Tan lluny però alhora tan a prop

Arribar a casa sempre és un plaer, per molta hipoteca que encara et quedi per pagar o per molta fred que et trobis a l’obrir la porta. No es pot tenir tot, i la calefacció i els vidres dobles que et permetin aconseguir l'aïllament acústic i calorífic perfect amb l’exterior, és un objectiu pel pròxim hivern. Però, carai, és casa teva –penses-, a més, per un dia que fot fred, de què em queixo? Ai, manies de vell.

Dutxa, endreçar els disbarats del matí, sopar, sobretaula, internet, sense adonar-te’n has anat fent un seguit de coses, el temps ha passat, i la maleïda, o agraïda, trucada no arriba. Sentiments de llunyania, de soledat se t’acosten. De sobte, tornes en si, i penses amb l’avió que has d’afagar l’endemà al matí ben d’hora. Això t’acaba d’enfonsar.

Millor anar dormir –penses-, ja ho deia l’avi, en pau descansi, l’únic moment de llibertat que tens durant el dia és el dels somnis. Quanta raó... Bona nit.

Merda de mobil, no ha sonat! Ja vaig amb presses. Sense esmorzar, ni temps per col·locar-me les lents de contacte i havent estat fotografiat pels paparazzis del Servei Català de Trànsit, arribo a l’aeuroport amb un lleuger tuf de cremat del cotxe. Fa temps que el radiador et perd aigua, i avui l’has apretat fort. Deixem-ho estar, dimecres quan torni...

Bitllet en mà, et deixes grapejar per aquell uniformat quan passes pel desagraït control de passatgers. Avui però, no tens ganes ni de discutir. Sabates, cinturó i rellotge fora. I si volen els calçotets i tot! Calles, avui no tens ganes de discutir.

Ni esmorzar, ni diari, ni un trist bon dia, però la ferralla aèria arriba a l’hora prevista a Heathrow, menys mal. Només són les 9 i ja només penses en l’hora de poder planxar l’orella. El trajecte amb taxi és fa llarguíssim. Conectes el mòbil, i sorpresa t’han trucat. Missatge de veu al contestador. L’escoltes, et calmes, somrius i piques l’ullet no saps ben bé a qui, però segur que al taxista no, t’acaba de fotre l’oro i el moro per un trist viatge. T’ha canviat el dia.

Entres a la primera cofee house que trobes. Encara atontat, amb un somriure de boca a orella, demanes el primer tallat del dia. Merda, estic fora de casa! Massa tard. Primera pifiada del dia. La cambrera però, et somriu i amb un “ara li porto” es queda tan panxa, i tu tant atontat.

Tot plegat em fa sentir molt a prop de casa, com si no hagués marxat –merda de feina-. Tan lluny però alhora tan a prop. Diguin el que diguin, ni els sentiments ni la llengua tenen fronteres.