Barrakes a sa costa!

Torna a l’odre del dia el problema de la ubicació de les barrakes. El passat estiu el que avui coneixem com a PDB, amb més o menys forma, van sentenciar de forma inapel·lable, que si aquests arribaven a tenir responsabilitats, canviarien la ubicació de les barraques de la festa major. Mans a l’obra, van començar una recollida de signatures, que amb menys o més sort, va aconseguir recollir un miler de signatures.

Ràpidament, la organització del Sacosta barrakes, va contrarrestar amb una altra recollida de signatures, aconseguint triplicar les signatures dels veïns en poc menys de quatre nits. Una organització que no viu d’esquena a la realitat i que coneix la problemàtica amb els veïns, al mateix temps que entén que la solució és un pacte per la convivència . Per aquest motiu, dies abans de la nova edició de barraques, van presentar accions simbòliques com eren regalar piruletes i xupa-xups amb un lema clar i contudent. Tanmateix, s’hi van afegir altres accions com regar tots els racons del camp de futbol a fi d’evitar que la gent hi formés col·loqui.

Accions simbòliques però amb un missatge contundent. El problema existeix, de difícil solució, però no per això, es deixarà de tractar. Es necessita una pluja d’idees per donar forma a un pacte per a la convivència entre veïns, on hi tinguin veu l'organització, els hotelers de la zona, entitats i l’ajuntament. Però recordem, que les barrakes duren cinc nits dels tres-cents seixanta cinc dies que té l’any. Altres, tenim camps de futbol, bars, escenaris, parcs o comerços que emeten tant o més soroll, i segurament constant durant tot l’any.

Diferents alternatives han entrat dintre la baralla, però de moment, sense trumfus ni asos guardats a la màniga, sembla que la cosa continuarà tal i com està. El gran problema de l’hipotètic canvi d’ubicació seria el desplaçament massiu de joves fins a les afores, amb tots els seus inconvenients. Vestir un sant per desvestir-ne un altre.

Recordem que les actuacions comencen tant punt acaben els focs d’artifici, i que en part, també ajuden a facilitar la necessitada sortida esglaonada dels visitants que ens arriben per gaudir dels focs. A més, si ara per ara, ja és tot un prodigi intentar sortir de la població durant la franja de les dues hores posteriors a l’acabament del castell de focs, imagineu-vos si hi sumem uns quants milers de joves que amb les seves vespinos, ara n’hi diuen scooters, i unes quantes caixes de mistos amb la “ L” penjada.

Tampoc hem de menysprear les gateres, ara n’hi diuen “tajes”, que el jovent acostuma agafar aquestes nits. Any rera any, tot i haver-hi instal·lat l’autobús de la sensibilització de consum moderat, les proves etíliques que s’hi realitzen, constaten que l’objectiu de molts és rebentar-lo. Perquè parlem clar, les barraques són el punt de paller del fenomen del “botellón”, que com tot, aporta defectes i virtuts. I la tornada a casa com seria?

Obviar que les barraques de totes les festes majors d'arreu de les comarques s’han convertit en un referent per el jovent serianegar la realitat. Les barraques esdevenen punt de trobada amb amics, coneguts, amb aquells amb qui vas perdent relació, amb velles amistats, amors del passat... En definitiva, entre amics, coneguts, saludats i estranys sota l’excusa d'un fil musical tot fent conversa entre cerveses feesques. I de moment, sense cap problema.

Les barraques són una bona plantofada als xats, fòrums i messengers que usurpen la vida de carrer als adolescents i joves. Entre alegries i lamentacions, el nostre jovent, després d’haver treballat unes quantes hores, i molts en un negoci turístic, busquen el seu aïllament, la seva evasió del món real i de tota la problemàtica que tenen el capdamunt, a la qual, no li una troben una sortida aparent. Cremats fins a rebentar amb l’horari laboral, el salari, el preu de l’assegurança del vehicle, el preu del lloguer, l’utòpia de l’emancipació, indignats amb el tantfotisme dels polítics, amb les despeses dels seus estudis, i mirant el rellotge perquè l’endemà al matí ja estaràn servint cerveses, i no cafès, tot aguantant aquells homes d'esquenes amples .

