dimecres, 23 d’abril del 2008

Catalans per un dia

"Sant Jordi is different". El que no aconsegueixen els sentiments, ni les arrels ho aconsegueix la pela. 23 d’abril és símbol de senyeres al carrer a tort i dret, i no a l’armari com de costum. Gentada als carrers, aprofitant el bon temps d’abril, en cerca i captura de la tradició. Llibres i roses, competeixen per ser l’autèntic best seller del dia. Per cert, senyeres i estelades sense aldarulls. Ja ho diuen alguns, “no deu ser pas veritat...”

Per un dia tots ens sentim catalans. Tothom treu pit de senyera, de rosa i de llibres. Els llibreters els primers. Senyera sota els llibres i vinga, tones de llibres sobre la taula. El fet que el llibreter no tingui més d’una dotzena de llibres en català en tota la pila, és anecdòtic i no importa. El llibreter et contestarà: “ xato que tinc la senyera, eh!

Els gremi dels floristes, i els aficionats que s’hi afegeixen, també en són protagonistes. Els primers també volen fer gala de sentiments. Tant els importa que en tot l’any no parlin català, i reneguin mil bisbes quan els hi arriba una comunicació de l’administració en català. Aquest dia, tot s’hi val, les disfresses també, i més si recorden que St Jordi i Tots Sants els assegura al pa a taula de tot l’any.

Pel que fa als aficionats, aquells que podríem anomenar bolets de primavera, entitats que d’un dia per l’altre sorgeixen, altres que reneixen,(records als del PSUC VIU) estudiants que s’ajunten, intenten sumar-se a la festa. Tothom vol treure-hi pessic i potser és aquesta la salsa que va viure St Jordi.
Els últims que s’han volgut afegir-s’hi a la festa, sense haver-los convidat, són els pastissers. Aquests sí que són uns mestres i podem dir que de la merda en fan campanes, o el que és el mateix, sí tortell de reis, bunyols de quaresma, coca de llardons, coca de st Joan, torrons, i ara pastissets de St Jordi. Això es diu conscienciació nacional.

Quatre ratlles mal pintades, sobre la crema cremada i qui dia passa any empeny. Tant li fot que les dependentes la resta de l’any et mirin malament si els demanes català o fan veure que no t’entenen -Jovenets/es de setze anys, no penseu pas!- Avui és avui i demà, ja ho veurem.

El que importa és ser català, com a mínim, un cop l’any. Qüestió de “cupos” o complir expedient, en funció del registre que més ens agradi, que queda complert, i amb nota, regalant la rosa o un llibre que com a molt, tindrà la missió d’atrapar la pols de la casa, tot impedint que campi com si estigués a casa els sogres.
Introduir l’onze de setembre ja resulta massa agosarat. A més, l’onze de setembre no és el dia que van caure les torres bessones? què t’empatolles amb el que va passar el 1714?

Des d’aquí reclamo als polítics que s’omplen la boca de catalanitat, com tots els altes que s’omplen la butxaca gràcies aquesta tradició, la recuperació de St Jordi com dia festiu. Ja sabem que, qui perd els orígens per la identitat. Naltros, no l’hem perduda, sinó que l’hem renunciada, i al pas que anem, els orígens, seran els següents. I, com va posar de moda un diari en to sarcàstic, acabo dient: VISC (a) Catalunya!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Segurament la gràcia de st Jordi és que no es festa...sinó segur que tots a la platja i ningú a les botigues