No som el que som sinó el que fem per canviar el que som.

Diuen alguns maresmencs que d’Arenys només n’hi ha un, que és l’Arenys de Munt!

Doncs a la retina de molts perdurarà, i per bastant de temps, la rebel·lió d’aquest poble maresmenc amb la seva, ja famosa i polèmica, convocatòria de consulta popular. Passi el que passi, Arenys ha sembrat una llavor de fermesa i simbolisme.

Als temps que corren, en ple corredor de la mort d’aquell Estatutet retallat, escapçat, o com deia el mateix Alfonso Guerra, “Cepillado”, els simbolismes esdevenen cabdals i necessaris per a despertar un poble endormiscat entre tant conformisme benestant estratègicament forjat per les administracions i els mitjans de comunicació.

Amb aquest context, i tenint en compte que la iniciativa sorgeix de la proximitat que representa el municipalisme, no m’estranyaria que la consulta anés quallant arreu del territori per acabar arrossegant a bona part del poble català, a confirmar allò que tots sabem: Som molts més dels que es pensen. Això sí, n’hi han molts d'emprenyats, cremats, dispersats, adormits i esmeperduts.

Això doncs, aquest any el poble català, que no els partits polítics que diuen representar-lo, es planta. I es planta amb megàfon en mà per enunciar a tort i a dret, això sí, respectant en tot moment la normativa de contaminació acústica: Que encara som aquí! Que bramem perquè ens sentin, perquè s’incomodin i perquè, sobretot, sàpiguen que tornarem! Quant? Tot un misteri del mateix Stephen King, però tornarem. Mentrestant, nosaltres, potser, romandrem entre conformismes i migdiades. Ells, amb la por. Molta por. I això ens agrada...

En tot cas, que recordin que mai serem els vençuts, sinó aquells que canviarem la història recordant els errors del passat. Temps al temps.

11S09

Quatre gats

Esperverat, acollonit, esmaperdut. Així m’he quedat del seguiment efectuat de les eleccions europees durant la setmana triomfal de l’exercit de catalunya. Mentre els Almogàvers trinxaven, aquesta vegada Roma -sí Pou, era Roma-, aquí es mantenia un absolut silenci sobre les eleccions europees.

I no perquè Catalunya is not Spain, que també, sinó perquè Europa cada vegada ens queda més lluny. A més, a mesura que baixem graons de la piràmide estamental forjada per la política econòmica que ens assetja, encara hi trobem més indiferència. Per cert, a les Espanyes estaven distrets amb els vestits d’en Camps. Quin nivell!

Però posem-nos seriosos, qui serà el culpable de la gran indeferència/abstensió? Dels polítics? Dels ciutadans? Del projecte d’Europa? Del model democràtic? Malauradament, ningú serà incapaç d’efectuar la més mínima autocrítica ni raonament seré i acurat que es mereixeria aquesta qüestió.

Espanya país de la faràndula allà on existeixi és hora que innovi. Calen propostes trencadores. Repassem les més popularment acceptades, com els escons lliures. Volem que s’acabi la incertesa de què carai passa amb els nostres vots en blanc. Cal que els vots en blanc computin a l’hora de fer el repartiment d’escons segons la mal anomenada Llei D’Hondth i esdevinguin un avís per la classe política. Volem veure globus de color blanc assentats en la poltrona, com a càstig per a la classe política. Altres mesures per incentivar el vot podrien ser les reclamades llistes obertes, perquè així tots i totes ens podem entretenir cercant al google l’historial dels personatges, per acabar col·locant creuetes com si fos una travessa. I sobretot, que es puguin restar vots! Qui no ha pensat alguna vegada, aquest xixarel·lo és un incendiari impresentable! ( records al Sr. Alejo Vidal)

Per altra banda, que més bonic que quant vagis a votar et donin un número per a participar en un mega, hiper, sònic ( si no es planteja amb aquest registre lingüístic, no tindrà èxit) sorteig . La pela és la pela. Com més vots, més diners per a repartir pel premi de la grossa... I si fóssim, un país com el del company Berlusconi, -Déu no vulgui- m’atreviria a proposar descomptes fiscals dels tributs cedits als ents locals.

Això sí, tota mesura ha de passar, per introduir botifarres i un bon got de vi de bon matí, i pastes i cafè per desprès de la migdiada, per tots aquells valents que dipositin la papereta, sobretot sense el DNI, dins la urna. Ja sabem que, amb la panxa plena, tot es veu d’un altre color! I de ben segur que, com a mínim, els estimables vots dels avis i àvies augmentaria en escreix.

Tranquils companys, tot està previst, els catalans estem acostumats a fer números. Tot això es pagaria amb l’aportació del 1% del pressupost que destinin els partits polítics en les campanyes electorals.

Ha arribat l’hora senyors polítics. Pensin, rumiïn, facin tiberis a costa de nostra esquena, el que vulguin, però tinguin clar que, ADAPTACIÓ O EXTINCIÓ...I no tinc gaire clar de quin camí emprendrem... Hi ha gent molt rara en aquest món.

