Que aixequi la mà qui mai s’ha trobat, estratègicament col·locat, al portal de casa, a la bústia, al garatge, o a la canal l’adhesiu més típic de Catalunya. Que per cert, de moment, no és ni el de la fúria del brau, ni el de la roja, sinó el de “Cerrejería 24 horas”.
Tot i els anys que han passat, i que els panys s’han rovellat, espatllat o rebentat, i ningú ha estat capaç de posar-hi fre. A tort i a dret, i senses gaires miraments, com si acabéssim el seu àlbum de cromos de l’infància, ens recorden que hi són. I fins i tot, hi ha competència per tenir la “pole position” del lloc més visible.
Fins i tot, podem dir que el “cerrejero” de tota la vida ha marcat tendència, i els cartells de “ Se limpian parcelas” penetra en força cap a les nostres tradicions.
Mentrestant, els del passeig de dintre, a dalt de la poltrona, amb ulls clucs. Això sí, dia sí, dia també, et repetiran com un lloro que han legislat, derogat, refosat fins a quatre normatives diferents en relació a la publicitats i els cartells d’informació. Però, com sempre, ens trobarem amb que els del carrer Jaume I, ulls clucs, i qui dia passa, any empeny.
Un punt i a part, es mereixen els punts d’informació distribuïts per arreu del nostre nucli urbà, aptes per entitats i ciutadans per col·locar-hi qualsevol tipus de publicitat. Punt vital per la participació de la ciutadania als actes organitzats per les entitats.
Per què no es denúncia a aquelles empreses privades amb un evident ànim de lucre que empastifen i tenen el monopoli absolut d’aquets plafons?
Però, com que tota porta té pany, i tot pany necessita d’un bon manyà, tota normativa necessita d’un bon polític/ técnic legislador, i sobretot, la voluntat d’uns altres per executar-ho, perquè sinó tot acaba sent fum, fum, fum.
dilluns, 14 de juliol del 2008
Oficis que es perden i vicis que perduren
dimarts, 17 de juny del 2008
Fer dissabte
De moment, l’Ajuntament ha encomanat la redacció de l'avantprojecte d'ordenació i reurbanització de la zona turística dels Pins amb l’objectiu de fer una “remodelació integral”. No sabem si finalment serà integral, light o bio, però sembla que definitivament és vol agafar el brau per les banyes. Esperem que l’avantprojecte no faci la mateixa fi que les mil i una propostes per l’Illa de Blanes.
Sembla que enrera quedaran les polítiques de maquillatge, però potser fem tard. Cada estiu són més els locals que reixes avall donen l’esquena a la temporada turística d’estiu de Blanes que, desenganyem-nos, dura a molt estirar tres setmanes. El primer cap de setmana de focs llancem el “chupinazo”, però a partir de la segona setmana d’agost, busca’ls.
Estem doncs, davant un projecte que pot ser vital per revitalitzar la mort enunciada d’un model turístic. Perquè, siguem clars, portem uns anys reclamant, i fins i tot incentivant, l’inversió del sector turístic a Blanes, amb un resultat discutible. I no és per menys. Qui és el pinxo que li fot morterada de calés sobre la taula si la urbanització és un nyap, i el model resta anclat en el dels anys seixanta, i on els serveis ofertats brillen per la seva absència o resulten del tot insuficients.
No cal anar molt lluny per trobar un bon referent. Santa Susanna s’ha fet seu el “de la merda en fan campanes”, i del no res, ha construït, amb criteri, un model turístic integrat, convertint-se amb pal de paller de la zona. Que n'aprengui'n!
dimecres, 28 de maig del 2008
La lluita silenciada
Així, la vella formula d'admirar i desitjar ser allò que ven, allò que t'insinuen dia i nit, ha acabat per imposar-se, creant ídols-herois del no res, intentant la dominació dels eterns lluitadors socials.
Dintre d'aquest món esquerp, desorganitzat i desolador, cada dia són menys els qui gosen remar en direcció contrària, i menys de forma anònima. Avui, Sebastià Salellas, ha marxat de viatge. No hem perdut un rem, sinó una barca, present ens deixa el seu missatge i la seva lluita.dimecres, 7 de maig del 2008
Ai,ai,ai que ve Llevant
En plena operació de rescat de la sorra perduda que la mare Tordera s’ha cansat d’arrestrar, degut en part a les empreses que xuclen la seva aigua, ens podem trobar amb una altra demostració que el mar reclama, més aviat o més tard, el territori que li pertoca.
Si suposem que el temporal s’ho emporta tot, Sa colomereta inclosa, tindríem més draga o el Ministerio tancaria l’aixeta dels Euros?
Dependre del temps ja és prou fumut, però dependre del Ministerio ja és per llogar-hi cadires. I sinó pregunteu pel sector dels càmpings que han vist amb incredul•litat com s’ha omplert una part de platja i l’altra no. Privilegis que han descriminat entre establiments de primera i establiments de segona. Ara bé, a l’hora de passar per caixa, tots moros. Doncs, déu n’hi do.
Mentrestant, com signaria l’Il•lustre Pere Puig i Llensa sols ens queda demanar la “bonança i celestia dels qui breguen mar enllà”.
dilluns, 28 d’abril del 2008
Les caravanes de la mort
Ja em perdonareu, però parlar “d’espai habilitat” quan simplement van tenir els sants pebrots de col·locar-hi dos tristos rètols, és fer el panoli amb totes les de la llei.
I sense oblidar la gran inauguració.
Sincerament, en cas que el sector turístic cregui que ha d’existir un espai habilitat per autocaravanes a un poble turístic com Blanes, jo tinc els meus dubtes, s’ha de fer com Déu mana, o almenys amb uns mínims.
