Tirar pel dret

Això és el que la majoria d’urbanites fem en arribar la tardor. Tot i que el 79% dels boscos catalans són finques privades, els invadim, emmerdem, saquegem, i per uns moments ens sentim els amos i senyors de la finca. Ah, i sense cap remordinment.

Mai he entès la dèria de posar-se un xandall vell, unes esportives massacrades i cap a bosc a escampar la boira, comença el saqueig. Primer, ho intentem amb els bolets. Pinetells, surenys, ous de reig resten en cerca i captura. Amb un bastó ataquem tots els bonys, sense èxit, tot i que hem deixat el sotabosc com si hagués passat una excavadora. Després d’haver matat l’estona buscant aquests mites, decidim plegar en trobar un mataparents, encara ens enverinarem. Renec, i cop de peu al mataparents.

Però no tot ha sigut un fiasco. Hem trobat un castanyer i decidim omplir el cistell. De fet, no parem fins que no en queda ni una castanya al terra. Posteriorment, mirem l’arbre i decidim sacsejar-lo, més que res, per veure si cauen quatre panotxes més que hi han obertes. Amb això, ja ha pagat la pena regirar tot l’armari per trobar aquell xandall estúpid que des de lluny avisa, terrorista de muntanya a pocs metres.

Tornant cap el cotxe, anem trobant espàrrecs. Com que la panxa ja pensa amb la truita, anem recollint, no sigui pas que deixem alguna cosa, que sinó el que vingui el darrere ens ho fotarà. Arribem el cotxe amb un cistell de castanyes i un manat d’espàrrecs. Tot i que veníem a buscar bolets, ho donem per bo quan els menuts ens apedreguen amb cireres d’arboç.

Quina tarda ens espera. Truita d’espàrrecs, castanyes, moscatell... collons que ens deixem la llenya. Amb una destral comprada en uns grans magatzems, evidentment sense afilar, decidim anar buscar rabasses, llenya prima i pinyes per encendre el foc. Pica que picaràs, ens carreguem el primer arboç, venim a desaforgar-nos, i suar és el que toca. De lluny, la dona ens crida – Manel, aquí hi ha llenya!!!- . I sí, una pila de socs ben apilats pel propietari. Llàstima de no tenir xerrac, que sinó ja tindríem llenya per tot l’hivern.

Són les tres, l’hora que dinen els senyors. Com que són un bons ciutadans, no faran foc i anar a dinar a casa. Hora de recollir-ho tot. La dona ens arriba amb una bossa de l’ikea a rebossar de pinyes seques, troncs i branques que ens seran molt útils per decorar la casa per les festes que vénen, abans però passaran pel tunning de l’esprai de colors daurat i platejat. Feina feta no té destorb. Cotxe carregat i tornada cap al barri.

Arribada al jardí de casa, de seguida ens adonem que ens han cardat la pilota nike flamant del nanu i han volat algunes llimones del llimoner. Ens passarem tot el dinar emprenyats, indignats. Collons, que ens han robat! -que li preguntin al propietari de la finca-

Hem tocat sostre?

A la bonica vila del pingüí ja hi vivim, o almenys això procurem, 39.564 persones. Una xifra gens despreciable que ha de servir per fer-nos reflexionar sobre quin és el camí que volem emprendre tots plegats. Perquè és així, necessitem xifres o dies simbòlics per reflexionar sobre el nostre entorn. Qui no coneix la setmana de la mobilitat sostenible, el dia de la lluita contra el càncer, el dia sense mòbil, i si em burxeu, el corre-bars anual, per citar-ne alguns a l’atzar.

Doncs ara toca parlar d’urbanisme, carai, 40.000 habitants no s’hi arriba cada dia! I menys en nucli reduïts dels 17,68 km² que gaudeix Blanes.
Dintre d’aquets escassos 17 quilòmetres i escaig, ens permetem el luxe de tenir el 52% de les vivendes desocupades bona part de l’any. És a dir, la meitat de les vivendes de Blanes estan buides durant molts mesos al ser una segona residència, o estant totalment desocupades esperant el millor moment per vendre. Per fer-s’ho mirar. Gent sense casa i cases sense gent, com s’entén?