El seny no els ha fet traïdors

Doncs sí, demostració de seny i d’estratègia, en ple barri de Sants, dels estudiants anti-Bolonya que posen en entredit l’espectacular desplegament de cossos de seguretat per les Rambles que havien acordat els nous responsables d’aquests.

Els estudiants, aquell col·lectiu que no està lligat, encara, ni de mans i peus, amb bancs, empreses, favors ni interessos ocults, esdevenen l’aire net de la societat. Això, els permet realitzar una crítica senzilla i honesta de tot allò que els envolta. Cap més col·lectiu és capaç d’impregnar-se d’uns sentiments i valors tant sincers com els dels estudiants, i molt menys donen el seu braç a tòrcer fàcilment.

Tot i el menyspreu general que desprenen els estudiants en la gran majoria de la resta de la societat, tutelada per les grans masses informatives, controlades totes elles per ferotges grups empresarials, aquesta vegada se’ls ha valorat de diferent manera. Suposo que, les batusses de la setmana passada, sense solta ni volta, protagonitzades pels anomenats anti-avalots contra periodistes amb el braçalet de la Creu Roja, i tot “quisqui” que gosés penetrar en “territorio comanche policial”, ha fet quallar un missatge d’alerta sobre l’anomenada “única policia nascuda en democràcia” que actualment estem formant a l’acadèmia.

Les imatges que, per sort, tots hem vist – si no hem tancat els ulls o em mirat al gat com miolava, clar- ens han mostrat la praxis de la batuda, cop de porra i a terra! I un cop a terra, si passo pel costat, plantofada de peu amb les botes noves, que per alguna cosa les portem. Delictes tots aquests, que malauradament quedaran arxivats per la impossibilitat tècnica d’identificar els responsables dels actes que s’extralimitaren, atès que, coneixedors del que anaven a protagonitzar, és a dir amb traïdoria, prou es cuidaden d’amagar degudament la identificació del famós TIP. I cap a repartir, que tenim feina!


Prou són els episodis que han sortit darrerament a la llum pública, i molts més, els que mai arribem d’assabentar-nos, en els quals, els cossos de seguretat catalans queden ben retratats. Segurament, per manca de formació, per les presses polítiques a realitzar un desplegament irreal el més aviat possible i per les convalidacions ràpides d’agents d’altres cossos realitzades amb celeritat inaudita.

L’únic que aprenen a l’acadèmia són les paraula jerarquia i autoritat. Respecte absolut, fins i tot, podríem dir atemorits amb els superiors, que els analitzen amb lupa durant un curt interval de temps en els quals realitzen curtes classes d’aprenentatge. Classes de vint-i-cinc futurs agents, per tant no massificades, no com en altres àmbits, on la manca d’estudis universitaris entre els elegits, que recordem que ja han entrat a l’acadèmia brilla per la seva absoluta absència. Digne d’estudi tot plegat, sobretot quan em comenten, que la nova fornada que actualment està a l’acadèmia, de 50 futurs agents únicament 2 tenen estudis superiors, i s’ha de tenir present que d’aquests 50, com a màxim, en tombaran 5. Això se’n diu preparació, gent amb valors i estudis! Sí, senyor.

Un cop passats els vint-i-set tests, proves físiques, acadèmies, entrevistes personals se’ls hi obre la porta de la glòria. Sou garantit per la vida. I quin sou, us preguntareu? Doncs precisament no quatre rals, que si ho comparem, amb el sou que cobraran els futurs llicenciats/diplomats de la societat en els seus primers cinc anys laborals, resulten anecdòtics front aquells que sempre més ens miraran per sobre l’espatlla.

Així doncs, aquests anomenats peluts estudiants reivindiquen un futur d’acord amb la seva formació, en el qual, la seva formació no depengui exclusivament en el poder adquisitiu de cadascú per finalitzar la seva formació acadèmica per mitjà del pagament dels anomenats graus. Mentrestant, els altres, reivindicaran persecució pública sobre les seves actuacions i suplicaran l’impunitat i no responsabilitat dels seus actes, atès que, no són capaços d’aguantar la responsabilitat que implica el normal desenvolupament de la seva feina.

Molt de gust

Mai he arribat a entendre l’obsessió d’alguns en convertir les converses en empalagoses, repetint airosament termes com el tant apreciat per uns, i odiat per altres, “molt de gust” Frustracions i pors es disfressen en una ornamentació que resulta ser del tot irreal i irrellevant.

Els nostres sentits l’identifiquen com un intrús. Alerta roja decretada. Primer, repassada de dalt a baix de l’estrany individu i li busquem antecedents. Error, continuem amb els dubtes. Li dec calers? -pregunta obligada de manera interna-, un amor? No! Que aquest s’afeita. Doncs, així què vol?.