Primer de tot, s’ha d’enfocar com un servei d’aparcament d’autocaravanes on s’hi permeti pernoctar com a màxim una sola nit. Al mateix temps, s’hauria d’impedir que s’hi puguin treure tota mena d’estris a l’exterior, ja siguin taules, estenedors o el parc infantil del nano.
En segon lloc, s’han de delimitar clarament en parcel·les l’espai on s’ha de col·locar el seu monstre conegut popularment com a Camper. Seguidament, aquest espai ha d’oferir serveis com l’accés a la càrrega d’aigua potable, previ pagament d’una quota, servei de descàrrega d’aigües grises, i evidentment el producte estrella la descàrrega de les aigües del wàter químic, ja sigui amb el conegut carretó, o bé amb una cloaca adaptada a l’efecte. Important seria, com a mínim disposar de vigilància per videocàmares, i tampoc faria nosa, una mica d’ombra i alguna màquina de snacks i begudes.
I, per si no ha quedat clar, amb un gran rètol que indiqui PREU ABONAR: 15 €. Cal tenir en compte que una nit de càmping, dues persones, una autocaravana, amb parcel·la de 60-80 metres, passa dels 35 € a un càmping estàndard, sense grans excentricitats.
Així, si parléssim d’un espai com el que hem descrit, llavors ja podríem parlar d’un adequat espai habilitat.
La següent problemàtica rau en el lloc d’ubicació d’aquest. Jo no en tinc cap dubte, aquest ha d’estar a les afores, lluny del passeig i de la platja. Si convé, els hi fem una parada d’autobús i oficina d’informació al costat i si volen visitar el centre, pagui transports Pujol o camini que és bo per a la salut.
Perquè senyors hem de recordar que a Blanes, poble en principi turístic, habilitar una zona al costat de la platja no té cap sentit, i menys si el poble que disposa de més d’una dotzena de càmpings que, paguen religiosament els seus impostos, i romanen oberts gairebé tot l’any, esperen en candeletes l’arribada de clients. Diferent seria que Blanes no disposés de cap càmping, però com no és el cas...
A més, els autocaravanistes reclamen aquestes zones sota l’excusa que si volen donar un cop d’ull a Blanes, per observar si és el poble adequat per passar-hi les vacances, o com a mínim un dies, aquests han de pagar un dia de càmping, i per tant, reclamen un lloc on puguin aparcar el mort , per fer-hi un cop d’ull.
Tampoc cal enganyar-nos. La gran majoria d’autocaravanistes, els podem definir com uns autèntics yuppies que no volen perdre l’esperit hippie que amb el temps han anat perdent. Que si aire acondicionat, grans dipòsits d’aigua, grans compartiments (fins i tot els hi cap motocicletes o quads!), televisió amb parabòlica, escalfadors d’aigües...
Tot uns senyors que pensen anar de vacances sense gastar-se un ral. Aquells que porten els grans compartiments de la Duccatto a punt de rebentar amb tota mena de menjar, begudes i estris, que com a molt, anirant a sopar un dia de forquilla i ganivet, per caprici.
A més, com el cargol, viuran reclutats dintre de la seva cova, renunciant a l’esperit campista de relació amb veïns i treballadors. Però, ja som prou grans, per conèixer com són la gran majoria d’autocaravanistes, molt pitjor que els massacrats “motxillerus”.
Així doncs, aquí queda la meva proposta. Una proposta que recull les seves preocupacions i necessitats, però alhora manté un respecte absolut envers a uns empresaris blanencs estomacats per totes bandes que veuen com el turisme de fireta made in Blanes s’està morint...
dimecres, 23 d’abril del 2008
Catalans per un dia
Per un dia tots ens sentim catalans. Tothom treu pit de senyera, de rosa i de llibres. Els llibreters els primers. Senyera sota els llibres i vinga, tones de llibres sobre la taula. El fet que el llibreter no tingui més d’una dotzena de llibres en català en tota la pila, és anecdòtic i no importa. El llibreter et contestarà: “ xato que tinc la senyera, eh!
Els gremi dels floristes, i els aficionats que s’hi afegeixen, també en són protagonistes. Els primers també volen fer gala de sentiments. Tant els importa que en tot l’any no parlin català, i reneguin mil bisbes quan els hi arriba una comunicació de l’administració en català. Aquest dia, tot s’hi val, les disfresses també, i més si recorden que St Jordi i Tots Sants els assegura al pa a taula de tot l’any.
Pel que fa als aficionats, aquells que podríem anomenar bolets de primavera, entitats que d’un dia per l’altre sorgeixen, altres que reneixen,(records als del PSUC VIU) estudiants que s’ajunten, intenten sumar-se a la festa. Tothom vol treure-hi pessic i potser és aquesta la salsa que va viure St Jordi.
Quatre ratlles mal pintades, sobre la crema cremada i qui dia passa any empeny. Tant li fot que les dependentes la resta de l’any et mirin malament si els demanes català o fan veure que no t’entenen -Jovenets/es de setze anys, no penseu pas!- Avui és avui i demà, ja ho veurem.
El que importa és ser català, com a mínim, un cop l’any. Qüestió de “cupos” o complir expedient, en funció del registre que més ens agradi, que queda complert, i amb nota, regalant la rosa o un llibre que com a molt, tindrà la missió d’atrapar la pols de la casa, tot impedint que campi com si estigués a casa els sogres.
Introduir l’onze de setembre ja resulta massa agosarat. A més, l’onze de setembre no és el dia que van caure les torres bessones? què t’empatolles amb el que va passar el 1714?
