L’absurditat de la fotografia

Ens ha tocat viure a la coneguda era digital. Un món on tothom va de bòlit, on l’objectiu únic i exclusiu és el triomf personal, i la voluntat de viure entre feixos d’escriptures i andròmines exclusives.

Tot i això, mai he entès l’obsessió, podríem anomenar-la obscena i malaltissa, per la captació desmesurada d’imatges sense solta ni volta. Ens hem acostumat en comptes de viure i disfrutar aquells instants que ens brinda la vida amb el màxim esplendor, els decidim viure’ls mermats, observant el pas del temps per una trista pantallella. Això sí, sempre més tindrem immortalitzat el precís moment d’arribada a taula del pastís del desè aniversari, així com el l’encesa de les espelmes, la primera queixalada d’algú, l’intent sense èxit d’apagar la totalitat d’espelmes i finalment el primer tall.

En els darrers temps, amb la digitalització de les fotografies aquest efecte s’ha descontrolat. Qui no ha anat de viatge hi ha començat a prendre instantànies de qualsevol objecte, per ridícul que sigui, monument o carrer? Quantes vegades heu fet la fotografia sense saber què era realment allò? Desconeixent evidentment l’origen el significat, la llegenda o història que aquell “atractiu” arrossega a les seves espatlles.

A més, moltes d’aquestes fotografies les podem trobar circulant per internet. Cert és, que tenir el teu careto al costat del Big Ben fa gràcia, però una fotografia torta del Big-ben, sense que hi surtin les teves lleganyes, i amb gota d’aigua inclosa a l’objectiu resulta bastant absurd.

Després arribaran a casa, i ens explicaran les mil maravelles de l’indret, obviant que, entretinguts amb la maquineta i la seva pantalleta d’unes quantes polzades, li han passat desapercebudes un bon grapat de coses. Però, un moment, cal aturar-se i pensar amb la figura del màrtir.

Que seria aquell o aquella, innocent, que s’autoexclou de la convivència i decideix immortalitzar aquell moment que, encara que ell hi sigui present en cos i ànima, mai més s’enrecordarà que l’ha viscut. Com tots els automecanismes, pitjarà el botó innumerables vegades i realitzarà fotografies a tort i dret, i del revés si convé, tot cercant, no ho oblidem, la seva pròpia felicitat. O per què creieu que un cop presa la fotografia, els nostres sentiments exigeixen observar-la? Tot bon màrtir sap que si la fotografia surt bé, mai més ningú se’n recordarà d’aquell titella que va fer la fotografia, o si aquest va ser-hi allà present. Ara bé, com la fotografia quedi moguda, hagis retallat algú, el flaix no hagi saltat o t’hagi quedat literalment torta, per sempre més, seràs recordat amb menyspreu i renecs. Així que, amb peus de plom.

Queda dit. Fora bo, que entre tots disfrutèssim cadascú dels bons moments que ens cedeix la vida. Que un bon retrat, cada cert temps i per immortalitzar moments especials és convenient, però de totes, totes, hem de recordar que els records es porten a dins, mentre que les fotografies intenten sobreviure a la pols del darrer prestatge de l’habitació

Predicadors no creients

Des de fa uns mesos, dia i nit, ens doctrinen sobre la necessitat de l’ús racional de l’aigua. Que aquest bé tant preuat no deixa de ser un bé escàs i que es qüestió de tots donar-hi un cop de mà. Així, ens parlen de la nova cultura de l’aigua, intentant al mateix temps absorvir tots els mal vicis que podem tenir.

Encara amb les lleganyes de bon matí, escolto amb sorpresa que fins a 216.00 litres es perden dia sí dia també a Badalona degut a una fuita. El primer que em ve el cap, és pensar, anirant ràpid arreglar l’averia, i més tenint en compte que venen maldades. Doncs no, ràpidament la ràdio em fa tocar de peus a terra -carai que visc a on visc- , tot matitzant els pensaments de fa una estona. Que res, que fa quatre anys, que dia sí, dia també llancem al riu 216.00 litres. I tant frescos!

