Incivisme al màxim exponent

Els blanencs, collonuts com sempre, disposem de l’Ajuntament més incívic de les comarques gironines. I no perquè sigui dels ajuntaments més endeutats de les comarques, que també, sinó pel fet d’haver aprovat l’última ordenança de civisme sota l’empara del silenci i secretisme.

Ah! I sense oblidar-nos del Sr. Lillo i del “pobre” conductor del camió de la brigada que li ha fet de paraigües per aguantar el xàfec sobre l’escàndol del reciclatge made in Blanes, “all in one, it’s better!”. Quina colla de xixarel·los!

Així doncs, l’ordenança de civisme naixia coixejant, donat que l’Ajuntament havia negat qualsevol procés participatiu obert a les entitats socials de la nostre població, vetllant exclusivament per aconseguir la major la celeritat en l’aprovació d’aquesta nova ordenança municipal per part del Ple municipal, tot i que, ja fa anys i panys que diferents projectes d’ordenances, és a dir, diferents copy and paste d’ordenances cíviques d’altres municipis i ciutats com la de Barcelona, han passat per les diferents mans dels regidors blanencs.

A què venien les presses demostrades? Doncs no ho sabem. El cert és que, per sorpresa, va aparèixer a l’ordre del dia del Ple de 27 d’abril i es va aprovar inicialment. Posteriorment va començar, novament, una altre fase de secretisme. Mutis absolut a la pàgina web de l’Ajuntament sobre aquesta notícia i llargues en el departament competent per intentar, fer d’Indiana Jones i, conèixer el contingut d’aquesta nova ordenança.

Mentrestant, qui dia passa, any empeny, i la missió única i exclusiva de l’Ajuntament consistia en deixar transcórrer el termini per a poder presentar al·legacions i, afavorir així que l’ordenança quedés aprovada automàticament, tirant pel dret, i sense necessitat d’haver escoltat ni raonat amb ningú. Sords com autèntiques tàpies. L’objectiu, però, no el van aconseguir, donat que alguns valents van aconseguir conèixer el contingut del text i, fins i tot, presentar-hi al·legacions. Unes al·legacions que dies més tard passarien pel ribot.

Així doncs, l’ordenança entrava finalment en vigor a principis de setembre, coincidint amb una altra titellada de l’Ajuntament. Ara que la nova ordenança ja és aplicable, i que, per tant, es necessitaria l’aprovació d’una nova ordenança per realitzar-hi modificacions, aquest gran Ajuntament que havia negat qualsevol modus operandi participatiu fins aquest moment, ara posa a disposició del ciutadà un mitjà, via internet, per a millorar l’ordenança! Viure-ho, per creure-ho! Ara que tot està preparat, cuinat i llest per emplenar les arques municipals ens demanen l’opinió? Això se’n diu HIPOCRÈSIA -amb majúscules i negreta- .

Tot i que la nova ordenança ja és aplicable, tot continua igual a la gran meca del turisme. Sense anar gaire lluny, ahir, als quatre aturats/jubilats que gaudíem de la fina sorra “espanyola” procedent d’Arenys de Mar, que ens han portat a la Platja de s’Abanell, ens van oferir “Massage”, ulleres “Galvin Glein”, l’últim polo “Lancoste” i fins i tot cocktels exòtics i gratuïts, d’alcohol evidentment, en els locals més inhòspits del poble. I, mentrestant, nosaltres amb cervesa en mà, incomplint també amb el contingut de l’ordenança.

Això sí. La gran poltrona tranquil·la. Ja té una “nova” ordenança de civisme, a semblança de la Gran Barcelona, tot i no contemplar ni preveure l’arranjament de les problemàtiques del nostre municipi i que l’ànima d’aquesta sigui exclusivament recaptatòria.

Glòria a Santa Anna.

El joc de la cadireta.

