Massa espavilats

El Cafè amb Llet d’aquest mes d’octubre –no cobro ni per fer propaganda d’aquesta publicació ni per auditar dels números d’exemplars que pugui distribuir- es feia ressò que l’anomenat radar del Corral del Pollo – d’aquests tampoc he cobrat ni un tiberi- havia interceptat 8.786 conductors circulant amb una velocitat excessiva per aquest tram de la població.

D’aquests 8.766 conductors interceptats, 792 havien sobrepassat la velocitat permesa en més de 40 km/h, el que traduït al diccionari del Servei Català de Trànsit significava 450.- € de sanció administrativa i la retirada de 6 puntets per cadascú dels conductors sancionats.

Per la resta dels 7.994 conductors interceptats la traducció es deriva, sent generosos i aplicant la sanció mínima possible, 100.-€ per barba o faldilla infractora, fet que ha comportat, com a mínim, un benefici net de 1.155.800.-€ en 9 mesos! Això sí que són amortitzacions!

I la pregunta és, a què es destinaran aquests diners? Potser es destinaran a millorar la seguretat dels conductors per mitjà de la col·locació de les barres de protecció pels motoristes, o bé en la millora del ferm o a la realització d’un pas soterrat que uneixi el barri de Sant Lluís o a passos soterrats per a la fauna? Error 1. Doncs, segurament a la realització de cursos de reciclatge per els conductors sancionats i/o campanyes de conscienciació? Error 2. Doncs, ostres, potser, a millorar la deficient senyalització de les carreteres de l’estat espanyol? Error 3.

Doncs no senyors, en el país de la faràndula per excel·lència, aquests calers esdevindran un benefici més de l’Ajuntament, essent aigua d’estiu per les arques municipals, que al temps que corren, veuen com no entre ni un duro en concepte de plusvàlues ni de llicències d’obres i cerquen a la desesperada ingressos no previstos.

I després és quan un agafa l’autopista, perquè no té més remei, i cada dos per tres es troba amb un energumen que circula tranquil·lament pel carril del mig trepitjant ous, amb l’autopista atapeïda i amb el carril de la dreta ben buit. I què passa? Doncs res. Per què els senyors de Trànsit, que fan coses molt i molt rares, no ho troben prioritari. Això sí, si tu vols avançar aquests carallots, et toca passar a dos pams de la mitjana.

Tots sabem que la ignorància no esdevé un eximent per poder incomplir la normativa, més malament aniríem sinó. Per això esdevé necessari la realització d’onades de sensibilització i reciclatge per recordar a tots els conductors “sabelotodo” aquestes banalitats, que de tant simples resten oblidades per molts. I com sempre, per posar-ho en pràctica, com gairebé tot en aquesta vida, es necessiten aquells calers que han estat ingressats per l’administració per mitjà de les sancions administratives de trànsit i que es destinen a altres finalitats allunyades de la seguretat del trànsit

Per tot això esdevé necessari i imprescindible una normativa que reguli el destí dels ingressos que recapti qualsevol administració o el SCT en concepte de sancions administratives de trànsit i que obligui, en conseqüència, a utilitzar aquesta saca de calers per la millora de la seguretat del trànsit i la formació, conscienciació dels conductors. D’aquesta manera m’arribaria a creure que vetllen per la nostra seguretat.

Mentre aquesta no existeixi i els calers ingressats per sancions administratives de trànsit es destinin íntegrament a finalitats radicalment diferents d’aquestes, que no ens venguin la moto, l’administració està actuant amb un ànim totalment recaptatori.

Quatre gats

Esperverat, acollonit, esmaperdut. Així m’he quedat del seguiment efectuat de les eleccions europees durant la setmana triomfal de l’exercit de catalunya. Mentre els Almogàvers trinxaven, aquesta vegada Roma -sí Pou, era Roma-, aquí es mantenia un absolut silenci sobre les eleccions europees.

I no perquè Catalunya is not Spain, que també, sinó perquè Europa cada vegada ens queda més lluny. A més, a mesura que baixem graons de la piràmide estamental forjada per la política econòmica que ens assetja, encara hi trobem més indiferència. Per cert, a les Espanyes estaven distrets amb els vestits d’en Camps. Quin nivell!

Però posem-nos seriosos, qui serà el culpable de la gran indeferència/abstensió? Dels polítics? Dels ciutadans? Del projecte d’Europa? Del model democràtic? Malauradament, ningú serà incapaç d’efectuar la més mínima autocrítica ni raonament seré i acurat que es mereixeria aquesta qüestió.

