Les caravanes de la mort

Ara que sembla que torna a bullir l’olla amb l’aparcament d’autocaravanes, o l’espai habilitat, m’enrecordo del ridícul que va arribar a fer l’anterior govern.
Ja em perdonareu, però parlar “d’espai habilitat” quan simplement van tenir els sants pebrots de col·locar-hi dos tristos rètols, és fer el panoli amb totes les de la llei.
I sense oblidar la gran inauguració.

Sincerament, en cas que el sector turístic cregui que ha d’existir un espai habilitat per autocaravanes a un poble turístic com Blanes, jo tinc els meus dubtes, s’ha de fer com Déu mana, o almenys amb uns mínims.
Primer de tot, s’ha d’enfocar com un servei d’aparcament d’autocaravanes on s’hi permeti pernoctar com a màxim una sola nit. Al mateix temps, s’hauria d’impedir que s’hi puguin treure tota mena d’estris a l’exterior, ja siguin taules, estenedors o el parc infantil del nano.
En segon lloc, s’han de delimitar clarament en parcel·les l’espai on s’ha de col·locar el seu monstre conegut popularment com a Camper. Seguidament, aquest espai ha d’oferir serveis com l’accés a la càrrega d’aigua potable, previ pagament d’una quota, servei de descàrrega d’aigües grises, i evidentment el producte estrella la descàrrega de les aigües del wàter químic, ja sigui amb el conegut carretó, o bé amb una cloaca adaptada a l’efecte. Important seria, com a mínim disposar de vigilància per videocàmares, i tampoc faria nosa, una mica d’ombra i alguna màquina de snacks i begudes.

I, per si no ha quedat clar, amb un gran rètol que indiqui PREU ABONAR: 15 €. Cal tenir en compte que una nit de càmping, dues persones, una autocaravana, amb parcel·la de 60-80 metres, passa dels 35 € a un càmping estàndard, sense grans excentricitats.
Així, si parléssim d’un espai com el que hem descrit, llavors ja podríem parlar d’un adequat espai habilitat.

La següent problemàtica rau en el lloc d’ubicació d’aquest. Jo no en tinc cap dubte, aquest ha d’estar a les afores, lluny del passeig i de la platja. Si convé, els hi fem una parada d’autobús i oficina d’informació al costat i si volen visitar el centre, pagui transports Pujol o camini que és bo per a la salut.

Perquè senyors hem de recordar que a Blanes, poble en principi turístic, habilitar una zona al costat de la platja no té cap sentit, i menys si el poble que disposa de més d’una dotzena de càmpings que, paguen religiosament els seus impostos, i romanen oberts gairebé tot l’any, esperen en candeletes l’arribada de clients. Diferent seria que Blanes no disposés de cap càmping, però com no és el cas...
A més, els autocaravanistes reclamen aquestes zones sota l’excusa que si volen donar un cop d’ull a Blanes, per observar si és el poble adequat per passar-hi les vacances, o com a mínim un dies, aquests han de pagar un dia de càmping, i per tant, reclamen un lloc on puguin aparcar el mort , per fer-hi un cop d’ull.

Tampoc cal enganyar-nos. La gran majoria d’autocaravanistes, els podem definir com uns autèntics yuppies que no volen perdre l’esperit hippie que amb el temps han anat perdent. Que si aire acondicionat, grans dipòsits d’aigua, grans compartiments (fins i tot els hi cap motocicletes o quads!), televisió amb parabòlica, escalfadors d’aigües...
Tot uns senyors que pensen anar de vacances sense gastar-se un ral. Aquells que porten els grans compartiments de la Duccatto a punt de rebentar amb tota mena de menjar, begudes i estris, que com a molt, anirant a sopar un dia de forquilla i ganivet, per caprici.

A més, com el cargol, viuran reclutats dintre de la seva cova, renunciant a l’esperit campista de relació amb veïns i treballadors. Però, ja som prou grans, per conèixer com són la gran majoria d’autocaravanistes, molt pitjor que els massacrats “motxillerus”.

Així doncs, aquí queda la meva proposta. Una proposta que recull les seves preocupacions i necessitats, però alhora manté un respecte absolut envers a uns empresaris blanencs estomacats per totes bandes que veuen com el turisme de fireta made in Blanes s’està morint...

Catalans per un dia

"Sant Jordi is different". El que no aconsegueixen els sentiments, ni les arrels ho aconsegueix la pela. 23 d’abril és símbol de senyeres al carrer a tort i dret, i no a l’armari com de costum. Gentada als carrers, aprofitant el bon temps d’abril, en cerca i captura de la tradició. Llibres i roses, competeixen per ser l’autèntic best seller del dia. Per cert, senyeres i estelades sense aldarulls. Ja ho diuen alguns, “no deu ser pas veritat...”

Per un dia tots ens sentim catalans. Tothom treu pit de senyera, de rosa i de llibres. Els llibreters els primers. Senyera sota els llibres i vinga, tones de llibres sobre la taula. El fet que el llibreter no tingui més d’una dotzena de llibres en català en tota la pila, és anecdòtic i no importa. El llibreter et contestarà: “ xato que tinc la senyera, eh!