Segon i últim punt. Tornar-li la pilota amb un “ el plaer és meu”. Ara la pilota torna a estar al seu teulat. Somriure, confiança i l’eterna pregunta per què això mai t’ho dirà una mossa? Deu ser que l’hipersonicmegasurrealisme va néixer, i morir, amb Dalí...

Doncs amb aquestes sensacions se’m presenta la Ministra de Defensa. “Manden firmes”, mirada penetrant i un “viva” amb pit i collons, vaja, com Deu mana.És hora que algú posi aigua al vi, i faci reflexionar a la societat sobre les (in)capacitats dels presidents alhora de formar governs.

La gran pregunta. Per què es valoren més els mèrits personals que els coneixements tècnics? A ningú, ni el mateix Gegant del Pi, posaria al capdavant d’un departament informàtic a un jardiner, ni un bomber fent de pagès, ni un funcionari intentant fer de fuster. Així, per què carai, els presidents del govern, es passen literalment per allò que no sona, els coneixements tècnics que pugui tenir el polític en qüestió, i el col•loca en un ministeri, o conselleria, o regidoria, que no sap ni per on començar?

La gran excusa, que alhora exerceix de gran mentida, és que el polític s’ha d’envoltar de bons tècnics. I que són aquests, i no uns altres, qui l’han d’assessorar. Per tant, si seguim les seves predicacions què hem de pensar? que només són uns titelles en mans d’uns tècnics? No, que els hi agrada tocar cuixa, i que això és com una festa, en la qual només es convida aquells amb qui saps que, portaran més rauxa a sobre, o aquells que mai t’arribaran a fer ombra, i que per tant, tu president, com a líder espiritual, seràs l’amo i senyor de la nit, i potser del dia...

Ni formacions, ni coneixements tècnics, per tant, semblen rellevants. Així, la Ministra Chacón, ei, com molts altres abans, exercint de Ministra de Defensa, amb uns coneixements nuls sobre aquesta àrea. Us enrecordeu del ministre Borrell? (jo sempre quan passo pels peatges de la C –32) Ministre de Defensa sense haver fet la mili! Això sí que era ser insubmís!

Perquè senyors la notícia no ha ser que una dona arriba, per fí, a ser Ministra de Defensa, sinó, preguntar-nos si els/les Ministres tenen els coneixements teòrics, tècnics i l’experiència adequada per exercir el càrrec? I la gran pregunta; Què guanya Catalunya de Chacón amb el Ministeri de Defensa?

La feina de debò, ja està feta. El pas d’una cartera petita recent inventada a una que diuen que té molt de poder i moltes teranyines. El següent pas serà proposar-la ser presidenta de l’estat Espanyol. Pas a pas i sense trencadisses. Però, psssss, no ho diguis a ningú, que aquest és l’objectiu de ZP, i que amb molt de gust, segur que hi treballarà.

El joc de la cadireta.

Aquestes eleccions seran recordades, esperem que per darrer cop, per l’exclusió de drets que patiran per enèsima vegada dos col•lectius. Aquests perplexos veuran com, per no fallar a la tradició, es trobaran exclosos del dret a vot; Parlem dels independentistes vascos i dels immigrants. Aquest fet anecdòtic per la gran massa, resulta ésser prou clarificador per mostrar-nos una pinzellada de la democràcia real de la qual gaudim, o sofrim. Una democràcia bipol•litzada en dos partits, dos colors, que s’enfronten alhora en dos debats telivisius, estèrils, on les formes resulten molt més importants que el fons, deixant a la palestra la resta de forces polítiques que formen part de l’anomenat arc parlamentari. Tot un símbol de pluralisme. Ara, a corre-cuita, la Junta Electoral intenta solventar aquest dèficit democràtic programant un debat amb totes les forces que gaudeixen de representació, però això sí, a horaris més propis de la coneguda pel•lícula del canal plus dels divendres.

Deixant de banda tot això, Blanes més que mai serà present en aquestes eleccions en tres fronts ben diferents. D’una banda, ja ho podem avançar, tindrem il•lustre senadora.Per altra banda, dos diputats que semblen destinats a pugnar per la poltrona, amb el permís d’un tercer diputat socialista i el rebuf de ciutadans. Per últim, l’alcalde blanenc també acudirà a la cita, però aquest com a tercer en discòrdia, diem-ho clar, “de florero”.

Tot apunta que, la gran incògnita de la nit serà veure si Joan Puig perd la cadireta i la famosa “pensión de retiro” del Congrés, a favor de la incombustible Alícia Sánchez Camacho que ha jugat un bon paper en la campanya, mantenint les formes en tot moment i aïllant-se de qualsevol manifestació incendiaria. Es nota que surt de l’IES Sa Palomera i coneix de primera mà amb quina llengua es parla i es donen la gran majoria de classes. Per cert, molt bona la decisió d’evitar a tota costa el frec a frec amb en Joan... I caldrà veure quin paper juguen els electors d’esquerra de la gran puixança, que cremats fins a la medul•la amb el rumb que ha emprés el partit, fa temps que esperen venjança.

