Eufemismes polítics

Ens situem en el darrer plenari de l’Ajuntament de Blanes, celebrat el dilluns 24 de setembre. Punt setzè de l’ordre del dia, EUIA i ICV presenten una Proposta en relació a les revisions medico-esportives. Comença la batalla entre l’actual regidor d’esports, Anselm Ramos, i l’antic regidor, Joan Salmerón. Ball de xifres, de subvencions, d’edats, retrets...però amb una conclusió final que el mateix Salmerón va esmentar. L’Anselm mai havia cregut amb aquestes revisions, i per això, en virtut de la legitimitat del càrrec de responsabilitat que actualment ocupa, decideix acabar amb les revisions medico-esportives. Després d’un ball bastant mogudet, l’Anselm es disculpa enfront d’en Joan pel to utilitzat. Calma relativa.

Però res més lluny de la realitat. Josep Marigó, portaveu PSOE-PSC, agafa la paraula per increpar l’actual regidor d’esports. Tothom es mira i pensa si s’ha begut l’enteniment. Paraules com “feixista”, “dictador” circulen per la sala a tota pastilla. I recordem, que ja no estem en el punt quinzè referent a la condemna a les agressions feixistes patides per Blanes, sinó parlant de revisions mèdiques.
La crítica continua amb una recriminació per haver eliminat les revisions sense haver-ho discutit com a mínim en el Ple, per respecte al màxim òrgan sobirà de representació dels blanencs i blanenques.

Aquí és on em vull aturar. Abans de tot recomanaria que tothom veiés l’emisió del Ple que farà aquesta nit Televisió de Blanes. Més que res, per demostrar que no m’invento res i molt menys que està tret de context.
Ara que en Josep està a l’oposició, vol ser el màxim garant de la figura del Ple. Una persona que no fa pas gaire temps es va negar repetidament tancar el famós “pàrquing” d’autocaravanes tot i perdre la votació al restar el govern en minoria. Una persona que no va mostrar cap mena de respecte per la voluntat democràtica del poble, expressada en el seu òrgan més representatiu, que fa possible l’anomenada autonomia municipal, ja que després d’haver transcorregut molt de temps es va negar repetidament a la clausura de l’aparcament. Aquesta decisió va comportar una allau de crítiques, rebuig del sector, cartes al director a diferents mitjans de comunicació, dimissió del president de l’Associació de Càmpings de Blanes i fins i tot una clausura simbòlica per part de les JERC que va ser qualificada com Kale Borroka pel mateix alcalde del moment. A més els va titllar d’immadurs després de ser considerat “feixista” per aquest col·lectiu, i els va recordar que no hi havia res més feixista que anar per les nits a fer bandalisme. També els amenaçà d’emprendre unes accions legals que mai es van produir.

Per intentar salvar la cadira, com fan la immensa majoria dels polítics, va cercar a corre-cuita alguna habilitació legal que atorgués legitimat allò que és incomprensible i del tot condemnable, no complir amb les decisions del Ple. Tanmateix, els serveis jurídics van considerar que el plenari no té competències sobre sobre gestió executiva tal com esmenta la Llei 7/1985 Reguladora de les Bases del Règim Local, tot i que el mateix temps van aclarar que davant la decisió vinculant de l’acord del plenari, ens trobaríem amb una batalla jeràrquica, que al meu entendre seria preferent la decisió del Ple al ser l’òrgan sobirà per excel·lència de l’administració local. Com tots sabem la història acabà amb l’entrada del nou govern i el tancament del famós “pàrquing” per decret de l’actual alcalde.

Coses de la vida, mig any després d’aquest episodi, ara tot un ex-alcalde és qui es refugia sota l’ampara de la crítica d’una decisió política d’un regidor amb l’única crítica de ser feixista i dictatorial l’actitud de l’actual regidor d’esports. Podem estar d’acord o no amb la decisió, particularment penso que mai es tindria d’haver eliminat sense tenir alternativa, però mai a la vida es poden donar lliçons de democràcia i tolerància quan tens un passat molt fosc al teu darrera a l’haver-te passat pels “cantamplines” la decisió soberana del Ple de Blanes.

Turisme de fireta

Diuen que som el pòrtic de la Costa Brava, que som una ciutat turística i que hem apostat pel turisme de qualitat. Sincerament, m’agradaria que algú m’expliqués com es pot apostar pel turisme de qualitat, quan Blanes només té un hotel de quatre estrelles...
A més, només cal tenir una mica de memòria per adonar-se que fins a 5 hotels han caigut per fer-hi apartaments, que segons sembla dóna molta més pela. A tot això hem de sumar-li el fet que les vivendes de segona residència suposen el 54 % del total de les vivendes que trobem a Blanes.

