Incivisme al màxim exponent

Els blanencs, collonuts com sempre, disposem de l’Ajuntament més incívic de les comarques gironines. I no perquè sigui dels ajuntaments més endeutats de les comarques, que també, sinó pel fet d’haver aprovat l’última ordenança de civisme sota l’empara del silenci i secretisme.

Ah! I sense oblidar-nos del Sr. Lillo i del “pobre” conductor del camió de la brigada que li ha fet de paraigües per aguantar el xàfec sobre l’escàndol del reciclatge made in Blanes, “all in one, it’s better!”. Quina colla de xixarel·los!

Així doncs, l’ordenança de civisme naixia coixejant, donat que l’Ajuntament havia negat qualsevol procés participatiu obert a les entitats socials de la nostre població, vetllant exclusivament per aconseguir la major la celeritat en l’aprovació d’aquesta nova ordenança municipal per part del Ple municipal, tot i que, ja fa anys i panys que diferents projectes d’ordenances, és a dir, diferents copy and paste d’ordenances cíviques d’altres municipis i ciutats com la de Barcelona, han passat per les diferents mans dels regidors blanencs.

A què venien les presses demostrades? Doncs no ho sabem. El cert és que, per sorpresa, va aparèixer a l’ordre del dia del Ple de 27 d’abril i es va aprovar inicialment. Posteriorment va començar, novament, una altre fase de secretisme. Mutis absolut a la pàgina web de l’Ajuntament sobre aquesta notícia i llargues en el departament competent per intentar, fer d’Indiana Jones i, conèixer el contingut d’aquesta nova ordenança.

Mentrestant, qui dia passa, any empeny, i la missió única i exclusiva de l’Ajuntament consistia en deixar transcórrer el termini per a poder presentar al·legacions i, afavorir així que l’ordenança quedés aprovada automàticament, tirant pel dret, i sense necessitat d’haver escoltat ni raonat amb ningú. Sords com autèntiques tàpies. L’objectiu, però, no el van aconseguir, donat que alguns valents van aconseguir conèixer el contingut del text i, fins i tot, presentar-hi al·legacions. Unes al·legacions que dies més tard passarien pel ribot.

Així doncs, l’ordenança entrava finalment en vigor a principis de setembre, coincidint amb una altra titellada de l’Ajuntament. Ara que la nova ordenança ja és aplicable, i que, per tant, es necessitaria l’aprovació d’una nova ordenança per realitzar-hi modificacions, aquest gran Ajuntament que havia negat qualsevol modus operandi participatiu fins aquest moment, ara posa a disposició del ciutadà un mitjà, via internet, per a millorar l’ordenança! Viure-ho, per creure-ho! Ara que tot està preparat, cuinat i llest per emplenar les arques municipals ens demanen l’opinió? Això se’n diu HIPOCRÈSIA -amb majúscules i negreta- .

Tot i que la nova ordenança ja és aplicable, tot continua igual a la gran meca del turisme. Sense anar gaire lluny, ahir, als quatre aturats/jubilats que gaudíem de la fina sorra “espanyola” procedent d’Arenys de Mar, que ens han portat a la Platja de s’Abanell, ens van oferir “Massage”, ulleres “Galvin Glein”, l’últim polo “Lancoste” i fins i tot cocktels exòtics i gratuïts, d’alcohol evidentment, en els locals més inhòspits del poble. I, mentrestant, nosaltres amb cervesa en mà, incomplint també amb el contingut de l’ordenança.

Això sí. La gran poltrona tranquil·la. Ja té una “nova” ordenança de civisme, a semblança de la Gran Barcelona, tot i no contemplar ni preveure l’arranjament de les problemàtiques del nostre municipi i que l’ànima d’aquesta sigui exclusivament recaptatòria.

Glòria a Santa Anna.

Prohibit el pas, propietat privada

Amb la església hem topat, o el que és el mateix, amb els petrodòlars i els drets inherents a la propietat privada. Així de clar, així de trist, així de real. Però, quin és el límit al dret constitucional a la propietat privada?

Algú pot gaudir d’una finca catalogada, i en principi protegida, per un PEIN o PNIN sense límits? És a dir, en perjudici de tercers, o el que és el mateix, en contra de les 20.000 persones que van signar a favor de la protecció del paratge natural Pinya de Rosa? Es pot decidir unilateralment vallar la totalitat del perímetre de la finca i/o efectuar un desbrossament que podria ser exemplar en una finca privada on s’hi pretengués efectuar una explotació forestal i/o una tallada d’aclarida, però mai per una finca protegida per mil i una figures jurídiques?

Com sempre, tot i els matisos que poden existir en les respostes de les diferents qüestions plantejades, aquestes ens porten a la conclusió, una altra vegada, i ja en són unes quantes, que hem fet el préssec.

Així de clar, així de català, així de passarells. És ara, i no abans, que alguns se n’adonen del fatal error de no haver exercitat el dret de tempteig i retracte que disposava la Generalitat de Catalunya per comprar el paratge natural amb les mateixes condicions de qualsevol ofertant que realitzés una proposta de compra. La prova d’això, novament, el silenci de la totalitat dels partits polítics blanencs.

La inconsciència tranquil·la. Aquest és l’estat anímic dels nostres representants polítics. Cap s’ha postulat sobre l’afer, perquè, o bé per còmplices, o bé com autors materials, tots esdevenen directament responsables del gran disbarat. Uns perquè governen a Blanes, els altres perquè governen a la Generalitat, els de més a l’esquerra perquè formen coalició amb els governants, els que prenen decisions segons els rendiments electorals que a més han esdevingut marca blanca dels primers, i els últims, perquè s’autoexclouen ells mateixos, al donar prioritats a qüestions més importants com la unidad de españa. Gràcies a tots per fer-ho possible!

Gràcies de tot cor, i en especial a l’Il·lustre conseller Sr. Nadal. Una altra perla per afegir al seu dilatat currículum, però no pateixi, fins a la propera, que aquí ningú mai assumeix responsabilitats. Com sempre, els de baix, cornuts i pagant el beure. Així s’aguanta el país. Quins collons!

De potes enlaire...

... i per molts anys! Aquest ha resultat ser el panorama de la vila dels grans projectes, mai consumats, durant les anomenades vacances de setmana santa, altrament conegudes com la gran estafa del calendari laboral pels quatre tristos dies festius concedits pel Molt Honorable calendari laboral. Sí, quatre dies i no cinc. No tothom té el privilegi (?) de viure i treballar a la gran Meca del turisme i gaudir del dia de la Nostra Mare de Déu del Vilar, reconvertida, des de fa un bon grapat d’anys, en Rocío.

Doncs sí. Amb la temporada turística batejada, la crua realitat de la Meca turística del turisme familiar era totalment desoladora. D’acord, desoladora per aquells il·lusos que encara es pensen que la temporada turística a la Meca del turisme familiar comença amb la setmana santa i s’allarga fins a mitjans d’octubre, quan en realitat, tot blanenc que trepitgi normalment el poble amb espardenyes o xiruques, coneix del cert, que aquí la temporada són quatre setmanes, i gràcies.

