L’absurditat de la fotografia

Ens ha tocat viure a la coneguda era digital. Un món on tothom va de bòlit, on l’objectiu únic i exclusiu és el triomf personal, i la voluntat de viure entre feixos d’escriptures i andròmines exclusives.

Tot i això, mai he entès l’obsessió, podríem anomenar-la obscena i malaltissa, per la captació desmesurada d’imatges sense solta ni volta. Ens hem acostumat en comptes de viure i disfrutar aquells instants que ens brinda la vida amb el màxim esplendor, els decidim viure’ls mermats, observant el pas del temps per una trista pantallella. Això sí, sempre més tindrem immortalitzat el precís moment d’arribada a taula del pastís del desè aniversari, així com el l’encesa de les espelmes, la primera queixalada d’algú, l’intent sense èxit d’apagar la totalitat d’espelmes i finalment el primer tall.

En els darrers temps, amb la digitalització de les fotografies aquest efecte s’ha descontrolat. Qui no ha anat de viatge hi ha començat a prendre instantànies de qualsevol objecte, per ridícul que sigui, monument o carrer? Quantes vegades heu fet la fotografia sense saber què era realment allò? Desconeixent evidentment l’origen el significat, la llegenda o història que aquell “atractiu” arrossega a les seves espatlles.

A més, moltes d’aquestes fotografies les podem trobar circulant per internet. Cert és, que tenir el teu careto al costat del Big Ben fa gràcia, però una fotografia torta del Big-ben, sense que hi surtin les teves lleganyes, i amb gota d’aigua inclosa a l’objectiu resulta bastant absurd.

Després arribaran a casa, i ens explicaran les mil maravelles de l’indret, obviant que, entretinguts amb la maquineta i la seva pantalleta d’unes quantes polzades, li han passat desapercebudes un bon grapat de coses. Però, un moment, cal aturar-se i pensar amb la figura del màrtir.

Que seria aquell o aquella, innocent, que s’autoexclou de la convivència i decideix immortalitzar aquell moment que, encara que ell hi sigui present en cos i ànima, mai més s’enrecordarà que l’ha viscut. Com tots els automecanismes, pitjarà el botó innumerables vegades i realitzarà fotografies a tort i dret, i del revés si convé, tot cercant, no ho oblidem, la seva pròpia felicitat. O per què creieu que un cop presa la fotografia, els nostres sentiments exigeixen observar-la? Tot bon màrtir sap que si la fotografia surt bé, mai més ningú se’n recordarà d’aquell titella que va fer la fotografia, o si aquest va ser-hi allà present. Ara bé, com la fotografia quedi moguda, hagis retallat algú, el flaix no hagi saltat o t’hagi quedat literalment torta, per sempre més, seràs recordat amb menyspreu i renecs. Així que, amb peus de plom.

Queda dit. Fora bo, que entre tots disfrutèssim cadascú dels bons moments que ens cedeix la vida. Que un bon retrat, cada cert temps i per immortalitzar moments especials és convenient, però de totes, totes, hem de recordar que els records es porten a dins, mentre que les fotografies intenten sobreviure a la pols del darrer prestatge de l’habitació