Senyors, no es deixin enganyar. A Blanes vivim del turisme de fireta que ve de les rodalies de Barcelona, i gràcies. Sí, un turisme escarransit i que s’abalança sobre la nostra ciutat durant una mica menys d’un mes, que és el que dura la temporada turística. Tots tenen el seu apartament o sinó la caravana al càmping. De casa arriben amb el cotxe ben ple, no sigui cas que no trobessin alguna cosa al supermercat. Com a molt, faran un gelat quan van a fer una volta o a menjar una “paella” en el lloc més insòlit. De tant en tant, els fillets vindran sense pares i amb una bona colla d’amics en busca de xerinola. Es pensen que pel fet d’haver travessat el riu Tordera i el Llobregat, es troben en un poble perdut de la mateixa Seichelles, on no hi existeix ni la llei ni el respecte. Mal encaminats van.
Tot aquest turisme de fireta és conseqüència del que realment tenim. Tenim una zona turística anclada als anys setanta, sent generosos, en un estat extremadament degradat. No cal mencionar el famós “carrer de les merdes”, perdó volia dir Colón, les vint-i-quatre ratlles pintades sobre la calçada, la brutícia acumulada pels contorns dels vials o la deixadesa dels pocs espais verds que podem gaudir. Tot això ha desembocat en un tancament progressiu de negocis turístics a la zona de s’Abanell.

No cal mirar cap color polític en concret, ja que tot són còmplices o culpables de la mort progressiva de s’Abanell. Ningú ha estat capaç de fer-li un rentat de cara, almenys per treure-li les lleganyes. Fins ara s’ha optat per la política de colònia, consistent en camuflar els defectes amb quatre plantetes.
Ara, comencem a pagar-ne les conseqüències, i si això no fos prou, cada cop tenim menys platja. I jo penso, al final que els hi vendrem? Al pas que anem, ni de fireta ni de mercedes.

Les aparences són males companyies

Lamentablement, comença a ésser normal que el PSC voti a Madrid en contra de les Seleccions Catalanes, de la maneta del seu germà gran, el PSOE, i del PP. Avui, els seus vots han resultat decisius per a bloquejar la Proposició de Llei de Ciu i Esquerra per a la modificació de l'actual Llei de l'Esport, en el Ple del Congrés dels Diputats.

Això, no deixaria de ser anecdòtic si no fos perquè els simpatitzants, militants i càrrecs socialistes s'omplen la boca de ser defensors de les arrels catalanes i de ser sobirans respecte les decisions del PSOE. Tot això sembla reafirmar-se si donem un cop d'ull als estatuts del Partit socialista de Catalunya (PSC-PSOE) , on veiem que en principi el PSC gaudeix de sobirania i decideix la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE.

Tot i el que disposa en els seus estatuts, els fets reflexen unes altres veritats. El dia a dia d'aquest partit ha demostrat en primer lloc que no gaudeix de sobirania respecte del PSOE. En segon lloc es pot afirmar que han oblidat els seus principis ideològics, ètics i morals. Això ho practica no un "partidet" qualsevol, sinó tot un PSC, un partit que s'autoproclama com " hereus dels valors de la Revolució Francesa i amb les aspiracions del moviment obrer". Sort d'això que sinó...

Retornant al tema de les seleccions nacionals catalanes, sembla obvi que estem davant un problema d'objecció de consciència. Ara per ara, Catalunya necessita un màrtir, o uns quants, per aconseguir ser una selecció oficial. Em refereixo a tot un seguit d'esportistes d'elit que rebutgin formar part de la selecció espanyola. Un rebuig fonamentat amb el respecte envers la selecció espanyola, i al mateix temps, legitimada amb el fet de no sentir-se identificats amb el país que tindrien de representar. Per tant, l'esportista en qüestió tindria d'acollir-se a l'objecció de consciència regulada als articles 16.1 i 30.2 de la Constitució. L'objecció de consciència esdevé l'exteriorització de la llibertat de consciència, que tot i no ser un dret fonamental esdevé jeràrquicament superior a qualsevol regulació espanyola com l'anacrònica llei de l'esport.