Així doncs, carrer Ample i part del Muralla rebentats i guarnits amb taulons, tubs i valles. Si ens acostàvem al passeig, per sort, la Joana, aquell quillat del qual mig poble li va robar els “xalecos”, boies, navegadors i tot el que fos desmuntable, havia estat desmentallat, un parell de setmanes abans. Això sí, la sorra de la platja cerca-la pel Maresme quan agafes el trenet de la costa, i del passeig, mini passeig, passera o corriol, digueu-li com preferiu, o creieu més oportú, ja en sabeu la història, la mar el va esborrar del mapa en bona part del seu tram, junt amb el gran carril bici, l’aparcament a primera línia de mar, i el carril de circulació de vehicles, i encara s’hi està treballant (?) perquè els dies dels focs, compte, tots firmes, “palabras mayores”, gràcies a la política del maquillatge s’ha de disposar d’un metre de passeig i s’hi pugui encabir, si més no, uns quants milers de persones(?) per fer “oooooooooh”. Made in Blanes i amb denominació d’origen.

D’aquesta manera, els propers anys, es presenten empantanegats amb mil i una obres, que afectaran a unes teòricament complicades temporades turístiques, degut, en part, en l’anomenat temps de crisi, que fa possible que tothom disposi de tema de conversa i que, al mateix temps, els centres comercials rebentin de gent, com a mínim, passejant.

Així doncs, si repassem els projectes d’obres pendents d’executar en la vila dels projectes, el panorama fa esgarrifar... A veure, recompte, el Projecte definitiu del passeig capitanejat pel Ministerio de Costas, el Projecte de reurbanització i millora del barri de s’Abanell sota la tutela de la poltrona blanenca, la reforma del Port Pesquer de Blanes ja aprovada inicialment per l’Ajuntament, l’ampliació de l’aparcament sotsterrani del centre i la construcció de l’aparcament a la plaça Onze de Setembre, i tot això, sense oblidar les reformes i obres previstes pel Plan Zapatero, reconegudes pels panells de grans dimensions que el Real Decreto obliga a col·locar en un punt primordial proper a l’execució de les obres. I sense menysprear, el projecte insigne de Blanes, el gran projecte Isozaki.

I tot això, sense perdre la denominació Meca del turisme familiar, és a dir, xalet/apartament “seixantero” de segona residència de la corona metropolitana barcelonina. Tota una assegurança de butxaques plenes i mans foradades, oi?

Que nostra Mare de Déu del Vilar agafi ben confessats a comerciants i restauradors. Amén.

Silenci sepulcral, però seguim esperant...

Després de les grans llevantades que ha sofert el nostre litoral, resulta curiós el silenci sepulcral que han mantingut les administracions alhora d’assumir responsabilitats, tot i que la manca d’accions ha estat a l’ordre del dia. Un bon exemple resulta la inactivitat mantinguda per l’administració catalana, responsable per omissió del deteriorament progressiu del passeig de s’Abanell dintre del seu marc competencial d’actuació.

La desídia mantinguda ha estat gravíssima. Aquest fet ha provocat que els danys del temporal del mes de novembre hagin afectat amb extrema gravetat aquesta zona. Els blanencs encara esperem les aportacions de sorra, que tot i no ser ni molt menys la solució adequada i volguda, l’administració catalana es va comprometre a realitzar al mes de maig, després al juny, i més tard abans de la festa major de l’any passat, tot i que, com és malauradament sabut, mai s’han acabat realitzant.

Producte d’aquesta omissió de l’administració catalana els danys soferts pels temporals dintre del seu àmbit d’actuació han estat extremadament superiors als que s’han produït a l’altra banda del passeig de s’Abanell, fora de l’àmbit d’actuació de l’administració catalana, i on curiosament, sí s’havien adopatat diferents mesures de prevenció.

Davant d’aquesta situació, ens preguntem, qui vetlla pels drets dels blanencs, si tenim en compte que els diferents partits amb representació a l’Ajuntament, fins al moment, no han exigit cap responsabilitat al respecta a l’administració catalana ?

A sant de què

Els calendaris blanencs enguany presenten una malaurada novetat. El dia de Sant Esteve perd el color roig festiu i s’inclina cap el negre del dol. I tot, en memòria de les importants pèrdues materials i econòmiques que va provocar l’històric temporal, i sobretot, en respecte pel neguit viscut per la gent del mar que, durant el llarg, feixux i esgarrifador dia de sant Esteve, van defensar amb cos i ànima les eines, el negoci, i el pa de cada dia.

Dit això, tots sabem que les presses són males conselleres, i més a Blanes, que per desgràcia de tots, tenim a la retina incomptables exemples. Per això, anem a pams. Ningú nega la necessitat d’ampliació del port, ni abans del temporal, ni ara. Ara bé, tampoc cal que signem un xec en blanc, i menys als temps que corren, per enllestir un projecte d’impacte ambiental amb la coneguda fòrmula del pim-pam-pum, o del barrim-barram que sembla que ha estat la fórmula utilitzada.

D’aquesta manera, des de el passat 16 de gener, dia en que es va publicar el projecte i l'estudi d’impacte ambiental, aquests documents resten a disposició dels ciutadans per la seva consulta, i qui ho desitgi, o més ben dit, el valent que s’hi atreveixi, pot efectuar-hi al·legacions. Caldran llegir prèviament les 1.500 pàgines d’estudis, teories, presumpcions i avisos. L’administració, curant-se en salut i evitant qualsevol debat, i en compliment del seu bonic i estimat principi dels mínims, ens concedeix, el trist i ridícul termini d’un mes per presentar al·legacions.

Un cop més queda palesa la voluntat de les administracions, si tenim en compte que la Llei parla de termini mínim. Fer i desfer a la seva conveniència i necessitat, amparada amb el silenci absolut, la manca d’informacó i solament maquillada, i de cara a la galeria, pel compliment dels requisits merament formals de publicació als butlletins oficials.

No entrarem a valorar, bàsicament per què no en som de tècnics a casa, si a conseqüència del nou espigó, els corrents marins variaran, si la gran massa de posidònia es veuran afectada, si minvarà encara més la sorra de la platja, si les espècies marítimes tocaran el dos, si el penya-segat del convent patirà desprendiments i si aquest caurà al cim de Santa Anna, ara bé, el que resulta innegable, que és un projecte que afectarà paisatgísticament Blanes, i que com totes les obres, aquestes afectaran el seu entorn. Per la qual cosa, aquestes s’han d’efectuar amb la màxima cura, respecte pel medi i amb el menor impacte possible, i més encara en aquest cas, si tenim en compte, que el projecte està aprovat des de el 2004. Per que tot això sigui possible, crec que, sense presses, cal seguir escrupolosament tots els tràmits i realitzar tots i cadascún dels estudis que siguin pertinents amb el temps que s’escaigui.

A sant de què, venen les corredisses ara? Doncs, de Sant Esteve, Sant Esteve, nou patró, a partir d’ara, i per alguns, de la nostre vila. Ah, i sense oblidar l’inestimable ajuda de l’Il·lustre Conseller Nadal, el qual tots recordem pel seu currículum d’errades i desgràcies d’autèntic "prime time", el qual en un afany de protagonisme i d’oportunisme electoral va prometre obrir la calaixera màgica i rescatar el projecte oblidat i inacabat.

A la resta dels blanencs, que deu ens agafi confesats! O el que és el mateix, que el CEAB hi posi seny!