Ben fet. Sí senyor. Indignat, i amb cara de ximplet, així se’m va quedar la cara després de ser renyat, amenaçat innumerables vegades, i que veu com, ara, el gran mestre, aquell Déu nostre senyor perfecte i meticolós, que ha de vetllar pel comportament irresponsable dels ciutadans, resulta ser el més irresponsable de tots. Un autèntic terrorista ecològic.
Escoltar al Director General d’Aïgues de Barcelona, ja va ser la cosa més imversamblant de la dècada. Com que fins ara no necessitàvem l’aigua, que no tenia una rellevància cabdal, per què arreglar-ho? Per arreglar-ho segurament haurien d’haver tallat l’aigua a mitja barcelona, i es clar, ai pobrets, que ragi , tot plegat...

Desprès d’això, ja em vaig rentar la cara a gust. Ding-Doooong. El timbre que tocava, o el que és el mateix, el carter que tocava el timbre i m’endossava com el qui no vol la cosa, les felicitacions, ai les invitacions de vot pel congrés i al senat.
Com sempre , tant diferents que volen ser uns i altres, i tant poca soltes iguals i hipòcrites que resulten ser tots plegats. En campanya i mítings s’omplen la boca de reciclatge, sostenabilitat, de la necessitat de no imprimir tots els correus que reps... i llavors et trobes que tots els partits que toquen pela, és a dir, els que tenen representació a les institucions, t’envien el vot i el seu sobret. Què potser els sobres són diferents d’uns i altres? Tant costaria que la junta electoral els fes arribar, i els partit només t’enviïn els vots?

No! Mai de la vida. Resultat, 5 sobres a la trituradora, multiplicat pels 5 que som a casa, 25. Feu números a casa, carrer, barri, ciutat... i a partir d’aquí ja ho deixaria, massa complicat tot plegat. Ah! i ja sabem tots que el paper, tanmateix com els palets, els traiem de la brossa i d'arbres de menys valor, però...

A més, si fem memòria, tots recordem altres campanyes com la de les llums, aires acondicionats, i un llarg etcètra. Tothom coneix el fred siberià a l'administració en ple mes d'agost. Segurament poden semblar anecdòtics, però les formes no.

Per tot això, ens hem quedat amb un pam de nas, renyats i instruïts pels mestres de l’oratòria, que d’una manera fàcil construeixen un gran discurs, però el dia a dia ens ensenya, que tot el que prediquen resulta de difícil aplicació.

El joc de la cadireta.

Aquestes eleccions seran recordades, esperem que per darrer cop, per l’exclusió de drets que patiran per enèsima vegada dos col•lectius. Aquests perplexos veuran com, per no fallar a la tradició, es trobaran exclosos del dret a vot; Parlem dels independentistes vascos i dels immigrants. Aquest fet anecdòtic per la gran massa, resulta ésser prou clarificador per mostrar-nos una pinzellada de la democràcia real de la qual gaudim, o sofrim. Una democràcia bipol•litzada en dos partits, dos colors, que s’enfronten alhora en dos debats telivisius, estèrils, on les formes resulten molt més importants que el fons, deixant a la palestra la resta de forces polítiques que formen part de l’anomenat arc parlamentari. Tot un símbol de pluralisme. Ara, a corre-cuita, la Junta Electoral intenta solventar aquest dèficit democràtic programant un debat amb totes les forces que gaudeixen de representació, però això sí, a horaris més propis de la coneguda pel•lícula del canal plus dels divendres.

Deixant de banda tot això, Blanes més que mai serà present en aquestes eleccions en tres fronts ben diferents. D’una banda, ja ho podem avançar, tindrem il•lustre senadora.Per altra banda, dos diputats que semblen destinats a pugnar per la poltrona, amb el permís d’un tercer diputat socialista i el rebuf de ciutadans. Per últim, l’alcalde blanenc també acudirà a la cita, però aquest com a tercer en discòrdia, diem-ho clar, “de florero”.

Tot apunta que, la gran incògnita de la nit serà veure si Joan Puig perd la cadireta i la famosa “pensión de retiro” del Congrés, a favor de la incombustible Alícia Sánchez Camacho que ha jugat un bon paper en la campanya, mantenint les formes en tot moment i aïllant-se de qualsevol manifestació incendiaria. Es nota que surt de l’IES Sa Palomera i coneix de primera mà amb quina llengua es parla i es donen la gran majoria de classes. Per cert, molt bona la decisió d’evitar a tota costa el frec a frec amb en Joan... I caldrà veure quin paper juguen els electors d’esquerra de la gran puixança, que cremats fins a la medul•la amb el rumb que ha emprés el partit, fa temps que esperen venjança.

