Oficis que es perden i vicis que perduren

Que aixequi la mà qui mai s’ha trobat, estratègicament col·locat, al portal de casa, a la bústia, al garatge, o a la canal l’adhesiu més típic de Catalunya. Que per cert, de moment, no és ni el de la fúria del brau, ni el de la roja, sinó el de “Cerrejería 24 horas”.

Tot i els anys que han passat, i que els panys s’han rovellat, espatllat o rebentat, i ningú ha estat capaç de posar-hi fre. A tort i a dret, i senses gaires miraments, com si acabéssim el seu àlbum de cromos de l’infància, ens recorden que hi són. I fins i tot, hi ha competència per tenir la “pole position” del lloc més visible.

Fins i tot, podem dir que el “cerrejero” de tota la vida ha marcat tendència, i els cartells de “ Se limpian parcelas” penetra en força cap a les nostres tradicions.

Mentrestant, els del passeig de dintre, a dalt de la poltrona, amb ulls clucs. Això sí, dia sí, dia també, et repetiran com un lloro que han legislat, derogat, refosat fins a quatre normatives diferents en relació a la publicitats i els cartells d’informació. Però, com sempre, ens trobarem amb que els del carrer Jaume I, ulls clucs, i qui dia passa, any empeny.

Un punt i a part, es mereixen els punts d’informació distribuïts per arreu del nostre nucli urbà, aptes per entitats i ciutadans per col·locar-hi qualsevol tipus de publicitat. Punt vital per la participació de la ciutadania als actes organitzats per les entitats.

Per què no es denúncia a aquelles empreses privades amb un evident ànim de lucre que empastifen i tenen el monopoli absolut d’aquets plafons?

Però, com que tota porta té pany, i tot pany necessita d’un bon manyà, tota normativa necessita d’un bon polític/ técnic legislador, i sobretot, la voluntat d’uns altres per executar-ho, perquè sinó tot acaba sent fum, fum, fum.