Des d’aquí reclamo als polítics que s’omplen la boca de catalanitat, com tots els altes que s’omplen la butxaca gràcies aquesta tradició, la recuperació de St Jordi com dia festiu. Ja sabem que, qui perd els orígens per la identitat. Naltros, no l’hem perduda, sinó que l’hem renunciada, i al pas que anem, els orígens, seran els següents. I, com va posar de moda un diari en to sarcàstic, acabo dient: VISC (a) Catalunya!
diumenge, 20 d’abril del 2008
Molt de gust
Mai he arribat a entendre l’obsessió d’alguns en convertir les converses en empalagoses, repetint airosament termes com el tant apreciat per uns, i odiat per altres, “molt de gust” Frustracions i pors es disfressen en una ornamentació que resulta ser del tot irreal i irrellevant.
Els nostres sentits l’identifiquen com un intrús. Alerta roja decretada. Primer, repassada de dalt a baix de l’estrany individu i li busquem antecedents. Error, continuem amb els dubtes. Li dec calers? -pregunta obligada de manera interna-, un amor? No! Que aquest s’afeita. Doncs, així què vol?.
La gran pregunta. Per què es valoren més els mèrits personals que els coneixements tècnics? A ningú, ni el mateix Gegant del Pi, posaria al capdavant d’un departament informàtic a un jardiner, ni un bomber fent de pagès, ni un funcionari intentant fer de fuster. Així, per què carai, els presidents del govern, es passen literalment per allò que no sona, els coneixements tècnics que pugui tenir el polític en qüestió, i el col•loca en un ministeri, o conselleria, o regidoria, que no sap ni per on començar?
dimarts, 8 d’abril del 2008
dijous, 3 d’abril del 2008
De copes
Aquest fet ha provocat a la nostra vila una separació gens despreciable entre l’espai d’oci i les llars, solucionant així el vell problema del focus emissor de soroll, però creant-ne un altre tant o més important: El desplaçament. Desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Això, provoca problemes de mobilitat perquè els nostres joves han d’agafar transport privat, per tal d’anar als locals que cada cop més s’allunyen de la població degut a la manca d'oferta de transport públic. Si fins ara Blanes els trobàvem arraconats a la degradada zona turística, ara també els escampen per l’anomenat polígon comercial, perdó, volia dir industrial.
A més, hem de tenir en compte la manca de transport públic durant les nit, perquè desenganyem-nos, l’única alternativa al transport privat es diu taxi, i com les gambes, poques i cares. Per tant, la primera opció pel jovent esdevé el desplaçament amb transport privat. I si, segurament seran molts els qui jugaran al conductor alternatiu, i ja sigui a daus o a les cartes, cada nit la colla trobarà un sacrificat que intentarà adaptar la seva gola de nit a l’aigua sagrada. Per cert, l’aigua no mata, però de gust tampoc...
Malauradament, als temps que mal vivim, molt més seran els que destil·lat amunt, destil·lat avall, brindaran per l’homenatge setmanal al fetge, fins que toquin les 6 del matí, hora de baixada de persianes. Aquesta ampliació horària és gràcies a l’entrada en vigor de la nova Ordre d’Horaris a mitjans de l’any passat, que ha solventat la problemàtica del transport públic a les grans ciutats, ja que coincideix la sortida dels joves de les discoteques amb l’engegada de motors del transport públic.
A més, a les 6 del matí, el sector de la restauració, pencaries com ningú, esperen impacients servir els primers cafès i croissants, i algun Gelocatil, tot evitant aquelles grans xerrades que mai s’acaben després d’haver tancat el local de moda de la temporada sota el balcó d’aquell veí que intenta planxar l’orella.
Una ciutat com Blanes ha de disposar d’un transport públic urbà disponible com a mínim els dissabtes a la nit. Un servei d’autobús que cada hora, a partir de mitja nit fins que tanquin els xiringuitos connecti el centre, els diferents barris i la zona on es troben els locals d’oci nocturn. Connectar-ho amb les poblacions del costat, ho deixarem per més tard, per la carta dels reis de l’any vinent. Si Déu vol, esclar...
De fet, va haver-hi un intent, tímid, d’engegar el bus de nit. Però més aviat es va crear per complir expedient, sense creure-s’ho, sense haver fet un mínim de propaganda, ni tríptics a instituts, ni mitjans, cap informació al centre juvenil... ens van voler demostrar que no era necessari, que no és rendible, que és molt millor gastar-se aquests diners en...( si seguís seria demagog, oi?) . Mentrestant a Roses i Empuriabrava, unides i conscienciades per mitjà d'un bus i gratuït. Que soni l'himne, fora barretines i que n'aprenguin!
Hem passat d’un model dels locals al costat de casa, amb els seus ets i uts, a un altre model, que si bé soluciona els problemes del primer, en crea de nous, i fins i tot de més remi solució.
Per tant, esdevé clau, i necessari, una redefinició de la plantilla de ciutats que volem. Esdevé per tant, imprescindible un pacte per a la convivència entre veïns, empresaris de l’oci nocturn, administració i usuaris, per tal que els locals puguin obrir als baixos de sota casa, garantint unes bones condicions acústiques i de seguretat, sense destapar els recels de veïns, però alhora molt conscients tots plegats que amb la boca tancada no entren mosques. I jo de veritat, prefereixo que mon fill es foti de nassos, trompa perdut, a l’escala de casa.
divendres, 21 de març del 2008
L’absurditat de la fotografia
Tot i això, mai he entès l’obsessió, podríem anomenar-la obscena i malaltissa, per la captació desmesurada d’imatges sense solta ni volta. Ens hem acostumat en comptes de viure i disfrutar aquells instants que ens brinda la vida amb el màxim esplendor, els decidim viure’ls mermats, observant el pas del temps per una trista pantallella. Això sí, sempre més tindrem immortalitzat el precís moment d’arribada a taula del pastís del desè aniversari, així com el l’encesa de les espelmes, la primera queixalada d’algú, l’intent sense èxit d’apagar la totalitat d’espelmes i finalment el primer tall.