Els gremi dels floristes, i els aficionats que s’hi afegeixen, també en són protagonistes. Els primers també volen fer gala de sentiments. Tant els importa que en tot l’any no parlin català, i reneguin mil bisbes quan els hi arriba una comunicació de l’administració en català. Aquest dia, tot s’hi val, les disfresses també, i més si recorden que St Jordi i Tots Sants els assegura al pa a taula de tot l’any.

Pel que fa als aficionats, aquells que podríem anomenar bolets de primavera, entitats que d’un dia per l’altre sorgeixen, altres que reneixen,(records als del PSUC VIU) estudiants que s’ajunten, intenten sumar-se a la festa. Tothom vol treure-hi pessic i potser és aquesta la salsa que va viure St Jordi.

Els últims que s’han volgut afegir-s’hi a la festa, sense haver-los convidat, són els pastissers. Aquests sí que són uns mestres i podem dir que de la merda en fan campanes, o el que és el mateix, sí tortell de reis, bunyols de quaresma, coca de llardons, coca de st Joan, torrons, i ara pastissets de St Jordi. Això es diu conscienciació nacional.

Quatre ratlles mal pintades, sobre la crema cremada i qui dia passa any empeny. Tant li fot que les dependentes la resta de l’any et mirin malament si els demanes català o fan veure que no t’entenen -Jovenets/es de setze anys, no penseu pas!- Avui és avui i demà, ja ho veurem.

El que importa és ser català, com a mínim, un cop l’any. Qüestió de “cupos” o complir expedient, en funció del registre que més ens agradi, que queda complert, i amb nota, regalant la rosa o un llibre que com a molt, tindrà la missió d’atrapar la pols de la casa, tot impedint que campi com si estigués a casa els sogres.
Introduir l’onze de setembre ja resulta massa agosarat. A més, l’onze de setembre no és el dia que van caure les torres bessones? què t’empatolles amb el que va passar el 1714?

Des d’aquí reclamo als polítics que s’omplen la boca de catalanitat, com tots els altes que s’omplen la butxaca gràcies aquesta tradició, la recuperació de St Jordi com dia festiu. Ja sabem que, qui perd els orígens per la identitat. Naltros, no l’hem perduda, sinó que l’hem renunciada, i al pas que anem, els orígens, seran els següents. I, com va posar de moda un diari en to sarcàstic, acabo dient: VISC (a) Catalunya!

Molt de gust

Mai he arribat a entendre l’obsessió d’alguns en convertir les converses en empalagoses, repetint airosament termes com el tant apreciat per uns, i odiat per altres, “molt de gust” Frustracions i pors es disfressen en una ornamentació que resulta ser del tot irreal i irrellevant.

Els nostres sentits l’identifiquen com un intrús. Alerta roja decretada. Primer, repassada de dalt a baix de l’estrany individu i li busquem antecedents. Error, continuem amb els dubtes. Li dec calers? -pregunta obligada de manera interna-, un amor? No! Que aquest s’afeita. Doncs, així què vol?.

Segon i últim punt. Tornar-li la pilota amb un “ el plaer és meu”. Ara la pilota torna a estar al seu teulat. Somriure, confiança i l’eterna pregunta per què això mai t’ho dirà una mossa? Deu ser que l’hipersonicmegasurrealisme va néixer, i morir, amb Dalí...

Doncs amb aquestes sensacions se’m presenta la Ministra de Defensa. “Manden firmes”, mirada penetrant i un “viva” amb pit i collons, vaja, com Deu mana.És hora que algú posi aigua al vi, i faci reflexionar a la societat sobre les (in)capacitats dels presidents alhora de formar governs.

La gran pregunta. Per què es valoren més els mèrits personals que els coneixements tècnics? A ningú, ni el mateix Gegant del Pi, posaria al capdavant d’un departament informàtic a un jardiner, ni un bomber fent de pagès, ni un funcionari intentant fer de fuster. Així, per què carai, els presidents del govern, es passen literalment per allò que no sona, els coneixements tècnics que pugui tenir el polític en qüestió, i el col•loca en un ministeri, o conselleria, o regidoria, que no sap ni per on començar?

La gran excusa, que alhora exerceix de gran mentida, és que el polític s’ha d’envoltar de bons tècnics. I que són aquests, i no uns altres, qui l’han d’assessorar. Per tant, si seguim les seves predicacions què hem de pensar? que només són uns titelles en mans d’uns tècnics? No, que els hi agrada tocar cuixa, i que això és com una festa, en la qual només es convida aquells amb qui saps que, portaran més rauxa a sobre, o aquells que mai t’arribaran a fer ombra, i que per tant, tu president, com a líder espiritual, seràs l’amo i senyor de la nit, i potser del dia...

