De copes

Es poden contar amb els dits de la mà esquerra els locals d’oci nocturn ubicats al centre que continuen en dansa. Aquest fet és producte de la conscienciació veïnal, de la cultura en contra del soroll i els estereotips que rodegen l’oci nocturn que s’ha impregnat dintre els valors quotidians, i Blanes no és la excepció.

Aquest fet ha provocat a la nostra vila una separació gens despreciable entre l’espai d’oci i les llars, solucionant així el vell problema del focus emissor de soroll, però creant-ne un altre tant o més important: El desplaçament. Desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Això, provoca problemes de mobilitat perquè els nostres joves han d’agafar transport privat, per tal d’anar als locals que cada cop més s’allunyen de la població degut a la manca d'oferta de transport públic. Si fins ara Blanes els trobàvem arraconats a la degradada zona turística, ara també els escampen per l’anomenat polígon comercial, perdó, volia dir industrial.

A més, hem de tenir en compte la manca de transport públic durant les nit, perquè desenganyem-nos, l’única alternativa al transport privat es diu taxi, i com les gambes, poques i cares. Per tant, la primera opció pel jovent esdevé el desplaçament amb transport privat. I si, segurament seran molts els qui jugaran al conductor alternatiu, i ja sigui a daus o a les cartes, cada nit la colla trobarà un sacrificat que intentarà adaptar la seva gola de nit a l’aigua sagrada. Per cert, l’aigua no mata, però de gust tampoc...

Malauradament, als temps que mal vivim, molt més seran els que destil·lat amunt, destil·lat avall, brindaran per l’homenatge setmanal al fetge, fins que toquin les 6 del matí, hora de baixada de persianes. Aquesta ampliació horària és gràcies a l’entrada en vigor de la nova Ordre d’Horaris a mitjans de l’any passat, que ha solventat la problemàtica del transport públic a les grans ciutats, ja que coincideix la sortida dels joves de les discoteques amb l’engegada de motors del transport públic.
A més, a les 6 del matí, el sector de la restauració, pencaries com ningú, esperen impacients servir els primers cafès i croissants, i algun Gelocatil, tot evitant aquelles grans xerrades que mai s’acaben després d’haver tancat el local de moda de la temporada sota el balcó d’aquell veí que intenta planxar l’orella.

Una ciutat com Blanes ha de disposar d’un transport públic urbà disponible com a mínim els dissabtes a la nit. Un servei d’autobús que cada hora, a partir de mitja nit fins que tanquin els xiringuitos connecti el centre, els diferents barris i la zona on es troben els locals d’oci nocturn. Connectar-ho amb les poblacions del costat, ho deixarem per més tard, per la carta dels reis de l’any vinent. Si Déu vol, esclar...

De fet, va haver-hi un intent, tímid, d’engegar el bus de nit. Però més aviat es va crear per complir expedient, sense creure-s’ho, sense haver fet un mínim de propaganda, ni tríptics a instituts, ni mitjans, cap informació al centre juvenil... ens van voler demostrar que no era necessari, que no és rendible, que és molt millor gastar-se aquests diners en...( si seguís seria demagog, oi?) . Mentrestant a Roses i Empuriabrava, unides i conscienciades per mitjà d'un bus i gratuït. Que soni l'himne, fora barretines i que n'aprenguin!

Hem passat d’un model dels locals al costat de casa, amb els seus ets i uts, a un altre model, que si bé soluciona els problemes del primer, en crea de nous, i fins i tot de més remi solució.
Per tant, esdevé clau, i necessari, una redefinició de la plantilla de ciutats que volem. Esdevé per tant, imprescindible un pacte per a la convivència entre veïns, empresaris de l’oci nocturn, administració i usuaris, per tal que els locals puguin obrir als baixos de sota casa, garantint unes bones condicions acústiques i de seguretat, sense destapar els recels de veïns, però alhora molt conscients tots plegats que amb la boca tancada no entren mosques. I jo de veritat, prefereixo que mon fill es foti de nassos, trompa perdut, a l’escala de casa.