Oficis que es perden i vicis que perduren

Que aixequi la mà qui mai s’ha trobat, estratègicament col·locat, al portal de casa, a la bústia, al garatge, o a la canal l’adhesiu més típic de Catalunya. Que per cert, de moment, no és ni el de la fúria del brau, ni el de la roja, sinó el de “Cerrejería 24 horas”.

Tot i els anys que han passat, i que els panys s’han rovellat, espatllat o rebentat, i ningú ha estat capaç de posar-hi fre. A tort i a dret, i senses gaires miraments, com si acabéssim el seu àlbum de cromos de l’infància, ens recorden que hi són. I fins i tot, hi ha competència per tenir la “pole position” del lloc més visible.

Fins i tot, podem dir que el “cerrejero” de tota la vida ha marcat tendència, i els cartells de “ Se limpian parcelas” penetra en força cap a les nostres tradicions.

Mentrestant, els del passeig de dintre, a dalt de la poltrona, amb ulls clucs. Això sí, dia sí, dia també, et repetiran com un lloro que han legislat, derogat, refosat fins a quatre normatives diferents en relació a la publicitats i els cartells d’informació. Però, com sempre, ens trobarem amb que els del carrer Jaume I, ulls clucs, i qui dia passa, any empeny.

Un punt i a part, es mereixen els punts d’informació distribuïts per arreu del nostre nucli urbà, aptes per entitats i ciutadans per col·locar-hi qualsevol tipus de publicitat. Punt vital per la participació de la ciutadania als actes organitzats per les entitats.

Per què no es denúncia a aquelles empreses privades amb un evident ànim de lucre que empastifen i tenen el monopoli absolut d’aquets plafons?

Però, com que tota porta té pany, i tot pany necessita d’un bon manyà, tota normativa necessita d’un bon polític/ técnic legislador, i sobretot, la voluntat d’uns altres per executar-ho, perquè sinó tot acaba sent fum, fum, fum.

Fer dissabte

Avui, ens hem aixecat de bon matí, amb moltes lleganyes, s’ha de dir, però amb la notícia eternament promesa i esperada per molts. La caiguda del “carrer de la vergonya”. Doncs sí, sembla que finalment el carrer de terra famós per la densitat de caques de gos per metre quadrat, que tant advertia en Celestino des de l’oposició, el dels retrovisors penjats de bon matí, víctimes del turisme de borratxera, i el de les pixades d’animals de quatre potes té els dies comptats.

De moment, l’Ajuntament ha encomanat la redacció de l'avantprojecte d'ordenació i reurbanització de la zona turística dels Pins amb l’objectiu de fer una “remodelació integral”. No sabem si finalment serà integral, light o bio, però sembla que definitivament és vol agafar el brau per les banyes. Esperem que l’avantprojecte no faci la mateixa fi que les mil i una propostes per l’Illa de Blanes.

Sembla que enrera quedaran les polítiques de maquillatge, però potser fem tard. Cada estiu són més els locals que reixes avall donen l’esquena a la temporada turística d’estiu de Blanes que, desenganyem-nos, dura a molt estirar tres setmanes. El primer cap de setmana de focs llancem el “chupinazo”, però a partir de la segona setmana d’agost, busca’ls.

Estem doncs, davant un projecte que pot ser vital per revitalitzar la mort enunciada d’un model turístic. Perquè, siguem clars, portem uns anys reclamant, i fins i tot incentivant, l’inversió del sector turístic a Blanes, amb un resultat discutible. I no és per menys. Qui és el pinxo que li fot morterada de calés sobre la taula si la urbanització és un nyap, i el model resta anclat en el dels anys seixanta, i on els serveis ofertats brillen per la seva absència o resulten del tot insuficients.

No cal anar molt lluny per trobar un bon referent. Santa Susanna s’ha fet seu el “de la merda en fan campanes”, i del no res, ha construït, amb criteri, un model turístic integrat, convertint-se amb pal de paller de la zona. Que n'aprengui'n!

Ai,ai,ai que ve Llevant

Doncs, sí! Ja podem exclamar als quatre vents que hem trepitjat merda. Avui, la Mònica Lòpez ens avançava a tots aquells que seguim l’espai del temps a la televisió pública catalana que s’acosta temporal de llevant per divendres i el cap de setmana.

En plena operació de rescat de la sorra perduda que la mare Tordera s’ha cansat d’arrestrar, degut en part a les empreses que xuclen la seva aigua, ens podem trobar amb una altra demostració que el mar reclama, més aviat o més tard, el territori que li pertoca.

Per això cal, primer de tot, creuar els dits i ciri a la verge del Vilar. Tot seguit, sermons i precs per intentar fer miques les previsions. Per què, caram, si després de gratar i triturar a tort i dret, tot un ecosistema per intentar donar alè al sector turístic i enterrar calers i calers del Ministerio, tindria pebrots que per voler tenir solventat aquest problema pels famosos ponts, ara ens trobéssim que tot se n’ha anat en orris. Si fos així, Déu no vulgui, algú assumiria responsabilitats?
Si suposem que el temporal s’ho emporta tot, Sa colomereta inclosa, tindríem més draga o el Ministerio tancaria l’aixeta dels Euros?

Dependre del temps ja és prou fumut, però dependre del Ministerio ja és per llogar-hi cadires. I sinó pregunteu pel sector dels càmpings que han vist amb incredul•litat com s’ha omplert una part de platja i l’altra no. Privilegis que han descriminat entre establiments de primera i establiments de segona. Ara bé, a l’hora de passar per caixa, tots moros. Doncs, déu n’hi do.

Mentrestant, com signaria l’Il•lustre Pere Puig i Llensa sols ens queda demanar la “bonança i celestia dels qui breguen mar enllà”.

Les caravanes de la mort

Ara que sembla que torna a bullir l’olla amb l’aparcament d’autocaravanes, o l’espai habilitat, m’enrecordo del ridícul que va arribar a fer l’anterior govern.
Ja em perdonareu, però parlar “d’espai habilitat” quan simplement van tenir els sants pebrots de col·locar-hi dos tristos rètols, és fer el panoli amb totes les de la llei.
I sense oblidar la gran inauguració.

Sincerament, en cas que el sector turístic cregui que ha d’existir un espai habilitat per autocaravanes a un poble turístic com Blanes, jo tinc els meus dubtes, s’ha de fer com Déu mana, o almenys amb uns mínims.
Primer de tot, s’ha d’enfocar com un servei d’aparcament d’autocaravanes on s’hi permeti pernoctar com a màxim una sola nit. Al mateix temps, s’hauria d’impedir que s’hi puguin treure tota mena d’estris a l’exterior, ja siguin taules, estenedors o el parc infantil del nano.
En segon lloc, s’han de delimitar clarament en parcel·les l’espai on s’ha de col·locar el seu monstre conegut popularment com a Camper. Seguidament, aquest espai ha d’oferir serveis com l’accés a la càrrega d’aigua potable, previ pagament d’una quota, servei de descàrrega d’aigües grises, i evidentment el producte estrella la descàrrega de les aigües del wàter químic, ja sigui amb el conegut carretó, o bé amb una cloaca adaptada a l’efecte. Important seria, com a mínim disposar de vigilància per videocàmares, i tampoc faria nosa, una mica d’ombra i alguna màquina de snacks i begudes.

I, per si no ha quedat clar, amb un gran rètol que indiqui PREU ABONAR: 15 €. Cal tenir en compte que una nit de càmping, dues persones, una autocaravana, amb parcel·la de 60-80 metres, passa dels 35 € a un càmping estàndard, sense grans excentricitats.
Així, si parléssim d’un espai com el que hem descrit, llavors ja podríem parlar d’un adequat espai habilitat.

