dilluns, 24 de desembre de 2007

Canó contra el cànon

La Llei de Propietat Intel·lectual ha tornat a la palestra. Rajoy ha carregat durament contra el cànon digital que grava determinats suports digitals. I no és per menys.
El cànon va néixer amb l’excusa de ser una compensació econòmica per tots aquells autors que es trobaven desprotegits envers les còpies que es distribueixen de les seves obres sense el seu permís. Primer van ser els cds, dvds i les gravadores. Ara disparen més amunt, gravant sobre els paquets d’adsl, aparells de música, mp3, i fins i tot els mòbils.

Ens volen fer sentir culpables i delinqüents. Com si fóssim atracadors professionals de bancs i caixes, intentant fer agost en plena època nadalenca. Equipats amb un bon passamuntanyes i un ak-43 a la mà esquerra. I un be negre!
Aquests autors, autodefinits com artistes, no s’adonen que la teconologia els pren allò que durant molts anys els hi va atorgar, ja se sap que res és etern.

Em refereixo que en un passat no molt llunyà, els artistes –no parlo de trobadors- vivien exclusivament de les seves actuacions en directe. Aquests eren igualment coneguts i apreciats per les seves actuacions en viu. Sabien que si volien peix, es tenien de mullar els peus. No existia ni el cassette, ni el disc de vinil, i per tant les actuacions en directe eren la seva única font d’ingressos. I podem dir, que tots aquests, no van malviure.
Va arribar un dia, no sé si de nadal, que la tecnologia els va donar una gran alegria. El gran somni de tots, fet realitat. Treballar un dia i cobrar dia rera dia, gràcies als enregistraments d’obres en formats prehistòrics per la quitxalla d’avui en dia. Així doncs, aquests artistes es van especialitzar en treballar per donar llum a una obra i explotar-la al màxim amb còpies i còpies, abandonant i menyspreant allò que els havia donat de menjar anys i panys, les actuacions en directe.

Ara, la tecnologia els hi ha tornat la jugada. Avui dia, practicament tothom té un arsenal de destrucció massiva a casa. Una gravadora, un vídeo, un mp3, o un mòbil esdevenen les armes més buscades per les entitats que gestionen els drets d’autors, editors, intèrprets i productors. I encara hi ha gent que busca en Bin Laden...


Aquestes entitats de “gestió” de noms impronunciables (SGAE, AGEDI...) són els pidolaries que recullen el cànon i són els grans defensors d’aquests. Però, una gran crosta els envolta, els autèntics músics, els més casolans, aquells que comencen no veuen ni un duro. I en tot cas, serien aquests que ho necessitarien i no pas ni la Pantoja, ni els Estopa. A més, alguns ja han tornat a la terra, i són plenament conscients que la frase “si no estàs al Top Manta, no existeixes” és la Bíblia.

SGAE i els seus amics viuen enganyats amb una vena als ulls. No tot són calers. L’enregistrament de còpies i les còpies privades fan possible que arribin a molts més ciutadans i que alhora siguin més populars arreu del món. De retruc, això produeix que una gran suma d’intengibles impregni l’artista i que aquest incrementi dia sí dia també, el volum del seu compte corrent. La gran pregunta continua sent per què els artistes no tornen al carrer? A viure de les actuacions? Perquè segurament sense filtres ni programes no són tant artistes com molts pensem.

Mentrestant seguirem pagant una tassa per un fet que ni Déu sap si finalment faràs, la famosa còpia privada. Visca la presumpció d’innocència, però la política del primer paga i després fes-ho com vulguis, ha fet furor.
De mica en mica ens trobarem casos còmics. Utilitzar un cd per gravar les fotografies de la comunió de la filla i pagar impostos. Ara imagina’t si fos més letja que un pecat. Pagaríem més?
O una altra situació. Tal i com permet la llei, volem fer una còpia privada d’un disc del nostre cantant preferit per a les vacances d’Espinelves. Tot il·lusionats, engeguem l’ordinador, tot seguit el programa de cremar, i riiiing. Què passa? Collons, que el disc té un dispositiu anti-còpia i no ens permet gravar el disc. Cagada pastoreta.

Resumint, uns amb les butxaques plenes i altres aguantant amb quatre xavus. Ah! I recordeu que això és fa per incentivar la creació i protegir els artistes. Gran artista qui es va inventar SGAE, aquest si que viu bé.

dijous, 20 de desembre de 2007

Benvinguda Sra. Marshall!

Han fet falta quatre hiverns llargs, de llums, pessebres, fanalets i de pares noels invasors escalant baranes, perquè finalment arribés finalment un tros de carretera. Sí, companys, un tros de carretera! No volem dir, collons quina carretera que tindrem! No pas, ens el contrari, que Déu ens agafi confessats.

De moment, vuit quilomètres, i gràcies. Cinteta, un bon got de ví, quatre canapès i cap a on toca anar aquesta tarda? Som una colla de babaus. Ens prenen el pèl, anant i tornant, ens donen el que ningú vol, ens foten la cartera, i aquí tant contents. Una obra que ha durat dos anys més del que tocava, una obra que evidentment hem pagat l’oro i el moro, que dia sí dia també ha causat retencions i accidents, i al final què? Vuit, tristos i necessaris, quilòmetres, quatre minuts de cotxe –això si tot funciona-.
Necessitem gat vell o un bon cop de timó. No pot ser que el tram menys complex, diguin el que diguin ara en els mitjans, hagin trigat el que s’ha trigat. I no valen excuses ni amb el pont de Riudellots, ni la connexió amb Fornells. Ah! i tot això durant el regnat d’un sol color polític...


Primera pedra posada, torta, però posada. Podem dir que aquest desdoblament és el primer objectiu afrontant el problema que pateix de mobilitat ses nostres comarques. Un cop apuntel·lat aquest tema, cal ficà mà al tren i al manteniment de les instal·lacions ferroviàries, per acabar amb un modest i bon aeroport.
Però com deia abans, cal un gat vell. Si més no, hem d’abandonar els complexes. Hem preferit ser cap de ratolí que cua de lleó, i de mica en mica ens adonarem que l’hem espifiada. De moment som pocs, massa pocs, però anirem creixent de mica en mica, malgrat el vent de cara. Mai serem ministres, però tampoc arrugants, mal educats, prepotents, pinxos ni bocamolls com molts d’ells. I ben content. Més, si la ministra suïcida que sofrim actualment, la perdem del mapa. Que es quedi a la seva Màlaga estimada, que visqui del “cuento” i ens deixi fer la nostra.

Mentrestant, en el Pòrtic de la Costa Brava ja tenim data per estrenar americana. Principis de maig, ciutat esportiva, confirmat. Bé, això diuen, però els blanencs amb aquestes temes som gats vells. No ens deixarem fotre una altra vegada. No ens vendran gat per llebre, per tant, anant bé el setembre s’estrenarà la nova ciutat esportiva. Temps al temps.

Mai he entès les ànsies en col·locar terminis utòpics. Tant en els que els hi va la marxa, com a l’arrogant ministra de foment, com els que prefereixen passar desapercebuts, com l’apagafocs Trias, pateixen del mateix mal.

Endavant les atxes!

dilluns, 10 de desembre de 2007

Buscant el palangre

Faci el que es faci, a la coneguda Illa de Blanes, ja es farà tard i malament. I no pas per la ineptitud d’uns ni d’altres, que segurament també, sinó per la mar de calerons que s’han arribat a enterrar en projectes, maquetes i gargots. Tots plegats en haurem imaginat tantes coses construïdes en aquelles terrenys, hotels, auditoris, sales de convencions, parcs temàtics, balnearis, centres comercials...que quan arribi l’hora de la veritat, és a dir quan es decideixi’n col·locar-hi l’etiqueta, res ens farà el pes. Buff! Algú recorda el Fòrum de Barcelona?

I no és per menys, quants anys s’han perdut entre debats i estudis? mentrestant Santa Susanna, a poc a poc i bona lletra, construint un modern complex turístic del no res ja ens ha passat la mà per la cara.
De moment sembla que hem recuperat la humilitat, que ja és molt. Sembla que els projectes faraònics han passat a formar part de l’arxiu de Blanes. Per fi hem après dels errors, de la innecessitat de construir el Partenó greg per ubicar-hi una biblioteca.

Com tothom sap, Blanes necessita un projecte trempador, que sense perdre el nord, ens permeti donar l’empenta necessària a tots aquells emprenadors que viuen amb l’aigua al coll, i no solament per la manca de sorra, sinó que es troben endeutats fins a les dents per una temporada turística que dura un mes, i gràcies.

Sempre ens omplim la boca que som un poble que ha viscut sempre de cara a la mar. I potser és cert. Per no deixar morir la flama, seria bàsic recuperar l’aquàrium que vam deixar perdre. Un aquàrium que fos un homenatge al Mediterrani, a les nostres espècies, al nostre territori, capaç de mostrar al món la bellesa d’espècies com les judrioles, els serrans, els tords, els sards...I per què no un centre de recuperació d’espècies animals? I una petita pineda? I amb el primer hotelet de cinc estrelles? Les malaurades drassanes, s’ho mereixen.


