La classe política o menjafestucs

Ens podríem arriscar a dir que la classe política està formada per totes aquelles persones que tenen a les seves mans tots els mitjans necessaris per exercir poder polític en detriment de l’exercici de poder dels ciutadans, en el qual la legitimitat d'aquest poder queda basat amb les eleccions de torn de cada 4 anys. Avui, però en els temps que corren s'utilitza el terme "classe política" com una paraula amb connotacions rotundament despectives, i potser no és per menys.

Segons el darrer estudi sobre l'índex de Satisfacció Política que elabora periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, el percentatge d'insatisfacció política ha augmentat. Si en el març del 2007 el percentatge d'insatisfets ja era del 54,2%, en el juliol del 2007, aquest ha passat a ser del 59,8%.

Aquests índexs de desconfiança envers els nostres polítics s'entenen quan fem un cop d'ull per la coneguda com a classe política. Aquí com a tot arreu, no ens enganyem tampoc, hi podem trobar-hi de tot. Des de profetes, a eterns prometents, passant pels que col·leccionen camises o carnets de militants als predicadors utòpics per acabar amb els que directament amb el joc de la mentida van trempejant, menjant festucs, i com ja se sap qui dia passa any empeny. Tots ells han aconseguit que la majoria de la societat passi olímpicament dels nostres partits i representants polítics, molt trist tot plegat.

Però clar, només cal seguir les manifestacions d'aquests i tenir un xic de memòria per veure com la nit i el dia, en els fons no són tant diferents, i sinó deixa'ls parlar. El cap d'una estona comprovaràs que a part de tenir el cap com un bombo, el blanc i el negre no són tant diferents, fins i tot germans.

Exemples de polítics que fomenten el descrèdit en trobem dia rera dia. A tall d'exemple, avui en parlarem de dos. Un d'àmbit nacional català, i l'altre de política local blanenca.
El primer és Daniel Cirera, recent nomenat President del Partit Popular de Catalunya així com diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona

Llicenciat amb dret, de perfil progressista, i amb un vessant catalanista ( si entenem que el PP la pot tenir), sempre va estar incòmode durant el regnat d'Alejo Vidal-Quadras furibund lluitador en favor de l’anticatalanisme adossat als triomfadors espanyolistes del moment, on el nom d'Aleix només el feia servir per les eleccions a Catalunya. Posteriorment, amb Josep Piqué al capdavant del partit, es va mostrar reticent amb aquest per considerar-lo massa proper al nacionalisme de CiU. Així, va passar de ser considerat la cara moderada del partit en els temps de Vidal-Quadras, a desmarcar-se de la cúpula del partit central amb accions com l'enganxada de l'adhesiu CAT al cotxe per desmarcar-te dels dirigents més rancis del teu partit, a abanderar l'espanyolisme conservador del nou projecte del PP a Catalunya, amb l'objectiu de convertir-lo en la gran casa dels que no són "nacionalistes", obviant que segurament serien el topònim més indicat per explicar el què és el nacionalisme espanyol. Ha arribat l'Acebes català i per la porta gran. Segurament aconseguirà més bons resultats que Josep Piqué, fruït també de la descomposició progressiva de la colla d'amics de Ciutadans/ciudadanos.

La mateixa cara de la moneda, però en la vessant local la trobem amb Josep Marigó, regidor del PSC a Blanes i ex-alcalde en l'anterior legislatura. Aquest senyor ha passat de defensar el desdoblament de la N-II, a demanar aferrissadament que s'estudiessin bé totes les alternatives trencant amb la postura del partit d'àmbit nacional, per acabar manifestant que el cal és deixar-se de romanços i advocar perquè la carretera es faci, rendint-se així a les altes esferes socialistes coneixent que el desdoblament de la nacional tindrà un impacte desproporcionat per Blanes si tenim en compte la superfície del nucli urbà, el valor paisatgístic de la part afectada, a més que si parlem de números és l'opció més cara.Masses postures en tant poc temps els ha acabat per deixar al descobert. Primerament els va semblar obvi i necessari la realització d'una obra que porta molts i molts anys de retard, tenint en compte les necessitats i el volum de trànsit que aglutina la N-II. Per tant, decisió fàcil, accepten que passi pel terme municipal blanenc, any 2002, però quin preu té?. Primer error, prendre decisions en funció del que dirà els electors, en comptes de vetllar pel conjunt de la població. Amb el pas del temps, comencen els dubtes producte de la insistència d'Esquerra, per una banda que de bon principi ha mantingut en aquest assumpte la mateixa posició, i per l'altra davant de l'aparició de plataformes ciutadanes per la defensa del punt afectat. S'ho rumien, i canvi de rumb. Ara toca oposar-s'hi! Venen eleccions, i no es poden permetre donar una imatge que donen l'esquena al (pobre) patrimoni paisatgístic que encara té Blanes. El seny català els produeix angoixa, i consideren que no s´ha tingut en compte que l´altre traçat que passaria per Tordera seria més curt, més sostenible i també més barat. Més val tard que mai, vàrem pensar molts, i fins i tot es van realitzar diverses manifestacions, la última per cert recolzada per l'Ajuntament de Blanes governada en aquell temps per PSC i EUIA. Però, res més lluny de la realitat, ja que tot això va quedar en fum. La posició ferma socialista de rebuig al desdoblament, de mica en mica va anar perdent força, per acabar fent una defensa al ralentí. Aquest fet provocà les crítiques de partits que estaven a l'oposició en aquells moments que van criticar la defensa amb la boca petita que es va dur a terme durant l'últim aplec de l'ermita del Vilar .

Senyors, ens trobem amb la política del festuc, del tot s'hi val per guanyar vots, i és aquí on em dono compte que sí té sentit el terme "classe política". Ja que han forjat el seu propi gremi, és a dir, aquells que han convertit sense cap mena de rubor, els propis partits en empreses de serveis, on la ideologia i la voluntat de transformació dels problemes no són res més que paper mullat. Govern i oposició no es diferencien en polítiques o programes, sinó simplement en cares i persones, on només ells, són capaços de fer mans i mànigues per disfressar la realitat o invertar-se la ficció, creant il·lusions i expectacions que ni el mateix Màgic Andreu va aixecar en els seus millors anys. Així sembla, que la política ha passat a millor vida.