Massa espavilats

El Cafè amb Llet d’aquest mes d’octubre –no cobro ni per fer propaganda d’aquesta publicació ni per auditar dels números d’exemplars que pugui distribuir- es feia ressò que l’anomenat radar del Corral del Pollo – d’aquests tampoc he cobrat ni un tiberi- havia interceptat 8.786 conductors circulant amb una velocitat excessiva per aquest tram de la població.

D’aquests 8.766 conductors interceptats, 792 havien sobrepassat la velocitat permesa en més de 40 km/h, el que traduït al diccionari del Servei Català de Trànsit significava 450.- € de sanció administrativa i la retirada de 6 puntets per cadascú dels conductors sancionats.

Per la resta dels 7.994 conductors interceptats la traducció es deriva, sent generosos i aplicant la sanció mínima possible, 100.-€ per barba o faldilla infractora, fet que ha comportat, com a mínim, un benefici net de 1.155.800.-€ en 9 mesos! Això sí que són amortitzacions!

I la pregunta és, a què es destinaran aquests diners? Potser es destinaran a millorar la seguretat dels conductors per mitjà de la col·locació de les barres de protecció pels motoristes, o bé en la millora del ferm o a la realització d’un pas soterrat que uneixi el barri de Sant Lluís o a passos soterrats per a la fauna? Error 1. Doncs, segurament a la realització de cursos de reciclatge per els conductors sancionats i/o campanyes de conscienciació? Error 2. Doncs, ostres, potser, a millorar la deficient senyalització de les carreteres de l’estat espanyol? Error 3.

Doncs no senyors, en el país de la faràndula per excel·lència, aquests calers esdevindran un benefici més de l’Ajuntament, essent aigua d’estiu per les arques municipals, que al temps que corren, veuen com no entre ni un duro en concepte de plusvàlues ni de llicències d’obres i cerquen a la desesperada ingressos no previstos.

I després és quan un agafa l’autopista, perquè no té més remei, i cada dos per tres es troba amb un energumen que circula tranquil·lament pel carril del mig trepitjant ous, amb l’autopista atapeïda i amb el carril de la dreta ben buit. I què passa? Doncs res. Per què els senyors de Trànsit, que fan coses molt i molt rares, no ho troben prioritari. Això sí, si tu vols avançar aquests carallots, et toca passar a dos pams de la mitjana.

Tots sabem que la ignorància no esdevé un eximent per poder incomplir la normativa, més malament aniríem sinó. Per això esdevé necessari la realització d’onades de sensibilització i reciclatge per recordar a tots els conductors “sabelotodo” aquestes banalitats, que de tant simples resten oblidades per molts. I com sempre, per posar-ho en pràctica, com gairebé tot en aquesta vida, es necessiten aquells calers que han estat ingressats per l’administració per mitjà de les sancions administratives de trànsit i que es destinen a altres finalitats allunyades de la seguretat del trànsit

Per tot això esdevé necessari i imprescindible una normativa que reguli el destí dels ingressos que recapti qualsevol administració o el SCT en concepte de sancions administratives de trànsit i que obligui, en conseqüència, a utilitzar aquesta saca de calers per la millora de la seguretat del trànsit i la formació, conscienciació dels conductors. D’aquesta manera m’arribaria a creure que vetllen per la nostra seguretat.

Mentre aquesta no existeixi i els calers ingressats per sancions administratives de trànsit es destinin íntegrament a finalitats radicalment diferents d’aquestes, que no ens venguin la moto, l’administració està actuant amb un ànim totalment recaptatori.

Incivisme al màxim exponent

Els blanencs, collonuts com sempre, disposem de l’Ajuntament més incívic de les comarques gironines. I no perquè sigui dels ajuntaments més endeutats de les comarques, que també, sinó pel fet d’haver aprovat l’última ordenança de civisme sota l’empara del silenci i secretisme.

Ah! I sense oblidar-nos del Sr. Lillo i del “pobre” conductor del camió de la brigada que li ha fet de paraigües per aguantar el xàfec sobre l’escàndol del reciclatge made in Blanes, “all in one, it’s better!”. Quina colla de xixarel·los!

