Canó contra el cànon

La Llei de Propietat Intel·lectual ha tornat a la palestra. Rajoy ha carregat durament contra el cànon digital que grava determinats suports digitals. I no és per menys.
El cànon va néixer amb l’excusa de ser una compensació econòmica per tots aquells autors que es trobaven desprotegits envers les còpies que es distribueixen de les seves obres sense el seu permís. Primer van ser els cds, dvds i les gravadores. Ara disparen més amunt, gravant sobre els paquets d’adsl, aparells de música, mp3, i fins i tot els mòbils.

Ens volen fer sentir culpables i delinqüents. Com si fóssim atracadors professionals de bancs i caixes, intentant fer agost en plena època nadalenca. Equipats amb un bon passamuntanyes i un ak-43 a la mà esquerra. I un be negre!
Aquests autors, autodefinits com artistes, no s’adonen que la teconologia els pren allò que durant molts anys els hi va atorgar, ja se sap que res és etern.

Em refereixo que en un passat no molt llunyà, els artistes –no parlo de trobadors- vivien exclusivament de les seves actuacions en directe. Aquests eren igualment coneguts i apreciats per les seves actuacions en viu. Sabien que si volien peix, es tenien de mullar els peus. No existia ni el cassette, ni el disc de vinil, i per tant les actuacions en directe eren la seva única font d’ingressos. I podem dir, que tots aquests, no van malviure.
Va arribar un dia, no sé si de nadal, que la tecnologia els va donar una gran alegria. El gran somni de tots, fet realitat. Treballar un dia i cobrar dia rera dia, gràcies als enregistraments d’obres en formats prehistòrics per la quitxalla d’avui en dia. Així doncs, aquests artistes es van especialitzar en treballar per donar llum a una obra i explotar-la al màxim amb còpies i còpies, abandonant i menyspreant allò que els havia donat de menjar anys i panys, les actuacions en directe.

Ara, la tecnologia els hi ha tornat la jugada. Avui dia, practicament tothom té un arsenal de destrucció massiva a casa. Una gravadora, un vídeo, un mp3, o un mòbil esdevenen les armes més buscades per les entitats que gestionen els drets d’autors, editors, intèrprets i productors. I encara hi ha gent que busca en Bin Laden...

Aquestes entitats de “gestió” de noms impronunciables (SGAE, AGEDI...) són els pidolaries que recullen el cànon i són els grans defensors d’aquests. Però, una gran crosta els envolta, els autèntics músics, els més casolans, aquells que comencen no veuen ni un duro. I en tot cas, serien aquests que ho necessitarien i no pas ni la Pantoja, ni els Estopa. A més, alguns ja han tornat a la terra, i són plenament conscients que la frase “si no estàs al Top Manta, no existeixes” és la Bíblia.

SGAE i els seus amics viuen enganyats amb una vena als ulls. No tot són calers. L’enregistrament de còpies i les còpies privades fan possible que arribin a molts més ciutadans i que alhora siguin més populars arreu del món. De retruc, això produeix que una gran suma d’intengibles impregni l’artista i que aquest incrementi dia sí dia també, el volum del seu compte corrent. La gran pregunta continua sent per què els artistes no tornen al carrer? A viure de les actuacions? Perquè segurament sense filtres ni programes no són tant artistes com molts pensem.

Mentrestant seguirem pagant una tassa per un fet que ni Déu sap si finalment faràs, la famosa còpia privada. Visca la presumpció d’innocència, però la política del primer paga i després fes-ho com vulguis, ha fet furor.
De mica en mica ens trobarem casos còmics. Utilitzar un cd per gravar les fotografies de la comunió de la filla i pagar impostos. Ara imagina’t si fos més letja que un pecat. Pagaríem més?
O una altra situació. Tal i com permet la llei, volem fer una còpia privada d’un disc del nostre cantant preferit per a les vacances d’Espinelves. Tot il·lusionats, engeguem l’ordinador, tot seguit el programa de cremar, i riiiing. Què passa? Collons, que el disc té un dispositiu anti-còpia i no ens permet gravar el disc. Cagada pastoreta.

Resumint, uns amb les butxaques plenes i altres aguantant amb quatre xavus. Ah! I recordeu que això és fa per incentivar la creació i protegir els artistes. Gran artista qui es va inventar SGAE, aquest si que viu bé.