En els darrers temps, amb la digitalització de les fotografies aquest efecte s’ha descontrolat. Qui no ha anat de viatge hi ha començat a prendre instantànies de qualsevol objecte, per ridícul que sigui, monument o carrer? Quantes vegades heu fet la fotografia sense saber què era realment allò? Desconeixent evidentment l’origen el significat, la llegenda o història que aquell “atractiu” arrossega a les seves espatlles.
A més, moltes d’aquestes fotografies les podem trobar circulant per internet. Cert és, que tenir el teu careto al costat del Big Ben fa gràcia, però una fotografia torta del Big-ben, sense que hi surtin les teves lleganyes, i amb gota d’aigua inclosa a l’objectiu resulta bastant absurd.
Després arribaran a casa, i ens explicaran les mil maravelles de l’indret, obviant que, entretinguts amb la maquineta i la seva pantalleta d’unes quantes polzades, li han passat desapercebudes un bon grapat de coses. Però, un moment, cal aturar-se i pensar amb la figura del màrtir.
Que seria aquell o aquella, innocent, que s’autoexclou de la convivència i decideix immortalitzar aquell moment que, encara que ell hi sigui present en cos i ànima, mai més s’enrecordarà que l’ha viscut. Com tots els automecanismes, pitjarà el botó innumerables vegades i realitzarà fotografies a tort i dret, i del revés si convé, tot cercant, no ho oblidem, la seva pròpia felicitat. O per què creieu que un cop presa la fotografia, els nostres sentiments exigeixen observar-la? Tot bon màrtir sap que si la fotografia surt bé, mai més ningú se’n recordarà d’aquell titella que va fer la fotografia, o si aquest va ser-hi allà present. Ara bé, com la fotografia quedi moguda, hagis retallat algú, el flaix no hagi saltat o t’hagi quedat literalment torta, per sempre més, seràs recordat amb menyspreu i renecs. Així que, amb peus de plom.
Queda dit. Fora bo, que entre tots disfrutèssim cadascú dels bons moments que ens cedeix la vida. Que un bon retrat, cada cert temps i per immortalitzar moments especials és convenient, però de totes, totes, hem de recordar que els records es porten a dins, mentre que les fotografies intenten sobreviure a la pols del darrer prestatge de l’habitació
dilluns, 17 de març del 2008
Predicadors no creients
Des de fa uns mesos, dia i nit, ens doctrinen sobre la necessitat de l’ús racional de l’aigua. Que aquest bé tant preuat no deixa de ser un bé escàs i que es qüestió de tots donar-hi un cop de mà. Així, ens parlen de la nova cultura de l’aigua, intentant al mateix temps absorvir tots els mal vicis que podem tenir.
Encara amb les lleganyes de bon matí, escolto amb sorpresa que fins a 216.00 litres es perden dia sí dia també a Badalona degut a una fuita. El primer que em ve el cap, és pensar, anirant ràpid arreglar l’averia, i més tenint en compte que venen maldades. Doncs no, ràpidament la ràdio em fa tocar de peus a terra -carai que visc a on visc- , tot matitzant els pensaments de fa una estona. Que res, que fa quatre anys, que dia sí, dia també llancem al riu 216.00 litres. I tant frescos!
Escoltar al Director General d’Aïgues de Barcelona, ja va ser la cosa més imversamblant de la dècada. Com que fins ara no necessitàvem l’aigua, que no tenia una rellevància cabdal, per què arreglar-ho? Per arreglar-ho segurament haurien d’haver tallat l’aigua a mitja barcelona, i es clar, ai pobrets, que ragi , tot plegat...
Desprès d’això, ja em vaig rentar la cara a gust. Ding-Doooong. El timbre que tocava, o el que és el mateix, el carter que tocava el timbre i m’endossava com el qui no vol la cosa, les felicitacions, ai les invitacions de vot pel congrés i al senat.
Com sempre , tant diferents que volen ser uns i altres, i tant poca soltes iguals i hipòcrites que resulten ser tots plegats. En campanya i mítings s’omplen la boca de reciclatge, sostenabilitat, de la necessitat de no imprimir tots els correus que reps... i llavors et trobes que tots els partits que toquen pela, és a dir, els que tenen representació a les institucions, t’envien el vot i el seu sobret. Què potser els sobres són diferents d’uns i altres? Tant costaria que la junta electoral els fes arribar, i els partit només t’enviïn els vots?
No! Mai de la vida. Resultat, 5 sobres a la trituradora, multiplicat pels 5 que som a casa, 25. Feu números a casa, carrer, barri, ciutat... i a partir d’aquí ja ho deixaria, massa complicat tot plegat. Ah! i ja sabem tots que el paper, tanmateix com els palets, els traiem de la brossa i d'arbres de menys valor, però...
A més, si fem memòria, tots recordem altres campanyes com la de les llums, aires acondicionats, i un llarg etcètra. Tothom coneix el fred siberià a l'administració en ple mes d'agost. Segurament poden semblar anecdòtics, però les formes no.
dijous, 6 de març del 2008
El joc de la cadireta.