L’absurditat de la fotografia

Ens ha tocat viure a la coneguda era digital. Un món on tothom va de bòlit, on l’objectiu únic i exclusiu és el triomf personal, i la voluntat de viure entre feixos d’escriptures i andròmines exclusives.

Tot i això, mai he entès l’obsessió, podríem anomenar-la obscena i malaltissa, per la captació desmesurada d’imatges sense solta ni volta. Ens hem acostumat en comptes de viure i disfrutar aquells instants que ens brinda la vida amb el màxim esplendor, els decidim viure’ls mermats, observant el pas del temps per una trista pantallella. Això sí, sempre més tindrem immortalitzat el precís moment d’arribada a taula del pastís del desè aniversari, així com el l’encesa de les espelmes, la primera queixalada d’algú, l’intent sense èxit d’apagar la totalitat d’espelmes i finalment el primer tall.

En els darrers temps, amb la digitalització de les fotografies aquest efecte s’ha descontrolat. Qui no ha anat de viatge hi ha començat a prendre instantànies de qualsevol objecte, per ridícul que sigui, monument o carrer? Quantes vegades heu fet la fotografia sense saber què era realment allò? Desconeixent evidentment l’origen el significat, la llegenda o història que aquell “atractiu” arrossega a les seves espatlles.

A més, moltes d’aquestes fotografies les podem trobar circulant per internet. Cert és, que tenir el teu careto al costat del Big Ben fa gràcia, però una fotografia torta del Big-ben, sense que hi surtin les teves lleganyes, i amb gota d’aigua inclosa a l’objectiu resulta bastant absurd.

Després arribaran a casa, i ens explicaran les mil maravelles de l’indret, obviant que, entretinguts amb la maquineta i la seva pantalleta d’unes quantes polzades, li han passat desapercebudes un bon grapat de coses. Però, un moment, cal aturar-se i pensar amb la figura del màrtir.

Que seria aquell o aquella, innocent, que s’autoexclou de la convivència i decideix immortalitzar aquell moment que, encara que ell hi sigui present en cos i ànima, mai més s’enrecordarà que l’ha viscut. Com tots els automecanismes, pitjarà el botó innumerables vegades i realitzarà fotografies a tort i dret, i del revés si convé, tot cercant, no ho oblidem, la seva pròpia felicitat. O per què creieu que un cop presa la fotografia, els nostres sentiments exigeixen observar-la? Tot bon màrtir sap que si la fotografia surt bé, mai més ningú se’n recordarà d’aquell titella que va fer la fotografia, o si aquest va ser-hi allà present. Ara bé, com la fotografia quedi moguda, hagis retallat algú, el flaix no hagi saltat o t’hagi quedat literalment torta, per sempre més, seràs recordat amb menyspreu i renecs. Així que, amb peus de plom.

Queda dit. Fora bo, que entre tots disfrutèssim cadascú dels bons moments que ens cedeix la vida. Que un bon retrat, cada cert temps i per immortalitzar moments especials és convenient, però de totes, totes, hem de recordar que els records es porten a dins, mentre que les fotografies intenten sobreviure a la pols del darrer prestatge de l’habitació

Predicadors no creients

Des de fa uns mesos, dia i nit, ens doctrinen sobre la necessitat de l’ús racional de l’aigua. Que aquest bé tant preuat no deixa de ser un bé escàs i que es qüestió de tots donar-hi un cop de mà. Així, ens parlen de la nova cultura de l’aigua, intentant al mateix temps absorvir tots els mal vicis que podem tenir.

Encara amb les lleganyes de bon matí, escolto amb sorpresa que fins a 216.00 litres es perden dia sí dia també a Badalona degut a una fuita. El primer que em ve el cap, és pensar, anirant ràpid arreglar l’averia, i més tenint en compte que venen maldades. Doncs no, ràpidament la ràdio em fa tocar de peus a terra -carai que visc a on visc- , tot matitzant els pensaments de fa una estona. Que res, que fa quatre anys, que dia sí, dia també llancem al riu 216.00 litres. I tant frescos!