Aquestes eleccions seran recordades, esperem que per darrer cop, per l’exclusió de drets que patiran per enèsima vegada dos col•lectius. Aquests perplexos veuran com, per no fallar a la tradició, es trobaran exclosos del dret a vot; Parlem dels independentistes vascos i dels immigrants. Aquest fet anecdòtic per la gran massa, resulta ésser prou clarificador per mostrar-nos una pinzellada de la democràcia real de la qual gaudim, o sofrim. Una democràcia bipol•litzada en dos partits, dos colors, que s’enfronten alhora en dos debats telivisius, estèrils, on les formes resulten molt més importants que el fons, deixant a la palestra la resta de forces polítiques que formen part de l’anomenat arc parlamentari. Tot un símbol de pluralisme. Ara, a corre-cuita, la Junta Electoral intenta solventar aquest dèficit democràtic programant un debat amb totes les forces que gaudeixen de representació, però això sí, a horaris més propis de la coneguda pel•lícula del canal plus dels divendres.

Deixant de banda tot això, Blanes més que mai serà present en aquestes eleccions en tres fronts ben diferents. D’una banda, ja ho podem avançar, tindrem il•lustre senadora.Per altra banda, dos diputats que semblen destinats a pugnar per la poltrona, amb el permís d’un tercer diputat socialista i el rebuf de ciutadans. Per últim, l’alcalde blanenc també acudirà a la cita, però aquest com a tercer en discòrdia, diem-ho clar, “de florero”.

Tot apunta que, la gran incògnita de la nit serà veure si Joan Puig perd la cadireta i la famosa “pensión de retiro” del Congrés, a favor de la incombustible Alícia Sánchez Camacho que ha jugat un bon paper en la campanya, mantenint les formes en tot moment i aïllant-se de qualsevol manifestació incendiaria. Es nota que surt de l’IES Sa Palomera i coneix de primera mà amb quina llengua es parla i es donen la gran majoria de classes. Per cert, molt bona la decisió d’evitar a tota costa el frec a frec amb en Joan... I caldrà veure quin paper juguen els electors d’esquerra de la gran puixança, que cremats fins a la medul•la amb el rumb que ha emprés el partit, fa temps que esperen venjança.

Només dos factors poden aïllar algun dels nostres il•lustres de la cadireta i deixar-los amb un pam de nas. El primer, és el paper que pot jugar l’últim convidat a la festa, Ciutadans. Aquests poden decantar la balança a favor d’esquerra, sí, sí d’esquerra. Com? Doncs, amb la fuga de vots que podria patir el PP, i que resultaran descaradament insuficients pels nous vinguts. Així, Ciutadans en aquestes eleccions pot fer bona aquella dita que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Esquerra n’és conscient...El segon factor pot ser l’acollida del “vot útil” per part del PSC. Aquests no s’han cansat de incolcar-nos que és blanc o negre, o el que és el mateix, vermell o blau, i sinó hi anem, ells tornen. Jugant amb la por i en funció de la participació, no podem descartar que aconseguissin un tercer diputat.

Per altra banda, la Pepa ja s’està estudiant els horaris del pont aeri a fi de compaginar els dos càrrecs que ocuparà. Tant ella, com l’històric De Puig tenen cadira assegurada al Senat. La seva lluita era entrar a les llistes, només recordar que la elecció de la Pepa enfront d’una jove candidata va aixecar força polseguera en algunes demarcacions, però la sang no ha arribat al riu i tot sembla que acabarà amb un brindis de champagne d’en Sarkouzi.

Diumenge ho sabrem, el nostre estimat alcalde, espectador de luxe de la comparsa des de primera línia de mar ja ens ho explicarà. Per acabar, pregunta al vent. Per què dilluns ningú parlarà de l’abstensió o els vots en blanc?

Nosaltres sí que ho farem. Potser no serà ni el dilluns, ni dimarts, però potser dijous sí.

Els números canten

432.000 € . Aquesta és la xifra, gens despreciable, d’euros, que mai ningú sabrà a quina causa han servit. Cobrats nominativament mitjançant les sigles del partit, i amagats sota el passamuntanyes, els partits blanencs es repartiran aquesta morterada de calers en la present legislatura.

Els ciutadans de peu ens preguntem, indignats, pel destí de tots aquests diners. Des d’aquell stand d’atenció al ciutadà, amb la línia mal resseguida, totesperant impacients el nostre torn, per sentir la cançoneta de sempre d’aquell funcionari que s’ha aixecat amb el peu esquerra, que encara et mancael certificat vint-i-ú barra tres-cents, per assolir tots els requisits d’aquella beca, ajut o subvenció que ens resulta tant necessària per anartrempejant. Aaaaaah!.

