Massa espavilats

El Cafè amb Llet d’aquest mes d’octubre –no cobro ni per fer propaganda d’aquesta publicació ni per auditar dels números d’exemplars que pugui distribuir- es feia ressò que l’anomenat radar del Corral del Pollo – d’aquests tampoc he cobrat ni un tiberi- havia interceptat 8.786 conductors circulant amb una velocitat excessiva per aquest tram de la població.

D’aquests 8.766 conductors interceptats, 792 havien sobrepassat la velocitat permesa en més de 40 km/h, el que traduït al diccionari del Servei Català de Trànsit significava 450.- € de sanció administrativa i la retirada de 6 puntets per cadascú dels conductors sancionats.

Per la resta dels 7.994 conductors interceptats la traducció es deriva, sent generosos i aplicant la sanció mínima possible, 100.-€ per barba o faldilla infractora, fet que ha comportat, com a mínim, un benefici net de 1.155.800.-€ en 9 mesos! Això sí que són amortitzacions!

I la pregunta és, a què es destinaran aquests diners? Potser es destinaran a millorar la seguretat dels conductors per mitjà de la col·locació de les barres de protecció pels motoristes, o bé en la millora del ferm o a la realització d’un pas soterrat que uneixi el barri de Sant Lluís o a passos soterrats per a la fauna? Error 1. Doncs, segurament a la realització de cursos de reciclatge per els conductors sancionats i/o campanyes de conscienciació? Error 2. Doncs, ostres, potser, a millorar la deficient senyalització de les carreteres de l’estat espanyol? Error 3.

Doncs no senyors, en el país de la faràndula per excel·lència, aquests calers esdevindran un benefici més de l’Ajuntament, essent aigua d’estiu per les arques municipals, que al temps que corren, veuen com no entre ni un duro en concepte de plusvàlues ni de llicències d’obres i cerquen a la desesperada ingressos no previstos.

I després és quan un agafa l’autopista, perquè no té més remei, i cada dos per tres es troba amb un energumen que circula tranquil·lament pel carril del mig trepitjant ous, amb l’autopista atapeïda i amb el carril de la dreta ben buit. I què passa? Doncs res. Per què els senyors de Trànsit, que fan coses molt i molt rares, no ho troben prioritari. Això sí, si tu vols avançar aquests carallots, et toca passar a dos pams de la mitjana.

Tots sabem que la ignorància no esdevé un eximent per poder incomplir la normativa, més malament aniríem sinó. Per això esdevé necessari la realització d’onades de sensibilització i reciclatge per recordar a tots els conductors “sabelotodo” aquestes banalitats, que de tant simples resten oblidades per molts. I com sempre, per posar-ho en pràctica, com gairebé tot en aquesta vida, es necessiten aquells calers que han estat ingressats per l’administració per mitjà de les sancions administratives de trànsit i que es destinen a altres finalitats allunyades de la seguretat del trànsit

Per tot això esdevé necessari i imprescindible una normativa que reguli el destí dels ingressos que recapti qualsevol administració o el SCT en concepte de sancions administratives de trànsit i que obligui, en conseqüència, a utilitzar aquesta saca de calers per la millora de la seguretat del trànsit i la formació, conscienciació dels conductors. D’aquesta manera m’arribaria a creure que vetllen per la nostra seguretat.

Mentre aquesta no existeixi i els calers ingressats per sancions administratives de trànsit es destinin íntegrament a finalitats radicalment diferents d’aquestes, que no ens venguin la moto, l’administració està actuant amb un ànim totalment recaptatori.

Incivisme al màxim exponent

Els blanencs, collonuts com sempre, disposem de l’Ajuntament més incívic de les comarques gironines. I no perquè sigui dels ajuntaments més endeutats de les comarques, que també, sinó pel fet d’haver aprovat l’última ordenança de civisme sota l’empara del silenci i secretisme.

Ah! I sense oblidar-nos del Sr. Lillo i del “pobre” conductor del camió de la brigada que li ha fet de paraigües per aguantar el xàfec sobre l’escàndol del reciclatge made in Blanes, “all in one, it’s better!”. Quina colla de xixarel·los!