Espanya país de la faràndula allà on existeixi és hora que innovi. Calen propostes trencadores. Repassem les més popularment acceptades, com els escons lliures. Volem que s’acabi la incertesa de què carai passa amb els nostres vots en blanc. Cal que els vots en blanc computin a l’hora de fer el repartiment d’escons segons la mal anomenada Llei D’Hondth i esdevinguin un avís per la classe política. Volem veure globus de color blanc assentats en la poltrona, com a càstig per a la classe política. Altres mesures per incentivar el vot podrien ser les reclamades llistes obertes, perquè així tots i totes ens podem entretenir cercant al google l’historial dels personatges, per acabar col·locant creuetes com si fos una travessa. I sobretot, que es puguin restar vots! Qui no ha pensat alguna vegada, aquest xixarel·lo és un incendiari impresentable! ( records al Sr. Alejo Vidal)

Per altra banda, que més bonic que quant vagis a votar et donin un número per a participar en un mega, hiper, sònic ( si no es planteja amb aquest registre lingüístic, no tindrà èxit) sorteig . La pela és la pela. Com més vots, més diners per a repartir pel premi de la grossa... I si fóssim, un país com el del company Berlusconi, -Déu no vulgui- m’atreviria a proposar descomptes fiscals dels tributs cedits als ents locals.

Això sí, tota mesura ha de passar, per introduir botifarres i un bon got de vi de bon matí, i pastes i cafè per desprès de la migdiada, per tots aquells valents que dipositin la papereta, sobretot sense el DNI, dins la urna. Ja sabem que, amb la panxa plena, tot es veu d’un altre color! I de ben segur que, com a mínim, els estimables vots dels avis i àvies augmentaria en escreix.

Tranquils companys, tot està previst, els catalans estem acostumats a fer números. Tot això es pagaria amb l’aportació del 1% del pressupost que destinin els partits polítics en les campanyes electorals.

Ha arribat l’hora senyors polítics. Pensin, rumiïn, facin tiberis a costa de nostra esquena, el que vulguin, però tinguin clar que, ADAPTACIÓ O EXTINCIÓ...I no tinc gaire clar de quin camí emprendrem... Hi ha gent molt rara en aquest món.

Tradicions inaudites

No, aquest any no. Si esperàveu un article sobre la festa nacional de Catalunya que avui tots celebrem, haureu d’accedir a l’article de l’any passat. La veritat sempre per endavant. Tampoc parlarem de llibres donat que, seguint el savi consell del gran mestre, de llibres se’n compren durant tot l’any excepte per Sant Jordi. Queda dit.

Comentarem però, una realitat empírica de la cultura catalana reconvertida en teoria filosòfica, de la qual, com a mínim, un gran amic, funcionari per cert, n’és el propulsor.

Penseu el que volgueu, com sempre, però mai podré arribar entendre l’obsessió humana per petonejar-se en determinats àmbits i situacions amb l’única finalitat de complir el protocol.

A veure, per què carai, la gent s’ha de petonejar quan fa molt que no es veu, o per felicitar un aniversari, o quant s’està de marxa en qualsevol pub/discoteca a les fosques, o desprès de regalar el llibre i la rosa de torn, i en canvi, si amb aquella persona coincideixes sovint o simplement vas al cinema en comptes d’anar a fer el pardal en un pub, no es fa el mateix ? Va, home va!

Qui no ha sigut víctima de la crueltat de ser crivellat a petons un dissabte nit en qualsevol pub/discoteca, i l’endemà, observar amb perplexitat, com les vint-i-tres persones que t’havien petonejat la nit anterior, en prou feines mouen el cap en veure’t pel mercat de Tordera fen el tafaner?

Com diria l’amic Mikimoto, això només ens passa als catalanets? O bé, aquesta tradició ens ve importada per alguna de les “civilitzacions” que en algun moment de la història s’han sentit encuriosides per esvalotar el galliner del nostre país, i com el qui no vol la cosa trinxar uns quants avantpassats i enfonsar quatre parets?

En qualsevol cas, digne d’estudi per la Generalitat, una institució amb experiència consagrada en l’elaboració d’estudis d’aquesta magnitud. Tranquils, ja ens en guardarem de demanar-li’s el 3%.

En tot cas, companys, una miqueta de compromís amb aquesta societat, i cap a trencar tòpics. Petoneja i petoneja tant com vulguis, però amb continuïtat, que sinó mareja! Deixeu-se de punyetes, i si avui petonejes, demà també, i qui dia passa any empeny.

Carpe diem companys, carpe diem!

Oficis que es perden i vicis que perduren

Que aixequi la mà qui mai s’ha trobat, estratègicament col·locat, al portal de casa, a la bústia, al garatge, o a la canal l’adhesiu més típic de Catalunya. Que per cert, de moment, no és ni el de la fúria del brau, ni el de la roja, sinó el de “Cerrejería 24 horas”.

Tot i els anys que han passat, i que els panys s’han rovellat, espatllat o rebentat, i ningú ha estat capaç de posar-hi fre. A tort i a dret, i senses gaires miraments, com si acabéssim el seu àlbum de cromos de l’infància, ens recorden que hi són. I fins i tot, hi ha competència per tenir la “pole position” del lloc més visible.