Els detractors diran que no és el millor palangre que podem trobar, però de moment tenim massa fil de coure i pocs hams. Tothom que pensa amb indrets de Blanes, pensa en indrets envoltats de mar. Desenganyem-nos, ningú recorda ni la zona industrial ni la Plantera, ni Mas Cremat.
No us penseu que reivindico un temple del mar, per entregar-hi devots, per demanar, amb humilitat i dubtes, que el gran deu dels mar ens respecti la sorra. Simplement, demano, un projecte de mar per a forasters però tenint en compte els de casa. Innovació i records, passat i present, blanes i mar.

dijous, 6 de desembre de 2007

Per tenir aigua, tanca l'aixeta


video

dissabte, 1 de desembre de 2007

Ja tenim rom!

Fins ara, els blanencs, teníem el plaer de ser els padrins d’un cava. Tot i que costi de creure, sobretot pels forasters, tenim una de les caves més emblemàtiques de Catalunya. I tot això, tenint menys vinyes que sorra de platja. Que n’aprenguin!
El secret de Montferrant ha estat l’encert que ha tingut sempre en la compra d’uns bons vins bases.

Ara, en el gran emprenador Agustí Vilaret, impulsor de les caves, li ha sortit un bon competidor. Un aiguardent que té el seu origen en el passat Ple del dilluns, ben fermentat durant mitja legislatura, destil·lat amb sucs i melassa de canya de riera que en Celestino no desbrossa. Sigui Benvingut senyor Rom!
Blanes terra de promeses, ciutat marevellosa –com va dir aquell-, que troba la peculiaritat més gran en l’illot que separa les dues grans platges del municipi. Poca broma amb Sa Palomera, que diuen que els reis d’orient, amb tot el tema de la globalització, ara i fan escala, i sense pagar!


Sort, que en el pròxim Ple -o properament- ja hi podrem anar amb cafè, copa i puro. Això de tenir un nou Rom em tranquil·litza. Sí, no em diguis que et digui el per què, però em sembla que a les onze, tots sopant. S’haurà acabat l’etern xiuxiueig enmig de la intervenció del regidor, que gira i gira la truita, per acabar dient poca cosa més del que havia dit en el primer minut. Disfressar era la paraula màgica, o potser xulejar.
Ara l’ofici de l’orador serà més complex. S’hauran de repassar llibres, buscar mots, frases fetes per agilitzar discurs.

El més marevellós -com m’agrada aquesta frase- serà veure qui tindrà l’honor de ser el primer en perdre els papers amb el “ringggggggg”. No em direu , innocents, que no sortirem als diaris per algun accident d’aquests. Temps al temps.
Sigui com sigui, l’entrada en vigor d’aquest nou Rom ja ens ha espantat la canalla. Aquesta setmana, paraules justes, poca demagògia i, a tota màquina. També és veritat, Lourdes, filla, pots preguntar a cada ple, no cal bombardejar d’aquesta manera! Però, de fet o ara o mai. Deixe-m'ho amb un semàfor taronja de la Vanguardia, d'acord?


Per acabar, agrair aquell senyor que encara té la paciència i el temps per presenciar la totalitat del ple, i que va preguntar si era necessària tanta complexitat lingüística. Té tota la raó. Va costar suor i llàgrimes traduir la bíblia del llatí, i més costarà que aquests passarells li faci’n cas. Després es preguntaran el motiu del poc interès del poble amb la política. En vers d’apropar-se, s’allunyen. Ells sabran. Però vostè tranquil, tingui present, que en el proper ple amb una bona copa de Rom, tot li semblarà més amè i entenedor. Ja ho veurà.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Cara i creu

Darrerament quant donem un volt pel passeig, només estem pendents dels maltractaments que ha rebut i rep el passeig de s’Abanell aquests darrers dies. Tots, malauradament, ja ens hem acostumat en veure el passeig com un “Exin castillo”, destruït i oblidat durant l’hivern, mimat i ben guarnit durant l’estiu.
La política del maquillatge ha durat el que ha durat, però sembla que passarà a millor vida. La mar demana pas.

En el passeig tenim altres protagonistes. Uns protagonistes que en un principi tenien un bon paper. Fàcil, ràpid i il·lusionador per diferents segments de la població. Un ha triomfat, o com a mínim s’ha convertit en un bon referent. L’altre ha fracassat, i ho diem amb negreta, cursiva i subratllat! –encara que fos fruït de les presses-.

El gran triomfador és l’espai habilitat, anomenat Circuit urbà, per fer tota mena d’exercicis per la gran quantitat d’esportistes que cremen calories, nervis i emprenyades pel passeig de s’Abanell.
Entre tifes de gos, hom pot realitzar-hi tota mena d’abdominals, “steps” i flexions tot seguint les indicacions presents en cada una de les estacions programades d’aquest circuit. Anelles, baranes, bancs... i fins i tot, des d’aquest darrer estiu, una pista habilitada per practicar el vòlei platja. Tot un luxe si tenim en compte que també hi tenim un font. Sí, la típica font blanenca, molt aviat a la venda a totes les botigues de souvenirs de la zona. Una font de color negre, on hi surt un cap de lleó, el qual sembla que no li deixin dir ni ase ni bèstia, ja que té l’aixeta al bell mig de la boca.

Em resulta curiós no recordar quin govern va tenir la idea de habilitar aquella zona esportiva. Segurament, si algú hagués posat el crit al cel tots ens recordaríem de l’inventor, i posaríem el dit a la nafra.
Això sembla ser cert si donem un cop d’ull a l’altra protagonista del passeig. El que tenia de ser pal de paller, es va convertir en l’ovella negra de l’anterior tripartit blanenc.

El carril bici va tenir molts detractors des d’un bon principi. No pel fet de crear aquest espai necessari, sinó per les condicions d’inseguretat que reuneix aquest durant tot el tram. Tot i els retocs i la política de maquillatge que se li ha practicat mai ha acabat de quallar. Un carril bici que es converteix en un “scalextric” a l’alçada del pavelló, un carril bici que comparteix carrer amb els cotxes amb l’única separació d’un objecte lluminós i una gran línia de color groguenc pàlid. Tot una aventura endinsar-te per aquest carril que pot acabar a l’hospital, si un conductor obre la porta en el precís moment que el ciclista pedala “tranquil·lament” en el tram entre Sa Palomera i el Pavelló. Ja se sap toca a qui toca.

L’inventor d’aquest “scalextric” tothom el té present. Fins i tot podríem dir que el va jubilar de la política blanenca abans d’hora. No ho sabem. Però, ens serveix per pensar que desagraït que pot arribar a ser la feina del polític. Uns menjafestucs, com així els hem batejat en aquest blog, que són recordats per accions puntuals o errors de principiant, obviant els bons propòsits que devien tenir, i que alguna cosa devien encertar, encara que fos per casualitat. Encara que s’ha deixat cada tifa d’herència, que déu ni do.

Algú recorda l’inventor del passeig? I el d’enderrocar Es Piteus?

dijous, 22 de novembre de 2007

Tocar la figa

Ahir tots els mitjans es feien ressò de l’incident que es va viure a l’Audiència Nacional durant el transcurs de la vista oral als dos primers encausats per la crema de fotos del monarca espanyol. El jutge central de la sala penal, José María Vázquez Honrubia, va suspendre el judici durant 10 minuts en veure que necessitava un intèrpret, atès que els acusats volien declarar en català. Després d’un seguit de contradiccions del magistrat, que si ell no tenia el privilegi de conèixer la llengua –en un to sarcàstic- , que si ell si l’entenia però la secretària no, va acabar per etzibar un “con 30 años cualquier ciudadano conoce y habla perfectamente el castellano”. I es va quedar tant panxo.

El magistrat fent una interpretació ultraconservadora, amb un petit error inclòs, de l’article 231 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial, va recordar el fet que tenim el dret i el deure de conèixer la llengua castellana, i no el revés, i que per tant no era necessària la utilització d’un intèrpret tal com havia demanat l’advocat dels acusats perquè els acusats podien parlar amb castellà. El magistrat però, va obviar que els acusats tenen el dret d’usar la llengua oficial de la seva comunitat autònoma sempre que el tribunal tingui jurisdicció en tot l’estat espanyol. I aquest és el cas. Encara que el l’Audiència Nacional estigui a Madrid és un òrgan que té jurisdicció a tot l’estat, i per tant, totes les llengües oficials en llurs comunitats poden ser usades amb normalitat en els procediments judicials d’aquesta cambra.


Per altra banda, remarcar que a l’Audiència nacional compten amb un servei de traducció de caràcter fix amb una bona colla d’intèrprets. És més, un judici amb aquestes connotacions era més que probable que els acusats reclamessin expressar-se amb la seva llengua. Això no fa més que demostrar que el magistrat volia tocar la figa.
Tothom s’envalentona enfront els catalans, però aquí calladets que encara ens tocaran el rebre. Un poble estrany, on la gent de la por en diu seny, on cada dia et sents moralment trepitjat, humiliat i demanant perdó quan la gent no et comprèn. I encara se’ns pregunta per què ens sentim incòmodes?

