dilluns, 24 de desembre de 2007

Canó contra el cànon

La Llei de Propietat Intel·lectual ha tornat a la palestra. Rajoy ha carregat durament contra el cànon digital que grava determinats suports digitals. I no és per menys.
El cànon va néixer amb l’excusa de ser una compensació econòmica per tots aquells autors que es trobaven desprotegits envers les còpies que es distribueixen de les seves obres sense el seu permís. Primer van ser els cds, dvds i les gravadores. Ara disparen més amunt, gravant sobre els paquets d’adsl, aparells de música, mp3, i fins i tot els mòbils.

Ens volen fer sentir culpables i delinqüents. Com si fóssim atracadors professionals de bancs i caixes, intentant fer agost en plena època nadalenca. Equipats amb un bon passamuntanyes i un ak-43 a la mà esquerra. I un be negre!
Aquests autors, autodefinits com artistes, no s’adonen que la teconologia els pren allò que durant molts anys els hi va atorgar, ja se sap que res és etern.

Em refereixo que en un passat no molt llunyà, els artistes –no parlo de trobadors- vivien exclusivament de les seves actuacions en directe. Aquests eren igualment coneguts i apreciats per les seves actuacions en viu. Sabien que si volien peix, es tenien de mullar els peus. No existia ni el cassette, ni el disc de vinil, i per tant les actuacions en directe eren la seva única font d’ingressos. I podem dir, que tots aquests, no van malviure.
Va arribar un dia, no sé si de nadal, que la tecnologia els va donar una gran alegria. El gran somni de tots, fet realitat. Treballar un dia i cobrar dia rera dia, gràcies als enregistraments d’obres en formats prehistòrics per la quitxalla d’avui en dia. Així doncs, aquests artistes es van especialitzar en treballar per donar llum a una obra i explotar-la al màxim amb còpies i còpies, abandonant i menyspreant allò que els havia donat de menjar anys i panys, les actuacions en directe.

Ara, la tecnologia els hi ha tornat la jugada. Avui dia, practicament tothom té un arsenal de destrucció massiva a casa. Una gravadora, un vídeo, un mp3, o un mòbil esdevenen les armes més buscades per les entitats que gestionen els drets d’autors, editors, intèrprets i productors. I encara hi ha gent que busca en Bin Laden...


Aquestes entitats de “gestió” de noms impronunciables (SGAE, AGEDI...) són els pidolaries que recullen el cànon i són els grans defensors d’aquests. Però, una gran crosta els envolta, els autèntics músics, els més casolans, aquells que comencen no veuen ni un duro. I en tot cas, serien aquests que ho necessitarien i no pas ni la Pantoja, ni els Estopa. A més, alguns ja han tornat a la terra, i són plenament conscients que la frase “si no estàs al Top Manta, no existeixes” és la Bíblia.

SGAE i els seus amics viuen enganyats amb una vena als ulls. No tot són calers. L’enregistrament de còpies i les còpies privades fan possible que arribin a molts més ciutadans i que alhora siguin més populars arreu del món. De retruc, això produeix que una gran suma d’intengibles impregni l’artista i que aquest incrementi dia sí dia també, el volum del seu compte corrent. La gran pregunta continua sent per què els artistes no tornen al carrer? A viure de les actuacions? Perquè segurament sense filtres ni programes no són tant artistes com molts pensem.

Mentrestant seguirem pagant una tassa per un fet que ni Déu sap si finalment faràs, la famosa còpia privada. Visca la presumpció d’innocència, però la política del primer paga i després fes-ho com vulguis, ha fet furor.
De mica en mica ens trobarem casos còmics. Utilitzar un cd per gravar les fotografies de la comunió de la filla i pagar impostos. Ara imagina’t si fos més letja que un pecat. Pagaríem més?
O una altra situació. Tal i com permet la llei, volem fer una còpia privada d’un disc del nostre cantant preferit per a les vacances d’Espinelves. Tot il·lusionats, engeguem l’ordinador, tot seguit el programa de cremar, i riiiing. Què passa? Collons, que el disc té un dispositiu anti-còpia i no ens permet gravar el disc. Cagada pastoreta.

Resumint, uns amb les butxaques plenes i altres aguantant amb quatre xavus. Ah! I recordeu que això és fa per incentivar la creació i protegir els artistes. Gran artista qui es va inventar SGAE, aquest si que viu bé.

dijous, 20 de desembre de 2007

Benvinguda Sra. Marshall!