Així doncs, l’ordenança de civisme naixia coixejant, donat que l’Ajuntament havia negat qualsevol procés participatiu obert a les entitats socials de la nostre població, vetllant exclusivament per aconseguir la major la celeritat en l’aprovació d’aquesta nova ordenança municipal per part del Ple municipal, tot i que, ja fa anys i panys que diferents projectes d’ordenances, és a dir, diferents copy and paste d’ordenances cíviques d’altres municipis i ciutats com la de Barcelona, han passat per les diferents mans dels regidors blanencs.

A què venien les presses demostrades? Doncs no ho sabem. El cert és que, per sorpresa, va aparèixer a l’ordre del dia del Ple de 27 d’abril i es va aprovar inicialment. Posteriorment va començar, novament, una altre fase de secretisme. Mutis absolut a la pàgina web de l’Ajuntament sobre aquesta notícia i llargues en el departament competent per intentar, fer d’Indiana Jones i, conèixer el contingut d’aquesta nova ordenança.

Mentrestant, qui dia passa, any empeny, i la missió única i exclusiva de l’Ajuntament consistia en deixar transcórrer el termini per a poder presentar al·legacions i, afavorir així que l’ordenança quedés aprovada automàticament, tirant pel dret, i sense necessitat d’haver escoltat ni raonat amb ningú. Sords com autèntiques tàpies. L’objectiu, però, no el van aconseguir, donat que alguns valents van aconseguir conèixer el contingut del text i, fins i tot, presentar-hi al·legacions. Unes al·legacions que dies més tard passarien pel ribot.

Així doncs, l’ordenança entrava finalment en vigor a principis de setembre, coincidint amb una altra titellada de l’Ajuntament. Ara que la nova ordenança ja és aplicable, i que, per tant, es necessitaria l’aprovació d’una nova ordenança per realitzar-hi modificacions, aquest gran Ajuntament que havia negat qualsevol modus operandi participatiu fins aquest moment, ara posa a disposició del ciutadà un mitjà, via internet, per a millorar l’ordenança! Viure-ho, per creure-ho! Ara que tot està preparat, cuinat i llest per emplenar les arques municipals ens demanen l’opinió? Això se’n diu HIPOCRÈSIA -amb majúscules i negreta- .

Tot i que la nova ordenança ja és aplicable, tot continua igual a la gran meca del turisme. Sense anar gaire lluny, ahir, als quatre aturats/jubilats que gaudíem de la fina sorra “espanyola” procedent d’Arenys de Mar, que ens han portat a la Platja de s’Abanell, ens van oferir “Massage”, ulleres “Galvin Glein”, l’últim polo “Lancoste” i fins i tot cocktels exòtics i gratuïts, d’alcohol evidentment, en els locals més inhòspits del poble. I, mentrestant, nosaltres amb cervesa en mà, incomplint també amb el contingut de l’ordenança.

Això sí. La gran poltrona tranquil·la. Ja té una “nova” ordenança de civisme, a semblança de la Gran Barcelona, tot i no contemplar ni preveure l’arranjament de les problemàtiques del nostre municipi i que l’ànima d’aquesta sigui exclusivament recaptatòria.

Glòria a Santa Anna.

No som el que som sinó el que fem per canviar el que som.

Diuen alguns maresmencs que d’Arenys només n’hi ha un, que és l’Arenys de Munt!

Doncs a la retina de molts perdurarà, i per bastant de temps, la rebel·lió d’aquest poble maresmenc amb la seva, ja famosa i polèmica, convocatòria de consulta popular. Passi el que passi, Arenys ha sembrat una llavor de fermesa i simbolisme.

Als temps que corren, en ple corredor de la mort d’aquell Estatutet retallat, escapçat, o com deia el mateix Alfonso Guerra, “Cepillado”, els simbolismes esdevenen cabdals i necessaris per a despertar un poble endormiscat entre tant conformisme benestant estratègicament forjat per les administracions i els mitjans de comunicació.