A nosaltres, els ciutadans de peu, ens revisen fins i tot les pigues persentenciar-nos sobre la idoneïtat de l’ajuda. Si gràcies a Déu, o a l’atzar, vas aconseguir complimentar tota les dades necessàries, vas aportar la documentació en el temps escaient, i molt important, a la fotografia sorties somrient i amb un pin d’un partit polític, segurament podràs cantar línia, volia dir bingo. Però compte, et faran un seguiment per conèixer la destinació de tots els diners que vas rebre, fins a l’últim ral.

En canvi, nosaltres, els hi firmem, mensualment, xecsen blanc! Tingui, cobri, i corri! 1.500 € per vostès, multiplicat per sis. Si seguim amb enteniment, l’agenda d’actes blanencs, ens adonarem que són molt poques les ocasions en que els partits polítics apareixen com a organitzadors d’actes, xerrades o col·loquis.

Dels 1.103 € mensuals que cobraven fins ara, passaran als 1.500 €, pel sol fet de tenir un representant dins del consistori. Això, ni amb un "cavallino rampante” .Potser ha arribat l’hora que els ciutadans votem blanc o negre, vermell o groc.
Com a mínim, acabarem amb el joc de la parella de fet, el deles disfresses preelectorals, i rebaixarem costos de producció, quesiguem sincers, ens resulten cars els discursos d’aquests trapelles.

A tot això cal sumar-li els càrrecs de confiança, el sou personal de regidors, el tot poderós secretari, els vices... Ah! I recordem que som un ajuntament que paguem per l’assistència a la junta de govern local. No fos cas, que féssim curts de calers.

La disfunció esquera-dreta són històries del passat, nacionalistes-independentistes elcuento que ens volen inculcar alguns, però la història que mai no canvia, siguin d’esquerres i de debò, o de centre amb la voluntat d’anular el famós 0,7%, tots baixen el cap, cobren, i qui dia passa, any empeny. Què podríem haver fet amb aquests calers? Segurament, no es posaríem d’acord, però també segurament, totes les propostes seria una millor inversió que el forat negre que són els partits polítics.

Cornuts i pagant el beure, la història que mai acaba, tot cantant el “amigos para siempre” sota l’ombra de la parra. Però compte, uns amb corbata i solapa, i els altres amb xapa a la camisa. La política potser resulta ser tot això, per sort, el pensament polític, de moment, no.

El tren de la bruixa

Trinxat. Així és com, entre uns i altres, han deixat l’insòlit paratge de Lloret de Mar. Per sort, no s’han proposat, de moment, fer la competència als de la Cerdanya, que sinó, ja m’imagino el sostre del Magic Park, del pavelló i del Palace amb grans extensions de patates i cols. Són capaços de tot, i el preu ha pagar és el de menys. Ah, i tot a l’engròs.

Sense un dit de front i amb molt de totxo d’alt standing han aconseguit tenir censades més persones que a Blanes. Van bé. I ara, rescaten el vell projecte de fer arribar el tren a la seva població. Tot i ser del tot legítim, resulta del tot descabellat parlar-ne, o almenys sondejar-ho, sense tenir establerts uns paràmetres de respecte per l’escàs entorn verge que ens queda a uns i altres.

Fa temps es va parlar d’un tramvia o d’un metro per unir Blanes i Lloret de Mar. Ara, Lloret va per feina. Vol tenir unes comunicacions excel·lents amb Ryanair, ai, volia dir Girona, per això descarten la via del Maresme. Com que tenen la casa gran, tot i que encara no són Marbella, si volen via, ja saben que els hi toca. Un bon talonari, un forat ben gros , soterrar línies per sota la nacional i tira milles. Perquè una cosa no s’entén, o volen annexionar-se a Tossa o a Vidreres, i així expendir-se, o que m’expliquin com faran passar el desdoblament de la nacional, l’autopista, i el tren de la bruixa sense enderrocar cap dels cent un hotels que tenen.