Així doncs, l’ordenança de civisme naixia coixejant, donat que l’Ajuntament havia negat qualsevol procés participatiu obert a les entitats socials de la nostre població, vetllant exclusivament per aconseguir la major la celeritat en l’aprovació d’aquesta nova ordenança municipal per part del Ple municipal, tot i que, ja fa anys i panys que diferents projectes d’ordenances, és a dir, diferents copy and paste d’ordenances cíviques d’altres municipis i ciutats com la de Barcelona, han passat per les diferents mans dels regidors blanencs.

A què venien les presses demostrades? Doncs no ho sabem. El cert és que, per sorpresa, va aparèixer a l’ordre del dia del Ple de 27 d’abril i es va aprovar inicialment. Posteriorment va començar, novament, una altre fase de secretisme. Mutis absolut a la pàgina web de l’Ajuntament sobre aquesta notícia i llargues en el departament competent per intentar, fer d’Indiana Jones i, conèixer el contingut d’aquesta nova ordenança.

Mentrestant, qui dia passa, any empeny, i la missió única i exclusiva de l’Ajuntament consistia en deixar transcórrer el termini per a poder presentar al·legacions i, afavorir així que l’ordenança quedés aprovada automàticament, tirant pel dret, i sense necessitat d’haver escoltat ni raonat amb ningú. Sords com autèntiques tàpies. L’objectiu, però, no el van aconseguir, donat que alguns valents van aconseguir conèixer el contingut del text i, fins i tot, presentar-hi al·legacions. Unes al·legacions que dies més tard passarien pel ribot.

Així doncs, l’ordenança entrava finalment en vigor a principis de setembre, coincidint amb una altra titellada de l’Ajuntament. Ara que la nova ordenança ja és aplicable, i que, per tant, es necessitaria l’aprovació d’una nova ordenança per realitzar-hi modificacions, aquest gran Ajuntament que havia negat qualsevol modus operandi participatiu fins aquest moment, ara posa a disposició del ciutadà un mitjà, via internet, per a millorar l’ordenança! Viure-ho, per creure-ho! Ara que tot està preparat, cuinat i llest per emplenar les arques municipals ens demanen l’opinió? Això se’n diu HIPOCRÈSIA -amb majúscules i negreta- .

Tot i que la nova ordenança ja és aplicable, tot continua igual a la gran meca del turisme. Sense anar gaire lluny, ahir, als quatre aturats/jubilats que gaudíem de la fina sorra “espanyola” procedent d’Arenys de Mar, que ens han portat a la Platja de s’Abanell, ens van oferir “Massage”, ulleres “Galvin Glein”, l’últim polo “Lancoste” i fins i tot cocktels exòtics i gratuïts, d’alcohol evidentment, en els locals més inhòspits del poble. I, mentrestant, nosaltres amb cervesa en mà, incomplint també amb el contingut de l’ordenança.

Això sí. La gran poltrona tranquil·la. Ja té una “nova” ordenança de civisme, a semblança de la Gran Barcelona, tot i no contemplar ni preveure l’arranjament de les problemàtiques del nostre municipi i que l’ànima d’aquesta sigui exclusivament recaptatòria.

Glòria a Santa Anna.

No som el que som sinó el que fem per canviar el que som.

Diuen alguns maresmencs que d’Arenys només n’hi ha un, que és l’Arenys de Munt!

Doncs a la retina de molts perdurarà, i per bastant de temps, la rebel·lió d’aquest poble maresmenc amb la seva, ja famosa i polèmica, convocatòria de consulta popular. Passi el que passi, Arenys ha sembrat una llavor de fermesa i simbolisme.

Als temps que corren, en ple corredor de la mort d’aquell Estatutet retallat, escapçat, o com deia el mateix Alfonso Guerra, “Cepillado”, els simbolismes esdevenen cabdals i necessaris per a despertar un poble endormiscat entre tant conformisme benestant estratègicament forjat per les administracions i els mitjans de comunicació.