Diuen que val més el farciment que l’indiot. El magistrat s’ho va prendre al peu de la lletra. Tot un espectacle morbós amb un final feliç, ai! volia dir amb una sentència express. En una societat en la que tenim el fast-food i la sopa instant, per què no podem tenir sentències models en 30 minuts?
Fos quina fos el resultat de la vista, digui’n el que digui’n aquests peluts, la sentència ja estava lligada i ben lligada. Una programació de la qual ja es va queixar recentment els dibuixants de la revista el jueves.
Així, sense haver entès les declaracions dels acusats, ell mateix magistrat havia declarat que no tenia el privilegi de conèixer la llengua catalana, els hi va imposar una multa de 2.730 euros després de retirar la pena de presó. Ja tenim una sentència model per espantar els cargols que es mengen la col.
L’advocat defensor va declarar el mateix dia que pensa recórrer la sentència al·legant una flagrant violació de la tutela judicial efectiva.


Malauradament, en pocs dies de diferència hem vist passar pel portal gris de l’Audiència Nacional a dibuixants de còmics i membres del col·lectiu independentista. Una porta que condueix a les clavagueres més grises i profundes del nostre sistema penitenciari que ens va deixar la mala herència del passat, i per la qual han passat islamistes, els Gal i la colla de Mario Conde entre d’altres. No n’estant fent un gra massa?

dissabte, 17 de novembre de 2007

Pinten Bastos ( De camí cap a (la) Meca. Capítol 3)

En un anterior article ja em vaig preguntar sobre els ets i uts que podia comportar el trencament del contracte de forma unilateral amb en David Meca. Els mitjans i els polítics semblava tenir-ho molt clar. Obviaven aquest assumpte, i només parlaven que l’operació Meca havia costat 30.000 €, donant el tema per tancat.
Els representants legals d’en David, G.T.A. Consulting Empresarial, volen jugar amb tranquil·litat les cartes que els hi queden, o més ben dit, l’as que tenen guardat sota la màniga.

Sembla ser que l’Ajuntament no va comunicar de manera fefaent la rescissió del contracte, després que el Ple tombés l’operació i el batlle acceptés la revocació. Cagada pastoreta. Ells, a diferència de nosaltres, es curen amb salut i no fan res a corre-cuita. Encara avui, apareix el logotip de Blanes com un dels patrocinadors d’en David. Casualitat? Evidentment no, segueixen donant l’aparença que el contracte encara és plenament vàlid, i conseqüentment compleixen amb les obligacions que disposa el famós contracte.

A més, mitjançant burofax han informat que han conegut la rescissió del contracte de forma unilateral gràcies els mitjans de comunicació. Avisen que “aquesta rescissió pot portar greus perjudicis econòmics i morals per a Blanes i per a David Meca”. Tot al peu de la lletra, sense fer un pas en fals. Primer denuncien que ningú els ha informat de l’operació -primera cleca-, i per tant, el contracte segueix sent vàlid. Seguidament matisen que la rescissió del contracte s’ha produït de manera unilateral, i que això pot portar conseqüències. Trencar un contracte no és fàcil, i té un preu –o potser dos-. El preu polític, ja s’ha pagat, amb el desgast de l’equip de govern, i amb la primera crisi política de la legislatura. El preu de l’incompliment ja fa més respecte. Perquè sembla clar que existeix una clàusula penal –aquesta gent no és mama el dit- que obligaria a pagar una indemnització en el supòsit que una de les dues parts trenqués el contracte, com així ha succeït.

El seny d’uns contra la rauxa dels altres. Esperem que d’aquí uns anys no s’hagi de fer mans i mànigues per pagar sentències del passat com ja ha succeït al ple del setembre.
Marxeu quitxalla! que pinten bastos.

dimecres, 14 de novembre de 2007

Quatre gats, quatre replegats

Així de contundent es pot resumir l’impacte que tenen tots els moviments populars que sorgeixen a Blanes. Ja sigui per raons socials, culturals, ecologistes, polítiques, totes moren en l’oblit. Fem memòria? manifestació reclamant un parc de bombers per Blanes, manifestació per reclamar el canvi de traçat de la N II per salvar el Vilar i Sant Daniel, cal seguir?

Una cosa sí que sabem fer els blanencs, i és firmar. Firmem a tot arreu, ja sigui per quedar bé o bé perquè coneixem algú, però firmem. Així, els diumenges al matí quan anem a fer la volteta, excusa perfecta per anar a fer el vermut als Terrassans, ens aturem davant totes les taules amb pamflets que trobem. És llavors quan podem entendre que Blanes siguicapaç de recollir 10.000 firmes reclamant sorra, o bé 9.000 per un parc de bombers, o bé batre tots els rècords i recollir-ne 18.000 amb l'única plataforma efectiva de la dècada.
Però també hi ha truc. Sí companys, hem tingut de pagar als “voluntaris” pel fet d’estar amb una taula ridícula i vella per fer de caça autògrafs. Sinó, pregunteu per l’Associació de Càmpings i d’Hostaleria...Això és tenir consciència i valors, 6 €/l’hora i ves-li al darrera.

Tots aquests fets no fan més que reafirmar que ens importa un rave el poble. Una altra vegada, - i no aprenem- ens han atropellat el fons marí i sembla que aquí no hagi passat res. Ens ho han deixat tot potes avall posant en evident, i innecessari perill, l’estat de preservació de les espècies i comunitats d’organismes presents als bancs de sorra fina de s’Abanell. El dragat de sediment destinat a la regeneració de platges es presenta com el principal imputat a l’assumpte. Segons el Ministerio no hem de patir, la zona on s´emmarca el projecte no existeix cap espai natural d´àmbit terrestre o marítim protegit, i tampoc s´han detectat àrees protegides d´especial interès. Tot plegat morralla. Quins pebrots!


Però l’ACA ens ha agafat amb els pixats al ventre i fent cas omís a les advertències dels experts, entre ells el CEAB, ha abocat 180.000 metres cúbics de sorra en un radi de 600 metres de platja, formant una platja fictícia de 300 metres que ha de servir de protecció natural per afrontar amb èxit els temporals de llevant, i aconseguir així que el gran monument de la dessalanitzadora continuï dempeus.

Els dubtes que afloren al cap d’hom és si s’ha fet tot allò que es podia haver fet. Polítics mutis i a la gàbia, comencem malament. Més dubtes, si fem un cop d’ull a l’article 42 de la Llei de Costes que exigeix que si les activitats projectades poguessin produir una alteració important del domini públic maritimo-terrestre, serà necessària una prèvia evaluació dels efectes. No sembla de rebut legitimar aquesta acció amb la lleugeresa que s’ha fet, dient textualment com que "no existeix cap espai natural d´àmbit terrestre o marítim protegit, no hi ha perill" . Senyors, el perill és el mateix. Altra cosa diferent és si aquestes espècies són comunes a la costa catalana, i no tenen un valor – maleït valor- determinat al no ser espècies d’especial protecció. I tot això tinguent l’advertiment del CEAB.

Tenint en compte els precedents de falta de mobilització de la societat civil blanenca, res ens tindria de sorprendre, i és que molts pensen que demà tornarà a sortir el sol a la vila del pingüí, i si no tenim peix, doncs menjarem carn.

dijous, 8 de novembre de 2007

En segon terme

Després que el govern de Blanes pengés d’un fil, o això ens volien fer creure, els resultats de la reunió de militància del PDB va assegurar la governabilitat , almenys per un temps més, de l’actual equip de govern. Amb els vots a favor del 81 % de la militància, els seus dos regidors continuaran a dalt de la poltrona del passeig de dintre, tot i el malestar d’un d’ells, però marcant l’agenda política dels pròxims dies amb dos objectius clars: Matisar el pacte de govern d’una banda, i per l’altra tocar el crostó a esquerra. I és que l’actuació d’esquerra en l’afer de David Meca, no ha agradat gens ni mica, i ara contra-ataquen en un dels punts que més dolen a esquerra, la Casa del Poble. La Cooperativa la Blandense està en joc, tard o aviat es tindran de prendre decisions, i el PDB sembla que no els hi caldrà menjar moltes cues de pansa per tenir present qui va fer possible la pèrdua del joguet Meca. Ja vindra’n...

Amb tot aquest ball, la nova portaveu d’Esquerra, Conxita Boldú, s’afanyava a recordar que els famosos 50 punts són un acord amb CIU, i per tant el PDB en quedaria al marge. Sense perdre els estreps i amb contundència, amb un pèl de demagògia també s’ha de dir, ja havia replicat al PDB.
Són molts els rumors que afirmen que després de la marxa de Joan Puig, EUIA i PSC temptejaran a la “nova esquerra”. Tot i que per activa i passiva s’ha dit des de Esquerra que són les famoses bases qui té la paella pel mànec a la secció local, i no pas els líders, a ningú se li escapa que hi haurà un canvi, com a mínim de formes, important.


La Conxita va ser la gran damnificada dels pobres resultats d’Esquerra. Sempre des de l’ombra del gran emperador, o des de l’aixopluc del omnipresent Puig, la seva feina –en un segon terme- sempre va ser valorada positivament, fins i tot pel PSC després de la sortida del govern d’Esquerra en la passada legislatura.
Lluny de la polèmica, deslleialtats, dels micròfons, la Conxita aporta un tarannà tranquil que esdevindrà positiu per el Ple, similar al que té Quim Valls. De mica en mica, veurem com és una formiga, treballadora incansable i ferma amb les idees i el seu esforç. A la Conxita però, li manca carisma i fins i tot confiança per encapçalar un gran projecte. Potser el seu lloc és el treball a l’ombra, on els flaixos vagin dirigits a un altre. Potser compartir parella amb en Joan Puig li ha sigut bo per aquesta qüestió. Tot i això, ens demostrarà a tots, que és possible una altra forma de fer política. Lluny de la crispació, el paper que més coneix, defensant a tort i a dret el que sigui.

