Canó contra el cànon

La Llei de Propietat Intel·lectual ha tornat a la palestra. Rajoy ha carregat durament contra el cànon digital que grava determinats suports digitals. I no és per menys.
El cànon va néixer amb l’excusa de ser una compensació econòmica per tots aquells autors que es trobaven desprotegits envers les còpies que es distribueixen de les seves obres sense el seu permís. Primer van ser els cds, dvds i les gravadores. Ara disparen més amunt, gravant sobre els paquets d’adsl, aparells de música, mp3, i fins i tot els mòbils.

Ens volen fer sentir culpables i delinqüents. Com si fóssim atracadors professionals de bancs i caixes, intentant fer agost en plena època nadalenca. Equipats amb un bon passamuntanyes i un ak-43 a la mà esquerra. I un be negre!
Aquests autors, autodefinits com artistes, no s’adonen que la teconologia els pren allò que durant molts anys els hi va atorgar, ja se sap que res és etern.

Em refereixo que en un passat no molt llunyà, els artistes –no parlo de trobadors- vivien exclusivament de les seves actuacions en directe. Aquests eren igualment coneguts i apreciats per les seves actuacions en viu. Sabien que si volien peix, es tenien de mullar els peus. No existia ni el cassette, ni el disc de vinil, i per tant les actuacions en directe eren la seva única font d’ingressos. I podem dir, que tots aquests, no van malviure.
Va arribar un dia, no sé si de nadal, que la tecnologia els va donar una gran alegria. El gran somni de tots, fet realitat. Treballar un dia i cobrar dia rera dia, gràcies als enregistraments d’obres en formats prehistòrics per la quitxalla d’avui en dia. Així doncs, aquests artistes es van especialitzar en treballar per donar llum a una obra i explotar-la al màxim amb còpies i còpies, abandonant i menyspreant allò que els havia donat de menjar anys i panys, les actuacions en directe.

Ara, la tecnologia els hi ha tornat la jugada. Avui dia, practicament tothom té un arsenal de destrucció massiva a casa. Una gravadora, un vídeo, un mp3, o un mòbil esdevenen les armes més buscades per les entitats que gestionen els drets d’autors, editors, intèrprets i productors. I encara hi ha gent que busca en Bin Laden...

Aquestes entitats de “gestió” de noms impronunciables (SGAE, AGEDI...) són els pidolaries que recullen el cànon i són els grans defensors d’aquests. Però, una gran crosta els envolta, els autèntics músics, els més casolans, aquells que comencen no veuen ni un duro. I en tot cas, serien aquests que ho necessitarien i no pas ni la Pantoja, ni els Estopa. A més, alguns ja han tornat a la terra, i són plenament conscients que la frase “si no estàs al Top Manta, no existeixes” és la Bíblia.

SGAE i els seus amics viuen enganyats amb una vena als ulls. No tot són calers. L’enregistrament de còpies i les còpies privades fan possible que arribin a molts més ciutadans i que alhora siguin més populars arreu del món. De retruc, això produeix que una gran suma d’intengibles impregni l’artista i que aquest incrementi dia sí dia també, el volum del seu compte corrent. La gran pregunta continua sent per què els artistes no tornen al carrer? A viure de les actuacions? Perquè segurament sense filtres ni programes no són tant artistes com molts pensem.

Mentrestant seguirem pagant una tassa per un fet que ni Déu sap si finalment faràs, la famosa còpia privada. Visca la presumpció d’innocència, però la política del primer paga i després fes-ho com vulguis, ha fet furor.
De mica en mica ens trobarem casos còmics. Utilitzar un cd per gravar les fotografies de la comunió de la filla i pagar impostos. Ara imagina’t si fos més letja que un pecat. Pagaríem més?
O una altra situació. Tal i com permet la llei, volem fer una còpia privada d’un disc del nostre cantant preferit per a les vacances d’Espinelves. Tot il·lusionats, engeguem l’ordinador, tot seguit el programa de cremar, i riiiing. Què passa? Collons, que el disc té un dispositiu anti-còpia i no ens permet gravar el disc. Cagada pastoreta.

Resumint, uns amb les butxaques plenes i altres aguantant amb quatre xavus. Ah! I recordeu que això és fa per incentivar la creació i protegir els artistes. Gran artista qui es va inventar SGAE, aquest si que viu bé.

Benvinguda Sra. Marshall!