Avui, però, ens centrem amb l’etern debat sobre el creixement. Pot créixer Blanes més? O potser més important, té de créixer més? Comencen escassejar els terrenys urbanitzables, i com és sabut, a curt termini l’obra nova s’ubicarà al voltant dels terrenys que van des de el Cementiri fins al Pont verd, ara de color marró. Sembla doncs, que corda per estirar en queda. Potser, hi enquibirem 10.000, potser 20.000, o potser fem una dotzena de gratacels al voltant de St Joan. Idees més estravegants he vist en algun pamflet electoral blanenc.

D’altra banda, els serveis públics, les infraestructures, i el transport públic ,ara per ara, no estan preparats per engolir 10.000 persones “fixes” a l’any. Si accedir amb cotxe els dissabtes és un viacrucis, pensa-ho en fer-ho a l’estiu, en festa major, i amb 10.000 habitants més. Quin merder, de veritat, més valia no haver-ho pensat.

Per últim només reflexionar sobre si Blanes “com a poble” li és convenient créixer més. Em refereixo el seu teixit social, a la seva gent, els seus ghettos –tampoc ens enganyem-. L’esperit de poble es va perdent, la cordialitat, la participació...Segurament això és el preu que cal pagar per fer-se gran. O potser no. La III Fira d’entitats va ser un èxit, tot hi no arribar, encara, a totes les entitats, moltes si que hi van participar. També és cert, que algunes hi van participar -malauradament- mostrant les misèries, la falta de gent, i el seu camí cap a l’oblit.

Molts interrogants tot plegat i poques garanties, però d’altra banda res de nou. El millor, o el pitjor, és que tot segurament continuarà igual. Amb la gran avinguda Josep Tarradellas, amb 8 immobiliàries amb escassos 200 metres. Senyal que la mamella encara raja, i mentres ragi tot igual. Més marró, menys verd, i paradoxalment menys vivendes de primera residència. Tot un misteri.

Però a Blanes aprenem per xoc. Un cop ens ho veiem a sobre reaccionem, o almenys ho intentem, mentrestant qui dia passa any empeny, i tira milles.

Pistoletes de raigs, “d’ultres”

Taser X-26 no és ni un nou component químic, ni una nova immobiliària que vulgui patrocinar-me el bloc, sinó una marca de pistoles elèctriques que ha aparegut al mercat com una alternativa a la utilització de les armes de foc.
La polèmica d’aquesta andròmina rau en les descàrregues que produeix, les quals ronden els 50.000 volts a baix amperatge, fet que provoca una paralització muscular que causa dolor, i el que és més perillós, sense deixar-ne rastre, susceptibles per tant de ser utilitzades d’una manera abusiva davant aquesta aparença d’impunitat. Els agents es defensen esmentant que alguns models porten incorporades un aparell que grava tota la intervenció, i que posteriorment es pot descarregar informàticament, i unir-se a l’atestat policial. Però, com tot resulta ser manipulable.

L´Ajuntament de Blanes és l´únic consistori de Catalunya que ha reconegut disposar de dues d´aquestes armes d’aquest model -fet que s’agraeix-, tot i que es sospita que fins a 18 ajuntaments catalans n’han adquirit.
Pel que fa a la normativa, les CCAA tenen competència per a coordinar l’actuació de les policies locals en l’àmbit de la seva comuntiat, determinant els mitjans tècnics i l’armament necessari que tindran els Cossos de Policia Local. Aquesta llei preveu que els policies portaran l’armament que els hi sigui assignat, sense determinar amb exactitud quin té de ésser el seu equipament bàsic, ni l’opcional.