Fins i tot, podem dir que el “cerrejero” de tota la vida ha marcat tendència, i els cartells de “ Se limpian parcelas” penetra en força cap a les nostres tradicions.

Mentrestant, els del passeig de dintre, a dalt de la poltrona, amb ulls clucs. Això sí, dia sí, dia també, et repetiran com un lloro que han legislat, derogat, refosat fins a quatre normatives diferents en relació a la publicitats i els cartells d’informació. Però, com sempre, ens trobarem amb que els del carrer Jaume I, ulls clucs, i qui dia passa, any empeny.

Un punt i a part, es mereixen els punts d’informació distribuïts per arreu del nostre nucli urbà, aptes per entitats i ciutadans per col·locar-hi qualsevol tipus de publicitat. Punt vital per la participació de la ciutadania als actes organitzats per les entitats.

Per què no es denúncia a aquelles empreses privades amb un evident ànim de lucre que empastifen i tenen el monopoli absolut d’aquets plafons?

Però, com que tota porta té pany, i tot pany necessita d’un bon manyà, tota normativa necessita d’un bon polític/ técnic legislador, i sobretot, la voluntat d’uns altres per executar-ho, perquè sinó tot acaba sent fum, fum, fum.

La lluita silenciada

Algú va dir que l'opi de la societat era el futbol. Que aquest espectacle esdevenia un referent de masses capaç de seduir a tots els sectors, i l'únic capaç de desactivar els vells mecanismes d'identificació i participació dels ciutadans amb la societat.
Així, la vella formula d'admirar i desitjar ser allò que ven, allò que t'insinuen dia i nit, ha acabat per imposar-se, creant ídols-herois del no res, intentant la dominació dels eterns lluitadors socials.

Dintre d'aquest món esquerp, desorganitzat i desolador, cada dia són menys els qui gosen remar en direcció contrària, i menys de forma anònima. Avui, Sebastià Salellas, ha marxat de viatge. No hem perdut un rem, sinó una barca, present ens deixa el seu missatge i la seva lluita.

Molts col·lectius trobarem a faltar aquest gran defensor dels drets humans, dels drets dels immigrants, dels moviments socials alternatius i dels drets nacionals manllevats. Tots els seus sentiments, angoixes i consells seran recordats.

Un defensor anònim, amb un gran ressó i respecte dintre dels moviments socials, i gran silenciat pel gran sistema. S'emporta la barca, però entre tots, construirem el futur per recuperar el somni . La lluita pels drets, encara té camí.

Catalans per un dia

"Sant Jordi is different". El que no aconsegueixen els sentiments, ni les arrels ho aconsegueix la pela. 23 d’abril és símbol de senyeres al carrer a tort i dret, i no a l’armari com de costum. Gentada als carrers, aprofitant el bon temps d’abril, en cerca i captura de la tradició. Llibres i roses, competeixen per ser l’autèntic best seller del dia. Per cert, senyeres i estelades sense aldarulls. Ja ho diuen alguns, “no deu ser pas veritat...”

Per un dia tots ens sentim catalans. Tothom treu pit de senyera, de rosa i de llibres. Els llibreters els primers. Senyera sota els llibres i vinga, tones de llibres sobre la taula. El fet que el llibreter no tingui més d’una dotzena de llibres en català en tota la pila, és anecdòtic i no importa. El llibreter et contestarà: “ xato que tinc la senyera, eh!

Els gremi dels floristes, i els aficionats que s’hi afegeixen, també en són protagonistes. Els primers també volen fer gala de sentiments. Tant els importa que en tot l’any no parlin català, i reneguin mil bisbes quan els hi arriba una comunicació de l’administració en català. Aquest dia, tot s’hi val, les disfresses també, i més si recorden que St Jordi i Tots Sants els assegura al pa a taula de tot l’any.

Pel que fa als aficionats, aquells que podríem anomenar bolets de primavera, entitats que d’un dia per l’altre sorgeixen, altres que reneixen,(records als del PSUC VIU) estudiants que s’ajunten, intenten sumar-se a la festa. Tothom vol treure-hi pessic i potser és aquesta la salsa que va viure St Jordi.

Els últims que s’han volgut afegir-s’hi a la festa, sense haver-los convidat, són els pastissers. Aquests sí que són uns mestres i podem dir que de la merda en fan campanes, o el que és el mateix, sí tortell de reis, bunyols de quaresma, coca de llardons, coca de st Joan, torrons, i ara pastissets de St Jordi. Això es diu conscienciació nacional.

Quatre ratlles mal pintades, sobre la crema cremada i qui dia passa any empeny. Tant li fot que les dependentes la resta de l’any et mirin malament si els demanes català o fan veure que no t’entenen -Jovenets/es de setze anys, no penseu pas!- Avui és avui i demà, ja ho veurem.