Significarà doncs, un canvi radical amb l’estil d’Esquerra a Blanes durant els últims anys. Aquest canvi d’estil els pot beneficiar si tenim en compte el paper que juguen dintre l’actual govern municipal. Serà difícil, per no dir impossible, que accepti les dentetes que li puguin fer tant el PSC i EUIA. No li agrada el protagonisme ni les bombes informatives -si us hi fixeu, fins i tot comento el tema de la Conxita en aquest article en segon terme-. Estabilitat, dolça estabilitat, benvinguda a Esquerra, i de retruc a Blanes !
Malauradament, de piròmans al Ple, encara en quedaran uns quants...

dilluns, 5 de novembre de 2007

En mans del PDB

Tal com va enunciar Eduard Vilà, portaveu del PDB, aquest partit es reuneix avui dilluns amb un punt estrella sobre la taula, la sortida del govern. El cas Meca els ha deixat tocats. Ells el mimaven com si fos aquell joguet nou, maravellós, il·lusionador, del dia dels reis d’orient que feia tant i tant que esperaves. Tanmateix després no el saber tractar, i van fer cas omís de les instruccions, recomanacions i garanties del mateix. Amb presses, com aquell nen ansiós, el volien estrenar. Un cop estrenat en plena travessia del port, ja provocaren que el producte estrella trontollés des de el primer dia. Els dubtes de la popularitat de la persona, l’elevat cost, el fet de ja comptar amb vuit patrocinadors i un cert secretisme de l’operació van provocar una reacció en cadena de rebuig. El desenllaç del darrer Ple ja el coneixem, conveni tocat i enfonsat.

I sense joguet els hem deixat. Mai sabrem si Meca hagués estat una bona inversió, i si era el canvi necessari per col·locar Blanes dintre la meca del turisme. Imaginació i voluntat de revifar el sector no els hi negarem. Però, resulten evidents que han fallat les formes, i el que pot ser més important, no han sabut vendre bé el joguet.
La partida ha sortit cara, 30.000 € . Però encara em plantejo alguns dubtes. No hi havia cap indemnització contemplada en el contracte, pel supòsit que es rescindís el conveni de patrocini de forma unilateral? No m’ho crec, i menys després d’haver sortit esquitxat de retruc per temes polítics.


Sigui com sigui, el PDB es pot convertit en una nova fera ferotge. Ferida de mort i després d’haver perdut algunes batalletes, sembla haver perdut la il·lusió del primer dia. De fet, ja han amenaçat a Esquerra i a la Casa del Poble en desnonar-los de la “Cooperativa la Blandense”, la mateixa intenció que tenia Josep Marigó, però que la pèrdua de l’alcaldia li van impedir. Així, sembla que el PDB vulgui renéixer de les cendres de PROA. El nou rumb del PDB podria anar encaminat a estripar-ho tot.

Tot hi creure que no sortiran del govern, amb recança penso que la sortida del govern encara els donaria més popularitat, més crèdit, i no estarien lligats de mans i peus –i menys de boca- per seguir amb el full de ruta de la PROA. Si fos així, crec que complirien amb un objectiu, que la gent parlés de Blanes. I tant, fa temps que som la riota de les comarques políticament parlant. Tothom sap i coneix la política rosa de Blanes. Que a Blanes els plens duren de 6 a 8 hores, que no es compleixen les decisions dels plens, que despengem quadres del rei, que es contesta de mala manera els ciutadans que tenen la voluntat i el sacrifici d’esperar fins als precs i preguntes, que construïm teatres com si fos l’AVE...Els del PDB també volen deixar-hi petjada.

No ens esvarem tampoc. Que tenim rivals de qualitat, que la toquen i que juguen bé. A Blanes tindrem política rosa, però de moment, no una façana de l’ajuntament de color rosa com vol la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), a l’ajuntament de Reus. Allà l’Elvis Presley és viu, i es diu Ariel Santamaria. Però que vigili’n, que a Blanes avancem a tota castanya tot i el vent de cara cap a la meca del freaquisme. Sí, freaquisme. Què seria doncs, un pacte entre Esquerra, PSC, EUIA, després de la marxa de Joan Puig?



No sé qui d’aquests em fa més por.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Tirar pel dret

Això és el que la majoria d’urbanites fem en arribar la tardor. Tot i que el 79% dels boscos catalans són finques privades, els invadim, emmerdem, saquegem, i per uns moments ens sentim els amos i senyors de la finca. Ah, i sense cap remordinment.

Mai he entès la dèria de posar-se un xandall vell, unes esportives massacrades i cap a bosc a escampar la boira, comença el saqueig. Primer, ho intentem amb els bolets. Pinetells, surenys, ous de reig resten en cerca i captura. Amb un bastó ataquem tots els bonys, sense èxit, tot i que hem deixat el sotabosc com si hagués passat una excavadora. Després d’haver matat l’estona buscant aquests mites, decidim plegar en trobar un mataparents, encara ens enverinarem. Renec, i cop de peu al mataparents.

Però no tot ha sigut un fiasco. Hem trobat un castanyer i decidim omplir el cistell. De fet, no parem fins que no en queda ni una castanya al terra. Posteriorment, mirem l’arbre i decidim sacsejar-lo, més que res, per veure si cauen quatre panotxes més que hi han obertes. Amb això, ja ha pagat la pena regirar tot l’armari per trobar aquell xandall estúpid que des de lluny avisa, terrorista de muntanya a pocs metres.

Tornant cap el cotxe, anem trobant espàrrecs. Com que la panxa ja pensa amb la truita, anem recollint, no sigui pas que deixem alguna cosa, que sinó el que vingui el darrere ens ho fotarà. Arribem el cotxe amb un cistell de castanyes i un manat d’espàrrecs. Tot i que veníem a buscar bolets, ho donem per bo quan els menuts ens apedreguen amb cireres d’arboç.

Quina tarda ens espera. Truita d’espàrrecs, castanyes, moscatell... collons que ens deixem la llenya. Amb una destral comprada en uns grans magatzems, evidentment sense afilar, decidim anar buscar rabasses, llenya prima i pinyes per encendre el foc. Pica que picaràs, ens carreguem el primer arboç, venim a desaforgar-nos, i suar és el que toca. De lluny, la dona ens crida – Manel, aquí hi ha llenya!!!- . I sí, una pila de socs ben apilats pel propietari. Llàstima de no tenir xerrac, que sinó ja tindríem llenya per tot l’hivern.

Són les tres, l’hora que dinen els senyors. Com que són un bons ciutadans, no faran foc i anar a dinar a casa. Hora de recollir-ho tot. La dona ens arriba amb una bossa de l’ikea a rebossar de pinyes seques, troncs i branques que ens seran molt útils per decorar la casa per les festes que vénen, abans però passaran pel tunning de l’esprai de colors daurat i platejat. Feina feta no té destorb. Cotxe carregat i tornada cap al barri.


Arribada al jardí de casa, de seguida ens adonem que ens han cardat la pilota nike flamant del nanu i han volat algunes llimones del llimoner. Ens passarem tot el dinar emprenyats, indignats. Collons, que ens han robat! -que li preguntin al propietari de la finca-

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Hem tocat sostre?

A la bonica vila del pingüí ja hi vivim, o almenys això procurem, 39.564 persones. Una xifra gens despreciable que ha de servir per fer-nos reflexionar sobre quin és el camí que volem emprendre tots plegats. Perquè és així, necessitem xifres o dies simbòlics per reflexionar sobre el nostre entorn. Qui no coneix la setmana de la mobilitat sostenible, el dia de la lluita contra el càncer, el dia sense mòbil, i si em burxeu, el corre-bars anual, per citar-ne alguns a l’atzar.

Doncs ara toca parlar d’urbanisme, carai, 40.000 habitants no s’hi arriba cada dia! I menys en nucli reduïts dels 17,68 km² que gaudeix Blanes.
Dintre d’aquets escassos 17 quilòmetres i escaig, ens permetem el luxe de tenir el 52% de les vivendes desocupades bona part de l’any. És a dir, la meitat de les vivendes de Blanes estan buides durant molts mesos al ser una segona residència, o estant totalment desocupades esperant el millor moment per vendre. Per fer-s’ho mirar. Gent sense casa i cases sense gent, com s’entén?

Avui, però, ens centrem amb l’etern debat sobre el creixement. Pot créixer Blanes més? O potser més important, té de créixer més? Comencen escassejar els terrenys urbanitzables, i com és sabut, a curt termini l’obra nova s’ubicarà al voltant dels terrenys que van des de el Cementiri fins al Pont verd, ara de color marró. Sembla doncs, que corda per estirar en queda. Potser, hi enquibirem 10.000, potser 20.000, o potser fem una dotzena de gratacels al voltant de St Joan. Idees més estravegants he vist en algun pamflet electoral blanenc.

D’altra banda, els serveis públics, les infraestructures, i el transport públic ,ara per ara, no estan preparats per engolir 10.000 persones “fixes” a l’any. Si accedir amb cotxe els dissabtes és un viacrucis, pensa-ho en fer-ho a l’estiu, en festa major, i amb 10.000 habitants més. Quin merder, de veritat, més valia no haver-ho pensat.