La coneguda ONG, Amnistia Internacional (AI), va presentar aquest passat setembre un informe sobre l’ús de pistoles elèctriques per part de les forces de seguretat espanyoles.
AI ha posat el descobert que des de la implementació d’aquestes pistoles a més de 85 països, en aquests, han augmentat les denúncies per tortures i tractes abusius, així com les morts en comissaries.
L’informe esmentat comenta que aquesta arma es sol utilitzar contra persones que ja es troben sota custòdia o control de la policia, i en moltes ocasions, després d’haver experimentat múltiples descàrregues. Els agents plantegen l’ús d’aquestes com una alternativa a un ús de la força que en moltes ocasions esdevé necessària. Al·leguen que mitjançant aquestes armes es poden salvar vides i evitar lesions greus al no estar obligat l’agent actuant a recórrer a les armes de foc convencional.
Resulta evident que les armes Taser són menys letals que les de foc, però malgrat tot l’estadística ens mostra que en els països on s’ha estès l’ús d’aquestes armes, a la pràctica rarament s’utilitzen com alternativa a les armes de foc, i malauradament, són moltes les ocasions que són utilitzades en circumstàncies absentes de risc per la integritat física de l’agent actuant i/o de tercers sense una proporció directa amb l’amenaça que afronten.

Per altra banda, trobem motius de preocupació de naturalesa mèdica. Així, no s’ha demostrat que les armes Taser siguin segures, és més, s’ha demostrat la relació directa de la utilització d’aquesta arma amb la mort de fins a 269 persones als EUA. Persones que pateixen del cor, sota els efectes d’alguna droga, dones embarassades, menors i ancians són col·lectius que semblen estar amb més perill davant l’utilització de la pistola elèctrica. Fins i tot ja trobem un cas a l’estat espanyol. La mort d’un agricultor, en un Cuartel de Roquetas del Mar (Almeria), provocada per una o cardio-respiratòria aguda. Sobre aquest cas, només dir que ja hi ha sentència judicial on es condemnar a vuit guardia civils per la mort provocada per l’ús d’armes de defensa elèctriques no reglamentàries.

Ens trobem doncs, en una falta de control i coordinació en relació aquesta qüestió, on moltes coses trontollen. que la normativa impedeix que l’usin la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, per què uns si, i altres no? A més, el govern tindria d’actuar per pal·liar aquests seriosos motius de preocupació en matèria de drets humans, per adoptar mesures en tota la jurisdicció per prevenir la tortura i tractes cruels, degradants i inhumans, així com garantir la integritat de les persones .

Però nosaltres tranquils, ja que com va dir el Cap de Policia de Blanes, l’ús està regulat per una norma interna del cos de Blanes. Ara sí que em quedo tranquil. Prou feina tenen en conèixer les extenses i enrevessades Ordenances, que per cert NO els coneixen en profunditat, que ara ens volen fer creure que són prou aptes ja no per portar i utilitzar una andròmina discutible, sinó per fer ells la normativa! Sigui com sigui, els agents frisen per tenir-les (observar comentari del d'en PeInG) a les mans, per a quin motiu?

Esperem no tornar enrera com els crancs. Blanes ja ha sortit als diaris per tenir aquestes pistoles, segurament amb més ressò que el patrocini del sr. Meca, esperem que ara hi hagi seny entre tots, proporcionalitat, i que els agents entenguin les situacions aptes per usar-les. Així, esperem – fins i tot resem- que no es destapin fantasmes del passat, i no tornin a succeir fets, com a mínim amb indicis sospitosos, d’haver existit actes de tortura a la comissaria de Blanes.

De camí cap a (la) Meca. Capítol 2.