Deixant de banda tot això, Blanes més que mai serà present en aquestes eleccions en tres fronts ben diferents. D’una banda, ja ho podem avançar, tindrem il•lustre senadora.Per altra banda, dos diputats que semblen destinats a pugnar per la poltrona, amb el permís d’un tercer diputat socialista i el rebuf de ciutadans. Per últim, l’alcalde blanenc també acudirà a la cita, però aquest com a tercer en discòrdia, diem-ho clar, “de florero”.
Només dos factors poden aïllar algun dels nostres il•lustres de la cadireta i deixar-los amb un pam de nas. El primer, és el paper que pot jugar l’últim convidat a la festa, Ciutadans. Aquests poden decantar la balança a favor d’esquerra, sí, sí d’esquerra. Com? Doncs, amb la fuga de vots que podria patir el PP, i que resultaran descaradament insuficients pels nous vinguts. Així, Ciutadans en aquestes eleccions pot fer bona aquella dita que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Esquerra n’és conscient...El segon factor pot ser l’acollida del “vot útil” per part del PSC. Aquests no s’han cansat de incolcar-nos que és blanc o negre, o el que és el mateix, vermell o blau, i sinó hi anem, ells tornen. Jugant amb la por i en funció de la participació, no podem descartar que aconseguissin un tercer diputat.
Per altra banda, la Pepa ja s’està estudiant els horaris del pont aeri a fi de compaginar els dos càrrecs que ocuparà. Tant ella, com l’històric De Puig tenen cadira assegurada al Senat. La seva lluita era entrar a les llistes, només recordar que la elecció de la Pepa enfront d’una jove candidata va aixecar força polseguera en algunes demarcacions, però la sang no ha arribat al riu i tot sembla que acabarà amb un brindis de champagne d’en Sarkouzi.
Diumenge ho sabrem, el nostre estimat alcalde, espectador de luxe de la comparsa des de primera línia de mar ja ens ho explicarà. Per acabar, pregunta al vent. Per què dilluns ningú parlarà de l’abstensió o els vots en blanc?
Nosaltres sí que ho farem. Potser no serà ni el dilluns, ni dimarts, però potser dijous sí.
diumenge, 2 de març del 2008
Cues de pansa
Malauradament, la grisor i el secretisme que ha envoltat aquest patrocini des d’un bon principi no ens abandona. Altre cop topem amb el silenci i el desinterès d’uns per explicar amb quin punt ens trobem, donant peu a rumors, i mals entesos. Si ens trobem amb punt mort, que ho diguin, però hem de tenir clar que, dia que passa, més calers cap al sarró del nedador. Mai n’hem tret l’aigua clara, però cada cop més, l’aigua s’enterboleix.
Mentrestant el nedador, ben assessorat, continua complint amb tots el acords del contracte. A la seva pàgina web encara s’hi pot veure entre una desena de patrocinadors, el logotip de la vila de Blanes. Sí, aquell poble sense piscina ni platja.
Fora bo conèixer quants clicks s’han realitzat des de la pàgina del nedador al damunt del logotip de la nostra vila. Simple curiositat per recordar les velles regles de tres proporcionals i per adonar-nos que moltes vegades allò que es compra a bon preu, amb presses i de rebaixes, surt veritablement car a curt termini.
Per cert, en plena tardor, i en un dels primers plens lluny de la sala de plens, se’ns va jurar que en David aniria els Jocs Olímpics. Ningú dubtava de les qualitats d’aquest, sinó de l’ombra fosca del dopatge que l’envolta des de que va ser sancionat per la FINA. Doncs, com no, el temps, ha dictat sentència. En David no anirà els jocs olímpics de Pekín d’aquest proper estiu. Segons declaracions del mateix entrenador espanyol d’aquesta disciplina, en David no hi participarà degut el poc interès que ha demostrat en participar-hi, reconeixent el mateix temps que és el millor nedador en la disciplina de llargues distàncies. Segurament, en tenim part de culpa. El preu de ser el nostre hereu l’ha convençut.
Per cert, sr. Salmerón recordi que té un sopar pagat, cortesia del sr. Ramos, que en un moment d’eufòria es va jugar un sopar, en directe, en un dels primers plens a l'exili. No hi ha de què, pel recordatori.
dilluns, 18 de febrer del 2008
Barrakes a sa costa!
Ràpidament, la organització del Sacosta barrakes, va contrarrestar amb una altra recollida de signatures, aconseguint triplicar les signatures dels veïns en poc menys de quatre nits. Una organització que no viu d’esquena a la realitat i que coneix la problemàtica amb els veïns, al mateix temps que entén que la solució és un pacte per la convivència . Per aquest motiu, dies abans de la nova edició de barraques, van presentar accions simbòliques com eren regalar piruletes i xupa-xups amb un lema clar i contudent. Tanmateix, s’hi van afegir altres accions com regar tots els racons del camp de futbol a fi d’evitar que la gent hi formés col·loqui.
Accions simbòliques però amb un missatge contundent. El problema existeix, de difícil solució, però no per això, es deixarà de tractar. Es necessita una pluja d’idees per donar forma a un pacte per a la convivència entre veïns, on hi tinguin veu l'organització, els hotelers de la zona, entitats i l’ajuntament. Però recordem, que les barrakes duren cinc nits dels tres-cents seixanta cinc dies que té l’any. Altres, tenim camps de futbol, bars, escenaris, parcs o comerços que emeten tant o més soroll, i segurament constant durant tot l’any.
Diferents alternatives han entrat dintre la baralla, però de moment, sense trumfus ni asos guardats a la màniga, sembla que la cosa continuarà tal i com està. El gran problema de l’hipotètic canvi d’ubicació seria el desplaçament massiu de joves fins a les afores, amb tots els seus inconvenients. Vestir un sant per desvestir-ne un altre.