Per últim només reflexionar sobre si Blanes “com a poble” li és convenient créixer més. Em refereixo el seu teixit social, a la seva gent, els seus ghettos –tampoc ens enganyem-. L’esperit de poble es va perdent, la cordialitat, la participació...Segurament això és el preu que cal pagar per fer-se gran. O potser no. La III Fira d’entitats va ser un èxit, tot hi no arribar, encara, a totes les entitats, moltes si que hi van participar. També és cert, que algunes hi van participar -malauradament- mostrant les misèries, la falta de gent, i el seu camí cap a l’oblit.

Molts interrogants tot plegat i poques garanties, però d’altra banda res de nou. El millor, o el pitjor, és que tot segurament continuarà igual. Amb la gran avinguda Josep Tarradellas, amb 8 immobiliàries amb escassos 200 metres. Senyal que la mamella encara raja, i mentres ragi tot igual. Més marró, menys verd, i paradoxalment menys vivendes de primera residència. Tot un misteri.

Però a Blanes aprenem per xoc. Un cop ens ho veiem a sobre reaccionem, o almenys ho intentem, mentrestant qui dia passa any empeny, i tira milles.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Pistoletes de raigs, “d’ultres”

Taser X-26 no és ni un nou component químic, ni una nova immobiliària que vulgui patrocinar-me el bloc, sinó una marca de pistoles elèctriques que ha aparegut al mercat com una alternativa a la utilització de les armes de foc.
La polèmica d’aquesta andròmina rau en les descàrregues que produeix, les quals ronden els 50.000 volts a baix amperatge, fet que provoca una paralització muscular que causa dolor, i el que és més perillós, sense deixar-ne rastre, susceptibles per tant de ser utilitzades d’una manera abusiva davant aquesta aparença d’impunitat. Els agents es defensen esmentant que alguns models porten incorporades un aparell que grava tota la intervenció, i que posteriorment es pot descarregar informàticament, i unir-se a l’atestat policial. Però, com tot resulta ser manipulable.

L´Ajuntament de Blanes és l´únic consistori de Catalunya que ha reconegut disposar de dues d´aquestes armes d’aquest model -fet que s’agraeix-, tot i que es sospita que fins a 18 ajuntaments catalans n’han adquirit.
Pel que fa a la normativa, les CCAA tenen competència per a coordinar l’actuació de les policies locals en l’àmbit de la seva comuntiat, determinant els mitjans tècnics i l’armament necessari que tindran els Cossos de Policia Local. Aquesta llei preveu que els policies portaran l’armament que els hi sigui assignat, sense determinar amb exactitud quin té de ésser el seu equipament bàsic, ni l’opcional.


La coneguda ONG, Amnistia Internacional (AI), va presentar aquest passat setembre un informe sobre l’ús de pistoles elèctriques per part de les forces de seguretat espanyoles.
AI ha posat el descobert que des de la implementació d’aquestes pistoles a més de 85 països, en aquests, han augmentat les denúncies per tortures i tractes abusius, així com les morts en comissaries.
L’informe esmentat comenta que aquesta arma es sol utilitzar contra persones que ja es troben sota custòdia o control de la policia, i en moltes ocasions, després d’haver experimentat múltiples descàrregues. Els agents plantegen l’ús d’aquestes com una alternativa a un ús de la força que en moltes ocasions esdevé necessària. Al·leguen que mitjançant aquestes armes es poden salvar vides i evitar lesions greus al no estar obligat l’agent actuant a recórrer a les armes de foc convencional.
Resulta evident que les armes Taser són menys letals que les de foc, però malgrat tot l’estadística ens mostra que en els països on s’ha estès l’ús d’aquestes armes, a la pràctica rarament s’utilitzen com alternativa a les armes de foc, i malauradament, són moltes les ocasions que són utilitzades en circumstàncies absentes de risc per la integritat física de l’agent actuant i/o de tercers sense una proporció directa amb l’amenaça que afronten.

Per altra banda, trobem motius de preocupació de naturalesa mèdica. Així, no s’ha demostrat que les armes Taser siguin segures, és més, s’ha demostrat la relació directa de la utilització d’aquesta arma amb la mort de fins a 269 persones als EUA. Persones que pateixen del cor, sota els efectes d’alguna droga, dones embarassades, menors i ancians són col·lectius que semblen estar amb més perill davant l’utilització de la pistola elèctrica. Fins i tot ja trobem un cas a l’estat espanyol. La mort d’un agricultor, en un Cuartel de Roquetas del Mar (Almeria), provocada per una o cardio-respiratòria aguda. Sobre aquest cas, només dir que ja hi ha sentència judicial on es condemnar a vuit guardia civils per la mort provocada per l’ús d’armes de defensa elèctriques no reglamentàries.

Ens trobem doncs, en una falta de control i coordinació en relació aquesta qüestió, on moltes coses trontollen. que la normativa impedeix que l’usin la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, per què uns si, i altres no? A més, el govern tindria d’actuar per pal·liar aquests seriosos motius de preocupació en matèria de drets humans, per adoptar mesures en tota la jurisdicció per prevenir la tortura i tractes cruels, degradants i inhumans, així com garantir la integritat de les persones .


Però nosaltres tranquils, ja que com va dir el Cap de Policia de Blanes, l’ús està regulat per una norma interna del cos de Blanes. Ara sí que em quedo tranquil. Prou feina tenen en conèixer les extenses i enrevessades Ordenances, que per cert NO els coneixen en profunditat, que ara ens volen fer creure que són prou aptes ja no per portar i utilitzar una andròmina discutible, sinó per fer ells la normativa! Sigui com sigui, els agents frisen per tenir-les (observar comentari del d'en PeInG) a les mans, per a quin motiu?

Esperem no tornar enrera com els crancs. Blanes ja ha sortit als diaris per tenir aquestes pistoles, segurament amb més ressò que el patrocini del sr. Meca, esperem que ara hi hagi seny entre tots, proporcionalitat, i que els agents entenguin les situacions aptes per usar-les. Així, esperem – fins i tot resem- que no es destapin fantasmes del passat, i no tornin a succeir fets, com a mínim amb indicis sospitosos, d’haver existit actes de tortura a la comissaria de Blanes.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

De camí cap a (la) Meca. Capítol 2.

Aquest matí he trobat a la bústia del meu correu - amb sorpresa ho he de dir- la nota de premsa tramesa als mitjans de comunicació durant l'acte de presentació de l'acord de patrocini de Blanes amb David Meca.
El mateix regidor d'esports, Anselm Ramos, m'ha fet arribar una informació - la qual agraeixo - que almenys per mi era totalment desconeguda per la qual cosa he cregut convenient, per coherència amb mi mateix, donar-li el mateix ressò que vaig fer del meu anterior article, on criticava que ningú havia donat les xifres clares sobre el contracte.

Si aquestes xifres són veritablement les reals, coses més rares s'han vist, tant en Joan Puig com en Josep Marigó han quedat retratats. Un i altre van dir xifres dispars, 200.000 € el primer, i 180.000 € el segon. Si els números donats als mitjans són reals, em repeteixo, la xifra total per dos anys de patrocini serien 156.000 €. En aquesta xifra, no sé si s'ha de sumar els 5.200 € + 1.500 € de desplaçament pagats en motiu de la participació de l'esportista a l'edició de la 59ena travessia al port, en tot cas com a màxim 162.700 €.

Ara sols falta que s'aprovin els números, desconec si ja estan aprovats, i esperar que el temps transcorri per adonar-nos d'aquí un temps, si vam fer la inversió del segle, o per contra, cornuts i pagant el beure. El temps dirà.



dijous, 11 d’octubre de 2007

De camí cap a (la) Meca

Cada cop sembla més a prop l’acord de patrocini de Blanes amb el polifacètic David Meca. Aquest acord propiciarà, entre altres coses, que Meca llueixi al pit, o potser al cor, el logotip de Blanes quan practiqui l’esport que li va servir com a trampolí cap a la fama, la natació en la disciplina de llarga distància.

En David es va veure esquitxat per l’ombra allargada del dopatge. Així, durant el transcurs de la Copa del Món a Brasil de l’any 1999, va donar positiu per nandrolona (9,7 ng/ml), i va ser sancionat per la FINA ( Federació Internacional de Natació) a quatre anys de suspensió. Posteriorment, en David va recórrer la decisió presa per la FINA en base a un descobriment d’uns científics. Aquests, van demostrar que l’organisme humà pot produir metabolits de nandrolona de forma natural, i fins i tot en un nivell superior als permesos, producte del consum de determinats aliments com la carn de porc mascle i no castrat. Amb tot això en David va aconseguir reduir la sanció a dos anys de suspensió, sanció que per cert no va tornar impugnar.

Posteriorment, va interposar una demanda conjunta amb un altre nedador on posaven en dubte la compatibilitat de les normes comunitàries sobre competència i lliure circulació de les persones amb la normativa adoptada pel COI (Comitè Olímpic Internacional), que la FINA aplicava. Per tant, que quedi clar, buscaven temes purament legals per intentar escapolir-se de la sanció. Tot i comptar amb el famós Dupón com advocat, van perdre en primera i segona instància. Així finalment el 18 de Juliol de 2006, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, va desestimar els recursos dels nadadors, fins i tot condemnant-los en costes.


