dissabte, 26 de gener del 2008

El tren de la bruixa

Trinxat. Així és com, entre uns i altres, han deixat l’insòlit paratge de Lloret de Mar. Per sort, no s’han proposat, de moment, fer la competència als de la Cerdanya, que sinó, ja m’imagino el sostre del Magic Park, del pavelló i del Palace amb grans extensions de patates i cols. Són capaços de tot, i el preu ha pagar és el de menys. Ah, i tot a l’engròs.

Sense un dit de front i amb molt de totxo d’alt standing han aconseguit tenir censades més persones que a Blanes. Van bé. I ara, rescaten el vell projecte de fer arribar el tren a la seva població. Tot i ser del tot legítim, resulta del tot descabellat parlar-ne, o almenys sondejar-ho, sense tenir establerts uns paràmetres de respecte per l’escàs entorn verge que ens queda a uns i altres.

Fa temps es va parlar d’un tramvia o d’un metro per unir Blanes i Lloret de Mar. Ara, Lloret va per feina. Vol tenir unes comunicacions excel·lents amb Ryanair, ai, volia dir Girona, per això descarten la via del Maresme. Com que tenen la casa gran, tot i que encara no són Marbella, si volen via, ja saben que els hi toca. Un bon talonari, un forat ben gros , soterrar línies per sota la nacional i tira milles. Perquè una cosa no s’entén, o volen annexionar-se a Tossa o a Vidreres, i així expendir-se, o que m’expliquin com faran passar el desdoblament de la nacional, l’autopista, i el tren de la bruixa sense enderrocar cap dels cent un hotels que tenen.

I a Blanes els disbarats continuen. Un cop més, tirar la pedra i amagar la mà. El joc preferit dels irresponsables. Dels que acusen sense proves, dels que els hi agrada el circ, dels que es llencen als lleons amb una mà a cada ou. Resulta impresentable, i molt trist, que tot allò que va denunciar l’ex-alcalde durant les últimes eleccions, ara ho estigui posant en pràctica en primera persona, i no sols una vegada.
No sé si ha perdut el nord, però les imatges del Senat Italià que van escandalitzar a mitja Europa, em resultaven familiars, i no gaire allunyades del comportament que van mantenir alguns en l’última constitució del consistori blanenc.

Per cert, ara estic frissant perquè arribi l’esperat dia que Blanes tingui una senadora a Madrid. Després d’escoltar durant quatre anys la mateixa cançó, potser amb part de raó, sobre les excursions d’en Joan Puig, ara m’agradarà veure com justifiquen les anades i vingudes cap a les Corts de l’Excel·lentíssima Sra. Pepa Celaya. Qüestions protocol·làries.

dimecres, 23 de gener del 2008

Tan lluny però alhora tan a prop

Arribar a casa sempre és un plaer, per molta hipoteca que encara et quedi per pagar o per molta fred que et trobis a l’obrir la porta. No es pot tenir tot, i la calefacció i els vidres dobles que et permetin aconseguir l'aïllament acústic i calorífic perfect amb l’exterior, és un objectiu pel pròxim hivern. Però, carai, és casa teva –penses-, a més, per un dia que fot fred, de què em queixo? Ai, manies de vell.

Dutxa, endreçar els disbarats del matí, sopar, sobretaula, internet, sense adonar-te’n has anat fent un seguit de coses, el temps ha passat, i la maleïda, o agraïda, trucada no arriba. Sentiments de llunyania, de soledat se t’acosten. De sobte, tornes en si, i penses amb l’avió que has d’afagar l’endemà al matí ben d’hora. Això t’acaba d’enfonsar.

Millor anar dormir –penses-, ja ho deia l’avi, en pau descansi, l’únic moment de llibertat que tens durant el dia és el dels somnis. Quanta raó... Bona nit.

Merda de mobil, no ha sonat! Ja vaig amb presses. Sense esmorzar, ni temps per col·locar-me les lents de contacte i havent estat fotografiat pels paparazzis del Servei Català de Trànsit, arribo a l’aeuroport amb un lleuger tuf de cremat del cotxe. Fa temps que el radiador et perd aigua, i avui l’has apretat fort. Deixem-ho estar, dimecres quan torni...