Amb aquest context, i tenint en compte que la iniciativa sorgeix de la proximitat que representa el municipalisme, no m’estranyaria que la consulta anés quallant arreu del territori per acabar arrossegant a bona part del poble català, a confirmar allò que tots sabem: Som molts més dels que es pensen. Això sí, n’hi han molts d'emprenyats, cremats, dispersats, adormits i esmeperduts.

Això doncs, aquest any el poble català, que no els partits polítics que diuen representar-lo, es planta. I es planta amb megàfon en mà per enunciar a tort i a dret, això sí, respectant en tot moment la normativa de contaminació acústica: Que encara som aquí! Que bramem perquè ens sentin, perquè s’incomodin i perquè, sobretot, sàpiguen que tornarem! Quant? Tot un misteri del mateix Stephen King, però tornarem. Mentrestant, nosaltres, potser, romandrem entre conformismes i migdiades. Ells, amb la por. Molta por. I això ens agrada...

En tot cas, que recordin que mai serem els vençuts, sinó aquells que canviarem la història recordant els errors del passat. Temps al temps.

11S09

Quatre gats

Esperverat, acollonit, esmaperdut. Així m’he quedat del seguiment efectuat de les eleccions europees durant la setmana triomfal de l’exercit de catalunya. Mentre els Almogàvers trinxaven, aquesta vegada Roma -sí Pou, era Roma-, aquí es mantenia un absolut silenci sobre les eleccions europees.

I no perquè Catalunya is not Spain, que també, sinó perquè Europa cada vegada ens queda més lluny. A més, a mesura que baixem graons de la piràmide estamental forjada per la política econòmica que ens assetja, encara hi trobem més indiferència. Per cert, a les Espanyes estaven distrets amb els vestits d’en Camps. Quin nivell!

Però posem-nos seriosos, qui serà el culpable de la gran indeferència/abstensió? Dels polítics? Dels ciutadans? Del projecte d’Europa? Del model democràtic? Malauradament, ningú serà incapaç d’efectuar la més mínima autocrítica ni raonament seré i acurat que es mereixeria aquesta qüestió.

Espanya país de la faràndula allà on existeixi és hora que innovi. Calen propostes trencadores. Repassem les més popularment acceptades, com els escons lliures. Volem que s’acabi la incertesa de què carai passa amb els nostres vots en blanc. Cal que els vots en blanc computin a l’hora de fer el repartiment d’escons segons la mal anomenada Llei D’Hondth i esdevinguin un avís per la classe política. Volem veure globus de color blanc assentats en la poltrona, com a càstig per a la classe política. Altres mesures per incentivar el vot podrien ser les reclamades llistes obertes, perquè així tots i totes ens podem entretenir cercant al google l’historial dels personatges, per acabar col·locant creuetes com si fos una travessa. I sobretot, que es puguin restar vots! Qui no ha pensat alguna vegada, aquest xixarel·lo és un incendiari impresentable! ( records al Sr. Alejo Vidal)

Per altra banda, que més bonic que quant vagis a votar et donin un número per a participar en un mega, hiper, sònic ( si no es planteja amb aquest registre lingüístic, no tindrà èxit) sorteig . La pela és la pela. Com més vots, més diners per a repartir pel premi de la grossa... I si fóssim, un país com el del company Berlusconi, -Déu no vulgui- m’atreviria a proposar descomptes fiscals dels tributs cedits als ents locals.

Això sí, tota mesura ha de passar, per introduir botifarres i un bon got de vi de bon matí, i pastes i cafè per desprès de la migdiada, per tots aquells valents que dipositin la papereta, sobretot sense el DNI, dins la urna. Ja sabem que, amb la panxa plena, tot es veu d’un altre color! I de ben segur que, com a mínim, els estimables vots dels avis i àvies augmentaria en escreix.

Tranquils companys, tot està previst, els catalans estem acostumats a fer números. Tot això es pagaria amb l’aportació del 1% del pressupost que destinin els partits polítics en les campanyes electorals.