Han fet falta quatre hiverns llargs, de llums, pessebres, fanalets i de pares noels invasors escalant baranes, perquè finalment arribés finalment un tros de carretera. Sí, companys, un tros de carretera! No volem dir, collons quina carretera que tindrem! No pas, ens el contrari, que Déu ens agafi confessats.

De moment, vuit quilomètres, i gràcies. Cinteta, un bon got de ví, quatre canapès i cap a on toca anar aquesta tarda? Som una colla de babaus. Ens prenen el pèl, anant i tornant, ens donen el que ningú vol, ens foten la cartera, i aquí tant contents. Una obra que ha durat dos anys més del que tocava, una obra que evidentment hem pagat l’oro i el moro, que dia sí dia també ha causat retencions i accidents, i al final què? Vuit, tristos i necessaris, quilòmetres, quatre minuts de cotxe –això si tot funciona-.
Necessitem gat vell o un bon cop de timó. No pot ser que el tram menys complex, diguin el que diguin ara en els mitjans, hagin trigat el que s’ha trigat. I no valen excuses ni amb el pont de Riudellots, ni la connexió amb Fornells. Ah! i tot això durant el regnat d’un sol color polític...

Primera pedra posada, torta, però posada. Podem dir que aquest desdoblament és el primer objectiu afrontant el problema que pateix de mobilitat ses nostres comarques. Un cop apuntel·lat aquest tema, cal ficà mà al tren i al manteniment de les instal·lacions ferroviàries, per acabar amb un modest i bon aeroport.
Però com deia abans, cal un gat vell. Si més no, hem d’abandonar els complexes. Hem preferit ser cap de ratolí que cua de lleó, i de mica en mica ens adonarem que l’hem espifiada. De moment som pocs, massa pocs, però anirem creixent de mica en mica, malgrat el vent de cara. Mai serem ministres, però tampoc arrugants, mal educats, prepotents, pinxos ni bocamolls com molts d’ells. I ben content. Més, si la ministra suïcida que sofrim actualment, la perdem del mapa. Que es quedi a la seva Màlaga estimada, que visqui del “cuento” i ens deixi fer la nostra.

Mentrestant, en el Pòrtic de la Costa Brava ja tenim data per estrenar americana. Principis de maig, ciutat esportiva, confirmat. Bé, això diuen, però els blanencs amb aquestes temes som gats vells. No ens deixarem fotre una altra vegada. No ens vendran gat per llebre, per tant, anant bé el setembre s’estrenarà la nova ciutat esportiva. Temps al temps.

Mai he entès les ànsies en col·locar terminis utòpics. Tant en els que els hi va la marxa, com a l’arrogant ministra de foment, com els que prefereixen passar desapercebuts, com l’apagafocs Trias, pateixen del mateix mal.

Endavant les atxes!

Buscant el palangre

Faci el que es faci, a la coneguda Illa de Blanes, ja es farà tard i malament. I no pas per la ineptitud d’uns ni d’altres, que segurament també, sinó per la mar de calerons que s’han arribat a enterrar en projectes, maquetes i gargots. Tots plegats en haurem imaginat tantes coses construïdes en aquelles terrenys, hotels, auditoris, sales de convencions, parcs temàtics, balnearis, centres comercials...que quan arribi l’hora de la veritat, és a dir quan es decideixi’n col·locar-hi l’etiqueta, res ens farà el pes. Buff! Algú recorda el Fòrum de Barcelona?

I no és per menys, quants anys s’han perdut entre debats i estudis? mentrestant Santa Susanna, a poc a poc i bona lletra, construint un modern complex turístic del no res ja ens ha passat la mà per la cara.
De moment sembla que hem recuperat la humilitat, que ja és molt. Sembla que els projectes faraònics han passat a formar part de l’arxiu de Blanes. Per fi hem après dels errors, de la innecessitat de construir el Partenó greg per ubicar-hi una biblioteca.

Com tothom sap, Blanes necessita un projecte trempador, que sense perdre el nord, ens permeti donar l’empenta necessària a tots aquells emprenadors que viuen amb l’aigua al coll, i no solament per la manca de sorra, sinó que es troben endeutats fins a les dents per una temporada turística que dura un mes, i gràcies.