Amb tot aquest merder pel mig va decidir fer un rumb a la seva trajectòria, i cada cop es va anar especialitzant en intentar reptes curiosos, impossibles però sobretot temptadors per els mitjans i els espectadors. N’ha fet de tots colors, i tot i que sembla més un “reallity” que altra cosa, ens tenim de treure el barret, o la barretina, davant seu. La fuga de la presó d’Alcatraz, remuntant el riu Guadilquivir de 90 km, creuar l’estret de Gibraltar i fins i tot intentar travessar el Llac Ness han estat les seves aventures. Ara la seva aventura és convèncer a tot un poble, que ell és una icona positiva per tal d’atreure turisme. Ho aconseguirà? Havent estudiat art dramàtic, havent fet de presentador, teatre... segurament complirà amb el paper, esperem però, que no els porti molls.

Ara només falta que ens presentin els números, amb pèls i senyals. Per què, renoi això és tot un serial, i tot apunta que pot durar més que el “Cor de la Ciutat”. Tant costa donar els números? Tantes clàusules, eufemismes, lletra petita té el contracte que es pensen que no l’entendrem? O són ells qui no l’entenen?
Penso però, que hi ha por, i molta. Les mossegades d’en Puig, les estripades d’en Marigó i Salmerón els han cohibit. Amagats sota l’ala, atrapats entre parets, els és impossible tornar enrera. Han de donar el pas. Que no veuen que sinó encara sembren més dubtes? Que tothom s’apunta a fer travesses ?

No sé si en David ens tornarà a la Meca del turisme, però del que sí estic convençut, és que per una banda s’ha començat la casa pel barret, i per l’altra, l’Ajuntament sembla una casa de barrets. Senyors, que no tenim sorra!

dissabte, 6 d’octubre de 2007

El vel està de dol

Shaima, una alumna de l’escola pública Annexa de Girona ha estat, malauradament, protagonista a tots els mitjans. Aquest salt als mitjans ha vingut propiciat per la negativa de l’escola, en un primer moment, a que la Shaima portés el xador durant les hores lectives d’escola, emparant-se en una normativa del centre. Passats uns dies, el director territorial d´Educació a Girona, va signar una resolució ordenant l’escolarització de la nena que utilitza mocador islàmic que va deixar d’assistir a classe al ser-li negat la possibilitat de portar el xador o el que és el mateix, el vel islàmic.

Aquest fet ha obert un debat que altres països ja l’han afrontat. Un exemple el trobem a França, una república laica, que la tancat realitzant una llei contra el vel a l’escola, gràcies a la seva condició de laic. A l’estat espanyol, la Constitució de 1978 va escollir un sistema aconfessional, trencant així amb el sistema laic de la II República i amb el sistema confessional catòlic instaurat en els anys de dictadura. Així, altra vegada ens trobem en un model mixt, ni carn ni peix, fruït de les cessions d’uns i altres en la redacció de la Carta Magna.

El sistema aconfessional es característica per l’entesa que ha d’haver-hi entre l’estat i les diferents confessions religioses, a diferència del sistema laic que es mostra totalment indeferent davant totes les religions, fins i tot tractant-les amb recel. Per tant, en els sistemes aconfessionals com l’espanyol, l’estat treballa agafat de la maneta amb les diferents religions mitjançant la firma d’acords. Així, trobem que a l’estat espanyol les religions que gaudeixen d’aquest acord són la religió catòlica, l’evangelista, la jueva i la islàmica.

La llibertat religiosa ens apareix a l’article 16 de la constitució, on aquesta dota aquest dret d’una màxima seguretat jurídica elevant-la a dret fonamental. El contingut d’aquest dret garanteix el fet de practicar qualsevol religió lliurament i col·loca en una mateixa posició la religió catòlica que qualsevol altra. Per ser més clarificador, podem equiparar-lo al de llibertat d’expressió, molt més conegut, el qual està en debat aquests darrers dies...
El dret de llibertat religiosa també té límits, com tots. Així, ens trobem amb els límits de seguretat, salut o bé moral pública. En aquests únics casos cediria aquest dret enfront d’altri

A més, l’actual llei d’educació, també prohibeix qualsevol discriminació per raons ideològiques o religioses en els centres escolars. Conseqüentment, podem resumir que l’ordenament jurídic espanyol no permet discriminar per raó de religió, i per tant, el xador com a manifestació d’una religió, no pot ser prohibit en cap cas. Per tant, no hi ha debat possible si no hi ha canvi de la constitució prèviament.
Les excuses que he sentit per no permetre el xador, s’han reduït en la típica frase “Quan vas allà tens que...”
Altres excuses venen en el sentit que el vel els hi ve imposats pels pares. En aquests últims els hi preguntaria, a vostè li van demanar permís per batejar-lo? Per què va fer la comunió? Era conscient del que feia?
En els primers els hi recordaria que el nostre marc legal és molt diferent, per sort, dels països islàmics, i aquí es garanteix la llibertat de culte, encara que molesti a molts.

La integració de la migració passa per la cultura, la llengua, costums del nostre poble, no pas per la religió. Cadascú ha de ser ben lliure de creure, o no creure, amb fal·làcies, deus i miracles. El que no podem fer, és donar la imatge que estem donant tots plegats, radicalisme. Molts per ignorants del sistema religiós que tenim, molts per oportunisme polític que esperaven aquest moment per posar el dit a la llaga i poder així atacar les noves classes substitutes de la classe de religió. El més preocupant és que assimilem islam amb terrorisme. Quin mal ha fet la televisió, el famós “11-s” i sobretot la lluita contra el mal dels nord-americans. Per cert, aquests que han aconseguit?

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Salvar per salvar


Aquests darrers dies ha tornat a l’ordre del dia la protecció de Pinya de Rosa. Pinya de Rosa ha sigut i és el gran oblidat, tot i ser l’últim espai singular i verge que resta al terme municipal de Blanes. Consta de 50 hectàrees d’ una extensa àrea forestal frondosa amb les espècies de la flora genuïna del litoral selvatà, i a més hi conté un jardí botànic. Pinya de Rosa la situem entre les Cales Bona i Treumal.

Gran part del mèrit de tot el que s’ha aconseguit el té la plataforma Salvem Pinya de Rosa. Una plataforma constituïda l’any 2002 amb l'objectiu d'evitar, allò que semblava inevitable, la urbanització del paratge Pinya de Rosa. 18.000 mans alçades plasmades en firmes i papers fou el poder, gens despreciable, que presentà la Plataforma. Fruït de la mobilització, s’aprovà una Llei al parlament Català que declarà la finca Pinya de Rosa com a paratge natural d’interès nacional.
Posteriorment la plataforma aconseguí que la protecció s’elevés a la figura del Pla Especial d'Interès Natural (PEIN), tot i les controvèrsies existents en la delimitació d’aquest PEIN degut a l’afectació de Santa Cristina que en vol quedar exclosa. El temps dirà com acaba la cosa...

Així doncs, ciutadans i plataforma aconsegueixen el primer objectiu, protegir la finca. Ara bé, un cop la finca forma part d’un paratge natural d’interès nacional, la mateixa llei que regula aquests paratges exigeix quelcom a les administracions que s’ha incomplert de forma reiterada. Així, la Llei que regula aquests espais parla que les administracions tenen l’obligació de protegir aquests espais així com les espècies vegetals i la seva fauna, per tal d’evitar la possible degradació d’aquests recursos.

Tot molt bonic, però com sempre paper mullat. Salvar per salvar, res més. La finca continua essent un autèntic polvorí susceptible de patir un gran d’incendi producte d’un accident, descuit, o el que és pitjor per la venjança del totxo. No pot ser que en 4 anys, des de que ha estat declarada paratge natural, no s’hagi fet una gestió forestal sostenible a l’indret. Una gestió forestal és tota acció encaminada en estassar els matolls, aclarir el bosc, realitzar una tallada de millora de les plantes mortes, despelegrinatge de les suredes, tractament fitosanitari, adequació de pistes forestals i/o construcció de dipòsits d’aigua necessaris per tal d’extingir possibles incendis en la zona.

Quant tot estar ben encaminat, l’administració no s’hi pot posar-s’hi de cul i destinar els diners en altres prioritats perquè venen eleccions. En defensa d’aquesta s’ha de dir que, com a mínim, es van realitzar les franges antiincendis en les diferents urbanitzacions. Tot i que també s’ha de dir, que van començar molt i molt tard, ja endinsats en plena alerta pel alt risc d’incendi de la zona. Senyors, no cal portar la bandera de l’ecologisme més gran i alta per semblar el que no sou. Cal com han dit els vostres socis, en altres esferes, fets i no paraules. I en el bosc, més. Sinó, tots seran disgustos i lamentacions, recordem l’últim espai verge que té el petit nucli de Blanes.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Eufemismes polítics

Ens situem en el darrer plenari de l’Ajuntament de Blanes, celebrat el dilluns 24 de setembre. Punt setzè de l’ordre del dia, EUIA i ICV presenten una Proposta en relació a les revisions medico-esportives. Comença la batalla entre l’actual regidor d’esports, Anselm Ramos, i l’antic regidor, Joan Salmerón. Ball de xifres, de subvencions, d’edats, retrets...però amb una conclusió final que el mateix Salmerón va esmentar. L’Anselm mai havia cregut amb aquestes revisions, i per això, en virtut de la legitimitat del càrrec de responsabilitat que actualment ocupa, decideix acabar amb les revisions medico-esportives. Després d’un ball bastant mogudet, l’Anselm es disculpa enfront d’en Joan pel to utilitzat. Calma relativa.

