dissabte, 1 de desembre de 2007

Ja tenim rom!

Fins ara, els blanencs, teníem el plaer de ser els padrins d’un cava. Tot i que costi de creure, sobretot pels forasters, tenim una de les caves més emblemàtiques de Catalunya. I tot això, tenint menys vinyes que sorra de platja. Que n’aprenguin!
El secret de Montferrant ha estat l’encert que ha tingut sempre en la compra d’uns bons vins bases.

Ara, en el gran emprenador Agustí Vilaret, impulsor de les caves, li ha sortit un bon competidor. Un aiguardent que té el seu origen en el passat Ple del dilluns, ben fermentat durant mitja legislatura, destil·lat amb sucs i melassa de canya de riera que en Celestino no desbrossa. Sigui Benvingut senyor Rom!
Blanes terra de promeses, ciutat marevellosa –com va dir aquell-, que troba la peculiaritat més gran en l’illot que separa les dues grans platges del municipi. Poca broma amb Sa Palomera, que diuen que els reis d’orient, amb tot el tema de la globalització, ara i fan escala, i sense pagar!


Sort, que en el pròxim Ple -o properament- ja hi podrem anar amb cafè, copa i puro. Això de tenir un nou Rom em tranquil·litza. Sí, no em diguis que et digui el per què, però em sembla que a les onze, tots sopant. S’haurà acabat l’etern xiuxiueig enmig de la intervenció del regidor, que gira i gira la truita, per acabar dient poca cosa més del que havia dit en el primer minut. Disfressar era la paraula màgica, o potser xulejar.
Ara l’ofici de l’orador serà més complex. S’hauran de repassar llibres, buscar mots, frases fetes per agilitzar discurs.

El més marevellós -com m’agrada aquesta frase- serà veure qui tindrà l’honor de ser el primer en perdre els papers amb el “ringggggggg”. No em direu , innocents, que no sortirem als diaris per algun accident d’aquests. Temps al temps.
Sigui com sigui, l’entrada en vigor d’aquest nou Rom ja ens ha espantat la canalla. Aquesta setmana, paraules justes, poca demagògia i, a tota màquina. També és veritat, Lourdes, filla, pots preguntar a cada ple, no cal bombardejar d’aquesta manera! Però, de fet o ara o mai. Deixe-m'ho amb un semàfor taronja de la Vanguardia, d'acord?


Per acabar, agrair aquell senyor que encara té la paciència i el temps per presenciar la totalitat del ple, i que va preguntar si era necessària tanta complexitat lingüística. Té tota la raó. Va costar suor i llàgrimes traduir la bíblia del llatí, i més costarà que aquests passarells li faci’n cas. Després es preguntaran el motiu del poc interès del poble amb la política. En vers d’apropar-se, s’allunyen. Ells sabran. Però vostè tranquil, tingui present, que en el proper ple amb una bona copa de Rom, tot li semblarà més amè i entenedor. Ja ho veurà.