Només dos factors poden aïllar algun dels nostres il•lustres de la cadireta i deixar-los amb un pam de nas. El primer, és el paper que pot jugar l’últim convidat a la festa, Ciutadans. Aquests poden decantar la balança a favor d’esquerra, sí, sí d’esquerra. Com? Doncs, amb la fuga de vots que podria patir el PP, i que resultaran descaradament insuficients pels nous vinguts. Així, Ciutadans en aquestes eleccions pot fer bona aquella dita que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Esquerra n’és conscient...El segon factor pot ser l’acollida del “vot útil” per part del PSC. Aquests no s’han cansat de incolcar-nos que és blanc o negre, o el que és el mateix, vermell o blau, i sinó hi anem, ells tornen. Jugant amb la por i en funció de la participació, no podem descartar que aconseguissin un tercer diputat.

Per altra banda, la Pepa ja s’està estudiant els horaris del pont aeri a fi de compaginar els dos càrrecs que ocuparà. Tant ella, com l’històric De Puig tenen cadira assegurada al Senat. La seva lluita era entrar a les llistes, només recordar que la elecció de la Pepa enfront d’una jove candidata va aixecar força polseguera en algunes demarcacions, però la sang no ha arribat al riu i tot sembla que acabarà amb un brindis de champagne d’en Sarkouzi.

Diumenge ho sabrem, el nostre estimat alcalde, espectador de luxe de la comparsa des de primera línia de mar ja ens ho explicarà. Per acabar, pregunta al vent. Per què dilluns ningú parlarà de l’abstensió o els vots en blanc?

Nosaltres sí que ho farem. Potser no serà ni el dilluns, ni dimarts, però potser dijous sí.

No és això companys, no és això.

La històrica divisió de poders es va pensar per protegir el poder judicial de l’executiu, davant la por que aquest darrer incidí sobre el primer. Amb el temps, ens hem adonat, uns i altres, que el judicial vol incidir sobre l’executiu, i que cada cop pren més partit de decisions polítiques. No sabem si és per tornar favors, recordem com s’escullen els membres de certs tribunals, però el cert és, que la màgia de la interpretació, fa cada cop més olor a socarrim.

Que la repressió policial i judicial no és un bon remei per a qualsevol conflicte en són coneixedors arreu, menys a l’estat espanyol. Aquí, o allà, ens agrada la gresca. Cop d’efecte i una nova il·legalització. Com anell al dit per el PSOE, just ara abans de eleccions, i després d’apreciar-se els primers síntomes de debilitat enfront del PP. Novament el mateix pensament polític i la veu d’una bona part del poble d’Euskal Herria queda arraconada i empresonada.

Presos polítics, màrtirs de pensaments, i el que resulta més important benzina per la lluita armada d’aquells. Amb tota aquesta operació només s’aconseguirà que aquests sumin suport popular en època de vaques flaques, on recordem, tots els processos de lluita armada arreu d’Europa han finalitzat, o descansen en pau com els volcans de Santa Pau. Però, des de el mateix moment que se’ls nega la participació política, ipso facto queda legitimada la lluita armada. Ja tenen l’argument que volien.

La lluita desigual entre estat i grup armat també ens ha deixat un bon grapat de fascicles sobre la guerra bruta estatal envers la lluita armada.
L’estat s’ha guanyat a pols tenir una gran ombra al seu darrera. Una tenebror envoltada de bombes sense desactivar, dispersió, tortures, contra-atac armat dels GAL, il·legalització de col·lectius, diaris i partits polítics, ús partidista de les víctimes, associacions de víctimes que canten orgullosos “Contra ETA, metralleta!”. Com a totes les guerres i conflictes, no hi ha ni bons ni dolents,i menys, ni vencedors ni vençuts. I no ho entenen.

Aquest és l’error que cometen els dos partits que es tornen a les Corts. Ara, altre cop de bracet, han ensopegat amb la mateixa pedra, que tantes i tantes vegades s’han entrebancat. Com si estiguessin ebris, amb les capacitats mermades, sense la possibilitat de decidir plenament deixant de banda, ni que fos una vegada, els maleïts interessos electorals que els tenen lligats de mans i peus. Sense mediació, no hi haurà mai solució. Ni la repressió policial, ni l’enduriment de penes, ni un llarg etcètera de mesures estelles electorals són les solucions a adoptar. Eliminaran el gos, però mai aconseguiran ni fer-li pessigolles a la ràbia.