I a Blanes els disbarats continuen. Un cop més, tirar la pedra i amagar la mà. El joc preferit dels irresponsables. Dels que acusen sense proves, dels que els hi agrada el circ, dels que es llencen als lleons amb una mà a cada ou. Resulta impresentable, i molt trist, que tot allò que va denunciar l’ex-alcalde durant les últimes eleccions, ara ho estigui posant en pràctica en primera persona, i no sols una vegada.
No sé si ha perdut el nord, però les imatges del Senat Italià que van escandalitzar a mitja Europa, em resultaven familiars, i no gaire allunyades del comportament que van mantenir alguns en l’última constitució del consistori blanenc.

Per cert, ara estic frissant perquè arribi l’esperat dia que Blanes tingui una senadora a Madrid. Després d’escoltar durant quatre anys la mateixa cançó, potser amb part de raó, sobre les excursions d’en Joan Puig, ara m’agradarà veure com justifiquen les anades i vingudes cap a les Corts de l’Excel·lentíssima Sra. Pepa Celaya. Qüestions protocol·làries.

Benvinguda Sra. Marshall!

Han fet falta quatre hiverns llargs, de llums, pessebres, fanalets i de pares noels invasors escalant baranes, perquè finalment arribés finalment un tros de carretera. Sí, companys, un tros de carretera! No volem dir, collons quina carretera que tindrem! No pas, ens el contrari, que Déu ens agafi confessats.

De moment, vuit quilomètres, i gràcies. Cinteta, un bon got de ví, quatre canapès i cap a on toca anar aquesta tarda? Som una colla de babaus. Ens prenen el pèl, anant i tornant, ens donen el que ningú vol, ens foten la cartera, i aquí tant contents. Una obra que ha durat dos anys més del que tocava, una obra que evidentment hem pagat l’oro i el moro, que dia sí dia també ha causat retencions i accidents, i al final què? Vuit, tristos i necessaris, quilòmetres, quatre minuts de cotxe –això si tot funciona-.
Necessitem gat vell o un bon cop de timó. No pot ser que el tram menys complex, diguin el que diguin ara en els mitjans, hagin trigat el que s’ha trigat. I no valen excuses ni amb el pont de Riudellots, ni la connexió amb Fornells. Ah! i tot això durant el regnat d’un sol color polític...

Primera pedra posada, torta, però posada. Podem dir que aquest desdoblament és el primer objectiu afrontant el problema que pateix de mobilitat ses nostres comarques. Un cop apuntel·lat aquest tema, cal ficà mà al tren i al manteniment de les instal·lacions ferroviàries, per acabar amb un modest i bon aeroport.
Però com deia abans, cal un gat vell. Si més no, hem d’abandonar els complexes. Hem preferit ser cap de ratolí que cua de lleó, i de mica en mica ens adonarem que l’hem espifiada. De moment som pocs, massa pocs, però anirem creixent de mica en mica, malgrat el vent de cara. Mai serem ministres, però tampoc arrugants, mal educats, prepotents, pinxos ni bocamolls com molts d’ells. I ben content. Més, si la ministra suïcida que sofrim actualment, la perdem del mapa. Que es quedi a la seva Màlaga estimada, que visqui del “cuento” i ens deixi fer la nostra.

Mentrestant, en el Pòrtic de la Costa Brava ja tenim data per estrenar americana. Principis de maig, ciutat esportiva, confirmat. Bé, això diuen, però els blanencs amb aquestes temes som gats vells. No ens deixarem fotre una altra vegada. No ens vendran gat per llebre, per tant, anant bé el setembre s’estrenarà la nova ciutat esportiva. Temps al temps.

Mai he entès les ànsies en col·locar terminis utòpics. Tant en els que els hi va la marxa, com a l’arrogant ministra de foment, com els que prefereixen passar desapercebuts, com l’apagafocs Trias, pateixen del mateix mal.

Endavant les atxes!

Ja tenim rom!

Fins ara, els blanencs, teníem el plaer de ser els padrins d’un cava. Tot i que costi de creure, sobretot pels forasters, tenim una de les caves més emblemàtiques de Catalunya. I tot això, tenint menys vinyes que sorra de platja. Que n’aprenguin!
El secret de Montferrant ha estat l’encert que ha tingut sempre en la compra d’uns bons vins bases.