Sempre ens omplim la boca que som un poble que ha viscut sempre de cara a la mar. I potser és cert. Per no deixar morir la flama, seria bàsic recuperar l’aquàrium que vam deixar perdre. Un aquàrium que fos un homenatge al Mediterrani, a les nostres espècies, al nostre territori, capaç de mostrar al món la bellesa d’espècies com les judrioles, els serrans, els tords, els sards...I per què no un centre de recuperació d’espècies animals? I una petita pineda? I amb el primer hotelet de cinc estrelles? Les malaurades drassanes, s’ho mereixen.

Els detractors diran que no és el millor palangre que podem trobar, però de moment tenim massa fil de coure i pocs hams. Tothom que pensa amb indrets de Blanes, pensa en indrets envoltats de mar. Desenganyem-nos, ningú recorda ni la zona industrial ni la Plantera, ni Mas Cremat.
No us penseu que reivindico un temple del mar, per entregar-hi devots, per demanar, amb humilitat i dubtes, que el gran deu dels mar ens respecti la sorra. Simplement, demano, un projecte de mar per a forasters però tenint en compte els de casa. Innovació i records, passat i present, blanes i mar.

Per tenir aigua, tanca l'aixeta

Ja tenim rom!

Fins ara, els blanencs, teníem el plaer de ser els padrins d’un cava. Tot i que costi de creure, sobretot pels forasters, tenim una de les caves més emblemàtiques de Catalunya. I tot això, tenint menys vinyes que sorra de platja. Que n’aprenguin!
El secret de Montferrant ha estat l’encert que ha tingut sempre en la compra d’uns bons vins bases.

Ara, en el gran emprenador Agustí Vilaret, impulsor de les caves, li ha sortit un bon competidor. Un aiguardent que té el seu origen en el passat Ple del dilluns, ben fermentat durant mitja legislatura, destil·lat amb sucs i melassa de canya de riera que en Celestino no desbrossa. Sigui Benvingut senyor Rom!
Blanes terra de promeses, ciutat marevellosa –com va dir aquell-, que troba la peculiaritat més gran en l’illot que separa les dues grans platges del municipi. Poca broma amb Sa Palomera, que diuen que els reis d’orient, amb tot el tema de la globalització, ara i fan escala, i sense pagar!

Sort, que en el pròxim Ple -o properament- ja hi podrem anar amb cafè, copa i puro. Això de tenir un nou Rom em tranquil·litza. Sí, no em diguis que et digui el per què, però em sembla que a les onze, tots sopant. S’haurà acabat l’etern xiuxiueig enmig de la intervenció del regidor, que gira i gira la truita, per acabar dient poca cosa més del que havia dit en el primer minut. Disfressar era la paraula màgica, o potser xulejar.
Ara l’ofici de l’orador serà més complex. S’hauran de repassar llibres, buscar mots, frases fetes per agilitzar discurs.

El més marevellós -com m’agrada aquesta frase- serà veure qui tindrà l’honor de ser el primer en perdre els papers amb el “ringggggggg”. No em direu , innocents, que no sortirem als diaris per algun accident d’aquests. Temps al temps.
Sigui com sigui, l’entrada en vigor d’aquest nou Rom ja ens ha espantat la canalla. Aquesta setmana, paraules justes, poca demagògia i, a tota màquina. També és veritat, Lourdes, filla, pots preguntar a cada ple, no cal bombardejar d’aquesta manera! Però, de fet o ara o mai. Deixe-m'ho amb un semàfor taronja de la Vanguardia, d'acord?

Per acabar, agrair aquell senyor que encara té la paciència i el temps per presenciar la totalitat del ple, i que va preguntar si era necessària tanta complexitat lingüística. Té tota la raó. Va costar suor i llàgrimes traduir la bíblia del llatí, i més costarà que aquests passarells li faci’n cas. Després es preguntaran el motiu del poc interès del poble amb la política. En vers d’apropar-se, s’allunyen. Ells sabran. Però vostè tranquil, tingui present, que en el proper ple amb una bona copa de Rom, tot li semblarà més amè i entenedor. Ja ho veurà.

Cara i creu

Darrerament quant donem un volt pel passeig, només estem pendents dels maltractaments que ha rebut i rep el passeig de s’Abanell aquests darrers dies. Tots, malauradament, ja ens hem acostumat en veure el passeig com un “Exin castillo”, destruït i oblidat durant l’hivern, mimat i ben guarnit durant l’estiu.
La política del maquillatge ha durat el que ha durat, però sembla que passarà a millor vida. La mar demana pas.