Aquest matí he trobat a la bústia del meu correu - amb sorpresa ho he de dir- la nota de premsa tramesa als mitjans de comunicació durant l'acte de presentació de l'acord de patrocini de Blanes amb David Meca.
El mateix regidor d'esports, Anselm Ramos, m'ha fet arribar una informació - la qual agraeixo - que almenys per mi era totalment desconeguda per la qual cosa he cregut convenient, per coherència amb mi mateix, donar-li el mateix ressò que vaig fer del meu anterior article, on criticava que ningú havia donat les xifres clares sobre el contracte.

Si aquestes xifres són veritablement les reals, coses més rares s'han vist, tant en Joan Puig com en Josep Marigó han quedat retratats. Un i altre van dir xifres dispars, 200.000 € el primer, i 180.000 € el segon. Si els números donats als mitjans són reals, em repeteixo, la xifra total per dos anys de patrocini serien 156.000 €. En aquesta xifra, no sé si s'ha de sumar els 5.200 € + 1.500 € de desplaçament pagats en motiu de la participació de l'esportista a l'edició de la 59ena travessia al port, en tot cas com a màxim 162.700 €.

Ara sols falta que s'aprovin els números, desconec si ja estan aprovats, i esperar que el temps transcorri per adonar-nos d'aquí un temps, si vam fer la inversió del segle, o per contra, cornuts i pagant el beure. El temps dirà.

De camí cap a (la) Meca

Cada cop sembla més a prop l’acord de patrocini de Blanes amb el polifacètic David Meca. Aquest acord propiciarà, entre altres coses, que Meca llueixi al pit, o potser al cor, el logotip de Blanes quan practiqui l’esport que li va servir com a trampolí cap a la fama, la natació en la disciplina de llarga distància.

En David es va veure esquitxat per l’ombra allargada del dopatge. Així, durant el transcurs de la Copa del Món a Brasil de l’any 1999, va donar positiu per nandrolona (9,7 ng/ml), i va ser sancionat per la FINA ( Federació Internacional de Natació) a quatre anys de suspensió. Posteriorment, en David va recórrer la decisió presa per la FINA en base a un descobriment d’uns científics. Aquests, van demostrar que l’organisme humà pot produir metabolits de nandrolona de forma natural, i fins i tot en un nivell superior als permesos, producte del consum de determinats aliments com la carn de porc mascle i no castrat. Amb tot això en David va aconseguir reduir la sanció a dos anys de suspensió, sanció que per cert no va tornar impugnar.

Posteriorment, va interposar una demanda conjunta amb un altre nedador on posaven en dubte la compatibilitat de les normes comunitàries sobre competència i lliure circulació de les persones amb la normativa adoptada pel COI (Comitè Olímpic Internacional), que la FINA aplicava. Per tant, que quedi clar, buscaven temes purament legals per intentar escapolir-se de la sanció. Tot i comptar amb el famós Dupón com advocat, van perdre en primera i segona instància. Així finalment el 18 de Juliol de 2006, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, va desestimar els recursos dels nadadors, fins i tot condemnant-los en costes.

Amb tot aquest merder pel mig va decidir fer un rumb a la seva trajectòria, i cada cop es va anar especialitzant en intentar reptes curiosos, impossibles però sobretot temptadors per els mitjans i els espectadors. N’ha fet de tots colors, i tot i que sembla més un “reallity” que altra cosa, ens tenim de treure el barret, o la barretina, davant seu. La fuga de la presó d’Alcatraz, remuntant el riu Guadilquivir de 90 km, creuar l’estret de Gibraltar i fins i tot intentar travessar el Llac Ness han estat les seves aventures. Ara la seva aventura és convèncer a tot un poble, que ell és una icona positiva per tal d’atreure turisme. Ho aconseguirà? Havent estudiat art dramàtic, havent fet de presentador, teatre... segurament complirà amb el paper, esperem però, que no els porti molls.

