dimarts, 2 de juny del 2009

Quatre gats

Esperverat, acollonit, esmaperdut. Així m’he quedat del seguiment efectuat de les eleccions europees durant la setmana triomfal de l’exercit de catalunya. Mentre els Almogàvers trinxaven, aquesta vegada Roma -sí Pou, era Roma-, aquí es mantenia un absolut silenci sobre les eleccions europees.

I no perquè Catalunya is not Spain, que també, sinó perquè Europa cada vegada ens queda més lluny. A més, a mesura que baixem graons de la piràmide estamental forjada per la política econòmica que ens assetja, encara hi trobem més indiferència. Per cert, a les Espanyes estaven distrets amb els vestits d’en Camps. Quin nivell!

Però posem-nos seriosos, qui serà el culpable de la gran indeferència/abstensió? Dels polítics? Dels ciutadans? Del projecte d’Europa? Del model democràtic? Malauradament, ningú serà incapaç d’efectuar la més mínima autocrítica ni raonament seré i acurat que es mereixeria aquesta qüestió.


Espanya país de la faràndula allà on existeixi és hora que innovi. Calen propostes trencadores. Repassem les més popularment acceptades, com els escons lliures. Volem que s’acabi la incertesa de què carai passa amb els nostres vots en blanc. Cal que els vots en blanc computin a l’hora de fer el repartiment d’escons segons la mal anomenada Llei D’Hondth i esdevinguin un avís per la classe política. Volem veure globus de color blanc assentats en la poltrona, com a càstig per a la classe política. Altres mesures per incentivar el vot podrien ser les reclamades llistes obertes, perquè així tots i totes ens podem entretenir cercant al google l’historial dels personatges, per acabar col·locant creuetes com si fos una travessa. I sobretot, que es puguin restar vots! Qui no ha pensat alguna vegada, aquest xixarel·lo és un incendiari impresentable! ( records al Sr. Alejo Vidal)

Per altra banda, que més bonic que quant vagis a votar et donin un número per a participar en un mega, hiper, sònic ( si no es planteja amb aquest registre lingüístic, no tindrà èxit) sorteig . La pela és la pela. Com més vots, més diners per a repartir pel premi de la grossa... I si fóssim, un país com el del company Berlusconi, -Déu no vulgui- m’atreviria a proposar descomptes fiscals dels tributs cedits als ents locals.

Això sí, tota mesura ha de passar, per introduir botifarres i un bon got de vi de bon matí, i pastes i cafè per desprès de la migdiada, per tots aquells valents que dipositin la papereta, sobretot sense el DNI, dins la urna. Ja sabem que, amb la panxa plena, tot es veu d’un altre color! I de ben segur que, com a mínim, els estimables vots dels avis i àvies augmentaria en escreix.

Tranquils companys, tot està previst, els catalans estem acostumats a fer números. Tot això es pagaria amb l’aportació del 1% del pressupost que destinin els partits polítics en les campanyes electorals.

Ha arribat l’hora senyors polítics. Pensin, rumiïn, facin tiberis a costa de nostra esquena, el que vulguin, però tinguin clar que, ADAPTACIÓ O EXTINCIÓ...I no tinc gaire clar de quin camí emprendrem... Hi ha gent molt rara en aquest món.