En el passeig tenim altres protagonistes. Uns protagonistes que en un principi tenien un bon paper. Fàcil, ràpid i il·lusionador per diferents segments de la població. Un ha triomfat, o com a mínim s’ha convertit en un bon referent. L’altre ha fracassat, i ho diem amb negreta, cursiva i subratllat! –encara que fos fruït de les presses-.

El gran triomfador és l’espai habilitat, anomenat Circuit urbà, per fer tota mena d’exercicis per la gran quantitat d’esportistes que cremen calories, nervis i emprenyades pel passeig de s’Abanell.
Entre tifes de gos, hom pot realitzar-hi tota mena d’abdominals, “steps” i flexions tot seguint les indicacions presents en cada una de les estacions programades d’aquest circuit. Anelles, baranes, bancs... i fins i tot, des d’aquest darrer estiu, una pista habilitada per practicar el vòlei platja. Tot un luxe si tenim en compte que també hi tenim un font. Sí, la típica font blanenca, molt aviat a la venda a totes les botigues de souvenirs de la zona. Una font de color negre, on hi surt un cap de lleó, el qual sembla que no li deixin dir ni ase ni bèstia, ja que té l’aixeta al bell mig de la boca.

Em resulta curiós no recordar quin govern va tenir la idea de habilitar aquella zona esportiva. Segurament, si algú hagués posat el crit al cel tots ens recordaríem de l’inventor, i posaríem el dit a la nafra.
Això sembla ser cert si donem un cop d’ull a l’altra protagonista del passeig. El que tenia de ser pal de paller, es va convertir en l’ovella negra de l’anterior tripartit blanenc.

El carril bici va tenir molts detractors des d’un bon principi. No pel fet de crear aquest espai necessari, sinó per les condicions d’inseguretat que reuneix aquest durant tot el tram. Tot i els retocs i la política de maquillatge que se li ha practicat mai ha acabat de quallar. Un carril bici que es converteix en un “scalextric” a l’alçada del pavelló, un carril bici que comparteix carrer amb els cotxes amb l’única separació d’un objecte lluminós i una gran línia de color groguenc pàlid. Tot una aventura endinsar-te per aquest carril que pot acabar a l’hospital, si un conductor obre la porta en el precís moment que el ciclista pedala “tranquil·lament” en el tram entre Sa Palomera i el Pavelló. Ja se sap toca a qui toca.

L’inventor d’aquest “scalextric” tothom el té present. Fins i tot podríem dir que el va jubilar de la política blanenca abans d’hora. No ho sabem. Però, ens serveix per pensar que desagraït que pot arribar a ser la feina del polític. Uns menjafestucs, com així els hem batejat en aquest blog, que són recordats per accions puntuals o errors de principiant, obviant els bons propòsits que devien tenir, i que alguna cosa devien encertar, encara que fos per casualitat. Encara que s’ha deixat cada tifa d’herència, que déu ni do.

Algú recorda l’inventor del passeig? I el d’enderrocar Es Piteus?

Tocar la figa

Ahir tots els mitjans es feien ressò de l’incident que es va viure a l’Audiència Nacional durant el transcurs de la vista oral als dos primers encausats per la crema de fotos del monarca espanyol. El jutge central de la sala penal, José María Vázquez Honrubia, va suspendre el judici durant 10 minuts en veure que necessitava un intèrpret, atès que els acusats volien declarar en català. Després d’un seguit de contradiccions del magistrat, que si ell no tenia el privilegi de conèixer la llengua –en un to sarcàstic- , que si ell si l’entenia però la secretària no, va acabar per etzibar un “con 30 años cualquier ciudadano conoce y habla perfectamente el castellano”. I es va quedar tant panxo.

El magistrat fent una interpretació ultraconservadora, amb un petit error inclòs, de l’article 231 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial, va recordar el fet que tenim el dret i el deure de conèixer la llengua castellana, i no el revés, i que per tant no era necessària la utilització d’un intèrpret tal com havia demanat l’advocat dels acusats perquè els acusats podien parlar amb castellà. El magistrat però, va obviar que els acusats tenen el dret d’usar la llengua oficial de la seva comunitat autònoma sempre que el tribunal tingui jurisdicció en tot l’estat espanyol. I aquest és el cas. Encara que el l’Audiència Nacional estigui a Madrid és un òrgan que té jurisdicció a tot l’estat, i per tant, totes les llengües oficials en llurs comunitats poden ser usades amb normalitat en els procediments judicials d’aquesta cambra.