Recordem que les actuacions comencen tant punt acaben els focs d’artifici, i que en part, també ajuden a facilitar la necessitada sortida esglaonada dels visitants que ens arriben per gaudir dels focs. A més, si ara per ara, ja és tot un prodigi intentar sortir de la població durant la franja de les dues hores posteriors a l’acabament del castell de focs, imagineu-vos si hi sumem uns quants milers de joves que amb les seves vespinos, ara n’hi diuen scooters, i unes quantes caixes de mistos amb la “ L” penjada.
Tampoc hem de menysprear les gateres, ara n’hi diuen “tajes”, que el jovent acostuma agafar aquestes nits. Any rera any, tot i haver-hi instal·lat l’autobús de la sensibilització de consum moderat, les proves etíliques que s’hi realitzen, constaten que l’objectiu de molts és rebentar-lo. Perquè parlem clar, les barraques són el punt de paller del fenomen del “botellón”, que com tot, aporta defectes i virtuts. I la tornada a casa com seria?
Obviar que les barraques de totes les festes majors d'arreu de les comarques s’han convertit en un referent per el jovent serianegar la realitat. Les barraques esdevenen punt de trobada amb amics, coneguts, amb aquells amb qui vas perdent relació, amb velles amistats, amors del passat... En definitiva, entre amics, coneguts, saludats i estranys sota l’excusa d'un fil musical tot fent conversa entre cerveses feesques. I de moment, sense cap problema.
Les barraques són una bona plantofada als xats, fòrums i messengers que usurpen la vida de carrer als adolescents i joves. Entre alegries i lamentacions, el nostre jovent, després d’haver treballat unes quantes hores, i molts en un negoci turístic, busquen el seu aïllament, la seva evasió del món real i de tota la problemàtica que tenen el capdamunt, a la qual, no li una troben una sortida aparent. Cremats fins a rebentar amb l’horari laboral, el salari, el preu de l’assegurança del vehicle, el preu del lloguer, l’utòpia de l’emancipació, indignats amb el tantfotisme dels polítics, amb les despeses dels seus estudis, i mirant el rellotge perquè l’endemà al matí ja estaràn servint cerveses, i no cafès, tot aguantant aquells homes d'esquenes amples .
Ser jove no és cap delicte.
(fotografia de http://www.publiblanes.net/)
dimecres, 13 de febrer del 2008
No és això companys, no és això.
Que la repressió policial i judicial no és un bon remei per a qualsevol conflicte en són coneixedors arreu, menys a l’estat espanyol. Aquí, o allà, ens agrada la gresca. Cop d’efecte i una nova il·legalització. Com anell al dit per el PSOE, just ara abans de eleccions, i després d’apreciar-se els primers síntomes de debilitat enfront del PP. Novament el mateix pensament polític i la veu d’una bona part del poble d’Euskal Herria queda arraconada i empresonada.
Presos polítics, màrtirs de pensaments, i el que resulta més important benzina per la lluita armada d’aquells. Amb tota aquesta operació només s’aconseguirà que aquests sumin suport popular en època de vaques flaques, on recordem, tots els processos de lluita armada arreu d’Europa han finalitzat, o descansen en pau com els volcans de Santa Pau. Però, des de el mateix moment que se’ls nega la participació política, ipso facto queda legitimada la lluita armada. Ja tenen l’argument que volien.
La lluita desigual entre estat i grup armat també ens ha deixat un bon grapat de fascicles sobre la guerra bruta estatal envers la lluita armada.
L’estat s’ha guanyat a pols tenir una gran ombra al seu darrera. Una tenebror envoltada de bombes sense desactivar, dispersió, tortures, contra-atac armat dels GAL, il·legalització de col·lectius, diaris i partits polítics, ús partidista de les víctimes, associacions de víctimes que canten orgullosos “Contra ETA, metralleta!”. Com a totes les guerres i conflictes, no hi ha ni bons ni dolents,i menys, ni vencedors ni vençuts. I no ho entenen.
Aquest és l’error que cometen els dos partits que es tornen a les Corts. Ara, altre cop de bracet, han ensopegat amb la mateixa pedra, que tantes i tantes vegades s’han entrebancat. Com si estiguessin ebris, amb les capacitats mermades, sense la possibilitat de decidir plenament deixant de banda, ni que fos una vegada, els maleïts interessos electorals que els tenen lligats de mans i peus. Sense mediació, no hi haurà mai solució. Ni la repressió policial, ni l’enduriment de penes, ni un llarg etcètera de mesures estelles electorals són les solucions a adoptar. Eliminaran el gos, però mai aconseguiran ni fer-li pessigolles a la ràbia.
Sentiments, arrels i cicatrius d’un passat que mai s’han acabat de cicatritzar, aquesta és la història que molts no hem oblidat. Una veu que queda arraconada, exclosa del pensament polític. Curiós, francament curiós. Una Llei, o més ben dit una reforma, que metrallava contra tot principi de legalitat. Una llei pensada de manera individualitzada i creada per una única missió, il·legalitzar Batasuna i qualsevol monenclutura que reclami de manera ferma, sense tabús, la independència del poble basc. Si es pensen que aquesta és la solució, poca història han llegit, o com a mínim, ulls clucs davant els diferents models que certs pobles han traçat per posar fi als conflictes polítics de caràcter territorial.Mentrestant, partits o sectes militars, com la Falange, la Falange Autèntica, les Jons, España 2000 i un llarg etcètera, com bé descriu l’himne del Madrid, “campean por España con orgullo e ilusión”.