La següent problemàtica rau en el lloc d’ubicació d’aquest. Jo no en tinc cap dubte, aquest ha d’estar a les afores, lluny del passeig i de la platja. Si convé, els hi fem una parada d’autobús i oficina d’informació al costat i si volen visitar el centre, pagui transports Pujol o camini que és bo per a la salut.

Perquè senyors hem de recordar que a Blanes, poble en principi turístic, habilitar una zona al costat de la platja no té cap sentit, i menys si el poble que disposa de més d’una dotzena de càmpings que, paguen religiosament els seus impostos, i romanen oberts gairebé tot l’any, esperen en candeletes l’arribada de clients. Diferent seria que Blanes no disposés de cap càmping, però com no és el cas...
A més, els autocaravanistes reclamen aquestes zones sota l’excusa que si volen donar un cop d’ull a Blanes, per observar si és el poble adequat per passar-hi les vacances, o com a mínim un dies, aquests han de pagar un dia de càmping, i per tant, reclamen un lloc on puguin aparcar el mort , per fer-hi un cop d’ull.

Tampoc cal enganyar-nos. La gran majoria d’autocaravanistes, els podem definir com uns autèntics yuppies que no volen perdre l’esperit hippie que amb el temps han anat perdent. Que si aire acondicionat, grans dipòsits d’aigua, grans compartiments (fins i tot els hi cap motocicletes o quads!), televisió amb parabòlica, escalfadors d’aigües...
Tot uns senyors que pensen anar de vacances sense gastar-se un ral. Aquells que porten els grans compartiments de la Duccatto a punt de rebentar amb tota mena de menjar, begudes i estris, que com a molt, anirant a sopar un dia de forquilla i ganivet, per caprici.

A més, com el cargol, viuran reclutats dintre de la seva cova, renunciant a l’esperit campista de relació amb veïns i treballadors. Però, ja som prou grans, per conèixer com són la gran majoria d’autocaravanistes, molt pitjor que els massacrats “motxillerus”.

Així doncs, aquí queda la meva proposta. Una proposta que recull les seves preocupacions i necessitats, però alhora manté un respecte absolut envers a uns empresaris blanencs estomacats per totes bandes que veuen com el turisme de fireta made in Blanes s’està morint...

De copes

Es poden contar amb els dits de la mà esquerra els locals d’oci nocturn ubicats al centre que continuen en dansa. Aquest fet és producte de la conscienciació veïnal, de la cultura en contra del soroll i els estereotips que rodegen l’oci nocturn que s’ha impregnat dintre els valors quotidians, i Blanes no és la excepció.

Aquest fet ha provocat a la nostra vila una separació gens despreciable entre l’espai d’oci i les llars, solucionant així el vell problema del focus emissor de soroll, però creant-ne un altre tant o més important: El desplaçament. Desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Això, provoca problemes de mobilitat perquè els nostres joves han d’agafar transport privat, per tal d’anar als locals que cada cop més s’allunyen de la població degut a la manca d'oferta de transport públic. Si fins ara Blanes els trobàvem arraconats a la degradada zona turística, ara també els escampen per l’anomenat polígon comercial, perdó, volia dir industrial.

A més, hem de tenir en compte la manca de transport públic durant les nit, perquè desenganyem-nos, l’única alternativa al transport privat es diu taxi, i com les gambes, poques i cares. Per tant, la primera opció pel jovent esdevé el desplaçament amb transport privat. I si, segurament seran molts els qui jugaran al conductor alternatiu, i ja sigui a daus o a les cartes, cada nit la colla trobarà un sacrificat que intentarà adaptar la seva gola de nit a l’aigua sagrada. Per cert, l’aigua no mata, però de gust tampoc...

Malauradament, als temps que mal vivim, molt més seran els que destil·lat amunt, destil·lat avall, brindaran per l’homenatge setmanal al fetge, fins que toquin les 6 del matí, hora de baixada de persianes. Aquesta ampliació horària és gràcies a l’entrada en vigor de la nova Ordre d’Horaris a mitjans de l’any passat, que ha solventat la problemàtica del transport públic a les grans ciutats, ja que coincideix la sortida dels joves de les discoteques amb l’engegada de motors del transport públic.
A més, a les 6 del matí, el sector de la restauració, pencaries com ningú, esperen impacients servir els primers cafès i croissants, i algun Gelocatil, tot evitant aquelles grans xerrades que mai s’acaben després d’haver tancat el local de moda de la temporada sota el balcó d’aquell veí que intenta planxar l’orella.

Una ciutat com Blanes ha de disposar d’un transport públic urbà disponible com a mínim els dissabtes a la nit. Un servei d’autobús que cada hora, a partir de mitja nit fins que tanquin els xiringuitos connecti el centre, els diferents barris i la zona on es troben els locals d’oci nocturn. Connectar-ho amb les poblacions del costat, ho deixarem per més tard, per la carta dels reis de l’any vinent. Si Déu vol, esclar...

De fet, va haver-hi un intent, tímid, d’engegar el bus de nit. Però més aviat es va crear per complir expedient, sense creure-s’ho, sense haver fet un mínim de propaganda, ni tríptics a instituts, ni mitjans, cap informació al centre juvenil... ens van voler demostrar que no era necessari, que no és rendible, que és molt millor gastar-se aquests diners en...( si seguís seria demagog, oi?) . Mentrestant a Roses i Empuriabrava, unides i conscienciades per mitjà d'un bus i gratuït. Que soni l'himne, fora barretines i que n'aprenguin!

Hem passat d’un model dels locals al costat de casa, amb els seus ets i uts, a un altre model, que si bé soluciona els problemes del primer, en crea de nous, i fins i tot de més remi solució.
Per tant, esdevé clau, i necessari, una redefinició de la plantilla de ciutats que volem. Esdevé per tant, imprescindible un pacte per a la convivència entre veïns, empresaris de l’oci nocturn, administració i usuaris, per tal que els locals puguin obrir als baixos de sota casa, garantint unes bones condicions acústiques i de seguretat, sense destapar els recels de veïns, però alhora molt conscients tots plegats que amb la boca tancada no entren mosques. I jo de veritat, prefereixo que mon fill es foti de nassos, trompa perdut, a l’escala de casa.

Cues de pansa

Ens van dir el 15 de gener. Que no patíssim, que tot estava lligat, que no hi hauria cap problema, i que acabaríem com uns senyors. Ha passat de llarg el termini que van establir ells mateixos, i com a mínim, continuem esperant la rescissió definitiva del contracte de patrocini del nedador amb el pòrtic de la Costa Brava.

Malauradament, la grisor i el secretisme que ha envoltat aquest patrocini des d’un bon principi no ens abandona. Altre cop topem amb el silenci i el desinterès d’uns per explicar amb quin punt ens trobem, donant peu a rumors, i mals entesos. Si ens trobem amb punt mort, que ho diguin, però hem de tenir clar que, dia que passa, més calers cap al sarró del nedador. Mai n’hem tret l’aigua clara, però cada cop més, l’aigua s’enterboleix.