Sentiments, arrels i cicatrius d’un passat que mai s’han acabat de cicatritzar, aquesta és la història que molts no hem oblidat. Una veu que queda arraconada, exclosa del pensament polític. Curiós, francament curiós. Una Llei, o més ben dit una reforma, que metrallava contra tot principi de legalitat. Una llei pensada de manera individualitzada i creada per una única missió, il·legalitzar Batasuna i qualsevol monenclutura que reclami de manera ferma, sense tabús, la independència del poble basc. Si es pensen que aquesta és la solució, poca història han llegit, o com a mínim, ulls clucs davant els diferents models que certs pobles han traçat per posar fi als conflictes polítics de caràcter territorial.Mentrestant, partits o sectes militars, com la Falange, la Falange Autèntica, les Jons, España 2000 i un llarg etcètera, com bé descriu l’himne del Madrid, “campean por España con orgullo e ilusión”.

Aquesta és la seva democràcia senyors.

Vendre la moto

Amb les Corts dissoltes, podem afirmar que comença el circ. Rebaixes, cupons i vals descomptes lluitaran contra retrets, insults i joc brut durant un bon parell de mesos. Aquí val tot, tots ho saben, l’ètica i la prudència a hivernar, que sembla que no, però déu ni do el fred que fot. Tothom busca aconseguir medalla que quatre anys són molt i molt llargs, i més si t’ho mires des de fora de la plaça.

Tot i que encara no estem amb campanya, ja hem escoltat bestiesses per donar i per vendre. Carme Chacón va xiuxiuejar amb la boca petita que no s’inauguraria el TGV, si el carrilet s’acabava abans de les eleccions. Una lliçó de modèstia vam pensar alguns. Però, com sempre, a vegades resulta millor viure enganyat. Dies més tard, el mateix Zapatero, fou qui es posar de peus a la galleda.

Fent un cop d’ull a la Llei Règim Electoral, i les modificacions que recentment s’han discutit, ens adonem que en han pres el pèl. I és que sostenir que les inauguracions de obres i serveis públics prevalen per raons d’interès públic, i no pels interessos privats electorals dels polítics i les seves formacions, és un insult per els peons, que al cap i a la fí, som tots aquells que els anirem a votar, o no.

La llei parla de la coneguda campanya institucional, que aquesta ha de respectar principis com objectivitat i transparència, sent prohibits aquells continguts que facin referència als mèrits del mandat. A Catalunya, ja vam tenir algun disgust amb la campanya institucional sobre el referèndum de l’estatut.

Però el producte estrella d’aquesta resulta ser, sens dubte, la prohibició d’inauguracions en dates properes a les eleccions, concretament a partir de la convocatòria d’aquestes. Fins ara, semblava, que si el polític de torn no treia la cortineta de la placa, i no ho beneïa, no teníem la cèdula d’habitalitat o la llicència d’activitat determinada per posar-ho en marxa. Però un bany de masses, era un bany de masses, tot i que aquest no deixava de ser una activitat administrativa discrecional, totalment accessòria i de naturalesa protocol·lària que resultava del tot sobrant es feia, i arreglat de vint-i-un botons.

Zapatero ens l’ha tornat a fotre, i malauradament ja hem perdut el compte de les vegades que ens ha fotut la cartera. Tot i que no tothom té el mèrit, o la cara, de saber enredar a tort i a dret, generant al mateix temps un clima de confiança, ell solet ha sigut capaç d’enganyar a Esquerra, a CIU, al PSC i a un bon grapat de xixarel·los que es van creure que aprovaria l'estatut sorgit del parlament català, i tot això, en menys de quatre anys. Per variar, enganyats com a xinos. Promet no inaugurar el carrilet quan arribi a Barcelona, el de Màlaga ja està inaugurat i catat, i ens adonem que encara volgués no ho podira fer, i que tot ha estat màrqueting electoral. Nosaltres ja li hem donat bola. Jugada rodona.

Ara toca vendre la moto, i d’això ells en saben, però aquest any en stock n'hi han per donar i per vendre. El Dakar els hi ha fet una mala passada, però en plena èpoques de rebaixes, o de liquidacions per alguns, tot es pot vendre. Temps al temps.

Benvinguda Sra. Marshall!

Han fet falta quatre hiverns llargs, de llums, pessebres, fanalets i de pares noels invasors escalant baranes, perquè finalment arribés finalment un tros de carretera. Sí, companys, un tros de carretera! No volem dir, collons quina carretera que tindrem! No pas, ens el contrari, que Déu ens agafi confessats.

De moment, vuit quilomètres, i gràcies. Cinteta, un bon got de ví, quatre canapès i cap a on toca anar aquesta tarda? Som una colla de babaus. Ens prenen el pèl, anant i tornant, ens donen el que ningú vol, ens foten la cartera, i aquí tant contents. Una obra que ha durat dos anys més del que tocava, una obra que evidentment hem pagat l’oro i el moro, que dia sí dia també ha causat retencions i accidents, i al final què? Vuit, tristos i necessaris, quilòmetres, quatre minuts de cotxe –això si tot funciona-.
Necessitem gat vell o un bon cop de timó. No pot ser que el tram menys complex, diguin el que diguin ara en els mitjans, hagin trigat el que s’ha trigat. I no valen excuses ni amb el pont de Riudellots, ni la connexió amb Fornells. Ah! i tot això durant el regnat d’un sol color polític...