Així, amb la legitimitat atorgada per l'objecció de consciència, els jugadors mai podríen ser sancionats per no participar amb la selecció espanyola, tot i l'incumpliment del deure jurídic d'acudir en cas de ser convocat, l'objecció en si seria una causa d'exhoneració de ls obligacions jurídiques similar el que succeeix amb els Testimonis de Jehovà i les transfusions de sang, per citar un exemple.

Per que tot això succeeixi, cal tenir present que són els jugadors qui han de fer el primer pas. Serà llavors, i no abans, que la societat ha d'exigir als polítics que actuïn, que regulin aquesta nova situació, i donin una sortida raonable als nous aconteixements. Per tant, primer necessitem màrtirs, després conscienciació popular i per últim actuació política en forma d'acció legislativa. Tot al seu temps, i sense ganes de protagonisme d'uns i altres, com malauradament passa ara. I si no és molt demanar, amb partits demagogs en aquests temes com el PSC, ben lluny.

El preu de fer-se gran

Totes les viles i ciutats tenen un tret característic ja sigui natural, artquitectònic o cultural que els fa ésser reconegudes arreu. Si quan parlem de Castellfollit de la Roca o de Besalú tothom té i recorda una mateixa imatge d'aquests indrets, Blanes no és menys i també té els seus racons. Així, a Blanes tenim com a símbols més característics el "castell" de Sant Joan, la península de Sa-Palomera, les nostres platges i/o els focs d'artifici.

Ara bé, al pas que anem, l'sky-line de Blanes a curt termini serà un altre de ben diferent. La nostra població, cada cop més, és més coneguda com a ciutat supermercat, ja que acollim fins a nou franquícies diferents, que no pas com a referent turístic de la zona. A més, quant ens endinsem a la població per l'entrada sud, en el seu pas pel polígon industrial, ens adonem que properament també serà coneguda pels "monuments publicitaris" adossats a les grans superfícies que els fan de temples.

Així, ens trobem que totes les grans superfícies tenen el seu gran monument. Com més alt, més gros i més llum tingui el nyap, més forta, més gran i més empenta tindrà l'empresa, o almenys això deuen pensar. Em resulta del tot increïble que l'Ordenança reguladora de les instal.lacions publicitàries de Blanes no faci esment a cap limitació concreta sobre aquests grans rètols lluminosos que creen un impacte visual incomprensible i desmesurat. Aquesta ordenança anacrònica, només fixa una limitació que resulta ser massa flexible, i per tant, ineficaç. Així, la limitació prevista és que el rètol publicitari no pot causar molèsties per sorolls, enlluernaments o altres motius no especificats en el seu entorn. Així doncs, no trobem ni una altura màxima, ni dimensions, ni restriccions de pes, ni res de res.

Per si no fos prou ambigu tot plegat, per a l'obtenció de la llicència, la normativa esmenta que caldrà la redacció d' un projecte arquitectònic que contingui tota la informació justificativa referent a la situació del rètol, disseny del elements, característiques i l'adequació a l' entorn. Queda palesa doncs, que ens trobem davant una normativa massa flexible que produeix inseguretat producte d'aquesta flexibilitat.

Aquesta normativa tant laxa ha beneficiat l'aparició d'aquests "monuments". No són ni l'estàtua de la llibertat, ni el Cristòfor Colom de Barcelona, són de colors més vistosos, amb llums més cridaners i el que és més important, font de reclam per omplir la caixa. Dintre d'aquests "monuments" s'emporta la palma el senyor del bricolatge. Calia fer un rètol de quatre pisos? calia que es veiés des de a dalt de tot dels Pavos, des de Mas Cremat, des de St. Joan, des de la girola dels focs? Qui va atorgar la llicència no podria haver limitat l'alçada, l'amplada o haver tingut més vista? o com sempre hem de pensar amb els interessos econòmics que hi podem trobar al darrera?

Si aquest és el preu per fer-se gran, jo vull tornar a ser petit!

La classe política o menjafestucs

Ens podríem arriscar a dir que la classe política està formada per totes aquelles persones que tenen a les seves mans tots els mitjans necessaris per exercir poder polític en detriment de l’exercici de poder dels ciutadans, en el qual la legitimitat d'aquest poder queda basat amb les eleccions de torn de cada 4 anys. Avui, però en els temps que corren s'utilitza el terme "classe política" com una paraula amb connotacions rotundament despectives, i potser no és per menys.