Ara, en el gran emprenador Agustí Vilaret, impulsor de les caves, li ha sortit un bon competidor. Un aiguardent que té el seu origen en el passat Ple del dilluns, ben fermentat durant mitja legislatura, destil·lat amb sucs i melassa de canya de riera que en Celestino no desbrossa. Sigui Benvingut senyor Rom!
Blanes terra de promeses, ciutat marevellosa –com va dir aquell-, que troba la peculiaritat més gran en l’illot que separa les dues grans platges del municipi. Poca broma amb Sa Palomera, que diuen que els reis d’orient, amb tot el tema de la globalització, ara i fan escala, i sense pagar!

Sort, que en el pròxim Ple -o properament- ja hi podrem anar amb cafè, copa i puro. Això de tenir un nou Rom em tranquil·litza. Sí, no em diguis que et digui el per què, però em sembla que a les onze, tots sopant. S’haurà acabat l’etern xiuxiueig enmig de la intervenció del regidor, que gira i gira la truita, per acabar dient poca cosa més del que havia dit en el primer minut. Disfressar era la paraula màgica, o potser xulejar.
Ara l’ofici de l’orador serà més complex. S’hauran de repassar llibres, buscar mots, frases fetes per agilitzar discurs.

El més marevellós -com m’agrada aquesta frase- serà veure qui tindrà l’honor de ser el primer en perdre els papers amb el “ringggggggg”. No em direu , innocents, que no sortirem als diaris per algun accident d’aquests. Temps al temps.
Sigui com sigui, l’entrada en vigor d’aquest nou Rom ja ens ha espantat la canalla. Aquesta setmana, paraules justes, poca demagògia i, a tota màquina. També és veritat, Lourdes, filla, pots preguntar a cada ple, no cal bombardejar d’aquesta manera! Però, de fet o ara o mai. Deixe-m'ho amb un semàfor taronja de la Vanguardia, d'acord?

Per acabar, agrair aquell senyor que encara té la paciència i el temps per presenciar la totalitat del ple, i que va preguntar si era necessària tanta complexitat lingüística. Té tota la raó. Va costar suor i llàgrimes traduir la bíblia del llatí, i més costarà que aquests passarells li faci’n cas. Després es preguntaran el motiu del poc interès del poble amb la política. En vers d’apropar-se, s’allunyen. Ells sabran. Però vostè tranquil, tingui present, que en el proper ple amb una bona copa de Rom, tot li semblarà més amè i entenedor. Ja ho veurà.

En segon terme

Després que el govern de Blanes pengés d’un fil, o això ens volien fer creure, els resultats de la reunió de militància del PDB va assegurar la governabilitat , almenys per un temps més, de l’actual equip de govern. Amb els vots a favor del 81 % de la militància, els seus dos regidors continuaran a dalt de la poltrona del passeig de dintre, tot i el malestar d’un d’ells, però marcant l’agenda política dels pròxims dies amb dos objectius clars: Matisar el pacte de govern d’una banda, i per l’altra tocar el crostó a esquerra. I és que l’actuació d’esquerra en l’afer de David Meca, no ha agradat gens ni mica, i ara contra-ataquen en un dels punts que més dolen a esquerra, la Casa del Poble. La Cooperativa la Blandense està en joc, tard o aviat es tindran de prendre decisions, i el PDB sembla que no els hi caldrà menjar moltes cues de pansa per tenir present qui va fer possible la pèrdua del joguet Meca. Ja vindra’n...

Amb tot aquest ball, la nova portaveu d’Esquerra, Conxita Boldú, s’afanyava a recordar que els famosos 50 punts són un acord amb CIU, i per tant el PDB en quedaria al marge. Sense perdre els estreps i amb contundència, amb un pèl de demagògia també s’ha de dir, ja havia replicat al PDB.
Són molts els rumors que afirmen que després de la marxa de Joan Puig, EUIA i PSC temptejaran a la “nova esquerra”. Tot i que per activa i passiva s’ha dit des de Esquerra que són les famoses bases qui té la paella pel mànec a la secció local, i no pas els líders, a ningú se li escapa que hi haurà un canvi, com a mínim de formes, important.