Aquesta és la seva democràcia senyors.
dimecres, 6 de febrer del 2008
Els números canten
Com a mínim, acabarem amb el joc de la parella de fet, el deles disfresses preelectorals, i rebaixarem costos de producció, quesiguem sincers, ens resulten cars els discursos d’aquests trapelles.
Cornuts i pagant el beure, la història que mai acaba, tot cantant el “amigos para siempre” sota l’ombra de la parra. Però compte, uns amb corbata i solapa, i els altres amb xapa a la camisa. La política potser resulta ser tot això, per sort, el pensament polític, de moment, no.
dissabte, 26 de gener del 2008
El tren de la bruixa
Sense un dit de front i amb molt de totxo d’alt standing han aconseguit tenir censades més persones que a Blanes. Van bé. I ara, rescaten el vell projecte de fer arribar el tren a la seva població. Tot i ser del tot legítim, resulta del tot descabellat parlar-ne, o almenys sondejar-ho, sense tenir establerts uns paràmetres de respecte per l’escàs entorn verge que ens queda a uns i altres.
Fa temps es va parlar d’un tramvia o d’un metro per unir Blanes i Lloret de Mar. Ara, Lloret va per feina. Vol tenir unes comunicacions excel·lents amb Ryanair, ai, volia dir Girona, per això descarten la via del Maresme. Com que tenen la casa gran, tot i que encara no són Marbella, si volen via, ja saben que els hi toca. Un bon talonari, un forat ben gros , soterrar línies per sota la nacional i tira milles. Perquè una cosa no s’entén, o volen annexionar-se a Tossa o a Vidreres, i així expendir-se, o que m’expliquin com faran passar el desdoblament de la nacional, l’autopista, i el tren de la bruixa sense enderrocar cap dels cent un hotels que tenen.
I a Blanes els disbarats continuen. Un cop més, tirar la pedra i amagar la mà. El joc preferit dels irresponsables. Dels que acusen sense proves, dels que els hi agrada el circ, dels que es llencen als lleons amb una mà a cada ou. Resulta impresentable, i molt trist, que tot allò que va denunciar l’ex-alcalde durant les últimes eleccions, ara ho estigui posant en pràctica en primera persona, i no sols una vegada.
No sé si ha perdut el nord, però les imatges del Senat Italià que van escandalitzar a mitja Europa, em resultaven familiars, i no gaire allunyades del comportament que van mantenir alguns en l’última constitució del consistori blanenc.
Per cert, ara estic frissant perquè arribi l’esperat dia que Blanes tingui una senadora a Madrid. Després d’escoltar durant quatre anys la mateixa cançó, potser amb part de raó, sobre les excursions d’en Joan Puig, ara m’agradarà veure com justifiquen les anades i vingudes cap a les Corts de l’Excel·lentíssima Sra. Pepa Celaya. Qüestions protocol·làries.
dimecres, 23 de gener del 2008
Tan lluny però alhora tan a prop
Arribar a casa sempre és un plaer, per molta hipoteca que encara et quedi per pagar o per molta fred que et trobis a l’obrir la porta. No es pot tenir tot, i la calefacció i els vidres dobles que et permetin aconseguir l'aïllament acústic i calorífic perfect amb l’exterior, és un objectiu pel pròxim hivern. Però, carai, és casa teva –penses-, a més, per un dia que fot fred, de què em queixo? Ai, manies de vell.
Dutxa, endreçar els disbarats del matí, sopar, sobretaula, internet, sense adonar-te’n has anat fent un seguit de coses, el temps ha passat, i la maleïda, o agraïda, trucada no arriba. Sentiments de llunyania, de soledat se t’acosten. De sobte, tornes en si, i penses amb l’avió que has d’afagar l’endemà al matí ben d’hora. Això t’acaba d’enfonsar.
Millor anar dormir –penses-, ja ho deia l’avi, en pau descansi, l’únic moment de llibertat que tens durant el dia és el dels somnis. Quanta raó... Bona nit.
Merda de mobil, no ha sonat! Ja vaig amb presses. Sense esmorzar, ni temps per col·locar-me les lents de contacte i havent estat fotografiat pels paparazzis del Servei Català de Trànsit, arribo a l’aeuroport amb un lleuger tuf de cremat del cotxe. Fa temps que el radiador et perd aigua, i avui l’has apretat fort. Deixem-ho estar, dimecres quan torni...
Bitllet en mà, et deixes grapejar per aquell uniformat quan passes pel desagraït control de passatgers. Avui però, no tens ganes ni de discutir. Sabates, cinturó i rellotge fora. I si volen els calçotets i tot! Calles, avui no tens ganes de discutir.
Ni esmorzar, ni diari, ni un trist bon dia, però la ferralla aèria arriba a l’hora prevista a Heathrow, menys mal. Només són les 9 i ja només penses en l’hora de poder planxar l’orella. El trajecte amb taxi és fa llarguíssim. Conectes el mòbil, i sorpresa t’han trucat. Missatge de veu al contestador. L’escoltes, et calmes, somrius i piques l’ullet no saps ben bé a qui, però segur que al taxista no, t’acaba de fotre l’oro i el moro per un trist viatge. T’ha canviat el dia.
Entres a la primera cofee house que trobes. Encara atontat, amb un somriure de boca a orella, demanes el primer tallat del dia. Merda, estic fora de casa! Massa tard. Primera pifiada del dia. La cambrera però, et somriu i amb un “ara li porto” es queda tan panxa, i tu tant atontat.