Amb aquest context, i tenint en compte que la iniciativa sorgeix de la proximitat que representa el municipalisme, no m’estranyaria que la consulta anés quallant arreu del territori per acabar arrossegant a bona part del poble català, a confirmar allò que tots sabem: Som molts més dels que es pensen. Això sí, n’hi han molts d'emprenyats, cremats, dispersats, adormits i esmeperduts.

Això doncs, aquest any el poble català, que no els partits polítics que diuen representar-lo, es planta. I es planta amb megàfon en mà per enunciar a tort i a dret, això sí, respectant en tot moment la normativa de contaminació acústica: Que encara som aquí! Que bramem perquè ens sentin, perquè s’incomodin i perquè, sobretot, sàpiguen que tornarem! Quant? Tot un misteri del mateix Stephen King, però tornarem. Mentrestant, nosaltres, potser, romandrem entre conformismes i migdiades. Ells, amb la por. Molta por. I això ens agrada...

En tot cas, que recordin que mai serem els vençuts, sinó aquells que canviarem la història recordant els errors del passat. Temps al temps.

11S09

Quatre gats

Esperverat, acollonit, esmaperdut. Així m’he quedat del seguiment efectuat de les eleccions europees durant la setmana triomfal de l’exercit de catalunya. Mentre els Almogàvers trinxaven, aquesta vegada Roma -sí Pou, era Roma-, aquí es mantenia un absolut silenci sobre les eleccions europees.

I no perquè Catalunya is not Spain, que també, sinó perquè Europa cada vegada ens queda més lluny. A més, a mesura que baixem graons de la piràmide estamental forjada per la política econòmica que ens assetja, encara hi trobem més indiferència. Per cert, a les Espanyes estaven distrets amb els vestits d’en Camps. Quin nivell!

Però posem-nos seriosos, qui serà el culpable de la gran indeferència/abstensió? Dels polítics? Dels ciutadans? Del projecte d’Europa? Del model democràtic? Malauradament, ningú serà incapaç d’efectuar la més mínima autocrítica ni raonament seré i acurat que es mereixeria aquesta qüestió.

Espanya país de la faràndula allà on existeixi és hora que innovi. Calen propostes trencadores. Repassem les més popularment acceptades, com els escons lliures. Volem que s’acabi la incertesa de què carai passa amb els nostres vots en blanc. Cal que els vots en blanc computin a l’hora de fer el repartiment d’escons segons la mal anomenada Llei D’Hondth i esdevinguin un avís per la classe política. Volem veure globus de color blanc assentats en la poltrona, com a càstig per a la classe política. Altres mesures per incentivar el vot podrien ser les reclamades llistes obertes, perquè així tots i totes ens podem entretenir cercant al google l’historial dels personatges, per acabar col·locant creuetes com si fos una travessa. I sobretot, que es puguin restar vots! Qui no ha pensat alguna vegada, aquest xixarel·lo és un incendiari impresentable! ( records al Sr. Alejo Vidal)

Per altra banda, que més bonic que quant vagis a votar et donin un número per a participar en un mega, hiper, sònic ( si no es planteja amb aquest registre lingüístic, no tindrà èxit) sorteig . La pela és la pela. Com més vots, més diners per a repartir pel premi de la grossa... I si fóssim, un país com el del company Berlusconi, -Déu no vulgui- m’atreviria a proposar descomptes fiscals dels tributs cedits als ents locals.

Això sí, tota mesura ha de passar, per introduir botifarres i un bon got de vi de bon matí, i pastes i cafè per desprès de la migdiada, per tots aquells valents que dipositin la papereta, sobretot sense el DNI, dins la urna. Ja sabem que, amb la panxa plena, tot es veu d’un altre color! I de ben segur que, com a mínim, els estimables vots dels avis i àvies augmentaria en escreix.

Tranquils companys, tot està previst, els catalans estem acostumats a fer números. Tot això es pagaria amb l’aportació del 1% del pressupost que destinin els partits polítics en les campanyes electorals.

Ha arribat l’hora senyors polítics. Pensin, rumiïn, facin tiberis a costa de nostra esquena, el que vulguin, però tinguin clar que, ADAPTACIÓ O EXTINCIÓ...I no tinc gaire clar de quin camí emprendrem... Hi ha gent molt rara en aquest món.