La Conxita va ser la gran damnificada dels pobres resultats d’Esquerra. Sempre des de l’ombra del gran emperador, o des de l’aixopluc del omnipresent Puig, la seva feina –en un segon terme- sempre va ser valorada positivament, fins i tot pel PSC després de la sortida del govern d’Esquerra en la passada legislatura.
Lluny de la polèmica, deslleialtats, dels micròfons, la Conxita aporta un tarannà tranquil que esdevindrà positiu per el Ple, similar al que té Quim Valls. De mica en mica, veurem com és una formiga, treballadora incansable i ferma amb les idees i el seu esforç. A la Conxita però, li manca carisma i fins i tot confiança per encapçalar un gran projecte. Potser el seu lloc és el treball a l’ombra, on els flaixos vagin dirigits a un altre. Potser compartir parella amb en Joan Puig li ha sigut bo per aquesta qüestió. Tot i això, ens demostrarà a tots, que és possible una altra forma de fer política. Lluny de la crispació, el paper que més coneix, defensant a tort i a dret el que sigui.

Significarà doncs, un canvi radical amb l’estil d’Esquerra a Blanes durant els últims anys. Aquest canvi d’estil els pot beneficiar si tenim en compte el paper que juguen dintre l’actual govern municipal. Serà difícil, per no dir impossible, que accepti les dentetes que li puguin fer tant el PSC i EUIA. No li agrada el protagonisme ni les bombes informatives -si us hi fixeu, fins i tot comento el tema de la Conxita en aquest article en segon terme-. Estabilitat, dolça estabilitat, benvinguda a Esquerra, i de retruc a Blanes !
Malauradament, de piròmans al Ple, encara en quedaran uns quants...

En mans del PDB

Tal com va enunciar Eduard Vilà, portaveu del PDB, aquest partit es reuneix avui dilluns amb un punt estrella sobre la taula, la sortida del govern. El cas Meca els ha deixat tocats. Ells el mimaven com si fos aquell joguet nou, maravellós, il·lusionador, del dia dels reis d’orient que feia tant i tant que esperaves. Tanmateix després no el saber tractar, i van fer cas omís de les instruccions, recomanacions i garanties del mateix. Amb presses, com aquell nen ansiós, el volien estrenar. Un cop estrenat en plena travessia del port, ja provocaren que el producte estrella trontollés des de el primer dia. Els dubtes de la popularitat de la persona, l’elevat cost, el fet de ja comptar amb vuit patrocinadors i un cert secretisme de l’operació van provocar una reacció en cadena de rebuig. El desenllaç del darrer Ple ja el coneixem, conveni tocat i enfonsat.

I sense joguet els hem deixat. Mai sabrem si Meca hagués estat una bona inversió, i si era el canvi necessari per col·locar Blanes dintre la meca del turisme. Imaginació i voluntat de revifar el sector no els hi negarem. Però, resulten evidents que han fallat les formes, i el que pot ser més important, no han sabut vendre bé el joguet.
La partida ha sortit cara, 30.000 € . Però encara em plantejo alguns dubtes. No hi havia cap indemnització contemplada en el contracte, pel supòsit que es rescindís el conveni de patrocini de forma unilateral? No m’ho crec, i menys després d’haver sortit esquitxat de retruc per temes polítics.

Sigui com sigui, el PDB es pot convertit en una nova fera ferotge. Ferida de mort i després d’haver perdut algunes batalletes, sembla haver perdut la il·lusió del primer dia. De fet, ja han amenaçat a Esquerra i a la Casa del Poble en desnonar-los de la “Cooperativa la Blandense”, la mateixa intenció que tenia Josep Marigó, però que la pèrdua de l’alcaldia li van impedir. Així, sembla que el PDB vulgui renéixer de les cendres de PROA. El nou rumb del PDB podria anar encaminat a estripar-ho tot.