Primera pedra posada, torta, però posada. Podem dir que aquest desdoblament és el primer objectiu afrontant el problema que pateix de mobilitat ses nostres comarques. Un cop apuntel·lat aquest tema, cal ficà mà al tren i al manteniment de les instal·lacions ferroviàries, per acabar amb un modest i bon aeroport.
Però com deia abans, cal un gat vell. Si més no, hem d’abandonar els complexes. Hem preferit ser cap de ratolí que cua de lleó, i de mica en mica ens adonarem que l’hem espifiada. De moment som pocs, massa pocs, però anirem creixent de mica en mica, malgrat el vent de cara. Mai serem ministres, però tampoc arrugants, mal educats, prepotents, pinxos ni bocamolls com molts d’ells. I ben content. Més, si la ministra suïcida que sofrim actualment, la perdem del mapa. Que es quedi a la seva Màlaga estimada, que visqui del “cuento” i ens deixi fer la nostra.

Mentrestant, en el Pòrtic de la Costa Brava ja tenim data per estrenar americana. Principis de maig, ciutat esportiva, confirmat. Bé, això diuen, però els blanencs amb aquestes temes som gats vells. No ens deixarem fotre una altra vegada. No ens vendran gat per llebre, per tant, anant bé el setembre s’estrenarà la nova ciutat esportiva. Temps al temps.

Mai he entès les ànsies en col·locar terminis utòpics. Tant en els que els hi va la marxa, com a l’arrogant ministra de foment, com els que prefereixen passar desapercebuts, com l’apagafocs Trias, pateixen del mateix mal.

Endavant les atxes!

Tocar la figa

Ahir tots els mitjans es feien ressò de l’incident que es va viure a l’Audiència Nacional durant el transcurs de la vista oral als dos primers encausats per la crema de fotos del monarca espanyol. El jutge central de la sala penal, José María Vázquez Honrubia, va suspendre el judici durant 10 minuts en veure que necessitava un intèrpret, atès que els acusats volien declarar en català. Després d’un seguit de contradiccions del magistrat, que si ell no tenia el privilegi de conèixer la llengua –en un to sarcàstic- , que si ell si l’entenia però la secretària no, va acabar per etzibar un “con 30 años cualquier ciudadano conoce y habla perfectamente el castellano”. I es va quedar tant panxo.

El magistrat fent una interpretació ultraconservadora, amb un petit error inclòs, de l’article 231 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial, va recordar el fet que tenim el dret i el deure de conèixer la llengua castellana, i no el revés, i que per tant no era necessària la utilització d’un intèrpret tal com havia demanat l’advocat dels acusats perquè els acusats podien parlar amb castellà. El magistrat però, va obviar que els acusats tenen el dret d’usar la llengua oficial de la seva comunitat autònoma sempre que el tribunal tingui jurisdicció en tot l’estat espanyol. I aquest és el cas. Encara que el l’Audiència Nacional estigui a Madrid és un òrgan que té jurisdicció a tot l’estat, i per tant, totes les llengües oficials en llurs comunitats poden ser usades amb normalitat en els procediments judicials d’aquesta cambra.

Per altra banda, remarcar que a l’Audiència nacional compten amb un servei de traducció de caràcter fix amb una bona colla d’intèrprets. És més, un judici amb aquestes connotacions era més que probable que els acusats reclamessin expressar-se amb la seva llengua. Això no fa més que demostrar que el magistrat volia tocar la figa.
Tothom s’envalentona enfront els catalans, però aquí calladets que encara ens tocaran el rebre. Un poble estrany, on la gent de la por en diu seny, on cada dia et sents moralment trepitjat, humiliat i demanant perdó quan la gent no et comprèn. I encara se’ns pregunta per què ens sentim incòmodes?

Diuen que val més el farciment que l’indiot. El magistrat s’ho va prendre al peu de la lletra. Tot un espectacle morbós amb un final feliç, ai! volia dir amb una sentència express. En una societat en la que tenim el fast-food i la sopa instant, per què no podem tenir sentències models en 30 minuts?
Fos quina fos el resultat de la vista, digui’n el que digui’n aquests peluts, la sentència ja estava lligada i ben lligada. Una programació de la qual ja es va queixar recentment els dibuixants de la revista el jueves.
Així, sense haver entès les declaracions dels acusats, ell mateix magistrat havia declarat que no tenia el privilegi de conèixer la llengua catalana, els hi va imposar una multa de 2.730 euros després de retirar la pena de presó. Ja tenim una sentència model per espantar els cargols que es mengen la col.
L’advocat defensor va declarar el mateix dia que pensa recórrer la sentència al·legant una flagrant violació de la tutela judicial efectiva.