Segons el darrer estudi sobre l'índex de Satisfacció Política que elabora periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, el percentatge d'insatisfacció política ha augmentat. Si en el març del 2007 el percentatge d'insatisfets ja era del 54,2%, en el juliol del 2007, aquest ha passat a ser del 59,8%.

Aquests índexs de desconfiança envers els nostres polítics s'entenen quan fem un cop d'ull per la coneguda com a classe política. Aquí com a tot arreu, no ens enganyem tampoc, hi podem trobar-hi de tot. Des de profetes, a eterns prometents, passant pels que col·leccionen camises o carnets de militants als predicadors utòpics per acabar amb els que directament amb el joc de la mentida van trempejant, menjant festucs, i com ja se sap qui dia passa any empeny. Tots ells han aconseguit que la majoria de la societat passi olímpicament dels nostres partits i representants polítics, molt trist tot plegat.

Però clar, només cal seguir les manifestacions d'aquests i tenir un xic de memòria per veure com la nit i el dia, en els fons no són tant diferents, i sinó deixa'ls parlar. El cap d'una estona comprovaràs que a part de tenir el cap com un bombo, el blanc i el negre no són tant diferents, fins i tot germans.

Exemples de polítics que fomenten el descrèdit en trobem dia rera dia. A tall d'exemple, avui en parlarem de dos. Un d'àmbit nacional català, i l'altre de política local blanenca.
El primer és Daniel Cirera, recent nomenat President del Partit Popular de Catalunya així com diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona

Llicenciat amb dret, de perfil progressista, i amb un vessant catalanista ( si entenem que el PP la pot tenir), sempre va estar incòmode durant el regnat d'Alejo Vidal-Quadras furibund lluitador en favor de l’anticatalanisme adossat als triomfadors espanyolistes del moment, on el nom d'Aleix només el feia servir per les eleccions a Catalunya. Posteriorment, amb Josep Piqué al capdavant del partit, es va mostrar reticent amb aquest per considerar-lo massa proper al nacionalisme de CiU. Així, va passar de ser considerat la cara moderada del partit en els temps de Vidal-Quadras, a desmarcar-se de la cúpula del partit central amb accions com l'enganxada de l'adhesiu CAT al cotxe per desmarcar-te dels dirigents més rancis del teu partit, a abanderar l'espanyolisme conservador del nou projecte del PP a Catalunya, amb l'objectiu de convertir-lo en la gran casa dels que no són "nacionalistes", obviant que segurament serien el topònim més indicat per explicar el què és el nacionalisme espanyol. Ha arribat l'Acebes català i per la porta gran. Segurament aconseguirà més bons resultats que Josep Piqué, fruït també de la descomposició progressiva de la colla d'amics de Ciutadans/ciudadanos.

La mateixa cara de la moneda, però en la vessant local la trobem amb Josep Marigó, regidor del PSC a Blanes i ex-alcalde en l'anterior legislatura. Aquest senyor ha passat de defensar el desdoblament de la N-II, a demanar aferrissadament que s'estudiessin bé totes les alternatives trencant amb la postura del partit d'àmbit nacional, per acabar manifestant que el cal és deixar-se de romanços i advocar perquè la carretera es faci, rendint-se així a les altes esferes socialistes coneixent que el desdoblament de la nacional tindrà un impacte desproporcionat per Blanes si tenim en compte la superfície del nucli urbà, el valor paisatgístic de la part afectada, a més que si parlem de números és l'opció més cara.Masses postures en tant poc temps els ha acabat per deixar al descobert. Primerament els va semblar obvi i necessari la realització d'una obra que porta molts i molts anys de retard, tenint en compte les necessitats i el volum de trànsit que aglutina la N-II. Per tant, decisió fàcil, accepten que passi pel terme municipal blanenc, any 2002, però quin preu té?. Primer error, prendre decisions en funció del que dirà els electors, en comptes de vetllar pel conjunt de la població. Amb el pas del temps, comencen els dubtes producte de la insistència d'Esquerra, per una banda que de bon principi ha mantingut en aquest assumpte la mateixa posició, i per l'altra davant de l'aparició de plataformes ciutadanes per la defensa del punt afectat. S'ho rumien, i canvi de rumb. Ara toca oposar-s'hi! Venen eleccions, i no es poden permetre donar una imatge que donen l'esquena al (pobre) patrimoni paisatgístic que encara té Blanes. El seny català els produeix angoixa, i consideren que no s´ha tingut en compte que l´altre traçat que passaria per Tordera seria més curt, més sostenible i també més barat. Més val tard que mai, vàrem pensar molts, i fins i tot es van realitzar diverses manifestacions, la última per cert recolzada per l'Ajuntament de Blanes governada en aquell temps per PSC i EUIA. Però, res més lluny de la realitat, ja que tot això va quedar en fum. La posició ferma socialista de rebuig al desdoblament, de mica en mica va anar perdent força, per acabar fent una defensa al ralentí. Aquest fet provocà les crítiques de partits que estaven a l'oposició en aquells moments que van criticar la defensa amb la boca petita que es va dur a terme durant l'últim aplec de l'ermita del Vilar .