Prohibit el pas, propietat privada

Amb la església hem topat, o el que és el mateix, amb els petrodòlars i els drets inherents a la propietat privada. Així de clar, així de trist, així de real. Però, quin és el límit al dret constitucional a la propietat privada?

Algú pot gaudir d’una finca catalogada, i en principi protegida, per un PEIN o PNIN sense límits? És a dir, en perjudici de tercers, o el que és el mateix, en contra de les 20.000 persones que van signar a favor de la protecció del paratge natural Pinya de Rosa? Es pot decidir unilateralment vallar la totalitat del perímetre de la finca i/o efectuar un desbrossament que podria ser exemplar en una finca privada on s’hi pretengués efectuar una explotació forestal i/o una tallada d’aclarida, però mai per una finca protegida per mil i una figures jurídiques?

Com sempre, tot i els matisos que poden existir en les respostes de les diferents qüestions plantejades, aquestes ens porten a la conclusió, una altra vegada, i ja en són unes quantes, que hem fet el préssec.

Així de clar, així de català, així de passarells. És ara, i no abans, que alguns se n’adonen del fatal error de no haver exercitat el dret de tempteig i retracte que disposava la Generalitat de Catalunya per comprar el paratge natural amb les mateixes condicions de qualsevol ofertant que realitzés una proposta de compra. La prova d’això, novament, el silenci de la totalitat dels partits polítics blanencs.

La inconsciència tranquil·la. Aquest és l’estat anímic dels nostres representants polítics. Cap s’ha postulat sobre l’afer, perquè, o bé per còmplices, o bé com autors materials, tots esdevenen directament responsables del gran disbarat. Uns perquè governen a Blanes, els altres perquè governen a la Generalitat, els de més a l’esquerra perquè formen coalició amb els governants, els que prenen decisions segons els rendiments electorals que a més han esdevingut marca blanca dels primers, i els últims, perquè s’autoexclouen ells mateixos, al donar prioritats a qüestions més importants com la unidad de españa. Gràcies a tots per fer-ho possible!

Gràcies de tot cor, i en especial a l’Il·lustre conseller Sr. Nadal. Una altra perla per afegir al seu dilatat currículum, però no pateixi, fins a la propera, que aquí ningú mai assumeix responsabilitats. Com sempre, els de baix, cornuts i pagant el beure. Així s’aguanta el país. Quins collons!

Tradicions inaudites

No, aquest any no. Si esperàveu un article sobre la festa nacional de Catalunya que avui tots celebrem, haureu d’accedir a l’article de l’any passat. La veritat sempre per endavant. Tampoc parlarem de llibres donat que, seguint el savi consell del gran mestre, de llibres se’n compren durant tot l’any excepte per Sant Jordi. Queda dit.

Comentarem però, una realitat empírica de la cultura catalana reconvertida en teoria filosòfica, de la qual, com a mínim, un gran amic, funcionari per cert, n’és el propulsor.

Penseu el que volgueu, com sempre, però mai podré arribar entendre l’obsessió humana per petonejar-se en determinats àmbits i situacions amb l’única finalitat de complir el protocol.

A veure, per què carai, la gent s’ha de petonejar quan fa molt que no es veu, o per felicitar un aniversari, o quant s’està de marxa en qualsevol pub/discoteca a les fosques, o desprès de regalar el llibre i la rosa de torn, i en canvi, si amb aquella persona coincideixes sovint o simplement vas al cinema en comptes d’anar a fer el pardal en un pub, no es fa el mateix ? Va, home va!

Qui no ha sigut víctima de la crueltat de ser crivellat a petons un dissabte nit en qualsevol pub/discoteca, i l’endemà, observar amb perplexitat, com les vint-i-tres persones que t’havien petonejat la nit anterior, en prou feines mouen el cap en veure’t pel mercat de Tordera fen el tafaner?

Com diria l’amic Mikimoto, això només ens passa als catalanets? O bé, aquesta tradició ens ve importada per alguna de les “civilitzacions” que en algun moment de la història s’han sentit encuriosides per esvalotar el galliner del nostre país, i com el qui no vol la cosa trinxar uns quants avantpassats i enfonsar quatre parets?