Mentrestant el nedador, ben assessorat, continua complint amb tots el acords del contracte. A la seva pàgina web encara s’hi pot veure entre una desena de patrocinadors, el logotip de la vila de Blanes. Sí, aquell poble sense piscina ni platja.
Fora bo conèixer quants clicks s’han realitzat des de la pàgina del nedador al damunt del logotip de la nostra vila. Simple curiositat per recordar les velles regles de tres proporcionals i per adonar-nos que moltes vegades allò que es compra a bon preu, amb presses i de rebaixes, surt veritablement car a curt termini.

Per cert, en plena tardor, i en un dels primers plens lluny de la sala de plens, se’ns va jurar que en David aniria els Jocs Olímpics. Ningú dubtava de les qualitats d’aquest, sinó de l’ombra fosca del dopatge que l’envolta des de que va ser sancionat per la FINA. Doncs, com no, el temps, ha dictat sentència. En David no anirà els jocs olímpics de Pekín d’aquest proper estiu. Segons declaracions del mateix entrenador espanyol d’aquesta disciplina, en David no hi participarà degut el poc interès que ha demostrat en participar-hi, reconeixent el mateix temps que és el millor nedador en la disciplina de llargues distàncies. Segurament, en tenim part de culpa. El preu de ser el nostre hereu l’ha convençut.

Per cert, sr. Salmerón recordi que té un sopar pagat, cortesia del sr. Ramos, que en un moment d’eufòria es va jugar un sopar, en directe, en un dels primers plens a l'exili. No hi ha de què, pel recordatori.

Barrakes a sa costa!

Torna a l’odre del dia el problema de la ubicació de les barrakes. El passat estiu el que avui coneixem com a PDB, amb més o menys forma, van sentenciar de forma inapel·lable, que si aquests arribaven a tenir responsabilitats, canviarien la ubicació de les barraques de la festa major. Mans a l’obra, van començar una recollida de signatures, que amb menys o més sort, va aconseguir recollir un miler de signatures.

Ràpidament, la organització del Sacosta barrakes, va contrarrestar amb una altra recollida de signatures, aconseguint triplicar les signatures dels veïns en poc menys de quatre nits. Una organització que no viu d’esquena a la realitat i que coneix la problemàtica amb els veïns, al mateix temps que entén que la solució és un pacte per la convivència . Per aquest motiu, dies abans de la nova edició de barraques, van presentar accions simbòliques com eren regalar piruletes i xupa-xups amb un lema clar i contudent. Tanmateix, s’hi van afegir altres accions com regar tots els racons del camp de futbol a fi d’evitar que la gent hi formés col·loqui.

Accions simbòliques però amb un missatge contundent. El problema existeix, de difícil solució, però no per això, es deixarà de tractar. Es necessita una pluja d’idees per donar forma a un pacte per a la convivència entre veïns, on hi tinguin veu l'organització, els hotelers de la zona, entitats i l’ajuntament. Però recordem, que les barrakes duren cinc nits dels tres-cents seixanta cinc dies que té l’any. Altres, tenim camps de futbol, bars, escenaris, parcs o comerços que emeten tant o més soroll, i segurament constant durant tot l’any.

Diferents alternatives han entrat dintre la baralla, però de moment, sense trumfus ni asos guardats a la màniga, sembla que la cosa continuarà tal i com està. El gran problema de l’hipotètic canvi d’ubicació seria el desplaçament massiu de joves fins a les afores, amb tots els seus inconvenients. Vestir un sant per desvestir-ne un altre.

Recordem que les actuacions comencen tant punt acaben els focs d’artifici, i que en part, també ajuden a facilitar la necessitada sortida esglaonada dels visitants que ens arriben per gaudir dels focs. A més, si ara per ara, ja és tot un prodigi intentar sortir de la població durant la franja de les dues hores posteriors a l’acabament del castell de focs, imagineu-vos si hi sumem uns quants milers de joves que amb les seves vespinos, ara n’hi diuen scooters, i unes quantes caixes de mistos amb la “ L” penjada.

Tampoc hem de menysprear les gateres, ara n’hi diuen “tajes”, que el jovent acostuma agafar aquestes nits. Any rera any, tot i haver-hi instal·lat l’autobús de la sensibilització de consum moderat, les proves etíliques que s’hi realitzen, constaten que l’objectiu de molts és rebentar-lo. Perquè parlem clar, les barraques són el punt de paller del fenomen del “botellón”, que com tot, aporta defectes i virtuts. I la tornada a casa com seria?

Obviar que les barraques de totes les festes majors d'arreu de les comarques s’han convertit en un referent per el jovent serianegar la realitat. Les barraques esdevenen punt de trobada amb amics, coneguts, amb aquells amb qui vas perdent relació, amb velles amistats, amors del passat... En definitiva, entre amics, coneguts, saludats i estranys sota l’excusa d'un fil musical tot fent conversa entre cerveses feesques. I de moment, sense cap problema.

Les barraques són una bona plantofada als xats, fòrums i messengers que usurpen la vida de carrer als adolescents i joves. Entre alegries i lamentacions, el nostre jovent, després d’haver treballat unes quantes hores, i molts en un negoci turístic, busquen el seu aïllament, la seva evasió del món real i de tota la problemàtica que tenen el capdamunt, a la qual, no li una troben una sortida aparent. Cremats fins a rebentar amb l’horari laboral, el salari, el preu de l’assegurança del vehicle, el preu del lloguer, l’utòpia de l’emancipació, indignats amb el tantfotisme dels polítics, amb les despeses dels seus estudis, i mirant el rellotge perquè l’endemà al matí ja estaràn servint cerveses, i no cafès, tot aguantant aquells homes d'esquenes amples .

Ser jove no és cap delicte.

(fotografia de http://www.publiblanes.net/)

El tren de la bruixa

Trinxat. Així és com, entre uns i altres, han deixat l’insòlit paratge de Lloret de Mar. Per sort, no s’han proposat, de moment, fer la competència als de la Cerdanya, que sinó, ja m’imagino el sostre del Magic Park, del pavelló i del Palace amb grans extensions de patates i cols. Són capaços de tot, i el preu ha pagar és el de menys. Ah, i tot a l’engròs.

Sense un dit de front i amb molt de totxo d’alt standing han aconseguit tenir censades més persones que a Blanes. Van bé. I ara, rescaten el vell projecte de fer arribar el tren a la seva població. Tot i ser del tot legítim, resulta del tot descabellat parlar-ne, o almenys sondejar-ho, sense tenir establerts uns paràmetres de respecte per l’escàs entorn verge que ens queda a uns i altres.

Fa temps es va parlar d’un tramvia o d’un metro per unir Blanes i Lloret de Mar. Ara, Lloret va per feina. Vol tenir unes comunicacions excel·lents amb Ryanair, ai, volia dir Girona, per això descarten la via del Maresme. Com que tenen la casa gran, tot i que encara no són Marbella, si volen via, ja saben que els hi toca. Un bon talonari, un forat ben gros , soterrar línies per sota la nacional i tira milles. Perquè una cosa no s’entén, o volen annexionar-se a Tossa o a Vidreres, i així expendir-se, o que m’expliquin com faran passar el desdoblament de la nacional, l’autopista, i el tren de la bruixa sense enderrocar cap dels cent un hotels que tenen.