Ben fet. Sí senyor. Indignat, i amb cara de ximplet, així se’m va quedar la cara després de ser renyat, amenaçat innumerables vegades, i que veu com, ara, el gran mestre, aquell Déu nostre senyor perfecte i meticolós, que ha de vetllar pel comportament irresponsable dels ciutadans, resulta ser el més irresponsable de tots. Un autèntic terrorista ecològic.
Escoltar al Director General d’Aïgues de Barcelona, ja va ser la cosa més imversamblant de la dècada. Com que fins ara no necessitàvem l’aigua, que no tenia una rellevància cabdal, per què arreglar-ho? Per arreglar-ho segurament haurien d’haver tallat l’aigua a mitja barcelona, i es clar, ai pobrets, que ragi , tot plegat...

Desprès d’això, ja em vaig rentar la cara a gust. Ding-Doooong. El timbre que tocava, o el que és el mateix, el carter que tocava el timbre i m’endossava com el qui no vol la cosa, les felicitacions, ai les invitacions de vot pel congrés i al senat.
Com sempre , tant diferents que volen ser uns i altres, i tant poca soltes iguals i hipòcrites que resulten ser tots plegats. En campanya i mítings s’omplen la boca de reciclatge, sostenabilitat, de la necessitat de no imprimir tots els correus que reps... i llavors et trobes que tots els partits que toquen pela, és a dir, els que tenen representació a les institucions, t’envien el vot i el seu sobret. Què potser els sobres són diferents d’uns i altres? Tant costaria que la junta electoral els fes arribar, i els partit només t’enviïn els vots?

No! Mai de la vida. Resultat, 5 sobres a la trituradora, multiplicat pels 5 que som a casa, 25. Feu números a casa, carrer, barri, ciutat... i a partir d’aquí ja ho deixaria, massa complicat tot plegat. Ah! i ja sabem tots que el paper, tanmateix com els palets, els traiem de la brossa i d'arbres de menys valor, però...

A més, si fem memòria, tots recordem altres campanyes com la de les llums, aires acondicionats, i un llarg etcètra. Tothom coneix el fred siberià a l'administració en ple mes d'agost. Segurament poden semblar anecdòtics, però les formes no.

Per tot això, ens hem quedat amb un pam de nas, renyats i instruïts pels mestres de l’oratòria, que d’una manera fàcil construeixen un gran discurs, però el dia a dia ens ensenya, que tot el que prediquen resulta de difícil aplicació.

El joc de la cadireta.

Aquestes eleccions seran recordades, esperem que per darrer cop, per l’exclusió de drets que patiran per enèsima vegada dos col•lectius. Aquests perplexos veuran com, per no fallar a la tradició, es trobaran exclosos del dret a vot; Parlem dels independentistes vascos i dels immigrants. Aquest fet anecdòtic per la gran massa, resulta ésser prou clarificador per mostrar-nos una pinzellada de la democràcia real de la qual gaudim, o sofrim. Una democràcia bipol•litzada en dos partits, dos colors, que s’enfronten alhora en dos debats telivisius, estèrils, on les formes resulten molt més importants que el fons, deixant a la palestra la resta de forces polítiques que formen part de l’anomenat arc parlamentari. Tot un símbol de pluralisme. Ara, a corre-cuita, la Junta Electoral intenta solventar aquest dèficit democràtic programant un debat amb totes les forces que gaudeixen de representació, però això sí, a horaris més propis de la coneguda pel•lícula del canal plus dels divendres.

Deixant de banda tot això, Blanes més que mai serà present en aquestes eleccions en tres fronts ben diferents. D’una banda, ja ho podem avançar, tindrem il•lustre senadora.Per altra banda, dos diputats que semblen destinats a pugnar per la poltrona, amb el permís d’un tercer diputat socialista i el rebuf de ciutadans. Per últim, l’alcalde blanenc també acudirà a la cita, però aquest com a tercer en discòrdia, diem-ho clar, “de florero”.