Tot plegat em fa sentir molt a prop de casa, com si no hagués marxat –merda de feina-. Tan lluny però alhora tan a prop. Diguin el que diguin, ni els sentiments ni la llengua tenen fronteres.
dimarts, 15 de gener del 2008
Vendre la moto
Tot i que encara no estem amb campanya, ja hem escoltat bestiesses per donar i per vendre. Carme Chacón va xiuxiuejar amb la boca petita que no s’inauguraria el TGV, si el carrilet s’acabava abans de les eleccions. Una lliçó de modèstia vam pensar alguns. Però, com sempre, a vegades resulta millor viure enganyat. Dies més tard, el mateix Zapatero, fou qui es posar de peus a la galleda.
Fent un cop d’ull a la Llei Règim Electoral, i les modificacions que recentment s’han discutit, ens adonem que en han pres el pèl. I és que sostenir que les inauguracions de obres i serveis públics prevalen per raons d’interès públic, i no pels interessos privats electorals dels polítics i les seves formacions, és un insult per els peons, que al cap i a la fí, som tots aquells que els anirem a votar, o no.
La llei parla de la coneguda campanya institucional, que aquesta ha de respectar principis com objectivitat i transparència, sent prohibits aquells continguts que facin referència als mèrits del mandat. A Catalunya, ja vam tenir algun disgust amb la campanya institucional sobre el referèndum de l’estatut.
Però el producte estrella d’aquesta resulta ser, sens dubte, la prohibició d’inauguracions en dates properes a les eleccions, concretament a partir de la convocatòria d’aquestes. Fins ara, semblava, que si el polític de torn no treia la cortineta de la placa, i no ho beneïa, no teníem la cèdula d’habitalitat o la llicència d’activitat determinada per posar-ho en marxa. Però un bany de masses, era un bany de masses, tot i que aquest no deixava de ser una activitat administrativa discrecional, totalment accessòria i de naturalesa protocol·lària que resultava del tot sobrant es feia, i arreglat de vint-i-un botons.
Zapatero ens l’ha tornat a fotre, i malauradament ja hem perdut el compte de les vegades que ens ha fotut la cartera. Tot i que no tothom té el mèrit, o la cara, de saber enredar a tort i a dret, generant al mateix temps un clima de confiança, ell solet ha sigut capaç d’enganyar a Esquerra, a CIU, al PSC i a un bon grapat de xixarel·los que es van creure que aprovaria l'estatut sorgit del parlament català, i tot això, en menys de quatre anys. Per variar, enganyats com a xinos. Promet no inaugurar el carrilet quan arribi a Barcelona, el de Màlaga ja està inaugurat i catat, i ens adonem que encara volgués no ho podira fer, i que tot ha estat màrqueting electoral. Nosaltres ja li hem donat bola. Jugada rodona.
Ara toca vendre la moto, i d’això ells en saben, però aquest any en stock n'hi han per donar i per vendre. El Dakar els hi ha fet una mala passada, però en plena èpoques de rebaixes, o de liquidacions per alguns, tot es pot vendre. Temps al temps.
diumenge, 6 de gener del 2008
Sords i beneits, que no beneïts.
Jo encara no he entès com uns tenen la calerada per posar sorra i sorra davant de la dessaladora, i altres ministeris i/o conselleries no tenen ni un duro per fer obres necessàries de prevenció. El preu de tot això, sembla que ja l’hem pagat.
Per protegir el conegut tren del maresme, Renfe fa uns anys va col·locar pedres i pedres en tot el litoral per protegir les vies dels temporals. Maquinària a tot drap i remena que remenaràs durant un parell de mesos van aconseguir aixecar uns murs de pedres que recordaven el vell i conegut mur de Berlín. Lleig de collons, amb pedra no autòctona del país, però que ha complert a la perfecció amb la seva missió, protegir les vies.
Jo donava per perduda la batalla amb la sorra, però mai la del passeig. Per què ni el Minesterio, ni la Conselleria, ni la Diputació, ni el Consell, ni la regidoria han estat capaços de coordinar unes mesures d’urgència després de l’avís que ens va donar els temporals de fa un parell de mesos?
Per què tenim mig passeig, com a mínim, amb un bon mur de pedres que ens protegeix el passeig, i una altra part deixada a la mà de Déu? Als blanencs, hotelers, restauradors, treballadors que depenen del turisme, els hi importa un rave que sigui competència d’uns o altres, els hi resulta aliè i sobrant que una part del passeig sigui espanyola, i l’altra catalana. Aquests només volien que aquells que mouen els fils en els despatxos, moguessin el cul i s’espavilessin a trobar, com a mínim, una solució provisional. Ja han fet tard, per variar. I sort que algú a l’estiu ja va recollir un bon grapat de signatures, que sinó...
I mentrestant el nostre superhome nedant i nedant, intentant creuar l’estret de Gibraltar fins a tres vegades, enmig d’unes aigües que ens resulten familiars aquests dies a tots els blanencs.
Amb blanes al cor, al pit, o a la cartera, ell ha continuat lluint el tatuatge durant la seva nova proesa, o bestiesa depèn com es miri, en aquests darrers dies. Tot un senyor que pagarà també els plats trencats del consistori blanenc. Una víctima més de la inoperància política blanenca, de la manca de previsió i de la política del maquillatge que fa tants anys que s’ha realitzat a la vila. A veure com acaba el tema, que per cert, secretisme i mutis a la gàbia.
Comencem el 2008 i ja ens quedem sense nedador, sense passeig, sense sorra... i tot això sense arribar encara a la gran terra promesa, la Meca del turisme. Revés i clatellada de les bones. Ens pensem ser els reis del mambo, els descobridors de la coca-cola i resulta que no som més que uns passarells. Potser és cert que durant un temps a Blanes, de la merda em vam fer campanes, però hores d’ara, morts i enterrats com estem, ni turisme de borratxera, ni turisme de fireta.