I a Blanes els disbarats continuen. Un cop més, tirar la pedra i amagar la mà. El joc preferit dels irresponsables. Dels que acusen sense proves, dels que els hi agrada el circ, dels que es llencen als lleons amb una mà a cada ou. Resulta impresentable, i molt trist, que tot allò que va denunciar l’ex-alcalde durant les últimes eleccions, ara ho estigui posant en pràctica en primera persona, i no sols una vegada.
No sé si ha perdut el nord, però les imatges del Senat Italià que van escandalitzar a mitja Europa, em resultaven familiars, i no gaire allunyades del comportament que van mantenir alguns en l’última constitució del consistori blanenc.

Per cert, ara estic frissant perquè arribi l’esperat dia que Blanes tingui una senadora a Madrid. Després d’escoltar durant quatre anys la mateixa cançó, potser amb part de raó, sobre les excursions d’en Joan Puig, ara m’agradarà veure com justifiquen les anades i vingudes cap a les Corts de l’Excel·lentíssima Sra. Pepa Celaya. Qüestions protocol·làries.

Sords i beneits, que no beneïts.

La mar de fons, aquell temporal conegut com a les tres maries, ens ha cardat com a mínim una temporada turística enlaire. Clar i català. Aquesta mar que es caracteritza per aparèixer després d’una bona ressaca de temporal en dies anteriors, i que ve ajudada per la inèrcia de vents llunyants que provoquen que les onades es propaguin més enllà d’on arriba el vent, creant així unes onades llargues i arrodonides fent desaparèixer les més petites, donant la mar una imatge d’organització que resulta envejós.

Jo encara no he entès com uns tenen la calerada per posar sorra i sorra davant de la dessaladora, i altres ministeris i/o conselleries no tenen ni un duro per fer obres necessàries de prevenció. El preu de tot això, sembla que ja l’hem pagat.
Per protegir el conegut tren del maresme, Renfe fa uns anys va col·locar pedres i pedres en tot el litoral per protegir les vies dels temporals. Maquinària a tot drap i remena que remenaràs durant un parell de mesos van aconseguir aixecar uns murs de pedres que recordaven el vell i conegut mur de Berlín. Lleig de collons, amb pedra no autòctona del país, però que ha complert a la perfecció amb la seva missió, protegir les vies.

Jo donava per perduda la batalla amb la sorra, però mai la del passeig. Per què ni el Minesterio, ni la Conselleria, ni la Diputació, ni el Consell, ni la regidoria han estat capaços de coordinar unes mesures d’urgència després de l’avís que ens va donar els temporals de fa un parell de mesos?
Per què tenim mig passeig, com a mínim, amb un bon mur de pedres que ens protegeix el passeig, i una altra part deixada a la mà de Déu? Als blanencs, hotelers, restauradors, treballadors que depenen del turisme, els hi importa un rave que sigui competència d’uns o altres, els hi resulta aliè i sobrant que una part del passeig sigui espanyola, i l’altra catalana. Aquests només volien que aquells que mouen els fils en els despatxos, moguessin el cul i s’espavilessin a trobar, com a mínim, una solució provisional. Ja han fet tard, per variar. I sort que algú a l’estiu ja va recollir un bon grapat de signatures, que sinó...

I mentrestant el nostre superhome nedant i nedant, intentant creuar l’estret de Gibraltar fins a tres vegades, enmig d’unes aigües que ens resulten familiars aquests dies a tots els blanencs.
Amb blanes al cor, al pit, o a la cartera, ell ha continuat lluint el tatuatge durant la seva nova proesa, o bestiesa depèn com es miri, en aquests darrers dies. Tot un senyor que pagarà també els plats trencats del consistori blanenc. Una víctima més de la inoperància política blanenca, de la manca de previsió i de la política del maquillatge que fa tants anys que s’ha realitzat a la vila. A veure com acaba el tema, que per cert, secretisme i mutis a la gàbia.

Comencem el 2008 i ja ens quedem sense nedador, sense passeig, sense sorra... i tot això sense arribar encara a la gran terra promesa, la Meca del turisme. Revés i clatellada de les bones. Ens pensem ser els reis del mambo, els descobridors de la coca-cola i resulta que no som més que uns passarells. Potser és cert que durant un temps a Blanes, de la merda em vam fer campanes, però hores d’ara, morts i enterrats com estem, ni turisme de borratxera, ni turisme de fireta.

Buscant el palangre

Faci el que es faci, a la coneguda Illa de Blanes, ja es farà tard i malament. I no pas per la ineptitud d’uns ni d’altres, que segurament també, sinó per la mar de calerons que s’han arribat a enterrar en projectes, maquetes i gargots. Tots plegats en haurem imaginat tantes coses construïdes en aquelles terrenys, hotels, auditoris, sales de convencions, parcs temàtics, balnearis, centres comercials...que quan arribi l’hora de la veritat, és a dir quan es decideixi’n col·locar-hi l’etiqueta, res ens farà el pes. Buff! Algú recorda el Fòrum de Barcelona?

I no és per menys, quants anys s’han perdut entre debats i estudis? mentrestant Santa Susanna, a poc a poc i bona lletra, construint un modern complex turístic del no res ja ens ha passat la mà per la cara.
De moment sembla que hem recuperat la humilitat, que ja és molt. Sembla que els projectes faraònics han passat a formar part de l’arxiu de Blanes. Per fi hem après dels errors, de la innecessitat de construir el Partenó greg per ubicar-hi una biblioteca.

Com tothom sap, Blanes necessita un projecte trempador, que sense perdre el nord, ens permeti donar l’empenta necessària a tots aquells emprenadors que viuen amb l’aigua al coll, i no solament per la manca de sorra, sinó que es troben endeutats fins a les dents per una temporada turística que dura un mes, i gràcies.

Sempre ens omplim la boca que som un poble que ha viscut sempre de cara a la mar. I potser és cert. Per no deixar morir la flama, seria bàsic recuperar l’aquàrium que vam deixar perdre. Un aquàrium que fos un homenatge al Mediterrani, a les nostres espècies, al nostre territori, capaç de mostrar al món la bellesa d’espècies com les judrioles, els serrans, els tords, els sards...I per què no un centre de recuperació d’espècies animals? I una petita pineda? I amb el primer hotelet de cinc estrelles? Les malaurades drassanes, s’ho mereixen.

Els detractors diran que no és el millor palangre que podem trobar, però de moment tenim massa fil de coure i pocs hams. Tothom que pensa amb indrets de Blanes, pensa en indrets envoltats de mar. Desenganyem-nos, ningú recorda ni la zona industrial ni la Plantera, ni Mas Cremat.
No us penseu que reivindico un temple del mar, per entregar-hi devots, per demanar, amb humilitat i dubtes, que el gran deu dels mar ens respecti la sorra. Simplement, demano, un projecte de mar per a forasters però tenint en compte els de casa. Innovació i records, passat i present, blanes i mar.

Ja tenim rom!

Fins ara, els blanencs, teníem el plaer de ser els padrins d’un cava. Tot i que costi de creure, sobretot pels forasters, tenim una de les caves més emblemàtiques de Catalunya. I tot això, tenint menys vinyes que sorra de platja. Que n’aprenguin!
El secret de Montferrant ha estat l’encert que ha tingut sempre en la compra d’uns bons vins bases.