Tot hi creure que no sortiran del govern, amb recança penso que la sortida del govern encara els donaria més popularitat, més crèdit, i no estarien lligats de mans i peus –i menys de boca- per seguir amb el full de ruta de la PROA. Si fos així, crec que complirien amb un objectiu, que la gent parlés de Blanes. I tant, fa temps que som la riota de les comarques políticament parlant. Tothom sap i coneix la política rosa de Blanes. Que a Blanes els plens duren de 6 a 8 hores, que no es compleixen les decisions dels plens, que despengem quadres del rei, que es contesta de mala manera els ciutadans que tenen la voluntat i el sacrifici d’esperar fins als precs i preguntes, que construïm teatres com si fos l’AVE...Els del PDB també volen deixar-hi petjada.

No ens esvarem tampoc. Que tenim rivals de qualitat, que la toquen i que juguen bé. A Blanes tindrem política rosa, però de moment, no una façana de l’ajuntament de color rosa com vol la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), a l’ajuntament de Reus. Allà l’Elvis Presley és viu, i es diu Ariel Santamaria. Però que vigili’n, que a Blanes avancem a tota castanya tot i el vent de cara cap a la meca del freaquisme. Sí, freaquisme. Què seria doncs, un pacte entre Esquerra, PSC, EUIA, després de la marxa de Joan Puig?

No sé qui d’aquests em fa més por.

Eufemismes polítics

Ens situem en el darrer plenari de l’Ajuntament de Blanes, celebrat el dilluns 24 de setembre. Punt setzè de l’ordre del dia, EUIA i ICV presenten una Proposta en relació a les revisions medico-esportives. Comença la batalla entre l’actual regidor d’esports, Anselm Ramos, i l’antic regidor, Joan Salmerón. Ball de xifres, de subvencions, d’edats, retrets...però amb una conclusió final que el mateix Salmerón va esmentar. L’Anselm mai havia cregut amb aquestes revisions, i per això, en virtut de la legitimitat del càrrec de responsabilitat que actualment ocupa, decideix acabar amb les revisions medico-esportives. Després d’un ball bastant mogudet, l’Anselm es disculpa enfront d’en Joan pel to utilitzat. Calma relativa.

Però res més lluny de la realitat. Josep Marigó, portaveu PSOE-PSC, agafa la paraula per increpar l’actual regidor d’esports. Tothom es mira i pensa si s’ha begut l’enteniment. Paraules com “feixista”, “dictador” circulen per la sala a tota pastilla. I recordem, que ja no estem en el punt quinzè referent a la condemna a les agressions feixistes patides per Blanes, sinó parlant de revisions mèdiques.
La crítica continua amb una recriminació per haver eliminat les revisions sense haver-ho discutit com a mínim en el Ple, per respecte al màxim òrgan sobirà de representació dels blanencs i blanenques.

Aquí és on em vull aturar. Abans de tot recomanaria que tothom veiés l’emisió del Ple que farà aquesta nit Televisió de Blanes. Més que res, per demostrar que no m’invento res i molt menys que està tret de context.
Ara que en Josep està a l’oposició, vol ser el màxim garant de la figura del Ple. Una persona que no fa pas gaire temps es va negar repetidament tancar el famós “pàrquing” d’autocaravanes tot i perdre la votació al restar el govern en minoria. Una persona que no va mostrar cap mena de respecte per la voluntat democràtica del poble, expressada en el seu òrgan més representatiu, que fa possible l’anomenada autonomia municipal, ja que després d’haver transcorregut molt de temps es va negar repetidament a la clausura de l’aparcament. Aquesta decisió va comportar una allau de crítiques, rebuig del sector, cartes al director a diferents mitjans de comunicació, dimissió del president de l’Associació de Càmpings de Blanes i fins i tot una clausura simbòlica per part de les JERC que va ser qualificada com Kale Borroka pel mateix alcalde del moment. A més els va titllar d’immadurs després de ser considerat “feixista” per aquest col·lectiu, i els va recordar que no hi havia res més feixista que anar per les nits a fer bandalisme. També els amenaçà d’emprendre unes accions legals que mai es van produir.

