La lluita silenciada

Algú va dir que l'opi de la societat era el futbol. Que aquest espectacle esdevenia un referent de masses capaç de seduir a tots els sectors, i l'únic capaç de desactivar els vells mecanismes d'identificació i participació dels ciutadans amb la societat.
Així, la vella formula d'admirar i desitjar ser allò que ven, allò que t'insinuen dia i nit, ha acabat per imposar-se, creant ídols-herois del no res, intentant la dominació dels eterns lluitadors socials.

Dintre d'aquest món esquerp, desorganitzat i desolador, cada dia són menys els qui gosen remar en direcció contrària, i menys de forma anònima. Avui, Sebastià Salellas, ha marxat de viatge. No hem perdut un rem, sinó una barca, present ens deixa el seu missatge i la seva lluita.

Molts col·lectius trobarem a faltar aquest gran defensor dels drets humans, dels drets dels immigrants, dels moviments socials alternatius i dels drets nacionals manllevats. Tots els seus sentiments, angoixes i consells seran recordats.

Un defensor anònim, amb un gran ressó i respecte dintre dels moviments socials, i gran silenciat pel gran sistema. S'emporta la barca, però entre tots, construirem el futur per recuperar el somni . La lluita pels drets, encara té camí.

Ai,ai,ai que ve Llevant

Doncs, sí! Ja podem exclamar als quatre vents que hem trepitjat merda. Avui, la Mònica Lòpez ens avançava a tots aquells que seguim l’espai del temps a la televisió pública catalana que s’acosta temporal de llevant per divendres i el cap de setmana.

En plena operació de rescat de la sorra perduda que la mare Tordera s’ha cansat d’arrestrar, degut en part a les empreses que xuclen la seva aigua, ens podem trobar amb una altra demostració que el mar reclama, més aviat o més tard, el territori que li pertoca.

Per això cal, primer de tot, creuar els dits i ciri a la verge del Vilar. Tot seguit, sermons i precs per intentar fer miques les previsions. Per què, caram, si després de gratar i triturar a tort i dret, tot un ecosistema per intentar donar alè al sector turístic i enterrar calers i calers del Ministerio, tindria pebrots que per voler tenir solventat aquest problema pels famosos ponts, ara ens trobéssim que tot se n’ha anat en orris. Si fos així, Déu no vulgui, algú assumiria responsabilitats?
Si suposem que el temporal s’ho emporta tot, Sa colomereta inclosa, tindríem més draga o el Ministerio tancaria l’aixeta dels Euros?

Dependre del temps ja és prou fumut, però dependre del Ministerio ja és per llogar-hi cadires. I sinó pregunteu pel sector dels càmpings que han vist amb incredul•litat com s’ha omplert una part de platja i l’altra no. Privilegis que han descriminat entre establiments de primera i establiments de segona. Ara bé, a l’hora de passar per caixa, tots moros. Doncs, déu n’hi do.

Mentrestant, com signaria l’Il•lustre Pere Puig i Llensa sols ens queda demanar la “bonança i celestia dels qui breguen mar enllà”.