Ser jove no és cap delicte.

(fotografia de http://www.publiblanes.net/)

No és això companys, no és això.

La històrica divisió de poders es va pensar per protegir el poder judicial de l’executiu, davant la por que aquest darrer incidí sobre el primer. Amb el temps, ens hem adonat, uns i altres, que el judicial vol incidir sobre l’executiu, i que cada cop pren més partit de decisions polítiques. No sabem si és per tornar favors, recordem com s’escullen els membres de certs tribunals, però el cert és, que la màgia de la interpretació, fa cada cop més olor a socarrim.

Que la repressió policial i judicial no és un bon remei per a qualsevol conflicte en són coneixedors arreu, menys a l’estat espanyol. Aquí, o allà, ens agrada la gresca. Cop d’efecte i una nova il·legalització. Com anell al dit per el PSOE, just ara abans de eleccions, i després d’apreciar-se els primers síntomes de debilitat enfront del PP. Novament el mateix pensament polític i la veu d’una bona part del poble d’Euskal Herria queda arraconada i empresonada.

Presos polítics, màrtirs de pensaments, i el que resulta més important benzina per la lluita armada d’aquells. Amb tota aquesta operació només s’aconseguirà que aquests sumin suport popular en època de vaques flaques, on recordem, tots els processos de lluita armada arreu d’Europa han finalitzat, o descansen en pau com els volcans de Santa Pau. Però, des de el mateix moment que se’ls nega la participació política, ipso facto queda legitimada la lluita armada. Ja tenen l’argument que volien.

La lluita desigual entre estat i grup armat també ens ha deixat un bon grapat de fascicles sobre la guerra bruta estatal envers la lluita armada.
L’estat s’ha guanyat a pols tenir una gran ombra al seu darrera. Una tenebror envoltada de bombes sense desactivar, dispersió, tortures, contra-atac armat dels GAL, il·legalització de col·lectius, diaris i partits polítics, ús partidista de les víctimes, associacions de víctimes que canten orgullosos “Contra ETA, metralleta!”. Com a totes les guerres i conflictes, no hi ha ni bons ni dolents,i menys, ni vencedors ni vençuts. I no ho entenen.

Aquest és l’error que cometen els dos partits que es tornen a les Corts. Ara, altre cop de bracet, han ensopegat amb la mateixa pedra, que tantes i tantes vegades s’han entrebancat. Com si estiguessin ebris, amb les capacitats mermades, sense la possibilitat de decidir plenament deixant de banda, ni que fos una vegada, els maleïts interessos electorals que els tenen lligats de mans i peus. Sense mediació, no hi haurà mai solució. Ni la repressió policial, ni l’enduriment de penes, ni un llarg etcètera de mesures estelles electorals són les solucions a adoptar. Eliminaran el gos, però mai aconseguiran ni fer-li pessigolles a la ràbia.

Sentiments, arrels i cicatrius d’un passat que mai s’han acabat de cicatritzar, aquesta és la història que molts no hem oblidat. Una veu que queda arraconada, exclosa del pensament polític. Curiós, francament curiós. Una Llei, o més ben dit una reforma, que metrallava contra tot principi de legalitat. Una llei pensada de manera individualitzada i creada per una única missió, il·legalitzar Batasuna i qualsevol monenclutura que reclami de manera ferma, sense tabús, la independència del poble basc. Si es pensen que aquesta és la solució, poca història han llegit, o com a mínim, ulls clucs davant els diferents models que certs pobles han traçat per posar fi als conflictes polítics de caràcter territorial.Mentrestant, partits o sectes militars, com la Falange, la Falange Autèntica, les Jons, España 2000 i un llarg etcètera, com bé descriu l’himne del Madrid, “campean por España con orgullo e ilusión”.