Ara només falta que ens presentin els números, amb pèls i senyals. Per què, renoi això és tot un serial, i tot apunta que pot durar més que el “Cor de la Ciutat”. Tant costa donar els números? Tantes clàusules, eufemismes, lletra petita té el contracte que es pensen que no l’entendrem? O són ells qui no l’entenen?
Penso però, que hi ha por, i molta. Les mossegades d’en Puig, les estripades d’en Marigó i Salmerón els han cohibit. Amagats sota l’ala, atrapats entre parets, els és impossible tornar enrera. Han de donar el pas. Que no veuen que sinó encara sembren més dubtes? Que tothom s’apunta a fer travesses ?

No sé si en David ens tornarà a la Meca del turisme, però del que sí estic convençut, és que per una banda s’ha començat la casa pel barret, i per l’altra, l’Ajuntament sembla una casa de barrets. Senyors, que no tenim sorra!

El vel està de dol

Shaima, una alumna de l’escola pública Annexa de Girona ha estat, malauradament, protagonista a tots els mitjans. Aquest salt als mitjans ha vingut propiciat per la negativa de l’escola, en un primer moment, a que la Shaima portés el xador durant les hores lectives d’escola, emparant-se en una normativa del centre. Passats uns dies, el director territorial d´Educació a Girona, va signar una resolució ordenant l’escolarització de la nena que utilitza mocador islàmic que va deixar d’assistir a classe al ser-li negat la possibilitat de portar el xador o el que és el mateix, el vel islàmic.

Aquest fet ha obert un debat que altres països ja l’han afrontat. Un exemple el trobem a França, una república laica, que la tancat realitzant una llei contra el vel a l’escola, gràcies a la seva condició de laic. A l’estat espanyol, la Constitució de 1978 va escollir un sistema aconfessional, trencant així amb el sistema laic de la II República i amb el sistema confessional catòlic instaurat en els anys de dictadura. Així, altra vegada ens trobem en un model mixt, ni carn ni peix, fruït de les cessions d’uns i altres en la redacció de la Carta Magna.

El sistema aconfessional es característica per l’entesa que ha d’haver-hi entre l’estat i les diferents confessions religioses, a diferència del sistema laic que es mostra totalment indeferent davant totes les religions, fins i tot tractant-les amb recel. Per tant, en els sistemes aconfessionals com l’espanyol, l’estat treballa agafat de la maneta amb les diferents religions mitjançant la firma d’acords. Així, trobem que a l’estat espanyol les religions que gaudeixen d’aquest acord són la religió catòlica, l’evangelista, la jueva i la islàmica.

La llibertat religiosa ens apareix a l’article 16 de la constitució, on aquesta dota aquest dret d’una màxima seguretat jurídica elevant-la a dret fonamental. El contingut d’aquest dret garanteix el fet de practicar qualsevol religió lliurament i col·loca en una mateixa posició la religió catòlica que qualsevol altra. Per ser més clarificador, podem equiparar-lo al de llibertat d’expressió, molt més conegut, el qual està en debat aquests darrers dies...
El dret de llibertat religiosa també té límits, com tots. Així, ens trobem amb els límits de seguretat, salut o bé moral pública. En aquests únics casos cediria aquest dret enfront d’altri

A més, l’actual llei d’educació, també prohibeix qualsevol discriminació per raons ideològiques o religioses en els centres escolars. Conseqüentment, podem resumir que l’ordenament jurídic espanyol no permet discriminar per raó de religió, i per tant, el xador com a manifestació d’una religió, no pot ser prohibit en cap cas. Per tant, no hi ha debat possible si no hi ha canvi de la constitució prèviament.
Les excuses que he sentit per no permetre el xador, s’han reduït en la típica frase “Quan vas allà tens que...”
Altres excuses venen en el sentit que el vel els hi ve imposats pels pares. En aquests últims els hi preguntaria, a vostè li van demanar permís per batejar-lo? Per què va fer la comunió? Era conscient del que feia?
En els primers els hi recordaria que el nostre marc legal és molt diferent, per sort, dels països islàmics, i aquí es garanteix la llibertat de culte, encara que molesti a molts.