Tot apunta que, la gran incògnita de la nit serà veure si Joan Puig perd la cadireta i la famosa “pensión de retiro” del Congrés, a favor de la incombustible Alícia Sánchez Camacho que ha jugat un bon paper en la campanya, mantenint les formes en tot moment i aïllant-se de qualsevol manifestació incendiaria. Es nota que surt de l’IES Sa Palomera i coneix de primera mà amb quina llengua es parla i es donen la gran majoria de classes. Per cert, molt bona la decisió d’evitar a tota costa el frec a frec amb en Joan... I caldrà veure quin paper juguen els electors d’esquerra de la gran puixança, que cremats fins a la medul•la amb el rumb que ha emprés el partit, fa temps que esperen venjança.

Només dos factors poden aïllar algun dels nostres il•lustres de la cadireta i deixar-los amb un pam de nas. El primer, és el paper que pot jugar l’últim convidat a la festa, Ciutadans. Aquests poden decantar la balança a favor d’esquerra, sí, sí d’esquerra. Com? Doncs, amb la fuga de vots que podria patir el PP, i que resultaran descaradament insuficients pels nous vinguts. Així, Ciutadans en aquestes eleccions pot fer bona aquella dita que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Esquerra n’és conscient...El segon factor pot ser l’acollida del “vot útil” per part del PSC. Aquests no s’han cansat de incolcar-nos que és blanc o negre, o el que és el mateix, vermell o blau, i sinó hi anem, ells tornen. Jugant amb la por i en funció de la participació, no podem descartar que aconseguissin un tercer diputat.

Per altra banda, la Pepa ja s’està estudiant els horaris del pont aeri a fi de compaginar els dos càrrecs que ocuparà. Tant ella, com l’històric De Puig tenen cadira assegurada al Senat. La seva lluita era entrar a les llistes, només recordar que la elecció de la Pepa enfront d’una jove candidata va aixecar força polseguera en algunes demarcacions, però la sang no ha arribat al riu i tot sembla que acabarà amb un brindis de champagne d’en Sarkouzi.

Diumenge ho sabrem, el nostre estimat alcalde, espectador de luxe de la comparsa des de primera línia de mar ja ens ho explicarà. Per acabar, pregunta al vent. Per què dilluns ningú parlarà de l’abstensió o els vots en blanc?

Nosaltres sí que ho farem. Potser no serà ni el dilluns, ni dimarts, però potser dijous sí.

Cues de pansa

Ens van dir el 15 de gener. Que no patíssim, que tot estava lligat, que no hi hauria cap problema, i que acabaríem com uns senyors. Ha passat de llarg el termini que van establir ells mateixos, i com a mínim, continuem esperant la rescissió definitiva del contracte de patrocini del nedador amb el pòrtic de la Costa Brava.

Malauradament, la grisor i el secretisme que ha envoltat aquest patrocini des d’un bon principi no ens abandona. Altre cop topem amb el silenci i el desinterès d’uns per explicar amb quin punt ens trobem, donant peu a rumors, i mals entesos. Si ens trobem amb punt mort, que ho diguin, però hem de tenir clar que, dia que passa, més calers cap al sarró del nedador. Mai n’hem tret l’aigua clara, però cada cop més, l’aigua s’enterboleix.

Mentrestant el nedador, ben assessorat, continua complint amb tots el acords del contracte. A la seva pàgina web encara s’hi pot veure entre una desena de patrocinadors, el logotip de la vila de Blanes. Sí, aquell poble sense piscina ni platja.
Fora bo conèixer quants clicks s’han realitzat des de la pàgina del nedador al damunt del logotip de la nostra vila. Simple curiositat per recordar les velles regles de tres proporcionals i per adonar-nos que moltes vegades allò que es compra a bon preu, amb presses i de rebaixes, surt veritablement car a curt termini.