Han fet falta quatre hiverns llargs, de llums, pessebres, fanalets i de pares noels invasors escalant baranes, perquè finalment arribés finalment un tros de carretera. Sí, companys, un tros de carretera! No volem dir, collons quina carretera que tindrem! No pas, ens el contrari, que Déu ens agafi confessats.

De moment, vuit quilomètres, i gràcies. Cinteta, un bon got de ví, quatre canapès i cap a on toca anar aquesta tarda? Som una colla de babaus. Ens prenen el pèl, anant i tornant, ens donen el que ningú vol, ens foten la cartera, i aquí tant contents. Una obra que ha durat dos anys més del que tocava, una obra que evidentment hem pagat l’oro i el moro, que dia sí dia també ha causat retencions i accidents, i al final què? Vuit, tristos i necessaris, quilòmetres, quatre minuts de cotxe –això si tot funciona-.
Necessitem gat vell o un bon cop de timó. No pot ser que el tram menys complex, diguin el que diguin ara en els mitjans, hagin trigat el que s’ha trigat. I no valen excuses ni amb el pont de Riudellots, ni la connexió amb Fornells. Ah! i tot això durant el regnat d’un sol color polític...


Primera pedra posada, torta, però posada. Podem dir que aquest desdoblament és el primer objectiu afrontant el problema que pateix de mobilitat ses nostres comarques. Un cop apuntel·lat aquest tema, cal ficà mà al tren i al manteniment de les instal·lacions ferroviàries, per acabar amb un modest i bon aeroport.
Però com deia abans, cal un gat vell. Si més no, hem d’abandonar els complexes. Hem preferit ser cap de ratolí que cua de lleó, i de mica en mica ens adonarem que l’hem espifiada. De moment som pocs, massa pocs, però anirem creixent de mica en mica, malgrat el vent de cara. Mai serem ministres, però tampoc arrugants, mal educats, prepotents, pinxos ni bocamolls com molts d’ells. I ben content. Més, si la ministra suïcida que sofrim actualment, la perdem del mapa. Que es quedi a la seva Màlaga estimada, que visqui del “cuento” i ens deixi fer la nostra.

Mentrestant, en el Pòrtic de la Costa Brava ja tenim data per estrenar americana. Principis de maig, ciutat esportiva, confirmat. Bé, això diuen, però els blanencs amb aquestes temes som gats vells. No ens deixarem fotre una altra vegada. No ens vendran gat per llebre, per tant, anant bé el setembre s’estrenarà la nova ciutat esportiva. Temps al temps.

Mai he entès les ànsies en col·locar terminis utòpics. Tant en els que els hi va la marxa, com a l’arrogant ministra de foment, com els que prefereixen passar desapercebuts, com l’apagafocs Trias, pateixen del mateix mal.

Endavant les atxes!

dilluns, 10 de desembre de 2007

Buscant el palangre

Faci el que es faci, a la coneguda Illa de Blanes, ja es farà tard i malament. I no pas per la ineptitud d’uns ni d’altres, que segurament també, sinó per la mar de calerons que s’han arribat a enterrar en projectes, maquetes i gargots. Tots plegats en haurem imaginat tantes coses construïdes en aquelles terrenys, hotels, auditoris, sales de convencions, parcs temàtics, balnearis, centres comercials...que quan arribi l’hora de la veritat, és a dir quan es decideixi’n col·locar-hi l’etiqueta, res ens farà el pes. Buff! Algú recorda el Fòrum de Barcelona?

I no és per menys, quants anys s’han perdut entre debats i estudis? mentrestant Santa Susanna, a poc a poc i bona lletra, construint un modern complex turístic del no res ja ens ha passat la mà per la cara.
De moment sembla que hem recuperat la humilitat, que ja és molt. Sembla que els projectes faraònics han passat a formar part de l’arxiu de Blanes. Per fi hem après dels errors, de la innecessitat de construir el Partenó greg per ubicar-hi una biblioteca.

Com tothom sap, Blanes necessita un projecte trempador, que sense perdre el nord, ens permeti donar l’empenta necessària a tots aquells emprenadors que viuen amb l’aigua al coll, i no solament per la manca de sorra, sinó que es troben endeutats fins a les dents per una temporada turística que dura un mes, i gràcies.