El que importa és ser català, com a mínim, un cop l’any. Qüestió de “cupos” o complir expedient, en funció del registre que més ens agradi, que queda complert, i amb nota, regalant la rosa o un llibre que com a molt, tindrà la missió d’atrapar la pols de la casa, tot impedint que campi com si estigués a casa els sogres.
Introduir l’onze de setembre ja resulta massa agosarat. A més, l’onze de setembre no és el dia que van caure les torres bessones? què t’empatolles amb el que va passar el 1714?

Des d’aquí reclamo als polítics que s’omplen la boca de catalanitat, com tots els altes que s’omplen la butxaca gràcies aquesta tradició, la recuperació de St Jordi com dia festiu. Ja sabem que, qui perd els orígens per la identitat. Naltros, no l’hem perduda, sinó que l’hem renunciada, i al pas que anem, els orígens, seran els següents. I, com va posar de moda un diari en to sarcàstic, acabo dient: VISC (a) Catalunya!

L’absurditat de la fotografia

Ens ha tocat viure a la coneguda era digital. Un món on tothom va de bòlit, on l’objectiu únic i exclusiu és el triomf personal, i la voluntat de viure entre feixos d’escriptures i andròmines exclusives.

Tot i això, mai he entès l’obsessió, podríem anomenar-la obscena i malaltissa, per la captació desmesurada d’imatges sense solta ni volta. Ens hem acostumat en comptes de viure i disfrutar aquells instants que ens brinda la vida amb el màxim esplendor, els decidim viure’ls mermats, observant el pas del temps per una trista pantallella. Això sí, sempre més tindrem immortalitzat el precís moment d’arribada a taula del pastís del desè aniversari, així com el l’encesa de les espelmes, la primera queixalada d’algú, l’intent sense èxit d’apagar la totalitat d’espelmes i finalment el primer tall.

En els darrers temps, amb la digitalització de les fotografies aquest efecte s’ha descontrolat. Qui no ha anat de viatge hi ha començat a prendre instantànies de qualsevol objecte, per ridícul que sigui, monument o carrer? Quantes vegades heu fet la fotografia sense saber què era realment allò? Desconeixent evidentment l’origen el significat, la llegenda o història que aquell “atractiu” arrossega a les seves espatlles.

A més, moltes d’aquestes fotografies les podem trobar circulant per internet. Cert és, que tenir el teu careto al costat del Big Ben fa gràcia, però una fotografia torta del Big-ben, sense que hi surtin les teves lleganyes, i amb gota d’aigua inclosa a l’objectiu resulta bastant absurd.

Després arribaran a casa, i ens explicaran les mil maravelles de l’indret, obviant que, entretinguts amb la maquineta i la seva pantalleta d’unes quantes polzades, li han passat desapercebudes un bon grapat de coses. Però, un moment, cal aturar-se i pensar amb la figura del màrtir.

Que seria aquell o aquella, innocent, que s’autoexclou de la convivència i decideix immortalitzar aquell moment que, encara que ell hi sigui present en cos i ànima, mai més s’enrecordarà que l’ha viscut. Com tots els automecanismes, pitjarà el botó innumerables vegades i realitzarà fotografies a tort i dret, i del revés si convé, tot cercant, no ho oblidem, la seva pròpia felicitat. O per què creieu que un cop presa la fotografia, els nostres sentiments exigeixen observar-la? Tot bon màrtir sap que si la fotografia surt bé, mai més ningú se’n recordarà d’aquell titella que va fer la fotografia, o si aquest va ser-hi allà present. Ara bé, com la fotografia quedi moguda, hagis retallat algú, el flaix no hagi saltat o t’hagi quedat literalment torta, per sempre més, seràs recordat amb menyspreu i renecs. Així que, amb peus de plom.

Queda dit. Fora bo, que entre tots disfrutèssim cadascú dels bons moments que ens cedeix la vida. Que un bon retrat, cada cert temps i per immortalitzar moments especials és convenient, però de totes, totes, hem de recordar que els records es porten a dins, mentre que les fotografies intenten sobreviure a la pols del darrer prestatge de l’habitació

Predicadors no creients

Des de fa uns mesos, dia i nit, ens doctrinen sobre la necessitat de l’ús racional de l’aigua. Que aquest bé tant preuat no deixa de ser un bé escàs i que es qüestió de tots donar-hi un cop de mà. Així, ens parlen de la nova cultura de l’aigua, intentant al mateix temps absorvir tots els mal vicis que podem tenir.

Encara amb les lleganyes de bon matí, escolto amb sorpresa que fins a 216.00 litres es perden dia sí dia també a Badalona degut a una fuita. El primer que em ve el cap, és pensar, anirant ràpid arreglar l’averia, i més tenint en compte que venen maldades. Doncs no, ràpidament la ràdio em fa tocar de peus a terra -carai que visc a on visc- , tot matitzant els pensaments de fa una estona. Que res, que fa quatre anys, que dia sí, dia també llancem al riu 216.00 litres. I tant frescos!