Aquesta és la seva democràcia senyors.

Els números canten

432.000 € . Aquesta és la xifra, gens despreciable, d’euros, que mai ningú sabrà a quina causa han servit. Cobrats nominativament mitjançant les sigles del partit, i amagats sota el passamuntanyes, els partits blanencs es repartiran aquesta morterada de calers en la present legislatura.

Els ciutadans de peu ens preguntem, indignats, pel destí de tots aquests diners. Des d’aquell stand d’atenció al ciutadà, amb la línia mal resseguida, totesperant impacients el nostre torn, per sentir la cançoneta de sempre d’aquell funcionari que s’ha aixecat amb el peu esquerra, que encara et mancael certificat vint-i-ú barra tres-cents, per assolir tots els requisits d’aquella beca, ajut o subvenció que ens resulta tant necessària per anartrempejant. Aaaaaah!.

A nosaltres, els ciutadans de peu, ens revisen fins i tot les pigues persentenciar-nos sobre la idoneïtat de l’ajuda. Si gràcies a Déu, o a l’atzar, vas aconseguir complimentar tota les dades necessàries, vas aportar la documentació en el temps escaient, i molt important, a la fotografia sorties somrient i amb un pin d’un partit polític, segurament podràs cantar línia, volia dir bingo. Però compte, et faran un seguiment per conèixer la destinació de tots els diners que vas rebre, fins a l’últim ral.

En canvi, nosaltres, els hi firmem, mensualment, xecsen blanc! Tingui, cobri, i corri! 1.500 € per vostès, multiplicat per sis. Si seguim amb enteniment, l’agenda d’actes blanencs, ens adonarem que són molt poques les ocasions en que els partits polítics apareixen com a organitzadors d’actes, xerrades o col·loquis.

Dels 1.103 € mensuals que cobraven fins ara, passaran als 1.500 €, pel sol fet de tenir un representant dins del consistori. Això, ni amb un "cavallino rampante” .Potser ha arribat l’hora que els ciutadans votem blanc o negre, vermell o groc.
Com a mínim, acabarem amb el joc de la parella de fet, el deles disfresses preelectorals, i rebaixarem costos de producció, quesiguem sincers, ens resulten cars els discursos d’aquests trapelles.

A tot això cal sumar-li els càrrecs de confiança, el sou personal de regidors, el tot poderós secretari, els vices... Ah! I recordem que som un ajuntament que paguem per l’assistència a la junta de govern local. No fos cas, que féssim curts de calers.

La disfunció esquera-dreta són històries del passat, nacionalistes-independentistes elcuento que ens volen inculcar alguns, però la història que mai no canvia, siguin d’esquerres i de debò, o de centre amb la voluntat d’anular el famós 0,7%, tots baixen el cap, cobren, i qui dia passa, any empeny. Què podríem haver fet amb aquests calers? Segurament, no es posaríem d’acord, però també segurament, totes les propostes seria una millor inversió que el forat negre que són els partits polítics.

Cornuts i pagant el beure, la història que mai acaba, tot cantant el “amigos para siempre” sota l’ombra de la parra. Però compte, uns amb corbata i solapa, i els altres amb xapa a la camisa. La política potser resulta ser tot això, per sort, el pensament polític, de moment, no.

El tren de la bruixa

Trinxat. Així és com, entre uns i altres, han deixat l’insòlit paratge de Lloret de Mar. Per sort, no s’han proposat, de moment, fer la competència als de la Cerdanya, que sinó, ja m’imagino el sostre del Magic Park, del pavelló i del Palace amb grans extensions de patates i cols. Són capaços de tot, i el preu ha pagar és el de menys. Ah, i tot a l’engròs.

Sense un dit de front i amb molt de totxo d’alt standing han aconseguit tenir censades més persones que a Blanes. Van bé. I ara, rescaten el vell projecte de fer arribar el tren a la seva població. Tot i ser del tot legítim, resulta del tot descabellat parlar-ne, o almenys sondejar-ho, sense tenir establerts uns paràmetres de respecte per l’escàs entorn verge que ens queda a uns i altres.