En qualsevol cas, digne d’estudi per la Generalitat, una institució amb experiència consagrada en l’elaboració d’estudis d’aquesta magnitud. Tranquils, ja ens en guardarem de demanar-li’s el 3%.

En tot cas, companys, una miqueta de compromís amb aquesta societat, i cap a trencar tòpics. Petoneja i petoneja tant com vulguis, però amb continuïtat, que sinó mareja! Deixeu-se de punyetes, i si avui petonejes, demà també, i qui dia passa any empeny.

Carpe diem companys, carpe diem!

De potes enlaire...

... i per molts anys! Aquest ha resultat ser el panorama de la vila dels grans projectes, mai consumats, durant les anomenades vacances de setmana santa, altrament conegudes com la gran estafa del calendari laboral pels quatre tristos dies festius concedits pel Molt Honorable calendari laboral. Sí, quatre dies i no cinc. No tothom té el privilegi (?) de viure i treballar a la gran Meca del turisme i gaudir del dia de la Nostra Mare de Déu del Vilar, reconvertida, des de fa un bon grapat d’anys, en Rocío.

Doncs sí. Amb la temporada turística batejada, la crua realitat de la Meca turística del turisme familiar era totalment desoladora. D’acord, desoladora per aquells il·lusos que encara es pensen que la temporada turística a la Meca del turisme familiar comença amb la setmana santa i s’allarga fins a mitjans d’octubre, quan en realitat, tot blanenc que trepitgi normalment el poble amb espardenyes o xiruques, coneix del cert, que aquí la temporada són quatre setmanes, i gràcies.

Així doncs, carrer Ample i part del Muralla rebentats i guarnits amb taulons, tubs i valles. Si ens acostàvem al passeig, per sort, la Joana, aquell quillat del qual mig poble li va robar els “xalecos”, boies, navegadors i tot el que fos desmuntable, havia estat desmentallat, un parell de setmanes abans. Això sí, la sorra de la platja cerca-la pel Maresme quan agafes el trenet de la costa, i del passeig, mini passeig, passera o corriol, digueu-li com preferiu, o creieu més oportú, ja en sabeu la història, la mar el va esborrar del mapa en bona part del seu tram, junt amb el gran carril bici, l’aparcament a primera línia de mar, i el carril de circulació de vehicles, i encara s’hi està treballant (?) perquè els dies dels focs, compte, tots firmes, “palabras mayores”, gràcies a la política del maquillatge s’ha de disposar d’un metre de passeig i s’hi pugui encabir, si més no, uns quants milers de persones(?) per fer “oooooooooh”. Made in Blanes i amb denominació d’origen.

D’aquesta manera, els propers anys, es presenten empantanegats amb mil i una obres, que afectaran a unes teòricament complicades temporades turístiques, degut, en part, en l’anomenat temps de crisi, que fa possible que tothom disposi de tema de conversa i que, al mateix temps, els centres comercials rebentin de gent, com a mínim, passejant.

Així doncs, si repassem els projectes d’obres pendents d’executar en la vila dels projectes, el panorama fa esgarrifar... A veure, recompte, el Projecte definitiu del passeig capitanejat pel Ministerio de Costas, el Projecte de reurbanització i millora del barri de s’Abanell sota la tutela de la poltrona blanenca, la reforma del Port Pesquer de Blanes ja aprovada inicialment per l’Ajuntament, l’ampliació de l’aparcament sotsterrani del centre i la construcció de l’aparcament a la plaça Onze de Setembre, i tot això, sense oblidar les reformes i obres previstes pel Plan Zapatero, reconegudes pels panells de grans dimensions que el Real Decreto obliga a col·locar en un punt primordial proper a l’execució de les obres. I sense menysprear, el projecte insigne de Blanes, el gran projecte Isozaki.

I tot això, sense perdre la denominació Meca del turisme familiar, és a dir, xalet/apartament “seixantero” de segona residència de la corona metropolitana barcelonina. Tota una assegurança de butxaques plenes i mans foradades, oi?

Que nostra Mare de Déu del Vilar agafi ben confessats a comerciants i restauradors. Amén.