Ben fet. Sí senyor. Indignat, i amb cara de ximplet, així se’m va quedar la cara després de ser renyat, amenaçat innumerables vegades, i que veu com, ara, el gran mestre, aquell Déu nostre senyor perfecte i meticolós, que ha de vetllar pel comportament irresponsable dels ciutadans, resulta ser el més irresponsable de tots. Un autèntic terrorista ecològic.
Escoltar al Director General d’Aïgues de Barcelona, ja va ser la cosa més imversamblant de la dècada. Com que fins ara no necessitàvem l’aigua, que no tenia una rellevància cabdal, per què arreglar-ho? Per arreglar-ho segurament haurien d’haver tallat l’aigua a mitja barcelona, i es clar, ai pobrets, que ragi , tot plegat...

Desprès d’això, ja em vaig rentar la cara a gust. Ding-Doooong. El timbre que tocava, o el que és el mateix, el carter que tocava el timbre i m’endossava com el qui no vol la cosa, les felicitacions, ai les invitacions de vot pel congrés i al senat.
Com sempre , tant diferents que volen ser uns i altres, i tant poca soltes iguals i hipòcrites que resulten ser tots plegats. En campanya i mítings s’omplen la boca de reciclatge, sostenabilitat, de la necessitat de no imprimir tots els correus que reps... i llavors et trobes que tots els partits que toquen pela, és a dir, els que tenen representació a les institucions, t’envien el vot i el seu sobret. Què potser els sobres són diferents d’uns i altres? Tant costaria que la junta electoral els fes arribar, i els partit només t’enviïn els vots?

No! Mai de la vida. Resultat, 5 sobres a la trituradora, multiplicat pels 5 que som a casa, 25. Feu números a casa, carrer, barri, ciutat... i a partir d’aquí ja ho deixaria, massa complicat tot plegat. Ah! i ja sabem tots que el paper, tanmateix com els palets, els traiem de la brossa i d'arbres de menys valor, però...

A més, si fem memòria, tots recordem altres campanyes com la de les llums, aires acondicionats, i un llarg etcètra. Tothom coneix el fred siberià a l'administració en ple mes d'agost. Segurament poden semblar anecdòtics, però les formes no.

Per tot això, ens hem quedat amb un pam de nas, renyats i instruïts pels mestres de l’oratòria, que d’una manera fàcil construeixen un gran discurs, però el dia a dia ens ensenya, que tot el que prediquen resulta de difícil aplicació.

Canó contra el cànon

La Llei de Propietat Intel·lectual ha tornat a la palestra. Rajoy ha carregat durament contra el cànon digital que grava determinats suports digitals. I no és per menys.
El cànon va néixer amb l’excusa de ser una compensació econòmica per tots aquells autors que es trobaven desprotegits envers les còpies que es distribueixen de les seves obres sense el seu permís. Primer van ser els cds, dvds i les gravadores. Ara disparen més amunt, gravant sobre els paquets d’adsl, aparells de música, mp3, i fins i tot els mòbils.

Ens volen fer sentir culpables i delinqüents. Com si fóssim atracadors professionals de bancs i caixes, intentant fer agost en plena època nadalenca. Equipats amb un bon passamuntanyes i un ak-43 a la mà esquerra. I un be negre!
Aquests autors, autodefinits com artistes, no s’adonen que la teconologia els pren allò que durant molts anys els hi va atorgar, ja se sap que res és etern.

Em refereixo que en un passat no molt llunyà, els artistes –no parlo de trobadors- vivien exclusivament de les seves actuacions en directe. Aquests eren igualment coneguts i apreciats per les seves actuacions en viu. Sabien que si volien peix, es tenien de mullar els peus. No existia ni el cassette, ni el disc de vinil, i per tant les actuacions en directe eren la seva única font d’ingressos. I podem dir, que tots aquests, no van malviure.
Va arribar un dia, no sé si de nadal, que la tecnologia els va donar una gran alegria. El gran somni de tots, fet realitat. Treballar un dia i cobrar dia rera dia, gràcies als enregistraments d’obres en formats prehistòrics per la quitxalla d’avui en dia. Així doncs, aquests artistes es van especialitzar en treballar per donar llum a una obra i explotar-la al màxim amb còpies i còpies, abandonant i menyspreant allò que els havia donat de menjar anys i panys, les actuacions en directe.

Ara, la tecnologia els hi ha tornat la jugada. Avui dia, practicament tothom té un arsenal de destrucció massiva a casa. Una gravadora, un vídeo, un mp3, o un mòbil esdevenen les armes més buscades per les entitats que gestionen els drets d’autors, editors, intèrprets i productors. I encara hi ha gent que busca en Bin Laden...