Fa temps es va parlar d’un tramvia o d’un metro per unir Blanes i Lloret de Mar. Ara, Lloret va per feina. Vol tenir unes comunicacions excel·lents amb Ryanair, ai, volia dir Girona, per això descarten la via del Maresme. Com que tenen la casa gran, tot i que encara no són Marbella, si volen via, ja saben que els hi toca. Un bon talonari, un forat ben gros , soterrar línies per sota la nacional i tira milles. Perquè una cosa no s’entén, o volen annexionar-se a Tossa o a Vidreres, i així expendir-se, o que m’expliquin com faran passar el desdoblament de la nacional, l’autopista, i el tren de la bruixa sense enderrocar cap dels cent un hotels que tenen.

I a Blanes els disbarats continuen. Un cop més, tirar la pedra i amagar la mà. El joc preferit dels irresponsables. Dels que acusen sense proves, dels que els hi agrada el circ, dels que es llencen als lleons amb una mà a cada ou. Resulta impresentable, i molt trist, que tot allò que va denunciar l’ex-alcalde durant les últimes eleccions, ara ho estigui posant en pràctica en primera persona, i no sols una vegada.
No sé si ha perdut el nord, però les imatges del Senat Italià que van escandalitzar a mitja Europa, em resultaven familiars, i no gaire allunyades del comportament que van mantenir alguns en l’última constitució del consistori blanenc.

Per cert, ara estic frissant perquè arribi l’esperat dia que Blanes tingui una senadora a Madrid. Després d’escoltar durant quatre anys la mateixa cançó, potser amb part de raó, sobre les excursions d’en Joan Puig, ara m’agradarà veure com justifiquen les anades i vingudes cap a les Corts de l’Excel·lentíssima Sra. Pepa Celaya. Qüestions protocol·làries.

Tan lluny però alhora tan a prop

Arribar a casa sempre és un plaer, per molta hipoteca que encara et quedi per pagar o per molta fred que et trobis a l’obrir la porta. No es pot tenir tot, i la calefacció i els vidres dobles que et permetin aconseguir l'aïllament acústic i calorífic perfect amb l’exterior, és un objectiu pel pròxim hivern. Però, carai, és casa teva –penses-, a més, per un dia que fot fred, de què em queixo? Ai, manies de vell.

Dutxa, endreçar els disbarats del matí, sopar, sobretaula, internet, sense adonar-te’n has anat fent un seguit de coses, el temps ha passat, i la maleïda, o agraïda, trucada no arriba. Sentiments de llunyania, de soledat se t’acosten. De sobte, tornes en si, i penses amb l’avió que has d’afagar l’endemà al matí ben d’hora. Això t’acaba d’enfonsar.

Millor anar dormir –penses-, ja ho deia l’avi, en pau descansi, l’únic moment de llibertat que tens durant el dia és el dels somnis. Quanta raó... Bona nit.

Merda de mobil, no ha sonat! Ja vaig amb presses. Sense esmorzar, ni temps per col·locar-me les lents de contacte i havent estat fotografiat pels paparazzis del Servei Català de Trànsit, arribo a l’aeuroport amb un lleuger tuf de cremat del cotxe. Fa temps que el radiador et perd aigua, i avui l’has apretat fort. Deixem-ho estar, dimecres quan torni...

Bitllet en mà, et deixes grapejar per aquell uniformat quan passes pel desagraït control de passatgers. Avui però, no tens ganes ni de discutir. Sabates, cinturó i rellotge fora. I si volen els calçotets i tot! Calles, avui no tens ganes de discutir.