Senyors, ens trobem amb la política del festuc, del tot s'hi val per guanyar vots, i és aquí on em dono compte que sí té sentit el terme "classe política". Ja que han forjat el seu propi gremi, és a dir, aquells que han convertit sense cap mena de rubor, els propis partits en empreses de serveis, on la ideologia i la voluntat de transformació dels problemes no són res més que paper mullat. Govern i oposició no es diferencien en polítiques o programes, sinó simplement en cares i persones, on només ells, són capaços de fer mans i mànigues per disfressar la realitat o invertar-se la ficció, creant il·lusions i expectacions que ni el mateix Màgic Andreu va aixecar en els seus millors anys. Així sembla, que la política ha passat a millor vida.

Joan Puig, punt i final

El que era un secret a veus, s'ha confirmat. Joan Puig, regidor d'esquerra a Blanes, deixarà la política local per dedicar-se exclusivament en el seu altre front obert, el Congrés dels Diputats.
Tot i que en Joan presumiblament encara restarà al capdavant d'esquerra fins el 2011, és "vox populi" que l'objectiu d'en Joan a curt termini té destinació a la T-4 de Barajas.

Repetir, aquest és l'objectiu. En Joan sap que si és escollit com a número 1 d'esquerra per la circumscripció de Girona serà diputat quatre anys més, això no suposa un fet anecdòtic, ens el contrari, pot suposar que en Joan pugui complir els requisits per cobrar la "pensión del retiro", una pensió a la qual tenen dret tots els diputats que han estat com a mínim 7 anys ocupant un escó en el Congrés.

Tot i aquest panorama, no tot són flors i violes. En Joan té de convèncer a la cúpula d'esquerra que ell és el candidat òptim, i ara per ara segurament no ho tindrà gens fàcil. Els últims resultats electorals a Blanes no han fet més que demostrar que en el seu poble no té suport. Pot semblar curiós però els dos representants d'esquerra de Girona al Congrés de Diputats en aquesta legislatura van ser castigats en les seves respectives localitats, mentre "arrasaven" en les altres localitats Gironines. Per a quin motiu?

En Joan tancarà el 2011 una etapa, amb punt i final. Valoracions? de moment juntament amb la l'Alicia Sánchez han sigut els millors polítics de Blanes. Potser són el blanc i el negre, però segurament tenen una cosa tenen en comú, no han sabut mai acabar de quallar un projecte al seu poble. Que els hi ha faltat? potser carisma, aparences...fos el que fos han tingut de marxar de Blanes per ésser reconeguts, i segurament en Joan amb la cua entre cames.

El que era la llista més jove, més innovadora i més il·lusionant del panorama electoral blanenc va fracassar rotundament en les últimes eleccions. Segurament l'error va ésser mantenir el mediàtic Joan Puig "en nòmina", i a més fer-ho com a cap de llista. Les seves maneres de fer no han estat enteses per molta gent, tot i que aquestes mai li han negat la disposició i el treball que fa i ha fet per Blanes. Les seves batalles contra tot un PSC el van condemnar, tot i que amb la bona fe per davant va entrar erràticament en la dinàmica que els seus antics socis volien, la crispació. L'altre defecte que li han trobat molts blanencs i blanenques ha sigut la necessitat de sortir en els mitjans després d'haver fet quelcom de cara a la galeria, però ja se sap, més val donar publicitat a les accions i propostes fetes encara que siguin poques que no pas fer-ne vint-i-cinc i restar en l'anonimat.

Sigui com sigui, en Joan en el Congrés s'hi sent com peix a l'aigua. Enmig de comissions i merders ell sap bellugar-s'hi perfectament per treure de polleguera a uns i altres, i tot producte de la seva gran virtut o potser defecte, dir les coses pel seu nom.


I per molts anys...