Aquestes entitats de “gestió” de noms impronunciables (SGAE, AGEDI...) són els pidolaries que recullen el cànon i són els grans defensors d’aquests. Però, una gran crosta els envolta, els autèntics músics, els més casolans, aquells que comencen no veuen ni un duro. I en tot cas, serien aquests que ho necessitarien i no pas ni la Pantoja, ni els Estopa. A més, alguns ja han tornat a la terra, i són plenament conscients que la frase “si no estàs al Top Manta, no existeixes” és la Bíblia.

SGAE i els seus amics viuen enganyats amb una vena als ulls. No tot són calers. L’enregistrament de còpies i les còpies privades fan possible que arribin a molts més ciutadans i que alhora siguin més populars arreu del món. De retruc, això produeix que una gran suma d’intengibles impregni l’artista i que aquest incrementi dia sí dia també, el volum del seu compte corrent. La gran pregunta continua sent per què els artistes no tornen al carrer? A viure de les actuacions? Perquè segurament sense filtres ni programes no són tant artistes com molts pensem.

Mentrestant seguirem pagant una tassa per un fet que ni Déu sap si finalment faràs, la famosa còpia privada. Visca la presumpció d’innocència, però la política del primer paga i després fes-ho com vulguis, ha fet furor.
De mica en mica ens trobarem casos còmics. Utilitzar un cd per gravar les fotografies de la comunió de la filla i pagar impostos. Ara imagina’t si fos més letja que un pecat. Pagaríem més?
O una altra situació. Tal i com permet la llei, volem fer una còpia privada d’un disc del nostre cantant preferit per a les vacances d’Espinelves. Tot il·lusionats, engeguem l’ordinador, tot seguit el programa de cremar, i riiiing. Què passa? Collons, que el disc té un dispositiu anti-còpia i no ens permet gravar el disc. Cagada pastoreta.

Resumint, uns amb les butxaques plenes i altres aguantant amb quatre xavus. Ah! I recordeu que això és fa per incentivar la creació i protegir els artistes. Gran artista qui es va inventar SGAE, aquest si que viu bé.

Per tenir aigua, tanca l'aixeta

Tocar la figa

Ahir tots els mitjans es feien ressò de l’incident que es va viure a l’Audiència Nacional durant el transcurs de la vista oral als dos primers encausats per la crema de fotos del monarca espanyol. El jutge central de la sala penal, José María Vázquez Honrubia, va suspendre el judici durant 10 minuts en veure que necessitava un intèrpret, atès que els acusats volien declarar en català. Després d’un seguit de contradiccions del magistrat, que si ell no tenia el privilegi de conèixer la llengua –en un to sarcàstic- , que si ell si l’entenia però la secretària no, va acabar per etzibar un “con 30 años cualquier ciudadano conoce y habla perfectamente el castellano”. I es va quedar tant panxo.

El magistrat fent una interpretació ultraconservadora, amb un petit error inclòs, de l’article 231 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial, va recordar el fet que tenim el dret i el deure de conèixer la llengua castellana, i no el revés, i que per tant no era necessària la utilització d’un intèrpret tal com havia demanat l’advocat dels acusats perquè els acusats podien parlar amb castellà. El magistrat però, va obviar que els acusats tenen el dret d’usar la llengua oficial de la seva comunitat autònoma sempre que el tribunal tingui jurisdicció en tot l’estat espanyol. I aquest és el cas. Encara que el l’Audiència Nacional estigui a Madrid és un òrgan que té jurisdicció a tot l’estat, i per tant, totes les llengües oficials en llurs comunitats poden ser usades amb normalitat en els procediments judicials d’aquesta cambra.

Per altra banda, remarcar que a l’Audiència nacional compten amb un servei de traducció de caràcter fix amb una bona colla d’intèrprets. És més, un judici amb aquestes connotacions era més que probable que els acusats reclamessin expressar-se amb la seva llengua. Això no fa més que demostrar que el magistrat volia tocar la figa.
Tothom s’envalentona enfront els catalans, però aquí calladets que encara ens tocaran el rebre. Un poble estrany, on la gent de la por en diu seny, on cada dia et sents moralment trepitjat, humiliat i demanant perdó quan la gent no et comprèn. I encara se’ns pregunta per què ens sentim incòmodes?

Diuen que val més el farciment que l’indiot. El magistrat s’ho va prendre al peu de la lletra. Tot un espectacle morbós amb un final feliç, ai! volia dir amb una sentència express. En una societat en la que tenim el fast-food i la sopa instant, per què no podem tenir sentències models en 30 minuts?
Fos quina fos el resultat de la vista, digui’n el que digui’n aquests peluts, la sentència ja estava lligada i ben lligada. Una programació de la qual ja es va queixar recentment els dibuixants de la revista el jueves.
Així, sense haver entès les declaracions dels acusats, ell mateix magistrat havia declarat que no tenia el privilegi de conèixer la llengua catalana, els hi va imposar una multa de 2.730 euros després de retirar la pena de presó. Ja tenim una sentència model per espantar els cargols que es mengen la col.
L’advocat defensor va declarar el mateix dia que pensa recórrer la sentència al·legant una flagrant violació de la tutela judicial efectiva.