Ni esmorzar, ni diari, ni un trist bon dia, però la ferralla aèria arriba a l’hora prevista a Heathrow, menys mal. Només són les 9 i ja només penses en l’hora de poder planxar l’orella. El trajecte amb taxi és fa llarguíssim. Conectes el mòbil, i sorpresa t’han trucat. Missatge de veu al contestador. L’escoltes, et calmes, somrius i piques l’ullet no saps ben bé a qui, però segur que al taxista no, t’acaba de fotre l’oro i el moro per un trist viatge. T’ha canviat el dia.

Entres a la primera cofee house que trobes. Encara atontat, amb un somriure de boca a orella, demanes el primer tallat del dia. Merda, estic fora de casa! Massa tard. Primera pifiada del dia. La cambrera però, et somriu i amb un “ara li porto” es queda tan panxa, i tu tant atontat.

Tot plegat em fa sentir molt a prop de casa, com si no hagués marxat –merda de feina-. Tan lluny però alhora tan a prop. Diguin el que diguin, ni els sentiments ni la llengua tenen fronteres.

Vendre la moto

Amb les Corts dissoltes, podem afirmar que comença el circ. Rebaixes, cupons i vals descomptes lluitaran contra retrets, insults i joc brut durant un bon parell de mesos. Aquí val tot, tots ho saben, l’ètica i la prudència a hivernar, que sembla que no, però déu ni do el fred que fot. Tothom busca aconseguir medalla que quatre anys són molt i molt llargs, i més si t’ho mires des de fora de la plaça.

Tot i que encara no estem amb campanya, ja hem escoltat bestiesses per donar i per vendre. Carme Chacón va xiuxiuejar amb la boca petita que no s’inauguraria el TGV, si el carrilet s’acabava abans de les eleccions. Una lliçó de modèstia vam pensar alguns. Però, com sempre, a vegades resulta millor viure enganyat. Dies més tard, el mateix Zapatero, fou qui es posar de peus a la galleda.

Fent un cop d’ull a la Llei Règim Electoral, i les modificacions que recentment s’han discutit, ens adonem que en han pres el pèl. I és que sostenir que les inauguracions de obres i serveis públics prevalen per raons d’interès públic, i no pels interessos privats electorals dels polítics i les seves formacions, és un insult per els peons, que al cap i a la fí, som tots aquells que els anirem a votar, o no.

La llei parla de la coneguda campanya institucional, que aquesta ha de respectar principis com objectivitat i transparència, sent prohibits aquells continguts que facin referència als mèrits del mandat. A Catalunya, ja vam tenir algun disgust amb la campanya institucional sobre el referèndum de l’estatut.

Però el producte estrella d’aquesta resulta ser, sens dubte, la prohibició d’inauguracions en dates properes a les eleccions, concretament a partir de la convocatòria d’aquestes. Fins ara, semblava, que si el polític de torn no treia la cortineta de la placa, i no ho beneïa, no teníem la cèdula d’habitalitat o la llicència d’activitat determinada per posar-ho en marxa. Però un bany de masses, era un bany de masses, tot i que aquest no deixava de ser una activitat administrativa discrecional, totalment accessòria i de naturalesa protocol·lària que resultava del tot sobrant es feia, i arreglat de vint-i-un botons.

Zapatero ens l’ha tornat a fotre, i malauradament ja hem perdut el compte de les vegades que ens ha fotut la cartera. Tot i que no tothom té el mèrit, o la cara, de saber enredar a tort i a dret, generant al mateix temps un clima de confiança, ell solet ha sigut capaç d’enganyar a Esquerra, a CIU, al PSC i a un bon grapat de xixarel·los que es van creure que aprovaria l'estatut sorgit del parlament català, i tot això, en menys de quatre anys. Per variar, enganyats com a xinos. Promet no inaugurar el carrilet quan arribi a Barcelona, el de Màlaga ja està inaugurat i catat, i ens adonem que encara volgués no ho podira fer, i que tot ha estat màrqueting electoral. Nosaltres ja li hem donat bola. Jugada rodona.