Ha arribat l’hora senyors polítics. Pensin, rumiïn, facin tiberis a costa de nostra esquena, el que vulguin, però tinguin clar que, ADAPTACIÓ O EXTINCIÓ...I no tinc gaire clar de quin camí emprendrem... Hi ha gent molt rara en aquest món.

Prohibit el pas, propietat privada

Amb la església hem topat, o el que és el mateix, amb els petrodòlars i els drets inherents a la propietat privada. Així de clar, així de trist, així de real. Però, quin és el límit al dret constitucional a la propietat privada?

Algú pot gaudir d’una finca catalogada, i en principi protegida, per un PEIN o PNIN sense límits? És a dir, en perjudici de tercers, o el que és el mateix, en contra de les 20.000 persones que van signar a favor de la protecció del paratge natural Pinya de Rosa? Es pot decidir unilateralment vallar la totalitat del perímetre de la finca i/o efectuar un desbrossament que podria ser exemplar en una finca privada on s’hi pretengués efectuar una explotació forestal i/o una tallada d’aclarida, però mai per una finca protegida per mil i una figures jurídiques?

Com sempre, tot i els matisos que poden existir en les respostes de les diferents qüestions plantejades, aquestes ens porten a la conclusió, una altra vegada, i ja en són unes quantes, que hem fet el préssec.

Així de clar, així de català, així de passarells. És ara, i no abans, que alguns se n’adonen del fatal error de no haver exercitat el dret de tempteig i retracte que disposava la Generalitat de Catalunya per comprar el paratge natural amb les mateixes condicions de qualsevol ofertant que realitzés una proposta de compra. La prova d’això, novament, el silenci de la totalitat dels partits polítics blanencs.

La inconsciència tranquil·la. Aquest és l’estat anímic dels nostres representants polítics. Cap s’ha postulat sobre l’afer, perquè, o bé per còmplices, o bé com autors materials, tots esdevenen directament responsables del gran disbarat. Uns perquè governen a Blanes, els altres perquè governen a la Generalitat, els de més a l’esquerra perquè formen coalició amb els governants, els que prenen decisions segons els rendiments electorals que a més han esdevingut marca blanca dels primers, i els últims, perquè s’autoexclouen ells mateixos, al donar prioritats a qüestions més importants com la unidad de españa. Gràcies a tots per fer-ho possible!

Gràcies de tot cor, i en especial a l’Il·lustre conseller Sr. Nadal. Una altra perla per afegir al seu dilatat currículum, però no pateixi, fins a la propera, que aquí ningú mai assumeix responsabilitats. Com sempre, els de baix, cornuts i pagant el beure. Així s’aguanta el país. Quins collons!

Tradicions inaudites

No, aquest any no. Si esperàveu un article sobre la festa nacional de Catalunya que avui tots celebrem, haureu d’accedir a l’article de l’any passat. La veritat sempre per endavant. Tampoc parlarem de llibres donat que, seguint el savi consell del gran mestre, de llibres se’n compren durant tot l’any excepte per Sant Jordi. Queda dit.

Comentarem però, una realitat empírica de la cultura catalana reconvertida en teoria filosòfica, de la qual, com a mínim, un gran amic, funcionari per cert, n’és el propulsor.

Penseu el que volgueu, com sempre, però mai podré arribar entendre l’obsessió humana per petonejar-se en determinats àmbits i situacions amb l’única finalitat de complir el protocol.

A veure, per què carai, la gent s’ha de petonejar quan fa molt que no es veu, o per felicitar un aniversari, o quant s’està de marxa en qualsevol pub/discoteca a les fosques, o desprès de regalar el llibre i la rosa de torn, i en canvi, si amb aquella persona coincideixes sovint o simplement vas al cinema en comptes d’anar a fer el pardal en un pub, no es fa el mateix ? Va, home va!

Qui no ha sigut víctima de la crueltat de ser crivellat a petons un dissabte nit en qualsevol pub/discoteca, i l’endemà, observar amb perplexitat, com les vint-i-tres persones que t’havien petonejat la nit anterior, en prou feines mouen el cap en veure’t pel mercat de Tordera fen el tafaner?

