Tan lluny però alhora tan a prop

Arribar a casa sempre és un plaer, per molta hipoteca que encara et quedi per pagar o per molta fred que et trobis a l’obrir la porta. No es pot tenir tot, i la calefacció i els vidres dobles que et permetin aconseguir l'aïllament acústic i calorífic perfect amb l’exterior, és un objectiu pel pròxim hivern. Però, carai, és casa teva –penses-, a més, per un dia que fot fred, de què em queixo? Ai, manies de vell.

Dutxa, endreçar els disbarats del matí, sopar, sobretaula, internet, sense adonar-te’n has anat fent un seguit de coses, el temps ha passat, i la maleïda, o agraïda, trucada no arriba. Sentiments de llunyania, de soledat se t’acosten. De sobte, tornes en si, i penses amb l’avió que has d’afagar l’endemà al matí ben d’hora. Això t’acaba d’enfonsar.

Millor anar dormir –penses-, ja ho deia l’avi, en pau descansi, l’únic moment de llibertat que tens durant el dia és el dels somnis. Quanta raó... Bona nit.

Merda de mobil, no ha sonat! Ja vaig amb presses. Sense esmorzar, ni temps per col·locar-me les lents de contacte i havent estat fotografiat pels paparazzis del Servei Català de Trànsit, arribo a l’aeuroport amb un lleuger tuf de cremat del cotxe. Fa temps que el radiador et perd aigua, i avui l’has apretat fort. Deixem-ho estar, dimecres quan torni...

Bitllet en mà, et deixes grapejar per aquell uniformat quan passes pel desagraït control de passatgers. Avui però, no tens ganes ni de discutir. Sabates, cinturó i rellotge fora. I si volen els calçotets i tot! Calles, avui no tens ganes de discutir.

Ni esmorzar, ni diari, ni un trist bon dia, però la ferralla aèria arriba a l’hora prevista a Heathrow, menys mal. Només són les 9 i ja només penses en l’hora de poder planxar l’orella. El trajecte amb taxi és fa llarguíssim. Conectes el mòbil, i sorpresa t’han trucat. Missatge de veu al contestador. L’escoltes, et calmes, somrius i piques l’ullet no saps ben bé a qui, però segur que al taxista no, t’acaba de fotre l’oro i el moro per un trist viatge. T’ha canviat el dia.

Entres a la primera cofee house que trobes. Encara atontat, amb un somriure de boca a orella, demanes el primer tallat del dia. Merda, estic fora de casa! Massa tard. Primera pifiada del dia. La cambrera però, et somriu i amb un “ara li porto” es queda tan panxa, i tu tant atontat.

Tot plegat em fa sentir molt a prop de casa, com si no hagués marxat –merda de feina-. Tan lluny però alhora tan a prop. Diguin el que diguin, ni els sentiments ni la llengua tenen fronteres.

Tirar pel dret

Això és el que la majoria d’urbanites fem en arribar la tardor. Tot i que el 79% dels boscos catalans són finques privades, els invadim, emmerdem, saquegem, i per uns moments ens sentim els amos i senyors de la finca. Ah, i sense cap remordinment.

Mai he entès la dèria de posar-se un xandall vell, unes esportives massacrades i cap a bosc a escampar la boira, comença el saqueig. Primer, ho intentem amb els bolets. Pinetells, surenys, ous de reig resten en cerca i captura. Amb un bastó ataquem tots els bonys, sense èxit, tot i que hem deixat el sotabosc com si hagués passat una excavadora. Després d’haver matat l’estona buscant aquests mites, decidim plegar en trobar un mataparents, encara ens enverinarem. Renec, i cop de peu al mataparents.

Però no tot ha sigut un fiasco. Hem trobat un castanyer i decidim omplir el cistell. De fet, no parem fins que no en queda ni una castanya al terra. Posteriorment, mirem l’arbre i decidim sacsejar-lo, més que res, per veure si cauen quatre panotxes més que hi han obertes. Amb això, ja ha pagat la pena regirar tot l’armari per trobar aquell xandall estúpid que des de lluny avisa, terrorista de muntanya a pocs metres.

Tornant cap el cotxe, anem trobant espàrrecs. Com que la panxa ja pensa amb la truita, anem recollint, no sigui pas que deixem alguna cosa, que sinó el que vingui el darrere ens ho fotarà. Arribem el cotxe amb un cistell de castanyes i un manat d’espàrrecs. Tot i que veníem a buscar bolets, ho donem per bo quan els menuts ens apedreguen amb cireres d’arboç.

Quina tarda ens espera. Truita d’espàrrecs, castanyes, moscatell... collons que ens deixem la llenya. Amb una destral comprada en uns grans magatzems, evidentment sense afilar, decidim anar buscar rabasses, llenya prima i pinyes per encendre el foc. Pica que picaràs, ens carreguem el primer arboç, venim a desaforgar-nos, i suar és el que toca. De lluny, la dona ens crida – Manel, aquí hi ha llenya!!!- . I sí, una pila de socs ben apilats pel propietari. Llàstima de no tenir xerrac, que sinó ja tindríem llenya per tot l’hivern.

Són les tres, l’hora que dinen els senyors. Com que són un bons ciutadans, no faran foc i anar a dinar a casa. Hora de recollir-ho tot. La dona ens arriba amb una bossa de l’ikea a rebossar de pinyes seques, troncs i branques que ens seran molt útils per decorar la casa per les festes que vénen, abans però passaran pel tunning de l’esprai de colors daurat i platejat. Feina feta no té destorb. Cotxe carregat i tornada cap al barri.

Arribada al jardí de casa, de seguida ens adonem que ens han cardat la pilota nike flamant del nanu i han volat algunes llimones del llimoner. Ens passarem tot el dinar emprenyats, indignats. Collons, que ens han robat! -que li preguntin al propietari de la finca-