Bitllet en mà, et deixes grapejar per aquell uniformat quan passes pel desagraït control de passatgers. Avui però, no tens ganes ni de discutir. Sabates, cinturó i rellotge fora. I si volen els calçotets i tot! Calles, avui no tens ganes de discutir.

Ni esmorzar, ni diari, ni un trist bon dia, però la ferralla aèria arriba a l’hora prevista a Heathrow, menys mal. Només són les 9 i ja només penses en l’hora de poder planxar l’orella. El trajecte amb taxi és fa llarguíssim. Conectes el mòbil, i sorpresa t’han trucat. Missatge de veu al contestador. L’escoltes, et calmes, somrius i piques l’ullet no saps ben bé a qui, però segur que al taxista no, t’acaba de fotre l’oro i el moro per un trist viatge. T’ha canviat el dia.

Entres a la primera cofee house que trobes. Encara atontat, amb un somriure de boca a orella, demanes el primer tallat del dia. Merda, estic fora de casa! Massa tard. Primera pifiada del dia. La cambrera però, et somriu i amb un “ara li porto” es queda tan panxa, i tu tant atontat.

Tot plegat em fa sentir molt a prop de casa, com si no hagués marxat –merda de feina-. Tan lluny però alhora tan a prop. Diguin el que diguin, ni els sentiments ni la llengua tenen fronteres.

dimarts, 15 de gener del 2008

Vendre la moto

Amb les Corts dissoltes, podem afirmar que comença el circ. Rebaixes, cupons i vals descomptes lluitaran contra retrets, insults i joc brut durant un bon parell de mesos. Aquí val tot, tots ho saben, l’ètica i la prudència a hivernar, que sembla que no, però déu ni do el fred que fot. Tothom busca aconseguir medalla que quatre anys són molt i molt llargs, i més si t’ho mires des de fora de la plaça.

Tot i que encara no estem amb campanya, ja hem escoltat bestiesses per donar i per vendre. Carme Chacón va xiuxiuejar amb la boca petita que no s’inauguraria el TGV, si el carrilet s’acabava abans de les eleccions. Una lliçó de modèstia vam pensar alguns. Però, com sempre, a vegades resulta millor viure enganyat. Dies més tard, el mateix Zapatero, fou qui es posar de peus a la galleda.

Fent un cop d’ull a la Llei Règim Electoral, i les modificacions que recentment s’han discutit, ens adonem que en han pres el pèl. I és que sostenir que les inauguracions de obres i serveis públics prevalen per raons d’interès públic, i no pels interessos privats electorals dels polítics i les seves formacions, és un insult per els peons, que al cap i a la fí, som tots aquells que els anirem a votar, o no.


La llei parla de la coneguda campanya institucional, que aquesta ha de respectar principis com objectivitat i transparència, sent prohibits aquells continguts que facin referència als mèrits del mandat. A Catalunya, ja vam tenir algun disgust amb la campanya institucional sobre el referèndum de l’estatut.

Però el producte estrella d’aquesta resulta ser, sens dubte, la prohibició d’inauguracions en dates properes a les eleccions, concretament a partir de la convocatòria d’aquestes. Fins ara, semblava, que si el polític de torn no treia la cortineta de la placa, i no ho beneïa, no teníem la cèdula d’habitalitat o la llicència d’activitat determinada per posar-ho en marxa. Però un bany de masses, era un bany de masses, tot i que aquest no deixava de ser una activitat administrativa discrecional, totalment accessòria i de naturalesa protocol·lària que resultava del tot sobrant es feia, i arreglat de vint-i-un botons.