Malauradament, en pocs dies de diferència hem vist passar pel portal gris de l’Audiència Nacional a dibuixants de còmics i membres del col·lectiu independentista. Una porta que condueix a les clavagueres més grises i profundes del nostre sistema penitenciari que ens va deixar la mala herència del passat, i per la qual han passat islamistes, els Gal i la colla de Mario Conde entre d’altres. No n’estant fent un gra massa?

Pistoletes de raigs, “d’ultres”

Taser X-26 no és ni un nou component químic, ni una nova immobiliària que vulgui patrocinar-me el bloc, sinó una marca de pistoles elèctriques que ha aparegut al mercat com una alternativa a la utilització de les armes de foc.
La polèmica d’aquesta andròmina rau en les descàrregues que produeix, les quals ronden els 50.000 volts a baix amperatge, fet que provoca una paralització muscular que causa dolor, i el que és més perillós, sense deixar-ne rastre, susceptibles per tant de ser utilitzades d’una manera abusiva davant aquesta aparença d’impunitat. Els agents es defensen esmentant que alguns models porten incorporades un aparell que grava tota la intervenció, i que posteriorment es pot descarregar informàticament, i unir-se a l’atestat policial. Però, com tot resulta ser manipulable.

L´Ajuntament de Blanes és l´únic consistori de Catalunya que ha reconegut disposar de dues d´aquestes armes d’aquest model -fet que s’agraeix-, tot i que es sospita que fins a 18 ajuntaments catalans n’han adquirit.
Pel que fa a la normativa, les CCAA tenen competència per a coordinar l’actuació de les policies locals en l’àmbit de la seva comuntiat, determinant els mitjans tècnics i l’armament necessari que tindran els Cossos de Policia Local. Aquesta llei preveu que els policies portaran l’armament que els hi sigui assignat, sense determinar amb exactitud quin té de ésser el seu equipament bàsic, ni l’opcional.

La coneguda ONG, Amnistia Internacional (AI), va presentar aquest passat setembre un informe sobre l’ús de pistoles elèctriques per part de les forces de seguretat espanyoles.
AI ha posat el descobert que des de la implementació d’aquestes pistoles a més de 85 països, en aquests, han augmentat les denúncies per tortures i tractes abusius, així com les morts en comissaries.
L’informe esmentat comenta que aquesta arma es sol utilitzar contra persones que ja es troben sota custòdia o control de la policia, i en moltes ocasions, després d’haver experimentat múltiples descàrregues. Els agents plantegen l’ús d’aquestes com una alternativa a un ús de la força que en moltes ocasions esdevé necessària. Al·leguen que mitjançant aquestes armes es poden salvar vides i evitar lesions greus al no estar obligat l’agent actuant a recórrer a les armes de foc convencional.
Resulta evident que les armes Taser són menys letals que les de foc, però malgrat tot l’estadística ens mostra que en els països on s’ha estès l’ús d’aquestes armes, a la pràctica rarament s’utilitzen com alternativa a les armes de foc, i malauradament, són moltes les ocasions que són utilitzades en circumstàncies absentes de risc per la integritat física de l’agent actuant i/o de tercers sense una proporció directa amb l’amenaça que afronten.

Per altra banda, trobem motius de preocupació de naturalesa mèdica. Així, no s’ha demostrat que les armes Taser siguin segures, és més, s’ha demostrat la relació directa de la utilització d’aquesta arma amb la mort de fins a 269 persones als EUA. Persones que pateixen del cor, sota els efectes d’alguna droga, dones embarassades, menors i ancians són col·lectius que semblen estar amb més perill davant l’utilització de la pistola elèctrica. Fins i tot ja trobem un cas a l’estat espanyol. La mort d’un agricultor, en un Cuartel de Roquetas del Mar (Almeria), provocada per una o cardio-respiratòria aguda. Sobre aquest cas, només dir que ja hi ha sentència judicial on es condemnar a vuit guardia civils per la mort provocada per l’ús d’armes de defensa elèctriques no reglamentàries.

Ens trobem doncs, en una falta de control i coordinació en relació aquesta qüestió, on moltes coses trontollen. que la normativa impedeix que l’usin la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, per què uns si, i altres no? A més, el govern tindria d’actuar per pal·liar aquests seriosos motius de preocupació en matèria de drets humans, per adoptar mesures en tota la jurisdicció per prevenir la tortura i tractes cruels, degradants i inhumans, així com garantir la integritat de les persones .