Per intentar salvar la cadira, com fan la immensa majoria dels polítics, va cercar a corre-cuita alguna habilitació legal que atorgués legitimat allò que és incomprensible i del tot condemnable, no complir amb les decisions del Ple. Tanmateix, els serveis jurídics van considerar que el plenari no té competències sobre sobre gestió executiva tal com esmenta la Llei 7/1985 Reguladora de les Bases del Règim Local, tot i que el mateix temps van aclarar que davant la decisió vinculant de l’acord del plenari, ens trobaríem amb una batalla jeràrquica, que al meu entendre seria preferent la decisió del Ple al ser l’òrgan sobirà per excel·lència de l’administració local. Com tots sabem la història acabà amb l’entrada del nou govern i el tancament del famós “pàrquing” per decret de l’actual alcalde.

Coses de la vida, mig any després d’aquest episodi, ara tot un ex-alcalde és qui es refugia sota l’ampara de la crítica d’una decisió política d’un regidor amb l’única crítica de ser feixista i dictatorial l’actitud de l’actual regidor d’esports. Podem estar d’acord o no amb la decisió, particularment penso que mai es tindria d’haver eliminat sense tenir alternativa, però mai a la vida es poden donar lliçons de democràcia i tolerància quan tens un passat molt fosc al teu darrera a l’haver-te passat pels “cantamplines” la decisió soberana del Ple de Blanes.

Joan Puig, punt i final

El que era un secret a veus, s'ha confirmat. Joan Puig, regidor d'esquerra a Blanes, deixarà la política local per dedicar-se exclusivament en el seu altre front obert, el Congrés dels Diputats.
Tot i que en Joan presumiblament encara restarà al capdavant d'esquerra fins el 2011, és "vox populi" que l'objectiu d'en Joan a curt termini té destinació a la T-4 de Barajas.

Repetir, aquest és l'objectiu. En Joan sap que si és escollit com a número 1 d'esquerra per la circumscripció de Girona serà diputat quatre anys més, això no suposa un fet anecdòtic, ens el contrari, pot suposar que en Joan pugui complir els requisits per cobrar la "pensión del retiro", una pensió a la qual tenen dret tots els diputats que han estat com a mínim 7 anys ocupant un escó en el Congrés.

Tot i aquest panorama, no tot són flors i violes. En Joan té de convèncer a la cúpula d'esquerra que ell és el candidat òptim, i ara per ara segurament no ho tindrà gens fàcil. Els últims resultats electorals a Blanes no han fet més que demostrar que en el seu poble no té suport. Pot semblar curiós però els dos representants d'esquerra de Girona al Congrés de Diputats en aquesta legislatura van ser castigats en les seves respectives localitats, mentre "arrasaven" en les altres localitats Gironines. Per a quin motiu?

En Joan tancarà el 2011 una etapa, amb punt i final. Valoracions? de moment juntament amb la l'Alicia Sánchez han sigut els millors polítics de Blanes. Potser són el blanc i el negre, però segurament tenen una cosa tenen en comú, no han sabut mai acabar de quallar un projecte al seu poble. Que els hi ha faltat? potser carisma, aparences...fos el que fos han tingut de marxar de Blanes per ésser reconeguts, i segurament en Joan amb la cua entre cames.

El que era la llista més jove, més innovadora i més il·lusionant del panorama electoral blanenc va fracassar rotundament en les últimes eleccions. Segurament l'error va ésser mantenir el mediàtic Joan Puig "en nòmina", i a més fer-ho com a cap de llista. Les seves maneres de fer no han estat enteses per molta gent, tot i que aquestes mai li han negat la disposició i el treball que fa i ha fet per Blanes. Les seves batalles contra tot un PSC el van condemnar, tot i que amb la bona fe per davant va entrar erràticament en la dinàmica que els seus antics socis volien, la crispació. L'altre defecte que li han trobat molts blanencs i blanenques ha sigut la necessitat de sortir en els mitjans després d'haver fet quelcom de cara a la galeria, però ja se sap, més val donar publicitat a les accions i propostes fetes encara que siguin poques que no pas fer-ne vint-i-cinc i restar en l'anonimat.

Sigui com sigui, en Joan en el Congrés s'hi sent com peix a l'aigua. Enmig de comissions i merders ell sap bellugar-s'hi perfectament per treure de polleguera a uns i altres, i tot producte de la seva gran virtut o potser defecte, dir les coses pel seu nom.


I per molts anys...