Per cert, en plena tardor, i en un dels primers plens lluny de la sala de plens, se’ns va jurar que en David aniria els Jocs Olímpics. Ningú dubtava de les qualitats d’aquest, sinó de l’ombra fosca del dopatge que l’envolta des de que va ser sancionat per la FINA. Doncs, com no, el temps, ha dictat sentència. En David no anirà els jocs olímpics de Pekín d’aquest proper estiu. Segons declaracions del mateix entrenador espanyol d’aquesta disciplina, en David no hi participarà degut el poc interès que ha demostrat en participar-hi, reconeixent el mateix temps que és el millor nedador en la disciplina de llargues distàncies. Segurament, en tenim part de culpa. El preu de ser el nostre hereu l’ha convençut.

Per cert, sr. Salmerón recordi que té un sopar pagat, cortesia del sr. Ramos, que en un moment d’eufòria es va jugar un sopar, en directe, en un dels primers plens a l'exili. No hi ha de què, pel recordatori.

Barrakes a sa costa!

Torna a l’odre del dia el problema de la ubicació de les barrakes. El passat estiu el que avui coneixem com a PDB, amb més o menys forma, van sentenciar de forma inapel·lable, que si aquests arribaven a tenir responsabilitats, canviarien la ubicació de les barraques de la festa major. Mans a l’obra, van començar una recollida de signatures, que amb menys o més sort, va aconseguir recollir un miler de signatures.

Ràpidament, la organització del Sacosta barrakes, va contrarrestar amb una altra recollida de signatures, aconseguint triplicar les signatures dels veïns en poc menys de quatre nits. Una organització que no viu d’esquena a la realitat i que coneix la problemàtica amb els veïns, al mateix temps que entén que la solució és un pacte per la convivència . Per aquest motiu, dies abans de la nova edició de barraques, van presentar accions simbòliques com eren regalar piruletes i xupa-xups amb un lema clar i contudent. Tanmateix, s’hi van afegir altres accions com regar tots els racons del camp de futbol a fi d’evitar que la gent hi formés col·loqui.

Accions simbòliques però amb un missatge contundent. El problema existeix, de difícil solució, però no per això, es deixarà de tractar. Es necessita una pluja d’idees per donar forma a un pacte per a la convivència entre veïns, on hi tinguin veu l'organització, els hotelers de la zona, entitats i l’ajuntament. Però recordem, que les barrakes duren cinc nits dels tres-cents seixanta cinc dies que té l’any. Altres, tenim camps de futbol, bars, escenaris, parcs o comerços que emeten tant o més soroll, i segurament constant durant tot l’any.

Diferents alternatives han entrat dintre la baralla, però de moment, sense trumfus ni asos guardats a la màniga, sembla que la cosa continuarà tal i com està. El gran problema de l’hipotètic canvi d’ubicació seria el desplaçament massiu de joves fins a les afores, amb tots els seus inconvenients. Vestir un sant per desvestir-ne un altre.

Recordem que les actuacions comencen tant punt acaben els focs d’artifici, i que en part, també ajuden a facilitar la necessitada sortida esglaonada dels visitants que ens arriben per gaudir dels focs. A més, si ara per ara, ja és tot un prodigi intentar sortir de la població durant la franja de les dues hores posteriors a l’acabament del castell de focs, imagineu-vos si hi sumem uns quants milers de joves que amb les seves vespinos, ara n’hi diuen scooters, i unes quantes caixes de mistos amb la “ L” penjada.

Tampoc hem de menysprear les gateres, ara n’hi diuen “tajes”, que el jovent acostuma agafar aquestes nits. Any rera any, tot i haver-hi instal·lat l’autobús de la sensibilització de consum moderat, les proves etíliques que s’hi realitzen, constaten que l’objectiu de molts és rebentar-lo. Perquè parlem clar, les barraques són el punt de paller del fenomen del “botellón”, que com tot, aporta defectes i virtuts. I la tornada a casa com seria?