Però nosaltres tranquils, ja que com va dir el Cap de Policia de Blanes, l’ús està regulat per una norma interna del cos de Blanes. Ara sí que em quedo tranquil. Prou feina tenen en conèixer les extenses i enrevessades Ordenances, que per cert NO els coneixen en profunditat, que ara ens volen fer creure que són prou aptes ja no per portar i utilitzar una andròmina discutible, sinó per fer ells la normativa! Sigui com sigui, els agents frisen per tenir-les (observar comentari del d'en PeInG) a les mans, per a quin motiu?

Esperem no tornar enrera com els crancs. Blanes ja ha sortit als diaris per tenir aquestes pistoles, segurament amb més ressò que el patrocini del sr. Meca, esperem que ara hi hagi seny entre tots, proporcionalitat, i que els agents entenguin les situacions aptes per usar-les. Així, esperem – fins i tot resem- que no es destapin fantasmes del passat, i no tornin a succeir fets, com a mínim amb indicis sospitosos, d’haver existit actes de tortura a la comissaria de Blanes.

El vel està de dol

Shaima, una alumna de l’escola pública Annexa de Girona ha estat, malauradament, protagonista a tots els mitjans. Aquest salt als mitjans ha vingut propiciat per la negativa de l’escola, en un primer moment, a que la Shaima portés el xador durant les hores lectives d’escola, emparant-se en una normativa del centre. Passats uns dies, el director territorial d´Educació a Girona, va signar una resolució ordenant l’escolarització de la nena que utilitza mocador islàmic que va deixar d’assistir a classe al ser-li negat la possibilitat de portar el xador o el que és el mateix, el vel islàmic.

Aquest fet ha obert un debat que altres països ja l’han afrontat. Un exemple el trobem a França, una república laica, que la tancat realitzant una llei contra el vel a l’escola, gràcies a la seva condició de laic. A l’estat espanyol, la Constitució de 1978 va escollir un sistema aconfessional, trencant així amb el sistema laic de la II República i amb el sistema confessional catòlic instaurat en els anys de dictadura. Així, altra vegada ens trobem en un model mixt, ni carn ni peix, fruït de les cessions d’uns i altres en la redacció de la Carta Magna.

El sistema aconfessional es característica per l’entesa que ha d’haver-hi entre l’estat i les diferents confessions religioses, a diferència del sistema laic que es mostra totalment indeferent davant totes les religions, fins i tot tractant-les amb recel. Per tant, en els sistemes aconfessionals com l’espanyol, l’estat treballa agafat de la maneta amb les diferents religions mitjançant la firma d’acords. Així, trobem que a l’estat espanyol les religions que gaudeixen d’aquest acord són la religió catòlica, l’evangelista, la jueva i la islàmica.

La llibertat religiosa ens apareix a l’article 16 de la constitució, on aquesta dota aquest dret d’una màxima seguretat jurídica elevant-la a dret fonamental. El contingut d’aquest dret garanteix el fet de practicar qualsevol religió lliurament i col·loca en una mateixa posició la religió catòlica que qualsevol altra. Per ser més clarificador, podem equiparar-lo al de llibertat d’expressió, molt més conegut, el qual està en debat aquests darrers dies...
El dret de llibertat religiosa també té límits, com tots. Així, ens trobem amb els límits de seguretat, salut o bé moral pública. En aquests únics casos cediria aquest dret enfront d’altri

A més, l’actual llei d’educació, també prohibeix qualsevol discriminació per raons ideològiques o religioses en els centres escolars. Conseqüentment, podem resumir que l’ordenament jurídic espanyol no permet discriminar per raó de religió, i per tant, el xador com a manifestació d’una religió, no pot ser prohibit en cap cas. Per tant, no hi ha debat possible si no hi ha canvi de la constitució prèviament.
Les excuses que he sentit per no permetre el xador, s’han reduït en la típica frase “Quan vas allà tens que...”
Altres excuses venen en el sentit que el vel els hi ve imposats pels pares. En aquests últims els hi preguntaria, a vostè li van demanar permís per batejar-lo? Per què va fer la comunió? Era conscient del que feia?
En els primers els hi recordaria que el nostre marc legal és molt diferent, per sort, dels països islàmics, i aquí es garanteix la llibertat de culte, encara que molesti a molts.

La integració de la migració passa per la cultura, la llengua, costums del nostre poble, no pas per la religió. Cadascú ha de ser ben lliure de creure, o no creure, amb fal·làcies, deus i miracles. El que no podem fer, és donar la imatge que estem donant tots plegats, radicalisme. Molts per ignorants del sistema religiós que tenim, molts per oportunisme polític que esperaven aquest moment per posar el dit a la llaga i poder així atacar les noves classes substitutes de la classe de religió. El més preocupant és que assimilem islam amb terrorisme. Quin mal ha fet la televisió, el famós “11-s” i sobretot la lluita contra el mal dels nord-americans. Per cert, aquests que han aconseguit?