Malauradament, en pocs dies de diferència hem vist passar pel portal gris de l’Audiència Nacional a dibuixants de còmics i membres del col·lectiu independentista. Una porta que condueix a les clavagueres més grises i profundes del nostre sistema penitenciari que ens va deixar la mala herència del passat, i per la qual han passat islamistes, els Gal i la colla de Mario Conde entre d’altres. No n’estant fent un gra massa?

Les aparences són males companyies

Lamentablement, comença a ésser normal que el PSC voti a Madrid en contra de les Seleccions Catalanes, de la maneta del seu germà gran, el PSOE, i del PP. Avui, els seus vots han resultat decisius per a bloquejar la Proposició de Llei de Ciu i Esquerra per a la modificació de l'actual Llei de l'Esport, en el Ple del Congrés dels Diputats.

Això, no deixaria de ser anecdòtic si no fos perquè els simpatitzants, militants i càrrecs socialistes s'omplen la boca de ser defensors de les arrels catalanes i de ser sobirans respecte les decisions del PSOE. Tot això sembla reafirmar-se si donem un cop d'ull als estatuts del Partit socialista de Catalunya (PSC-PSOE) , on veiem que en principi el PSC gaudeix de sobirania i decideix la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE.

Tot i el que disposa en els seus estatuts, els fets reflexen unes altres veritats. El dia a dia d'aquest partit ha demostrat en primer lloc que no gaudeix de sobirania respecte del PSOE. En segon lloc es pot afirmar que han oblidat els seus principis ideològics, ètics i morals. Això ho practica no un "partidet" qualsevol, sinó tot un PSC, un partit que s'autoproclama com " hereus dels valors de la Revolució Francesa i amb les aspiracions del moviment obrer". Sort d'això que sinó...

Retornant al tema de les seleccions nacionals catalanes, sembla obvi que estem davant un problema d'objecció de consciència. Ara per ara, Catalunya necessita un màrtir, o uns quants, per aconseguir ser una selecció oficial. Em refereixo a tot un seguit d'esportistes d'elit que rebutgin formar part de la selecció espanyola. Un rebuig fonamentat amb el respecte envers la selecció espanyola, i al mateix temps, legitimada amb el fet de no sentir-se identificats amb el país que tindrien de representar. Per tant, l'esportista en qüestió tindria d'acollir-se a l'objecció de consciència regulada als articles 16.1 i 30.2 de la Constitució. L'objecció de consciència esdevé l'exteriorització de la llibertat de consciència, que tot i no ser un dret fonamental esdevé jeràrquicament superior a qualsevol regulació espanyola com l'anacrònica llei de l'esport.

Així, amb la legitimitat atorgada per l'objecció de consciència, els jugadors mai podríen ser sancionats per no participar amb la selecció espanyola, tot i l'incumpliment del deure jurídic d'acudir en cas de ser convocat, l'objecció en si seria una causa d'exhoneració de ls obligacions jurídiques similar el que succeeix amb els Testimonis de Jehovà i les transfusions de sang, per citar un exemple.

Per que tot això succeeixi, cal tenir present que són els jugadors qui han de fer el primer pas. Serà llavors, i no abans, que la societat ha d'exigir als polítics que actuïn, que regulin aquesta nova situació, i donin una sortida raonable als nous aconteixements. Per tant, primer necessitem màrtirs, després conscienciació popular i per últim actuació política en forma d'acció legislativa. Tot al seu temps, i sense ganes de protagonisme d'uns i altres, com malauradament passa ara. I si no és molt demanar, amb partits demagogs en aquests temes com el PSC, ben lluny.

La classe política o menjafestucs

Ens podríem arriscar a dir que la classe política està formada per totes aquelles persones que tenen a les seves mans tots els mitjans necessaris per exercir poder polític en detriment de l’exercici de poder dels ciutadans, en el qual la legitimitat d'aquest poder queda basat amb les eleccions de torn de cada 4 anys. Avui, però en els temps que corren s'utilitza el terme "classe política" com una paraula amb connotacions rotundament despectives, i potser no és per menys.

Segons el darrer estudi sobre l'índex de Satisfacció Política que elabora periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, el percentatge d'insatisfacció política ha augmentat. Si en el març del 2007 el percentatge d'insatisfets ja era del 54,2%, en el juliol del 2007, aquest ha passat a ser del 59,8%.

Aquests índexs de desconfiança envers els nostres polítics s'entenen quan fem un cop d'ull per la coneguda com a classe política. Aquí com a tot arreu, no ens enganyem tampoc, hi podem trobar-hi de tot. Des de profetes, a eterns prometents, passant pels que col·leccionen camises o carnets de militants als predicadors utòpics per acabar amb els que directament amb el joc de la mentida van trempejant, menjant festucs, i com ja se sap qui dia passa any empeny. Tots ells han aconseguit que la majoria de la societat passi olímpicament dels nostres partits i representants polítics, molt trist tot plegat.