Però res més lluny de la realitat. Josep Marigó, portaveu PSOE-PSC, agafa la paraula per increpar l’actual regidor d’esports. Tothom es mira i pensa si s’ha begut l’enteniment. Paraules com “feixista”, “dictador” circulen per la sala a tota pastilla. I recordem, que ja no estem en el punt quinzè referent a la condemna a les agressions feixistes patides per Blanes, sinó parlant de revisions mèdiques.
La crítica continua amb una recriminació per haver eliminat les revisions sense haver-ho discutit com a mínim en el Ple, per respecte al màxim òrgan sobirà de representació dels blanencs i blanenques.


Aquí és on em vull aturar. Abans de tot recomanaria que tothom veiés l’emisió del Ple que farà aquesta nit Televisió de Blanes. Més que res, per demostrar que no m’invento res i molt menys que està tret de context.
Ara que en Josep està a l’oposició, vol ser el màxim garant de la figura del Ple. Una persona que no fa pas gaire temps es va negar repetidament tancar el famós “pàrquing” d’autocaravanes tot i perdre la votació al restar el govern en minoria. Una persona que no va mostrar cap mena de respecte per la voluntat democràtica del poble, expressada en el seu òrgan més representatiu, que fa possible l’anomenada autonomia municipal, ja que després d’haver transcorregut molt de temps es va negar repetidament a la clausura de l’aparcament. Aquesta decisió va comportar una allau de crítiques, rebuig del sector, cartes al director a diferents mitjans de comunicació, dimissió del president de l’Associació de Càmpings de Blanes i fins i tot una clausura simbòlica per part de les JERC que va ser qualificada com Kale Borroka pel mateix alcalde del moment. A més els va titllar d’immadurs després de ser considerat “feixista” per aquest col·lectiu, i els va recordar que no hi havia res més feixista que anar per les nits a fer bandalisme. També els amenaçà d’emprendre unes accions legals que mai es van produir.

Per intentar salvar la cadira, com fan la immensa majoria dels polítics, va cercar a corre-cuita alguna habilitació legal que atorgués legitimat allò que és incomprensible i del tot condemnable, no complir amb les decisions del Ple. Tanmateix, els serveis jurídics van considerar que el plenari no té competències sobre sobre gestió executiva tal com esmenta la Llei 7/1985 Reguladora de les Bases del Règim Local, tot i que el mateix temps van aclarar que davant la decisió vinculant de l’acord del plenari, ens trobaríem amb una batalla jeràrquica, que al meu entendre seria preferent la decisió del Ple al ser l’òrgan sobirà per excel·lència de l’administració local. Com tots sabem la història acabà amb l’entrada del nou govern i el tancament del famós “pàrquing” per decret de l’actual alcalde.

Coses de la vida, mig any després d’aquest episodi, ara tot un ex-alcalde és qui es refugia sota l’ampara de la crítica d’una decisió política d’un regidor amb l’única crítica de ser feixista i dictatorial l’actitud de l’actual regidor d’esports. Podem estar d’acord o no amb la decisió, particularment penso que mai es tindria d’haver eliminat sense tenir alternativa, però mai a la vida es poden donar lliçons de democràcia i tolerància quan tens un passat molt fosc al teu darrera a l’haver-te passat pels “cantamplines” la decisió soberana del Ple de Blanes.

divendres, 21 de setembre de 2007

Turisme de fireta

Diuen que som el pòrtic de la Costa Brava, que som una ciutat turística i que hem apostat pel turisme de qualitat. Sincerament, m’agradaria que algú m’expliqués com es pot apostar pel turisme de qualitat, quan Blanes només té un hotel de quatre estrelles...
A més, només cal tenir una mica de memòria per adonar-se que fins a 5 hotels han caigut per fer-hi apartaments, que segons sembla dóna molta més pela. A tot això hem de sumar-li el fet que les vivendes de segona residència suposen el 54 % del total de les vivendes que trobem a Blanes.

Senyors, no es deixin enganyar. A Blanes vivim del turisme de fireta que ve de les rodalies de Barcelona, i gràcies. Sí, un turisme escarransit i que s’abalança sobre la nostra ciutat durant una mica menys d’un mes, que és el que dura la temporada turística. Tots tenen el seu apartament o sinó la caravana al càmping. De casa arriben amb el cotxe ben ple, no sigui cas que no trobessin alguna cosa al supermercat. Com a molt, faran un gelat quan van a fer una volta o a menjar una “paella” en el lloc més insòlit. De tant en tant, els fillets vindran sense pares i amb una bona colla d’amics en busca de xerinola. Es pensen que pel fet d’haver travessat el riu Tordera i el Llobregat, es troben en un poble perdut de la mateixa Seichelles, on no hi existeix ni la llei ni el respecte. Mal encaminats van.
Tot aquest turisme de fireta és conseqüència del que realment tenim. Tenim una zona turística anclada als anys setanta, sent generosos, en un estat extremadament degradat. No cal mencionar el famós “carrer de les merdes”, perdó volia dir Colón, les vint-i-quatre ratlles pintades sobre la calçada, la brutícia acumulada pels contorns dels vials o la deixadesa dels pocs espais verds que podem gaudir. Tot això ha desembocat en un tancament progressiu de negocis turístics a la zona de s’Abanell.

No cal mirar cap color polític en concret, ja que tot són còmplices o culpables de la mort progressiva de s’Abanell. Ningú ha estat capaç de fer-li un rentat de cara, almenys per treure-li les lleganyes. Fins ara s’ha optat per la política de colònia, consistent en camuflar els defectes amb quatre plantetes.
Ara, comencem a pagar-ne les conseqüències, i si això no fos prou, cada cop tenim menys platja. I jo penso, al final que els hi vendrem? Al pas que anem, ni de fireta ni de mercedes.

dimarts, 18 de setembre de 2007

Les aparences són males companyies


Lamentablement, comença a ésser normal que el PSC voti a Madrid en contra de les Seleccions Catalanes, de la maneta del seu germà gran, el PSOE, i del PP. Avui, els seus vots han resultat decisius per a bloquejar la Proposició de Llei de Ciu i Esquerra per a la modificació de l'actual Llei de l'Esport, en el Ple del Congrés dels Diputats.

Això, no deixaria de ser anecdòtic si no fos perquè els simpatitzants, militants i càrrecs socialistes s'omplen la boca de ser defensors de les arrels catalanes i de ser sobirans respecte les decisions del PSOE. Tot això sembla reafirmar-se si donem un cop d'ull als estatuts del Partit socialista de Catalunya (PSC-PSOE) , on veiem que en principi el PSC gaudeix de sobirania i decideix la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE.
Tot i el que disposa en els seus estatuts, els fets reflexen unes altres veritats. El dia a dia d'aquest partit ha demostrat en primer lloc que no gaudeix de sobirania respecte del PSOE. En segon lloc es pot afirmar que han oblidat els seus principis ideològics, ètics i morals. Això ho practica no un "partidet" qualsevol, sinó tot un PSC, un partit que s'autoproclama com " hereus dels valors de la Revolució Francesa i amb les aspiracions del moviment obrer". Sort d'això que sinó...


Retornant al tema de les seleccions nacionals catalanes, sembla obvi que estem davant un problema d'objecció de consciència. Ara per ara, Catalunya necessita un màrtir, o uns quants, per aconseguir ser una selecció oficial. Em refereixo a tot un seguit d'esportistes d'elit que rebutgin formar part de la selecció espanyola. Un rebuig fonamentat amb el respecte envers la selecció espanyola, i al mateix temps, legitimada amb el fet de no sentir-se identificats amb el país que tindrien de representar. Per tant, l'esportista en qüestió tindria d'acollir-se a l'objecció de consciència regulada als articles 16.1 i 30.2 de la Constitució. L'objecció de consciència esdevé l'exteriorització de la llibertat de consciència, que tot i no ser un dret fonamental esdevé jeràrquicament superior a qualsevol regulació espanyola com l'anacrònica llei de l'esport.

Així, amb la legitimitat atorgada per l'objecció de consciència, els jugadors mai podríen ser sancionats per no participar amb la selecció espanyola, tot i l'incumpliment del deure jurídic d'acudir en cas de ser convocat, l'objecció en si seria una causa d'exhoneració de ls obligacions jurídiques similar el que succeeix amb els Testimonis de Jehovà i les transfusions de sang, per citar un exemple.