Ara, en el gran emprenador Agustí Vilaret, impulsor de les caves, li ha sortit un bon competidor. Un aiguardent que té el seu origen en el passat Ple del dilluns, ben fermentat durant mitja legislatura, destil·lat amb sucs i melassa de canya de riera que en Celestino no desbrossa. Sigui Benvingut senyor Rom!
Blanes terra de promeses, ciutat marevellosa –com va dir aquell-, que troba la peculiaritat més gran en l’illot que separa les dues grans platges del municipi. Poca broma amb Sa Palomera, que diuen que els reis d’orient, amb tot el tema de la globalització, ara i fan escala, i sense pagar!

Sort, que en el pròxim Ple -o properament- ja hi podrem anar amb cafè, copa i puro. Això de tenir un nou Rom em tranquil·litza. Sí, no em diguis que et digui el per què, però em sembla que a les onze, tots sopant. S’haurà acabat l’etern xiuxiueig enmig de la intervenció del regidor, que gira i gira la truita, per acabar dient poca cosa més del que havia dit en el primer minut. Disfressar era la paraula màgica, o potser xulejar.
Ara l’ofici de l’orador serà més complex. S’hauran de repassar llibres, buscar mots, frases fetes per agilitzar discurs.

El més marevellós -com m’agrada aquesta frase- serà veure qui tindrà l’honor de ser el primer en perdre els papers amb el “ringggggggg”. No em direu , innocents, que no sortirem als diaris per algun accident d’aquests. Temps al temps.
Sigui com sigui, l’entrada en vigor d’aquest nou Rom ja ens ha espantat la canalla. Aquesta setmana, paraules justes, poca demagògia i, a tota màquina. També és veritat, Lourdes, filla, pots preguntar a cada ple, no cal bombardejar d’aquesta manera! Però, de fet o ara o mai. Deixe-m'ho amb un semàfor taronja de la Vanguardia, d'acord?

Per acabar, agrair aquell senyor que encara té la paciència i el temps per presenciar la totalitat del ple, i que va preguntar si era necessària tanta complexitat lingüística. Té tota la raó. Va costar suor i llàgrimes traduir la bíblia del llatí, i més costarà que aquests passarells li faci’n cas. Després es preguntaran el motiu del poc interès del poble amb la política. En vers d’apropar-se, s’allunyen. Ells sabran. Però vostè tranquil, tingui present, que en el proper ple amb una bona copa de Rom, tot li semblarà més amè i entenedor. Ja ho veurà.

Cara i creu

Darrerament quant donem un volt pel passeig, només estem pendents dels maltractaments que ha rebut i rep el passeig de s’Abanell aquests darrers dies. Tots, malauradament, ja ens hem acostumat en veure el passeig com un “Exin castillo”, destruït i oblidat durant l’hivern, mimat i ben guarnit durant l’estiu.
La política del maquillatge ha durat el que ha durat, però sembla que passarà a millor vida. La mar demana pas.

En el passeig tenim altres protagonistes. Uns protagonistes que en un principi tenien un bon paper. Fàcil, ràpid i il·lusionador per diferents segments de la població. Un ha triomfat, o com a mínim s’ha convertit en un bon referent. L’altre ha fracassat, i ho diem amb negreta, cursiva i subratllat! –encara que fos fruït de les presses-.

El gran triomfador és l’espai habilitat, anomenat Circuit urbà, per fer tota mena d’exercicis per la gran quantitat d’esportistes que cremen calories, nervis i emprenyades pel passeig de s’Abanell.
Entre tifes de gos, hom pot realitzar-hi tota mena d’abdominals, “steps” i flexions tot seguint les indicacions presents en cada una de les estacions programades d’aquest circuit. Anelles, baranes, bancs... i fins i tot, des d’aquest darrer estiu, una pista habilitada per practicar el vòlei platja. Tot un luxe si tenim en compte que també hi tenim un font. Sí, la típica font blanenca, molt aviat a la venda a totes les botigues de souvenirs de la zona. Una font de color negre, on hi surt un cap de lleó, el qual sembla que no li deixin dir ni ase ni bèstia, ja que té l’aixeta al bell mig de la boca.

Em resulta curiós no recordar quin govern va tenir la idea de habilitar aquella zona esportiva. Segurament, si algú hagués posat el crit al cel tots ens recordaríem de l’inventor, i posaríem el dit a la nafra.
Això sembla ser cert si donem un cop d’ull a l’altra protagonista del passeig. El que tenia de ser pal de paller, es va convertir en l’ovella negra de l’anterior tripartit blanenc.

El carril bici va tenir molts detractors des d’un bon principi. No pel fet de crear aquest espai necessari, sinó per les condicions d’inseguretat que reuneix aquest durant tot el tram. Tot i els retocs i la política de maquillatge que se li ha practicat mai ha acabat de quallar. Un carril bici que es converteix en un “scalextric” a l’alçada del pavelló, un carril bici que comparteix carrer amb els cotxes amb l’única separació d’un objecte lluminós i una gran línia de color groguenc pàlid. Tot una aventura endinsar-te per aquest carril que pot acabar a l’hospital, si un conductor obre la porta en el precís moment que el ciclista pedala “tranquil·lament” en el tram entre Sa Palomera i el Pavelló. Ja se sap toca a qui toca.

L’inventor d’aquest “scalextric” tothom el té present. Fins i tot podríem dir que el va jubilar de la política blanenca abans d’hora. No ho sabem. Però, ens serveix per pensar que desagraït que pot arribar a ser la feina del polític. Uns menjafestucs, com així els hem batejat en aquest blog, que són recordats per accions puntuals o errors de principiant, obviant els bons propòsits que devien tenir, i que alguna cosa devien encertar, encara que fos per casualitat. Encara que s’ha deixat cada tifa d’herència, que déu ni do.

Algú recorda l’inventor del passeig? I el d’enderrocar Es Piteus?

Pinten Bastos ( De camí cap a (la) Meca. Capítol 3)

En un anterior article ja em vaig preguntar sobre els ets i uts que podia comportar el trencament del contracte de forma unilateral amb en David Meca. Els mitjans i els polítics semblava tenir-ho molt clar. Obviaven aquest assumpte, i només parlaven que l’operació Meca havia costat 30.000 €, donant el tema per tancat.
Els representants legals d’en David, G.T.A. Consulting Empresarial, volen jugar amb tranquil·litat les cartes que els hi queden, o més ben dit, l’as que tenen guardat sota la màniga.

Sembla ser que l’Ajuntament no va comunicar de manera fefaent la rescissió del contracte, després que el Ple tombés l’operació i el batlle acceptés la revocació. Cagada pastoreta. Ells, a diferència de nosaltres, es curen amb salut i no fan res a corre-cuita. Encara avui, apareix el logotip de Blanes com un dels patrocinadors d’en David. Casualitat? Evidentment no, segueixen donant l’aparença que el contracte encara és plenament vàlid, i conseqüentment compleixen amb les obligacions que disposa el famós contracte.

A més, mitjançant burofax han informat que han conegut la rescissió del contracte de forma unilateral gràcies els mitjans de comunicació. Avisen que “aquesta rescissió pot portar greus perjudicis econòmics i morals per a Blanes i per a David Meca”. Tot al peu de la lletra, sense fer un pas en fals. Primer denuncien que ningú els ha informat de l’operació -primera cleca-, i per tant, el contracte segueix sent vàlid. Seguidament matisen que la rescissió del contracte s’ha produït de manera unilateral, i que això pot portar conseqüències. Trencar un contracte no és fàcil, i té un preu –o potser dos-. El preu polític, ja s’ha pagat, amb el desgast de l’equip de govern, i amb la primera crisi política de la legislatura. El preu de l’incompliment ja fa més respecte. Perquè sembla clar que existeix una clàusula penal –aquesta gent no és mama el dit- que obligaria a pagar una indemnització en el supòsit que una de les dues parts trenqués el contracte, com així ha succeït.