Però clar, només cal seguir les manifestacions d'aquests i tenir un xic de memòria per veure com la nit i el dia, en els fons no són tant diferents, i sinó deixa'ls parlar. El cap d'una estona comprovaràs que a part de tenir el cap com un bombo, el blanc i el negre no són tant diferents, fins i tot germans.

Exemples de polítics que fomenten el descrèdit en trobem dia rera dia. A tall d'exemple, avui en parlarem de dos. Un d'àmbit nacional català, i l'altre de política local blanenca.
El primer és Daniel Cirera, recent nomenat President del Partit Popular de Catalunya així com diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona

Llicenciat amb dret, de perfil progressista, i amb un vessant catalanista ( si entenem que el PP la pot tenir), sempre va estar incòmode durant el regnat d'Alejo Vidal-Quadras furibund lluitador en favor de l’anticatalanisme adossat als triomfadors espanyolistes del moment, on el nom d'Aleix només el feia servir per les eleccions a Catalunya. Posteriorment, amb Josep Piqué al capdavant del partit, es va mostrar reticent amb aquest per considerar-lo massa proper al nacionalisme de CiU. Així, va passar de ser considerat la cara moderada del partit en els temps de Vidal-Quadras, a desmarcar-se de la cúpula del partit central amb accions com l'enganxada de l'adhesiu CAT al cotxe per desmarcar-te dels dirigents més rancis del teu partit, a abanderar l'espanyolisme conservador del nou projecte del PP a Catalunya, amb l'objectiu de convertir-lo en la gran casa dels que no són "nacionalistes", obviant que segurament serien el topònim més indicat per explicar el què és el nacionalisme espanyol. Ha arribat l'Acebes català i per la porta gran. Segurament aconseguirà més bons resultats que Josep Piqué, fruït també de la descomposició progressiva de la colla d'amics de Ciutadans/ciudadanos.

La mateixa cara de la moneda, però en la vessant local la trobem amb Josep Marigó, regidor del PSC a Blanes i ex-alcalde en l'anterior legislatura. Aquest senyor ha passat de defensar el desdoblament de la N-II, a demanar aferrissadament que s'estudiessin bé totes les alternatives trencant amb la postura del partit d'àmbit nacional, per acabar manifestant que el cal és deixar-se de romanços i advocar perquè la carretera es faci, rendint-se així a les altes esferes socialistes coneixent que el desdoblament de la nacional tindrà un impacte desproporcionat per Blanes si tenim en compte la superfície del nucli urbà, el valor paisatgístic de la part afectada, a més que si parlem de números és l'opció més cara.Masses postures en tant poc temps els ha acabat per deixar al descobert. Primerament els va semblar obvi i necessari la realització d'una obra que porta molts i molts anys de retard, tenint en compte les necessitats i el volum de trànsit que aglutina la N-II. Per tant, decisió fàcil, accepten que passi pel terme municipal blanenc, any 2002, però quin preu té?. Primer error, prendre decisions en funció del que dirà els electors, en comptes de vetllar pel conjunt de la població. Amb el pas del temps, comencen els dubtes producte de la insistència d'Esquerra, per una banda que de bon principi ha mantingut en aquest assumpte la mateixa posició, i per l'altra davant de l'aparició de plataformes ciutadanes per la defensa del punt afectat. S'ho rumien, i canvi de rumb. Ara toca oposar-s'hi! Venen eleccions, i no es poden permetre donar una imatge que donen l'esquena al (pobre) patrimoni paisatgístic que encara té Blanes. El seny català els produeix angoixa, i consideren que no s´ha tingut en compte que l´altre traçat que passaria per Tordera seria més curt, més sostenible i també més barat. Més val tard que mai, vàrem pensar molts, i fins i tot es van realitzar diverses manifestacions, la última per cert recolzada per l'Ajuntament de Blanes governada en aquell temps per PSC i EUIA. Però, res més lluny de la realitat, ja que tot això va quedar en fum. La posició ferma socialista de rebuig al desdoblament, de mica en mica va anar perdent força, per acabar fent una defensa al ralentí. Aquest fet provocà les crítiques de partits que estaven a l'oposició en aquells moments que van criticar la defensa amb la boca petita que es va dur a terme durant l'últim aplec de l'ermita del Vilar .

Senyors, ens trobem amb la política del festuc, del tot s'hi val per guanyar vots, i és aquí on em dono compte que sí té sentit el terme "classe política". Ja que han forjat el seu propi gremi, és a dir, aquells que han convertit sense cap mena de rubor, els propis partits en empreses de serveis, on la ideologia i la voluntat de transformació dels problemes no són res més que paper mullat. Govern i oposició no es diferencien en polítiques o programes, sinó simplement en cares i persones, on només ells, són capaços de fer mans i mànigues per disfressar la realitat o invertar-se la ficció, creant il·lusions i expectacions que ni el mateix Màgic Andreu va aixecar en els seus millors anys. Així sembla, que la política ha passat a millor vida.