Obviar que les barraques de totes les festes majors d'arreu de les comarques s’han convertit en un referent per el jovent serianegar la realitat. Les barraques esdevenen punt de trobada amb amics, coneguts, amb aquells amb qui vas perdent relació, amb velles amistats, amors del passat... En definitiva, entre amics, coneguts, saludats i estranys sota l’excusa d'un fil musical tot fent conversa entre cerveses feesques. I de moment, sense cap problema.

Les barraques són una bona plantofada als xats, fòrums i messengers que usurpen la vida de carrer als adolescents i joves. Entre alegries i lamentacions, el nostre jovent, després d’haver treballat unes quantes hores, i molts en un negoci turístic, busquen el seu aïllament, la seva evasió del món real i de tota la problemàtica que tenen el capdamunt, a la qual, no li una troben una sortida aparent. Cremats fins a rebentar amb l’horari laboral, el salari, el preu de l’assegurança del vehicle, el preu del lloguer, l’utòpia de l’emancipació, indignats amb el tantfotisme dels polítics, amb les despeses dels seus estudis, i mirant el rellotge perquè l’endemà al matí ja estaràn servint cerveses, i no cafès, tot aguantant aquells homes d'esquenes amples .

Ser jove no és cap delicte.

(fotografia de http://www.publiblanes.net/)

No és això companys, no és això.

La històrica divisió de poders es va pensar per protegir el poder judicial de l’executiu, davant la por que aquest darrer incidí sobre el primer. Amb el temps, ens hem adonat, uns i altres, que el judicial vol incidir sobre l’executiu, i que cada cop pren més partit de decisions polítiques. No sabem si és per tornar favors, recordem com s’escullen els membres de certs tribunals, però el cert és, que la màgia de la interpretació, fa cada cop més olor a socarrim.

Que la repressió policial i judicial no és un bon remei per a qualsevol conflicte en són coneixedors arreu, menys a l’estat espanyol. Aquí, o allà, ens agrada la gresca. Cop d’efecte i una nova il·legalització. Com anell al dit per el PSOE, just ara abans de eleccions, i després d’apreciar-se els primers síntomes de debilitat enfront del PP. Novament el mateix pensament polític i la veu d’una bona part del poble d’Euskal Herria queda arraconada i empresonada.

Presos polítics, màrtirs de pensaments, i el que resulta més important benzina per la lluita armada d’aquells. Amb tota aquesta operació només s’aconseguirà que aquests sumin suport popular en època de vaques flaques, on recordem, tots els processos de lluita armada arreu d’Europa han finalitzat, o descansen en pau com els volcans de Santa Pau. Però, des de el mateix moment que se’ls nega la participació política, ipso facto queda legitimada la lluita armada. Ja tenen l’argument que volien.

La lluita desigual entre estat i grup armat també ens ha deixat un bon grapat de fascicles sobre la guerra bruta estatal envers la lluita armada.
L’estat s’ha guanyat a pols tenir una gran ombra al seu darrera. Una tenebror envoltada de bombes sense desactivar, dispersió, tortures, contra-atac armat dels GAL, il·legalització de col·lectius, diaris i partits polítics, ús partidista de les víctimes, associacions de víctimes que canten orgullosos “Contra ETA, metralleta!”. Com a totes les guerres i conflictes, no hi ha ni bons ni dolents,i menys, ni vencedors ni vençuts. I no ho entenen.

Aquest és l’error que cometen els dos partits que es tornen a les Corts. Ara, altre cop de bracet, han ensopegat amb la mateixa pedra, que tantes i tantes vegades s’han entrebancat. Com si estiguessin ebris, amb les capacitats mermades, sense la possibilitat de decidir plenament deixant de banda, ni que fos una vegada, els maleïts interessos electorals que els tenen lligats de mans i peus. Sense mediació, no hi haurà mai solució. Ni la repressió policial, ni l’enduriment de penes, ni un llarg etcètera de mesures estelles electorals són les solucions a adoptar. Eliminaran el gos, però mai aconseguiran ni fer-li pessigolles a la ràbia.