Ara toca vendre la moto, i d’això ells en saben, però aquest any en stock n'hi han per donar i per vendre. El Dakar els hi ha fet una mala passada, però en plena èpoques de rebaixes, o de liquidacions per alguns, tot es pot vendre. Temps al temps.

Sords i beneits, que no beneïts.

La mar de fons, aquell temporal conegut com a les tres maries, ens ha cardat com a mínim una temporada turística enlaire. Clar i català. Aquesta mar que es caracteritza per aparèixer després d’una bona ressaca de temporal en dies anteriors, i que ve ajudada per la inèrcia de vents llunyants que provoquen que les onades es propaguin més enllà d’on arriba el vent, creant així unes onades llargues i arrodonides fent desaparèixer les més petites, donant la mar una imatge d’organització que resulta envejós.

Jo encara no he entès com uns tenen la calerada per posar sorra i sorra davant de la dessaladora, i altres ministeris i/o conselleries no tenen ni un duro per fer obres necessàries de prevenció. El preu de tot això, sembla que ja l’hem pagat.
Per protegir el conegut tren del maresme, Renfe fa uns anys va col·locar pedres i pedres en tot el litoral per protegir les vies dels temporals. Maquinària a tot drap i remena que remenaràs durant un parell de mesos van aconseguir aixecar uns murs de pedres que recordaven el vell i conegut mur de Berlín. Lleig de collons, amb pedra no autòctona del país, però que ha complert a la perfecció amb la seva missió, protegir les vies.

Jo donava per perduda la batalla amb la sorra, però mai la del passeig. Per què ni el Minesterio, ni la Conselleria, ni la Diputació, ni el Consell, ni la regidoria han estat capaços de coordinar unes mesures d’urgència després de l’avís que ens va donar els temporals de fa un parell de mesos?
Per què tenim mig passeig, com a mínim, amb un bon mur de pedres que ens protegeix el passeig, i una altra part deixada a la mà de Déu? Als blanencs, hotelers, restauradors, treballadors que depenen del turisme, els hi importa un rave que sigui competència d’uns o altres, els hi resulta aliè i sobrant que una part del passeig sigui espanyola, i l’altra catalana. Aquests només volien que aquells que mouen els fils en els despatxos, moguessin el cul i s’espavilessin a trobar, com a mínim, una solució provisional. Ja han fet tard, per variar. I sort que algú a l’estiu ja va recollir un bon grapat de signatures, que sinó...

I mentrestant el nostre superhome nedant i nedant, intentant creuar l’estret de Gibraltar fins a tres vegades, enmig d’unes aigües que ens resulten familiars aquests dies a tots els blanencs.
Amb blanes al cor, al pit, o a la cartera, ell ha continuat lluint el tatuatge durant la seva nova proesa, o bestiesa depèn com es miri, en aquests darrers dies. Tot un senyor que pagarà també els plats trencats del consistori blanenc. Una víctima més de la inoperància política blanenca, de la manca de previsió i de la política del maquillatge que fa tants anys que s’ha realitzat a la vila. A veure com acaba el tema, que per cert, secretisme i mutis a la gàbia.

Comencem el 2008 i ja ens quedem sense nedador, sense passeig, sense sorra... i tot això sense arribar encara a la gran terra promesa, la Meca del turisme. Revés i clatellada de les bones. Ens pensem ser els reis del mambo, els descobridors de la coca-cola i resulta que no som més que uns passarells. Potser és cert que durant un temps a Blanes, de la merda em vam fer campanes, però hores d’ara, morts i enterrats com estem, ni turisme de borratxera, ni turisme de fireta.

Canó contra el cànon

La Llei de Propietat Intel·lectual ha tornat a la palestra. Rajoy ha carregat durament contra el cànon digital que grava determinats suports digitals. I no és per menys.
El cànon va néixer amb l’excusa de ser una compensació econòmica per tots aquells autors que es trobaven desprotegits envers les còpies que es distribueixen de les seves obres sense el seu permís. Primer van ser els cds, dvds i les gravadores. Ara disparen més amunt, gravant sobre els paquets d’adsl, aparells de música, mp3, i fins i tot els mòbils.

