltres, els hi firmem, mensualment, xecsen blanc! Tingui, cobri, i corri! 1.500 € per vostès, multiplicat per sis. Si seguim amb enteniment, l’agenda d’actes blanencs, ens adonarem que són molt poques les ocasions en que els partits polítics apareixen com a organitzadors d’actes, xerrades o col·loquis.
Dels 1.103 € mensuals que cobraven fins ara, passaran als 1.500 €, pel sol fet de tenir un representant dins del consistori. Això, ni amb un "cavallino rampante” .Potser ha arribat l’hora que els ciutadans votem blanc o negre, vermell o groc.
Com a mínim, acabarem amb el joc de la parella de fet, el deles disfresses preelectorals, i rebaixarem costos de producció, quesiguem sincers, ens resulten cars els discursos d’aquests trapelles.
A tot això cal sumar-li els càrrecs de confiança, el sou personal de regidors, el tot poderós secretari, els vices... Ah! I recordem que som un ajuntament que paguem per l’assistència a la junta de govern local. No fos cas, que féssim curts de calers.

La disfunció esquera-dreta són històries del passat, nacionalistes-independentistes elcuento que ens volen inculcar alguns, però la història que mai no canvia, siguin d’esquerres i de debò, o de centre amb la voluntat d’anular el famós 0,7%, tots baixen el cap, cobren, i qui dia passa, any empeny. Què podríem haver fet amb aquests calers? Segurament, no es posaríem d’acord, però també segurament, totes les propostes seria una millor inversió que el forat negre que són els partits polítics.

Cornuts i pagant el beure, la història que mai acaba, tot cantant el “amigos para siempre” sota l’ombra de la parra. Però compte, uns amb corbata i solapa, i els altres amb xapa a la camisa. La política potser resulta ser tot això, per sort, el pensament polític, de moment, no.