Per altra banda, remarcar que a l’Audiència nacional compten amb un servei de traducció de caràcter fix amb una bona colla d’intèrprets. És més, un judici amb aquestes connotacions era més que probable que els acusats reclamessin expressar-se amb la seva llengua. Això no fa més que demostrar que el magistrat volia tocar la figa.
Tothom s’envalentona enfront els catalans, però aquí calladets que encara ens tocaran el rebre. Un poble estrany, on la gent de la por en diu seny, on cada dia et sents moralment trepitjat, humiliat i demanant perdó quan la gent no et comprèn. I encara se’ns pregunta per què ens sentim incòmodes?

Diuen que val més el farciment que l’indiot. El magistrat s’ho va prendre al peu de la lletra. Tot un espectacle morbós amb un final feliç, ai! volia dir amb una sentència express. En una societat en la que tenim el fast-food i la sopa instant, per què no podem tenir sentències models en 30 minuts?
Fos quina fos el resultat de la vista, digui’n el que digui’n aquests peluts, la sentència ja estava lligada i ben lligada. Una programació de la qual ja es va queixar recentment els dibuixants de la revista el jueves.
Així, sense haver entès les declaracions dels acusats, ell mateix magistrat havia declarat que no tenia el privilegi de conèixer la llengua catalana, els hi va imposar una multa de 2.730 euros després de retirar la pena de presó. Ja tenim una sentència model per espantar els cargols que es mengen la col.
L’advocat defensor va declarar el mateix dia que pensa recórrer la sentència al·legant una flagrant violació de la tutela judicial efectiva.

Malauradament, en pocs dies de diferència hem vist passar pel portal gris de l’Audiència Nacional a dibuixants de còmics i membres del col·lectiu independentista. Una porta que condueix a les clavagueres més grises i profundes del nostre sistema penitenciari que ens va deixar la mala herència del passat, i per la qual han passat islamistes, els Gal i la colla de Mario Conde entre d’altres. No n’estant fent un gra massa?

Pinten Bastos ( De camí cap a (la) Meca. Capítol 3)

En un anterior article ja em vaig preguntar sobre els ets i uts que podia comportar el trencament del contracte de forma unilateral amb en David Meca. Els mitjans i els polítics semblava tenir-ho molt clar. Obviaven aquest assumpte, i només parlaven que l’operació Meca havia costat 30.000 €, donant el tema per tancat.
Els representants legals d’en David, G.T.A. Consulting Empresarial, volen jugar amb tranquil·litat les cartes que els hi queden, o més ben dit, l’as que tenen guardat sota la màniga.

Sembla ser que l’Ajuntament no va comunicar de manera fefaent la rescissió del contracte, després que el Ple tombés l’operació i el batlle acceptés la revocació. Cagada pastoreta. Ells, a diferència de nosaltres, es curen amb salut i no fan res a corre-cuita. Encara avui, apareix el logotip de Blanes com un dels patrocinadors d’en David. Casualitat? Evidentment no, segueixen donant l’aparença que el contracte encara és plenament vàlid, i conseqüentment compleixen amb les obligacions que disposa el famós contracte.

A més, mitjançant burofax han informat que han conegut la rescissió del contracte de forma unilateral gràcies els mitjans de comunicació. Avisen que “aquesta rescissió pot portar greus perjudicis econòmics i morals per a Blanes i per a David Meca”. Tot al peu de la lletra, sense fer un pas en fals. Primer denuncien que ningú els ha informat de l’operació -primera cleca-, i per tant, el contracte segueix sent vàlid. Seguidament matisen que la rescissió del contracte s’ha produït de manera unilateral, i que això pot portar conseqüències. Trencar un contracte no és fàcil, i té un preu –o potser dos-. El preu polític, ja s’ha pagat, amb el desgast de l’equip de govern, i amb la primera crisi política de la legislatura. El preu de l’incompliment ja fa més respecte. Perquè sembla clar que existeix una clàusula penal –aquesta gent no és mama el dit- que obligaria a pagar una indemnització en el supòsit que una de les dues parts trenqués el contracte, com així ha succeït.

El seny d’uns contra la rauxa dels altres. Esperem que d’aquí uns anys no s’hagi de fer mans i mànigues per pagar sentències del passat com ja ha succeït al ple del setembre.

Marxeu quitxalla! que pinten bastos.