Per que tot això succeeixi, cal tenir present que són els jugadors qui han de fer el primer pas. Serà llavors, i no abans, que la societat ha d'exigir als polítics que actuïn, que regulin aquesta nova situació, i donin una sortida raonable als nous aconteixements. Per tant, primer necessitem màrtirs, després conscienciació popular i per últim actuació política en forma d'acció legislativa. Tot al seu temps, i sense ganes de protagonisme d'uns i altres, com malauradament passa ara. I si no és molt demanar, amb partits demagogs en aquests temes com el PSC, ben lluny.

dijous, 13 de setembre de 2007

El preu de fer-se gran

Totes les viles i ciutats tenen un tret característic ja sigui natural, artquitectònic o cultural que els fa ésser reconegudes arreu. Si quan parlem de Castellfollit de la Roca o de Besalú tothom té i recorda una mateixa imatge d'aquests indrets, Blanes no és menys i també té els seus racons. Així, a Blanes tenim com a símbols més característics el "castell" de Sant Joan, la península de Sa-Palomera, les nostres platges i/o els focs d'artifici.










Ara bé, al pas que anem, l'sky-line de Blanes a curt termini serà un altre de ben diferent. La nostra població, cada cop més, és més coneguda com a ciutat supermercat, ja que acollim fins a nou franquícies diferents, que no pas com a referent turístic de la zona. A més, quant ens endinsem a la població per l'entrada sud, en el seu pas pel polígon industrial, ens adonem que properament també serà coneguda pels "monuments publicitaris" adossats a les grans superfícies que els fan de temples.

Així, ens trobem que totes les grans superfícies tenen el seu gran monument. Com més alt, més gros i més llum tingui el nyap, més forta, més gran i més empenta tindrà l'empresa, o almenys això deuen pensar. Em resulta del tot increïble que l'Ordenança reguladora de les instal.lacions publicitàries de Blanes no faci esment a cap limitació concreta sobre aquests grans rètols lluminosos que creen un impacte visual incomprensible i desmesurat. Aquesta ordenança anacrònica, només fixa una limitació que resulta ser massa flexible, i per tant, ineficaç. Així, la limitació prevista és que el rètol publicitari no pot causar molèsties per sorolls, enlluernaments o altres motius no especificats en el seu entorn. Així doncs, no trobem ni una altura màxima, ni dimensions, ni restriccions de pes, ni res de res.

Per si no fos prou ambigu tot plegat, per a l'obtenció de la llicència, la normativa esmenta que caldrà la redacció d' un projecte arquitectònic que contingui tota la informació justificativa referent a la situació del rètol, disseny del elements, característiques i l'adequació a l' entorn. Queda palesa doncs, que ens trobem davant una normativa massa flexible que produeix inseguretat producte d'aquesta flexibilitat.


Aquesta normativa tant laxa ha beneficiat l'aparició d'aquests "monuments". No són ni l'estàtua de la llibertat, ni el Cristòfor Colom de Barcelona, són de colors més vistosos, amb llums més cridaners i el que és més important, font de reclam per omplir la caixa. Dintre d'aquests "monuments" s'emporta la palma el senyor del bricolatge. Calia fer un rètol de quatre pisos? calia que es veiés des de a dalt de tot dels Pavos, des de Mas Cremat, des de St. Joan, des de la girola dels focs? Qui va atorgar la llicència no podria haver limitat l'alçada, l'amplada o haver tingut més vista? o com sempre hem de pensar amb els interessos econòmics que hi podem trobar al darrera?

Si aquest és el preu per fer-se gran, jo vull tornar a ser petit!

dilluns, 10 de setembre de 2007

La classe política o menjafestucs

Ens podríem arriscar a dir que la classe política està formada per totes aquelles persones que tenen a les seves mans tots els mitjans necessaris per exercir poder polític en detriment de l’exercici de poder dels ciutadans, en el qual la legitimitat d'aquest poder queda basat amb les eleccions de torn de cada 4 anys. Avui, però en els temps que corren s'utilitza el terme "classe política" com una paraula amb connotacions rotundament despectives, i potser no és per menys.

Segons el darrer estudi sobre l'índex de Satisfacció Política que elabora periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, el percentatge d'insatisfacció política ha augmentat. Si en el març del 2007 el percentatge d'insatisfets ja era del 54,2%, en el juliol del 2007, aquest ha passat a ser del 59,8%.

Aquests índexs de desconfiança envers els nostres polítics s'entenen quan fem un cop d'ull per la coneguda com a classe política. Aquí com a tot arreu, no ens enganyem tampoc, hi podem trobar-hi de tot. Des de profetes, a eterns prometents, passant pels que col·leccionen camises o carnets de militants als predicadors utòpics per acabar amb els que directament amb el joc de la mentida van trempejant, menjant festucs, i com ja se sap qui dia passa any empeny. Tots ells han aconseguit que la majoria de la societat passi olímpicament dels nostres partits i representants polítics, molt trist tot plegat.

Però clar, només cal seguir les manifestacions d'aquests i tenir un xic de memòria per veure com la nit i el dia, en els fons no són tant diferents, i sinó deixa'ls parlar. El cap d'una estona comprovaràs que a part de tenir el cap com un bombo, el blanc i el negre no són tant diferents, fins i tot germans.

Exemples de polítics que fomenten el descrèdit en trobem dia rera dia. A tall d'exemple, avui en parlarem de dos. Un d'àmbit nacional català, i l'altre de política local blanenca.
El primer és Daniel Cirera, recent nomenat President del Partit Popular de Catalunya així com diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona

Llicenciat amb dret, de perfil progressista, i amb un vessant catalanista ( si entenem que el PP la pot tenir), sempre va estar incòmode durant el regnat d'Alejo Vidal-Quadras furibund lluitador en favor de l’anticatalanisme adossat als triomfadors espanyolistes del moment, on el nom d'Aleix només el feia servir per les eleccions a Catalunya. Posteriorment, amb Josep Piqué al capdavant del partit, es va mostrar reticent amb aquest per considerar-lo massa proper al nacionalisme de CiU. Així, va passar de ser considerat la cara moderada del partit en els temps de Vidal-Quadras, a desmarcar-se de la cúpula del partit central amb accions com l'enganxada de l'adhesiu CAT al cotxe per desmarcar-te dels dirigents més rancis del teu partit, a abanderar l'espanyolisme conservador del nou projecte del PP a Catalunya, amb l'objectiu de convertir-lo en la gran casa dels que no són "nacionalistes", obviant que segurament serien el topònim més indicat per explicar el què és el nacionalisme espanyol. Ha arribat l'Acebes català i per la porta gran. Segurament aconseguirà més bons resultats que Josep Piqué, fruït també de la descomposició progressiva de la colla d'amics de Ciutadans/ciudadanos.

La mateixa cara de la moneda, però en la vessant local la trobem amb Josep Marigó, regidor del PSC a Blanes i ex-alcalde en l'anterior legislatura. Aquest senyor ha passat de defensar el desdoblament de la N-II, a demanar aferrissadament que s'estudiessin bé totes les alternatives trencant amb la postura del partit d'àmbit nacional, per acabar manifestant que el cal és deixar-se de romanços i advocar perquè la carretera es faci, rendint-se així a les altes esferes socialistes coneixent que el desdoblament de la nacional tindrà un impacte desproporcionat per Blanes si tenim en compte la superfície del nucli urbà, el valor paisatgístic de la part afectada, a més que si parlem de números és l'opció més cara.Masses postures en tant poc temps els ha acabat per deixar al descobert. Primerament els va semblar obvi i necessari la realització d'una obra que porta molts i molts anys de retard, tenint en compte les necessitats i el volum de trànsit que aglutina la N-II. Per tant, decisió fàcil, accepten que passi pel terme municipal blanenc, any 2002, però quin preu té?. Primer error, prendre decisions en funció del que dirà els electors, en comptes de vetllar pel conjunt de la població. Amb el pas del temps, comencen els dubtes producte de la insistència d'Esquerra, per una banda que de bon principi ha mantingut en aquest assumpte la mateixa posició, i per l'altra davant de l'aparició de plataformes ciutadanes per la defensa del punt afectat. S'ho rumien, i canvi de rumb. Ara toca oposar-s'hi! Venen eleccions, i no es poden permetre donar una imatge que donen l'esquena al (pobre) patrimoni paisatgístic que encara té Blanes. El seny català els produeix angoixa, i consideren que no s´ha tingut en compte que l´altre traçat que passaria per Tordera seria més curt, més sostenible i també més barat. Més val tard que mai, vàrem pensar molts, i fins i tot es van realitzar diverses manifestacions, la última per cert recolzada per l'Ajuntament de Blanes governada en aquell temps per PSC i EUIA. Però, res més lluny de la realitat, ja que tot això va quedar en fum. La posició ferma socialista de rebuig al desdoblament, de mica en mica va anar perdent força, per acabar fent una defensa al ralentí. Aquest fet provocà les crítiques de partits que estaven a l'oposició en aquells moments que van criticar la defensa amb la boca petita que es va dur a terme durant l'últim aplec de l'ermita del Vilar .

Senyors, ens trobem amb la política del festuc, del tot s'hi val per guanyar vots, i és aquí on em dono compte que sí té sentit el terme "classe política". Ja que han forjat el seu propi gremi, és a dir, aquells que han convertit sense cap mena de rubor, els propis partits en empreses de serveis, on la ideologia i la voluntat de transformació dels problemes no són res més que paper mullat. Govern i oposició no es diferencien en polítiques o programes, sinó simplement en cares i persones, on només ells, són capaços de fer mans i mànigues per disfressar la realitat o invertar-se la ficció, creant il·lusions i expectacions que ni el mateix Màgic Andreu va aixecar en els seus millors anys. Així sembla, que la política ha passat a millor vida.