Zapatero ens l’ha tornat a fotre, i malauradament ja hem perdut el compte de les vegades que ens ha fotut la cartera. Tot i que no tothom té el mèrit, o la cara, de saber enredar a tort i a dret, generant al mateix temps un clima de confiança, ell solet ha sigut capaç d’enganyar a Esquerra, a CIU, al PSC i a un bon grapat de xixarel·los que es van creure que aprovaria l'estatut sorgit del parlament català, i tot això, en menys de quatre anys. Per variar, enganyats com a xinos. Promet no inaugurar el carrilet quan arribi a Barcelona, el de Màlaga ja està inaugurat i catat, i ens adonem que encara volgués no ho podira fer, i que tot ha estat màrqueting electoral. Nosaltres ja li hem donat bola. Jugada rodona.

Ara toca vendre la moto, i d’això ells en saben, però aquest any en stock n'hi han per donar i per vendre. El Dakar els hi ha fet una mala passada, però en plena èpoques de rebaixes, o de liquidacions per alguns, tot es pot vendre. Temps al temps.

diumenge, 6 de gener del 2008

Sords i beneits, que no beneïts.

La mar de fons, aquell temporal conegut com a les tres maries, ens ha cardat com a mínim una temporada turística enlaire. Clar i català. Aquesta mar que es caracteritza per aparèixer després d’una bona ressaca de temporal en dies anteriors, i que ve ajudada per la inèrcia de vents llunyants que provoquen que les onades es propaguin més enllà d’on arriba el vent, creant així unes onades llargues i arrodonides fent desaparèixer les més petites, donant la mar una imatge d’organització que resulta envejós.

Jo encara no he entès com uns tenen la calerada per posar sorra i sorra davant de la dessaladora, i altres ministeris i/o conselleries no tenen ni un duro per fer obres necessàries de prevenció. El preu de tot això, sembla que ja l’hem pagat.
Per protegir el conegut tren del maresme, Renfe fa uns anys va col·locar pedres i pedres en tot el litoral per protegir les vies dels temporals. Maquinària a tot drap i remena que remenaràs durant un parell de mesos van aconseguir aixecar uns murs de pedres que recordaven el vell i conegut mur de Berlín. Lleig de collons, amb pedra no autòctona del país, però que ha complert a la perfecció amb la seva missió, protegir les vies.


Jo donava per perduda la batalla amb la sorra, però mai la del passeig. Per què ni el Minesterio, ni la Conselleria, ni la Diputació, ni el Consell, ni la regidoria han estat capaços de coordinar unes mesures d’urgència després de l’avís que ens va donar els temporals de fa un parell de mesos?
Per què tenim mig passeig, com a mínim, amb un bon mur de pedres que ens protegeix el passeig, i una altra part deixada a la mà de Déu? Als blanencs, hotelers, restauradors, treballadors que depenen del turisme, els hi importa un rave que sigui competència d’uns o altres, els hi resulta aliè i sobrant que una part del passeig sigui espanyola, i l’altra catalana. Aquests només volien que aquells que mouen els fils en els despatxos, moguessin el cul i s’espavilessin a trobar, com a mínim, una solució provisional. Ja han fet tard, per variar. I sort que algú a l’estiu ja va recollir un bon grapat de signatures, que sinó...

I mentrestant el nostre superhome nedant i nedant, intentant creuar l’estret de Gibraltar fins a tres vegades, enmig d’unes aigües que ens resulten familiars aquests dies a tots els blanencs.
Amb blanes al cor, al pit, o a la cartera, ell ha continuat lluint el tatuatge durant la seva nova proesa, o bestiesa depèn com es miri, en aquests darrers dies. Tot un senyor que pagarà també els plats trencats del consistori blanenc. Una víctima més de la inoperància política blanenca, de la manca de previsió i de la política del maquillatge que fa tants anys que s’ha realitzat a la vila. A veure com acaba el tema, que per cert, secretisme i mutis a la gàbia.

Comencem el 2008 i ja ens quedem sense nedador, sense passeig, sense sorra... i tot això sense arribar encara a la gran terra promesa, la Meca del turisme. Revés i clatellada de les bones. Ens pensem ser els reis del mambo, els descobridors de la coca-cola i resulta que no som més que uns passarells. Potser és cert que durant un temps a Blanes, de la merda em vam fer campanes, però hores d’ara, morts i enterrats com estem, ni turisme de borratxera, ni turisme de fireta.