Ens volen fer sentir culpables i delinqüents. Com si fóssim atracadors professionals de bancs i caixes, intentant fer agost en plena època nadalenca. Equipats amb un bon passamuntanyes i un ak-43 a la mà esquerra. I un be negre!
Aquests autors, autodefinits com artistes, no s’adonen que la teconologia els pren allò que durant molts anys els hi va atorgar, ja se sap que res és etern.

Em refereixo que en un passat no molt llunyà, els artistes –no parlo de trobadors- vivien exclusivament de les seves actuacions en directe. Aquests eren igualment coneguts i apreciats per les seves actuacions en viu. Sabien que si volien peix, es tenien de mullar els peus. No existia ni el cassette, ni el disc de vinil, i per tant les actuacions en directe eren la seva única font d’ingressos. I podem dir, que tots aquests, no van malviure.
Va arribar un dia, no sé si de nadal, que la tecnologia els va donar una gran alegria. El gran somni de tots, fet realitat. Treballar un dia i cobrar dia rera dia, gràcies als enregistraments d’obres en formats prehistòrics per la quitxalla d’avui en dia. Així doncs, aquests artistes es van especialitzar en treballar per donar llum a una obra i explotar-la al màxim amb còpies i còpies, abandonant i menyspreant allò que els havia donat de menjar anys i panys, les actuacions en directe.

Ara, la tecnologia els hi ha tornat la jugada. Avui dia, practicament tothom té un arsenal de destrucció massiva a casa. Una gravadora, un vídeo, un mp3, o un mòbil esdevenen les armes més buscades per les entitats que gestionen els drets d’autors, editors, intèrprets i productors. I encara hi ha gent que busca en Bin Laden...

Aquestes entitats de “gestió” de noms impronunciables (SGAE, AGEDI...) són els pidolaries que recullen el cànon i són els grans defensors d’aquests. Però, una gran crosta els envolta, els autèntics músics, els més casolans, aquells que comencen no veuen ni un duro. I en tot cas, serien aquests que ho necessitarien i no pas ni la Pantoja, ni els Estopa. A més, alguns ja han tornat a la terra, i són plenament conscients que la frase “si no estàs al Top Manta, no existeixes” és la Bíblia.

SGAE i els seus amics viuen enganyats amb una vena als ulls. No tot són calers. L’enregistrament de còpies i les còpies privades fan possible que arribin a molts més ciutadans i que alhora siguin més populars arreu del món. De retruc, això produeix que una gran suma d’intengibles impregni l’artista i que aquest incrementi dia sí dia també, el volum del seu compte corrent. La gran pregunta continua sent per què els artistes no tornen al carrer? A viure de les actuacions? Perquè segurament sense filtres ni programes no són tant artistes com molts pensem.

Mentrestant seguirem pagant una tassa per un fet que ni Déu sap si finalment faràs, la famosa còpia privada. Visca la presumpció d’innocència, però la política del primer paga i després fes-ho com vulguis, ha fet furor.
De mica en mica ens trobarem casos còmics. Utilitzar un cd per gravar les fotografies de la comunió de la filla i pagar impostos. Ara imagina’t si fos més letja que un pecat. Pagaríem més?
O una altra situació. Tal i com permet la llei, volem fer una còpia privada d’un disc del nostre cantant preferit per a les vacances d’Espinelves. Tot il·lusionats, engeguem l’ordinador, tot seguit el programa de cremar, i riiiing. Què passa? Collons, que el disc té un dispositiu anti-còpia i no ens permet gravar el disc. Cagada pastoreta.

Resumint, uns amb les butxaques plenes i altres aguantant amb quatre xavus. Ah! I recordeu que això és fa per incentivar la creació i protegir els artistes. Gran artista qui es va inventar SGAE, aquest si que viu bé.