El seny no els ha fet traïdors

Doncs sí, demostració de seny i d’estratègia, en ple barri de Sants, dels estudiants anti-Bolonya que posen en entredit l’espectacular desplegament de cossos de seguretat per les Rambles que havien acordat els nous responsables d’aquests.

Els estudiants, aquell col·lectiu que no està lligat, encara, ni de mans i peus, amb bancs, empreses, favors ni interessos ocults, esdevenen l’aire net de la societat. Això, els permet realitzar una crítica senzilla i honesta de tot allò que els envolta. Cap més col·lectiu és capaç d’impregnar-se d’uns sentiments i valors tant sincers com els dels estudiants, i molt menys donen el seu braç a tòrcer fàcilment.

Tot i el menyspreu general que desprenen els estudiants en la gran majoria de la resta de la societat, tutelada per les grans masses informatives, controlades totes elles per ferotges grups empresarials, aquesta vegada se’ls ha valorat de diferent manera. Suposo que, les batusses de la setmana passada, sense solta ni volta, protagonitzades pels anomenats anti-avalots contra periodistes amb el braçalet de la Creu Roja, i tot “quisqui” que gosés penetrar en “territorio comanche policial”, ha fet quallar un missatge d’alerta sobre l’anomenada “única policia nascuda en democràcia” que actualment estem formant a l’acadèmia.

Les imatges que, per sort, tots hem vist – si no hem tancat els ulls o em mirat al gat com miolava, clar- ens han mostrat la praxis de la batuda, cop de porra i a terra! I un cop a terra, si passo pel costat, plantofada de peu amb les botes noves, que per alguna cosa les portem. Delictes tots aquests, que malauradament quedaran arxivats per la impossibilitat tècnica d’identificar els responsables dels actes que s’extralimitaren, atès que, coneixedors del que anaven a protagonitzar, és a dir amb traïdoria, prou es cuidaden d’amagar degudament la identificació del famós TIP. I cap a repartir, que tenim feina!


Prou són els episodis que han sortit darrerament a la llum pública, i molts més, els que mai arribem d’assabentar-nos, en els quals, els cossos de seguretat catalans queden ben retratats. Segurament, per manca de formació, per les presses polítiques a realitzar un desplegament irreal el més aviat possible i per les convalidacions ràpides d’agents d’altres cossos realitzades amb celeritat inaudita.

L’únic que aprenen a l’acadèmia són les paraula jerarquia i autoritat. Respecte absolut, fins i tot, podríem dir atemorits amb els superiors, que els analitzen amb lupa durant un curt interval de temps en els quals realitzen curtes classes d’aprenentatge. Classes de vint-i-cinc futurs agents, per tant no massificades, no com en altres àmbits, on la manca d’estudis universitaris entre els elegits, que recordem que ja han entrat a l’acadèmia brilla per la seva absoluta absència. Digne d’estudi tot plegat, sobretot quan em comenten, que la nova fornada que actualment està a l’acadèmia, de 50 futurs agents únicament 2 tenen estudis superiors, i s’ha de tenir present que d’aquests 50, com a màxim, en tombaran 5. Això se’n diu preparació, gent amb valors i estudis! Sí, senyor.

Un cop passats els vint-i-set tests, proves físiques, acadèmies, entrevistes personals se’ls hi obre la porta de la glòria. Sou garantit per la vida. I quin sou, us preguntareu? Doncs precisament no quatre rals, que si ho comparem, amb el sou que cobraran els futurs llicenciats/diplomats de la societat en els seus primers cinc anys laborals, resulten anecdòtics front aquells que sempre més ens miraran per sobre l’espatlla.

Així doncs, aquests anomenats peluts estudiants reivindiquen un futur d’acord amb la seva formació, en el qual, la seva formació no depengui exclusivament en el poder adquisitiu de cadascú per finalitzar la seva formació acadèmica per mitjà del pagament dels anomenats graus. Mentrestant, els altres, reivindicaran persecució pública sobre les seves actuacions i suplicaran l’impunitat i no responsabilitat dels seus actes, atès que, no són capaços d’aguantar la responsabilitat que implica el normal desenvolupament de la seva feina.