Només dos factors poden aïllar algun dels nostres il•lustres de la cadireta i deixar-los amb un pam de nas. El primer, és el paper que pot jugar l’últim convidat a la festa, Ciutadans. Aquests poden decantar la balança a favor d’esquerra, sí, sí d’esquerra. Com? Doncs, amb la fuga de vots que podria patir el PP, i que resultaran descaradament insuficients pels nous vinguts. Així, Ciutadans en aquestes eleccions pot fer bona aquella dita que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Esquerra n’és conscient...El segon factor pot ser l’acollida del “vot útil” per part del PSC. Aquests no s’han cansat de incolcar-nos que és blanc o negre, o el que és el mateix, vermell o blau, i sinó hi anem, ells tornen. Jugant amb la por i en funció de la participació, no podem descartar que aconseguissin un tercer diputat.

Per altra banda, la Pepa ja s’està estudiant els horaris del pont aeri a fi de compaginar els dos càrrecs que ocuparà. Tant ella, com l’històric De Puig tenen cadira assegurada al Senat. La seva lluita era entrar a les llistes, només recordar que la elecció de la Pepa enfront d’una jove candidata va aixecar força polseguera en algunes demarcacions, però la sang no ha arribat al riu i tot sembla que acabarà amb un brindis de champagne d’en Sarkouzi.

Diumenge ho sabrem, el nostre estimat alcalde, espectador de luxe de la comparsa des de primera línia de mar ja ens ho explicarà. Per acabar, pregunta al vent. Per què dilluns ningú parlarà de l’abstensió o els vots en blanc?

Nosaltres sí que ho farem. Potser no serà ni el dilluns, ni dimarts, però potser dijous sí.

Cues de pansa

Ens van dir el 15 de gener. Que no patíssim, que tot estava lligat, que no hi hauria cap problema, i que acabaríem com uns senyors. Ha passat de llarg el termini que van establir ells mateixos, i com a mínim, continuem esperant la rescissió definitiva del contracte de patrocini del nedador amb el pòrtic de la Costa Brava.

Malauradament, la grisor i el secretisme que ha envoltat aquest patrocini des d’un bon principi no ens abandona. Altre cop topem amb el silenci i el desinterès d’uns per explicar amb quin punt ens trobem, donant peu a rumors, i mals entesos. Si ens trobem amb punt mort, que ho diguin, però hem de tenir clar que, dia que passa, més calers cap al sarró del nedador. Mai n’hem tret l’aigua clara, però cada cop més, l’aigua s’enterboleix.

Mentrestant el nedador, ben assessorat, continua complint amb tots el acords del contracte. A la seva pàgina web encara s’hi pot veure entre una desena de patrocinadors, el logotip de la vila de Blanes. Sí, aquell poble sense piscina ni platja.
Fora bo conèixer quants clicks s’han realitzat des de la pàgina del nedador al damunt del logotip de la nostra vila. Simple curiositat per recordar les velles regles de tres proporcionals i per adonar-nos que moltes vegades allò que es compra a bon preu, amb presses i de rebaixes, surt veritablement car a curt termini.

Per cert, en plena tardor, i en un dels primers plens lluny de la sala de plens, se’ns va jurar que en David aniria els Jocs Olímpics. Ningú dubtava de les qualitats d’aquest, sinó de l’ombra fosca del dopatge que l’envolta des de que va ser sancionat per la FINA. Doncs, com no, el temps, ha dictat sentència. En David no anirà els jocs olímpics de Pekín d’aquest proper estiu. Segons declaracions del mateix entrenador espanyol d’aquesta disciplina, en David no hi participarà degut el poc interès que ha demostrat en participar-hi, reconeixent el mateix temps que és el millor nedador en la disciplina de llargues distàncies. Segurament, en tenim part de culpa. El preu de ser el nostre hereu l’ha convençut.

Per cert, sr. Salmerón recordi que té un sopar pagat, cortesia del sr. Ramos, que en un moment d’eufòria es va jugar un sopar, en directe, en un dels primers plens a l'exili. No hi ha de què, pel recordatori.