Sentiments, arrels i cicatrius d’un passat que mai s’han acabat de cicatritzar, aquesta és la història que molts no hem oblidat. Una veu que queda arraconada, exclosa del pensament polític. Curiós, francament curiós. Una Llei, o més ben dit una reforma, que metrallava contra tot principi de legalitat. Una llei pensada de manera individualitzada i creada per una única missió, il·legalitzar Batasuna i qualsevol monenclutura que reclami de manera ferma, sense tabús, la independència del poble basc. Si es pensen que aquesta és la solució, poca història han llegit, o com a mínim, ulls clucs davant els diferents models que certs pobles han traçat per posar fi als conflictes polítics de caràcter territorial.Mentrestant, partits o sectes militars, com la Falange, la Falange Autèntica, les Jons, España 2000 i un llarg etcètera, com bé descriu l’himne del Madrid, “campean por España con orgullo e ilusión”.

Aquesta és la seva democràcia senyors.

Els números canten

432.000 € . Aquesta és la xifra, gens despreciable, d’euros, que mai ningú sabrà a quina causa han servit. Cobrats nominativament mitjançant les sigles del partit, i amagats sota el passamuntanyes, els partits blanencs es repartiran aquesta morterada de calers en la present legislatura.

Els ciutadans de peu ens preguntem, indignats, pel destí de tots aquests diners. Des d’aquell stand d’atenció al ciutadà, amb la línia mal resseguida, totesperant impacients el nostre torn, per sentir la cançoneta de sempre d’aquell funcionari que s’ha aixecat amb el peu esquerra, que encara et mancael certificat vint-i-ú barra tres-cents, per assolir tots els requisits d’aquella beca, ajut o subvenció que ens resulta tant necessària per anartrempejant. Aaaaaah!.

A nosaltres, els ciutadans de peu, ens revisen fins i tot les pigues persentenciar-nos sobre la idoneïtat de l’ajuda. Si gràcies a Déu, o a l’atzar, vas aconseguir complimentar tota les dades necessàries, vas aportar la documentació en el temps escaient, i molt important, a la fotografia sorties somrient i amb un pin d’un partit polític, segurament podràs cantar línia, volia dir bingo. Però compte, et faran un seguiment per conèixer la destinació de tots els diners que vas rebre, fins a l’últim ral.

En canvi, nosaltres, els hi firmem, mensualment, xecsen blanc! Tingui, cobri, i corri! 1.500 € per vostès, multiplicat per sis. Si seguim amb enteniment, l’agenda d’actes blanencs, ens adonarem que són molt poques les ocasions en que els partits polítics apareixen com a organitzadors d’actes, xerrades o col·loquis.

Dels 1.103 € mensuals que cobraven fins ara, passaran als 1.500 €, pel sol fet de tenir un representant dins del consistori. Això, ni amb un "cavallino rampante” .Potser ha arribat l’hora que els ciutadans votem blanc o negre, vermell o groc.
Com a mínim, acabarem amb el joc de la parella de fet, el deles disfresses preelectorals, i rebaixarem costos de producció, quesiguem sincers, ens resulten cars els discursos d’aquests trapelles.

A tot això cal sumar-li els càrrecs de confiança, el sou personal de regidors, el tot poderós secretari, els vices... Ah! I recordem que som un ajuntament que paguem per l’assistència a la junta de govern local. No fos cas, que féssim curts de calers.

La disfunció esquera-dreta són històries del passat, nacionalistes-independentistes elcuento que ens volen inculcar alguns, però la història que mai no canvia, siguin d’esquerres i de debò, o de centre amb la voluntat d’anular el famós 0,7%, tots baixen el cap, cobren, i qui dia passa, any empeny. Què podríem haver fet amb aquests calers? Segurament, no es posaríem d’acord, però també segurament, totes les propostes seria una millor inversió que el forat negre que són els partits polítics.

Cornuts i pagant el beure, la història que mai acaba, tot cantant el “amigos para siempre” sota l’ombra de la parra. Però compte, uns amb corbata i solapa, i els altres amb xapa a la camisa. La política potser resulta ser tot això, per sort, el pensament polític, de moment, no.