Això és el que la majoria d’urbanites fem en arribar la tardor. Tot i que el 79% dels boscos catalans són finques privades, els invadim, emmerdem, saquegem, i per uns moments ens sentim els amos i senyors de la finca. Ah, i sense cap remordinment.
Mai he entès la dèria de posar-se un xandall vell, unes esportives massacrades i cap a bosc a escampar la boira, comença el saqueig. Primer, ho intentem amb els bolets. Pinetells, surenys, ous de reig resten en cerca i captura. Amb un bastó ataquem tots els bonys, sense èxit, tot i que hem deixat el sotabosc com si hagués passat una excavadora. Després d’haver matat l’estona buscant aquests mites, decidim plegar en trobar un mataparents, encara ens enverinarem. Renec, i cop de peu al mataparents.
Però no tot ha sigut un fiasco. Hem trobat un castanyer i decidim omplir el cistell. De fet, no parem fins que no en queda ni una castanya al terra. Posteriorment, mirem l’arbre i decidim sacsejar-lo, més que res, per veure si cauen quatre panotxes més que hi han obertes. Amb això, ja ha pagat la pena regirar tot l’armari per trobar aquell xandall estúpid que des de lluny avisa, terrorista de muntanya a pocs metres.
Tornant cap el cotxe, anem trobant espàrrecs. Com que la panxa ja pensa amb la truita, anem recollint, no sigui pas que deixem alguna cosa, que sinó el que vingui el darrere ens ho fotarà. Arribem el cotxe amb un cistell de castanyes i un manat d’espàrrecs. Tot i que veníem a buscar bolets, ho donem per bo quan els menuts ens apedreguen amb cireres d’arboç.
Quina tarda ens espera. Truita d’espàrrecs, castanyes, moscatell... collons que ens deixem la llenya. Amb una destral comprada en uns grans magatzems, evidentment sense afilar, decidim anar buscar rabasses, llenya prima i pinyes per encendre el foc. Pica que picaràs, ens carreguem el primer arboç, venim a desaforgar-nos, i suar és el que toca. De lluny, la dona ens crida – Manel, aquí hi ha llenya!!!- . I sí, una pila de socs ben apilats pel propietari. Llàstima de no tenir xerrac, que sinó ja tindríem llenya per tot l’hivern.
Són les tres, l’hora que dinen els senyors. Com que són un bons ciutadans, no faran foc i anar a dinar a casa. Hora de recollir-ho tot. La dona ens arriba amb una bossa de l’ikea a rebossar de pinyes seques, troncs i branques que ens seran molt útils per decorar la casa per les festes que vénen, abans però passaran pel tunning de l’esprai de colors daurat i platejat. Feina feta no té destorb. Cotxe carregat i tornada cap al barri.
Mai he entès la dèria de posar-se un xandall vell, unes esportives massacrades i cap a bosc a escampar la boira, comença el saqueig. Primer, ho intentem amb els bolets. Pinetells, surenys, ous de reig resten en cerca i captura. Amb un bastó ataquem tots els bonys, sense èxit, tot i que hem deixat el sotabosc com si hagués passat una excavadora. Després d’haver matat l’estona buscant aquests mites, decidim plegar en trobar un mataparents, encara ens enverinarem. Renec, i cop de peu al mataparents.
Però no tot ha sigut un fiasco. Hem trobat un castanyer i decidim omplir el cistell. De fet, no parem fins que no en queda ni una castanya al terra. Posteriorment, mirem l’arbre i decidim sacsejar-lo, més que res, per veure si cauen quatre panotxes més que hi han obertes. Amb això, ja ha pagat la pena regirar tot l’armari per trobar aquell xandall estúpid que des de lluny avisa, terrorista de muntanya a pocs metres.
Tornant cap el cotxe, anem trobant espàrrecs. Com que la panxa ja pensa amb la truita, anem recollint, no sigui pas que deixem alguna cosa, que sinó el que vingui el darrere ens ho fotarà. Arribem el cotxe amb un cistell de castanyes i un manat d’espàrrecs. Tot i que veníem a buscar bolets, ho donem per bo quan els menuts ens apedreguen amb cireres d’arboç.Quina tarda ens espera. Truita d’espàrrecs, castanyes, moscatell... collons que ens deixem la llenya. Amb una destral comprada en uns grans magatzems, evidentment sense afilar, decidim anar buscar rabasses, llenya prima i pinyes per encendre el foc. Pica que picaràs, ens carreguem el primer arboç, venim a desaforgar-nos, i suar és el que toca. De lluny, la dona ens crida – Manel, aquí hi ha llenya!!!- . I sí, una pila de socs ben apilats pel propietari. Llàstima de no tenir xerrac, que sinó ja tindríem llenya per tot l’hivern.
Són les tres, l’hora que dinen els senyors. Com que són un bons ciutadans, no faran foc i anar a dinar a casa. Hora de recollir-ho tot. La dona ens arriba amb una bossa de l’ikea a rebossar de pinyes seques, troncs i branques que ens seran molt útils per decorar la casa per les festes que vénen, abans però passaran pel tunning de l’esprai de colors daurat i platejat. Feina feta no té destorb. Cotxe carregat i tornada cap al barri.
Arribada al jardí de casa, de seguida ens adonem que ens han cardat la pilota nike flamant del nanu i han volat algunes llimones del llimoner. Ens passarem tot el dinar emprenyats, indignats. Collons, que ens han robat! -que li preguntin al propietari de la finca-
3 comentaris:
La veritat que els "xandallerus" són una espècie metropolitana que migra cap als boscos a la tardor i personalment crec que esta en perill d'extinció.
Crec que el causant de la formació d'aquesta espècie destructora de boscos ha sigut la falta de videojocs a les seves vides. Avui en dia les noves generacions preparades per aniquilar virtualment a qualsevol cosa movible, no troben (per sort) cap interès en esclafar bolets o saquejar castanyers.
Per cert, impressionant la ruta volcànica de la garrotxa travessant per la fageda, el santa margaria i el cruscat.
SALUT I LLIBERTAT!
Boníssim el post i el comentari!
Com mossegues!!!!!
Sempre he pensat, que els porcs senglars no venen a casa meva a emprenyar-me, així dons, no veig cap motiu per anar a casa seva a emprenyar-los a ells.
Si un porc senglar vingués a casa meva, el mes probable, és que em deixes tota la casa plena de pels, babes, altres residus biològics i pudor. La seva curiositat, segur que trencaria alguna cosa de sobre de qualsevol moble. I això és el que acostumem a fer quan nosaltres anem a casa del porc senglar.
Si algun cop decidim visitar la casa del porc senglar, el que hauríem de fer, és deixar-la tal com ens agradaria que ell, deixes la nostra si ens vingués a visitar.
Salutacions i independència.
Publica un comentari a l'entrada