El seny d’uns contra la rauxa dels altres. Esperem que d’aquí uns anys no s’hagi de fer mans i mànigues per pagar sentències del passat com ja ha succeït al ple del setembre.

Marxeu quitxalla! que pinten bastos.

Quatre gats, quatre replegats

Així de contundent es pot resumir l’impacte que tenen tots els moviments populars que sorgeixen a Blanes. Ja sigui per raons socials, culturals, ecologistes, polítiques, totes moren en l’oblit. Fem memòria? manifestació reclamant un parc de bombers per Blanes, manifestació per reclamar el canvi de traçat de la N II per salvar el Vilar i Sant Daniel, cal seguir?

Una cosa sí que sabem fer els blanencs, i és firmar. Firmem a tot arreu, ja sigui per quedar bé o bé perquè coneixem algú, però firmem. Així, els diumenges al matí quan anem a fer la volteta, excusa perfecta per anar a fer el vermut als Terrassans, ens aturem davant totes les taules amb pamflets que trobem. És llavors quan podem entendre que Blanes siguicapaç de recollir 10.000 firmes reclamant sorra, o bé 9.000 per un parc de bombers, o bé batre tots els rècords i recollir-ne 18.000 amb l'única plataforma efectiva de la dècada.
Però també hi ha truc. Sí companys, hem tingut de pagar als “voluntaris” pel fet d’estar amb una taula ridícula i vella per fer de caça autògrafs. Sinó, pregunteu per l’Associació de Càmpings i d’Hostaleria...Això és tenir consciència i valors, 6 €/l’hora i ves-li al darrera.

Tots aquests fets no fan més que reafirmar que ens importa un rave el poble. Una altra vegada, - i no aprenem- ens han atropellat el fons marí i sembla que aquí no hagi passat res. Ens ho han deixat tot potes avall posant en evident, i innecessari perill, l’estat de preservació de les espècies i comunitats d’organismes presents als bancs de sorra fina de s’Abanell. El dragat de sediment destinat a la regeneració de platges es presenta com el principal imputat a l’assumpte. Segons el Ministerio no hem de patir, la zona on s´emmarca el projecte no existeix cap espai natural d´àmbit terrestre o marítim protegit, i tampoc s´han detectat àrees protegides d´especial interès. Tot plegat morralla. Quins pebrots!

Però l’ACA ens ha agafat amb els pixats al ventre i fent cas omís a les advertències dels experts, entre ells el CEAB, ha abocat 180.000 metres cúbics de sorra en un radi de 600 metres de platja, formant una platja fictícia de 300 metres que ha de servir de protecció natural per afrontar amb èxit els temporals de llevant, i aconseguir així que el gran monument de la dessalanitzadora continuï dempeus.

Els dubtes que afloren al cap d’hom és si s’ha fet tot allò que es podia haver fet. Polítics mutis i a la gàbia, comencem malament. Més dubtes, si fem un cop d’ull a l’article 42 de la Llei de Costes que exigeix que si les activitats projectades poguessin produir una alteració important del domini públic maritimo-terrestre, serà necessària una prèvia evaluació dels efectes. No sembla de rebut legitimar aquesta acció amb la lleugeresa que s’ha fet, dient textualment com que "no existeix cap espai natural d´àmbit terrestre o marítim protegit, no hi ha perill" . Senyors, el perill és el mateix. Altra cosa diferent és si aquestes espècies són comunes a la costa catalana, i no tenen un valor – maleït valor- determinat al no ser espècies d’especial protecció. I tot això tinguent l’advertiment del CEAB.

Tenint en compte els precedents de falta de mobilització de la societat civil blanenca, res ens tindria de sorprendre, i és que molts pensen que demà tornarà a sortir el sol a la vila del pingüí, i si no tenim peix, doncs menjarem carn.

Hem tocat sostre?

A la bonica vila del pingüí ja hi vivim, o almenys això procurem, 39.564 persones. Una xifra gens despreciable que ha de servir per fer-nos reflexionar sobre quin és el camí que volem emprendre tots plegats. Perquè és així, necessitem xifres o dies simbòlics per reflexionar sobre el nostre entorn. Qui no coneix la setmana de la mobilitat sostenible, el dia de la lluita contra el càncer, el dia sense mòbil, i si em burxeu, el corre-bars anual, per citar-ne alguns a l’atzar.

Doncs ara toca parlar d’urbanisme, carai, 40.000 habitants no s’hi arriba cada dia! I menys en nucli reduïts dels 17,68 km² que gaudeix Blanes.
Dintre d’aquets escassos 17 quilòmetres i escaig, ens permetem el luxe de tenir el 52% de les vivendes desocupades bona part de l’any. És a dir, la meitat de les vivendes de Blanes estan buides durant molts mesos al ser una segona residència, o estant totalment desocupades esperant el millor moment per vendre. Per fer-s’ho mirar. Gent sense casa i cases sense gent, com s’entén?

Avui, però, ens centrem amb l’etern debat sobre el creixement. Pot créixer Blanes més? O potser més important, té de créixer més? Comencen escassejar els terrenys urbanitzables, i com és sabut, a curt termini l’obra nova s’ubicarà al voltant dels terrenys que van des de el Cementiri fins al Pont verd, ara de color marró. Sembla doncs, que corda per estirar en queda. Potser, hi enquibirem 10.000, potser 20.000, o potser fem una dotzena de gratacels al voltant de St Joan. Idees més estravegants he vist en algun pamflet electoral blanenc.

D’altra banda, els serveis públics, les infraestructures, i el transport públic ,ara per ara, no estan preparats per engolir 10.000 persones “fixes” a l’any. Si accedir amb cotxe els dissabtes és un viacrucis, pensa-ho en fer-ho a l’estiu, en festa major, i amb 10.000 habitants més. Quin merder, de veritat, més valia no haver-ho pensat.

Per últim només reflexionar sobre si Blanes “com a poble” li és convenient créixer més. Em refereixo el seu teixit social, a la seva gent, els seus ghettos –tampoc ens enganyem-. L’esperit de poble es va perdent, la cordialitat, la participació...Segurament això és el preu que cal pagar per fer-se gran. O potser no. La III Fira d’entitats va ser un èxit, tot hi no arribar, encara, a totes les entitats, moltes si que hi van participar. També és cert, que algunes hi van participar -malauradament- mostrant les misèries, la falta de gent, i el seu camí cap a l’oblit.

Molts interrogants tot plegat i poques garanties, però d’altra banda res de nou. El millor, o el pitjor, és que tot segurament continuarà igual. Amb la gran avinguda Josep Tarradellas, amb 8 immobiliàries amb escassos 200 metres. Senyal que la mamella encara raja, i mentres ragi tot igual. Més marró, menys verd, i paradoxalment menys vivendes de primera residència. Tot un misteri.

Però a Blanes aprenem per xoc. Un cop ens ho veiem a sobre reaccionem, o almenys ho intentem, mentrestant qui dia passa any empeny, i tira milles.