Ni formacions, ni coneixements tècnics, per tant, semblen rellevants. Així, la Ministra Chacón, ei, com molts altres abans, exercint de Ministra de Defensa, amb uns coneixements nuls sobre aquesta àrea. Us enrecordeu del ministre Borrell? (jo sempre quan passo pels peatges de la C –32) Ministre de Defensa sense haver fet la mili! Això sí que era ser insubmís!

Perquè senyors la notícia no ha ser que una dona arriba, per fí, a ser Ministra de Defensa, sinó, preguntar-nos si els/les Ministres tenen els coneixements teòrics, tècnics i l’experiència adequada per exercir el càrrec? I la gran pregunta; Què guanya Catalunya de Chacón amb el Ministeri de Defensa?

La feina de debò, ja està feta. El pas d’una cartera petita recent inventada a una que diuen que té molt de poder i moltes teranyines. El següent pas serà proposar-la ser presidenta de l’estat Espanyol. Pas a pas i sense trencadisses. Però, psssss, no ho diguis a ningú, que aquest és l’objectiu de ZP, i que amb molt de gust, segur que hi treballarà.

Emergència Nacional?

De copes

Es poden contar amb els dits de la mà esquerra els locals d’oci nocturn ubicats al centre que continuen en dansa. Aquest fet és producte de la conscienciació veïnal, de la cultura en contra del soroll i els estereotips que rodegen l’oci nocturn que s’ha impregnat dintre els valors quotidians, i Blanes no és la excepció.

Aquest fet ha provocat a la nostra vila una separació gens despreciable entre l’espai d’oci i les llars, solucionant així el vell problema del focus emissor de soroll, però creant-ne un altre tant o més important: El desplaçament. Desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Això, provoca problemes de mobilitat perquè els nostres joves han d’agafar transport privat, per tal d’anar als locals que cada cop més s’allunyen de la població degut a la manca d'oferta de transport públic. Si fins ara Blanes els trobàvem arraconats a la degradada zona turística, ara també els escampen per l’anomenat polígon comercial, perdó, volia dir industrial.

A més, hem de tenir en compte la manca de transport públic durant les nit, perquè desenganyem-nos, l’única alternativa al transport privat es diu taxi, i com les gambes, poques i cares. Per tant, la primera opció pel jovent esdevé el desplaçament amb transport privat. I si, segurament seran molts els qui jugaran al conductor alternatiu, i ja sigui a daus o a les cartes, cada nit la colla trobarà un sacrificat que intentarà adaptar la seva gola de nit a l’aigua sagrada. Per cert, l’aigua no mata, però de gust tampoc...

Malauradament, als temps que mal vivim, molt més seran els que destil·lat amunt, destil·lat avall, brindaran per l’homenatge setmanal al fetge, fins que toquin les 6 del matí, hora de baixada de persianes. Aquesta ampliació horària és gràcies a l’entrada en vigor de la nova Ordre d’Horaris a mitjans de l’any passat, que ha solventat la problemàtica del transport públic a les grans ciutats, ja que coincideix la sortida dels joves de les discoteques amb l’engegada de motors del transport públic.
A més, a les 6 del matí, el sector de la restauració, pencaries com ningú, esperen impacients servir els primers cafès i croissants, i algun Gelocatil, tot evitant aquelles grans xerrades que mai s’acaben després d’haver tancat el local de moda de la temporada sota el balcó d’aquell veí que intenta planxar l’orella.

Una ciutat com Blanes ha de disposar d’un transport públic urbà disponible com a mínim els dissabtes a la nit. Un servei d’autobús que cada hora, a partir de mitja nit fins que tanquin els xiringuitos connecti el centre, els diferents barris i la zona on es troben els locals d’oci nocturn. Connectar-ho amb les poblacions del costat, ho deixarem per més tard, per la carta dels reis de l’any vinent. Si Déu vol, esclar...

De fet, va haver-hi un intent, tímid, d’engegar el bus de nit. Però més aviat es va crear per complir expedient, sense creure-s’ho, sense haver fet un mínim de propaganda, ni tríptics a instituts, ni mitjans, cap informació al centre juvenil... ens van voler demostrar que no era necessari, que no és rendible, que és molt millor gastar-se aquests diners en...( si seguís seria demagog, oi?) . Mentrestant a Roses i Empuriabrava, unides i conscienciades per mitjà d'un bus i gratuït. Que soni l'himne, fora barretines i que n'aprenguin!

Hem passat d’un model dels locals al costat de casa, amb els seus ets i uts, a un altre model, que si bé soluciona els problemes del primer, en crea de nous, i fins i tot de més remi solució.
Per tant, esdevé clau, i necessari, una redefinició de la plantilla de ciutats que volem. Esdevé per tant, imprescindible un pacte per a la convivència entre veïns, empresaris de l’oci nocturn, administració i usuaris, per tal que els locals puguin obrir als baixos de sota casa, garantint unes bones condicions acústiques i de seguretat, sense destapar els recels de veïns, però alhora molt conscients tots plegats que amb la boca tancada no entren mosques. I jo de veritat, prefereixo que mon fill es foti de nassos, trompa perdut, a l’escala de casa.