Sempre ens omplim la boca que som un poble que ha viscut sempre de cara a la mar. I potser és cert. Per no deixar morir la flama, seria bàsic recuperar l’aquàrium que vam deixar perdre. Un aquàrium que fos un homenatge al Mediterrani, a les nostres espècies, al nostre territori, capaç de mostrar al món la bellesa d’espècies com les judrioles, els serrans, els tords, els sards...I per què no un centre de recuperació d’espècies animals? I una petita pineda? I amb el primer hotelet de cinc estrelles? Les malaurades drassanes, s’ho mereixen.


Els detractors diran que no és el millor palangre que podem trobar, però de moment tenim massa fil de coure i pocs hams. Tothom que pensa amb indrets de Blanes, pensa en indrets envoltats de mar. Desenganyem-nos, ningú recorda ni la zona industrial ni la Plantera, ni Mas Cremat.
No us penseu que reivindico un temple del mar, per entregar-hi devots, per demanar, amb humilitat i dubtes, que el gran deu dels mar ens respecti la sorra. Simplement, demano, un projecte de mar per a forasters però tenint en compte els de casa. Innovació i records, passat i present, blanes i mar.

dijous, 6 de desembre de 2007

Per tenir aigua, tanca l'aixeta


video

dissabte, 1 de desembre de 2007

Ja tenim rom!

Fins ara, els blanencs, teníem el plaer de ser els padrins d’un cava. Tot i que costi de creure, sobretot pels forasters, tenim una de les caves més emblemàtiques de Catalunya. I tot això, tenint menys vinyes que sorra de platja. Que n’aprenguin!
El secret de Montferrant ha estat l’encert que ha tingut sempre en la compra d’uns bons vins bases.

Ara, en el gran emprenador Agustí Vilaret, impulsor de les caves, li ha sortit un bon competidor. Un aiguardent que té el seu origen en el passat Ple del dilluns, ben fermentat durant mitja legislatura, destil·lat amb sucs i melassa de canya de riera que en Celestino no desbrossa. Sigui Benvingut senyor Rom!
Blanes terra de promeses, ciutat marevellosa –com va dir aquell-, que troba la peculiaritat més gran en l’illot que separa les dues grans platges del municipi. Poca broma amb Sa Palomera, que diuen que els reis d’orient, amb tot el tema de la globalització, ara i fan escala, i sense pagar!


Sort, que en el pròxim Ple -o properament- ja hi podrem anar amb cafè, copa i puro. Això de tenir un nou Rom em tranquil·litza. Sí, no em diguis que et digui el per què, però em sembla que a les onze, tots sopant. S’haurà acabat l’etern xiuxiueig enmig de la intervenció del regidor, que gira i gira la truita, per acabar dient poca cosa més del que havia dit en el primer minut. Disfressar era la paraula màgica, o potser xulejar.
Ara l’ofici de l’orador serà més complex. S’hauran de repassar llibres, buscar mots, frases fetes per agilitzar discurs.

El més marevellós -com m’agrada aquesta frase- serà veure qui tindrà l’honor de ser el primer en perdre els papers amb el “ringggggggg”. No em direu , innocents, que no sortirem als diaris per algun accident d’aquests. Temps al temps.
Sigui com sigui, l’entrada en vigor d’aquest nou Rom ja ens ha espantat la canalla. Aquesta setmana, paraules justes, poca demagògia i, a tota màquina. També és veritat, Lourdes, filla, pots preguntar a cada ple, no cal bombardejar d’aquesta manera! Però, de fet o ara o mai. Deixe-m'ho amb un semàfor taronja de la Vanguardia, d'acord?


Per acabar, agrair aquell senyor que encara té la paciència i el temps per presenciar la totalitat del ple, i que va preguntar si era necessària tanta complexitat lingüística. Té tota la raó. Va costar suor i llàgrimes traduir la bíblia del llatí, i més costarà que aquests passarells li faci’n cas. Després es preguntaran el motiu del poc interès del poble amb la política. En vers d’apropar-se, s’allunyen. Ells sabran. Però vostè tranquil, tingui present, que en el proper ple amb una bona copa de Rom, tot li semblarà més amè i entenedor. Ja ho veurà.