La integració de la migració passa per la cultura, la llengua, costums del nostre poble, no pas per la religió. Cadascú ha de ser ben lliure de creure, o no creure, amb fal·làcies, deus i miracles. El que no podem fer, és donar la imatge que estem donant tots plegats, radicalisme. Molts per ignorants del sistema religiós que tenim, molts per oportunisme polític que esperaven aquest moment per posar el dit a la llaga i poder així atacar les noves classes substitutes de la classe de religió. El més preocupant és que assimilem islam amb terrorisme. Quin mal ha fet la televisió, el famós “11-s” i sobretot la lluita contra el mal dels nord-americans. Per cert, aquests que han aconseguit?

Salvar per salvar

Aquests darrers dies ha tornat a l’ordre del dia la protecció de Pinya de Rosa. Pinya de Rosa ha sigut i és el gran oblidat, tot i ser l’últim espai singular i verge que resta al terme municipal de Blanes. Consta de 50 hectàrees d’ una extensa àrea forestal frondosa amb les espècies de la flora genuïna del litoral selvatà, i a més hi conté un jardí botànic. Pinya de Rosa la situem entre les Cales Bona i Treumal.

Gran part del mèrit de tot el que s’ha aconseguit el té la plataforma Salvem Pinya de Rosa. Una plataforma constituïda l’any 2002 amb l'objectiu d'evitar, allò que semblava inevitable, la urbanització del paratge Pinya de Rosa. 18.000 mans alçades plasmades en firmes i papers fou el poder, gens despreciable, que presentà la Plataforma. Fruït de la mobilització, s’aprovà una Llei al parlament Català que declarà la finca Pinya de Rosa com a paratge natural d’interès nacional.
Posteriorment la plataforma aconseguí que la protecció s’elevés a la figura del Pla Especial d'Interès Natural (PEIN), tot i les controvèrsies existents en la delimitació d’aquest PEIN degut a l’afectació de Santa Cristina que en vol quedar exclosa. El temps dirà com acaba la cosa...

Així doncs, ciutadans i plataforma aconsegueixen el primer objectiu, protegir la finca. Ara bé, un cop la finca forma part d’un paratge natural d’interès nacional, la mateixa llei que regula aquests paratges exigeix quelcom a les administracions que s’ha incomplert de forma reiterada. Així, la Llei que regula aquests espais parla que les administracions tenen l’obligació de protegir aquests espais així com les espècies vegetals i la seva fauna, per tal d’evitar la possible degradació d’aquests recursos.

Tot molt bonic, però com sempre paper mullat. Salvar per salvar, res més. La finca continua essent un autèntic polvorí susceptible de patir un gran d’incendi producte d’un accident, descuit, o el que és pitjor per la venjança del totxo. No pot ser que en 4 anys, des de que ha estat declarada paratge natural, no s’hagi fet una gestió forestal sostenible a l’indret. Una gestió forestal és tota acció encaminada en estassar els matolls, aclarir el bosc, realitzar una tallada de millora de les plantes mortes, despelegrinatge de les suredes, tractament fitosanitari, adequació de pistes forestals i/o construcció de dipòsits d’aigua necessaris per tal d’extingir possibles incendis en la zona.

Quant tot estar ben encaminat, l’administració no s’hi pot posar-s’hi de cul i destinar els diners en altres prioritats perquè venen eleccions. En defensa d’aquesta s’ha de dir que, com a mínim, es van realitzar les franges antiincendis en les diferents urbanitzacions. Tot i que també s’ha de dir, que van començar molt i molt tard, ja endinsats en plena alerta pel alt risc d’incendi de la zona. Senyors, no cal portar la bandera de l’ecologisme més gran i alta per semblar el que no sou. Cal com han dit els vostres socis, en altres esferes, fets i no paraules. I en el bosc, més. Sinó, tots seran disgustos i lamentacions, recordem l’últim espai verge que té el petit nucli de Blanes.