Com diria l’amic Mikimoto, això només ens passa als catalanets? O bé, aquesta tradició ens ve importada per alguna de les “civilitzacions” que en algun moment de la història s’han sentit encuriosides per esvalotar el galliner del nostre país, i com el qui no vol la cosa trinxar uns quants avantpassats i enfonsar quatre parets?

En qualsevol cas, digne d’estudi per la Generalitat, una institució amb experiència consagrada en l’elaboració d’estudis d’aquesta magnitud. Tranquils, ja ens en guardarem de demanar-li’s el 3%.

En tot cas, companys, una miqueta de compromís amb aquesta societat, i cap a trencar tòpics. Petoneja i petoneja tant com vulguis, però amb continuïtat, que sinó mareja! Deixeu-se de punyetes, i si avui petonejes, demà també, i qui dia passa any empeny.

Carpe diem companys, carpe diem!

De potes enlaire...

... i per molts anys! Aquest ha resultat ser el panorama de la vila dels grans projectes, mai consumats, durant les anomenades vacances de setmana santa, altrament conegudes com la gran estafa del calendari laboral pels quatre tristos dies festius concedits pel Molt Honorable calendari laboral. Sí, quatre dies i no cinc. No tothom té el privilegi (?) de viure i treballar a la gran Meca del turisme i gaudir del dia de la Nostra Mare de Déu del Vilar, reconvertida, des de fa un bon grapat d’anys, en Rocío.

Doncs sí. Amb la temporada turística batejada, la crua realitat de la Meca turística del turisme familiar era totalment desoladora. D’acord, desoladora per aquells il·lusos que encara es pensen que la temporada turística a la Meca del turisme familiar comença amb la setmana santa i s’allarga fins a mitjans d’octubre, quan en realitat, tot blanenc que trepitgi normalment el poble amb espardenyes o xiruques, coneix del cert, que aquí la temporada són quatre setmanes, i gràcies.

Així doncs, carrer Ample i part del Muralla rebentats i guarnits amb taulons, tubs i valles. Si ens acostàvem al passeig, per sort, la Joana, aquell quillat del qual mig poble li va robar els “xalecos”, boies, navegadors i tot el que fos desmuntable, havia estat desmentallat, un parell de setmanes abans. Això sí, la sorra de la platja cerca-la pel Maresme quan agafes el trenet de la costa, i del passeig, mini passeig, passera o corriol, digueu-li com preferiu, o creieu més oportú, ja en sabeu la història, la mar el va esborrar del mapa en bona part del seu tram, junt amb el gran carril bici, l’aparcament a primera línia de mar, i el carril de circulació de vehicles, i encara s’hi està treballant (?) perquè els dies dels focs, compte, tots firmes, “palabras mayores”, gràcies a la política del maquillatge s’ha de disposar d’un metre de passeig i s’hi pugui encabir, si més no, uns quants milers de persones(?) per fer “oooooooooh”. Made in Blanes i amb denominació d’origen.

D’aquesta manera, els propers anys, es presenten empantanegats amb mil i una obres, que afectaran a unes teòricament complicades temporades turístiques, degut, en part, en l’anomenat temps de crisi, que fa possible que tothom disposi de tema de conversa i que, al mateix temps, els centres comercials rebentin de gent, com a mínim, passejant.

Així doncs, si repassem els projectes d’obres pendents d’executar en la vila dels projectes, el panorama fa esgarrifar... A veure, recompte, el Projecte definitiu del passeig capitanejat pel Ministerio de Costas, el Projecte de reurbanització i millora del barri de s’Abanell sota la tutela de la poltrona blanenca, la reforma del Port Pesquer de Blanes ja aprovada inicialment per l’Ajuntament, l’ampliació de l’aparcament sotsterrani del centre i la construcció de l’aparcament a la plaça Onze de Setembre, i tot això, sense oblidar les reformes i obres previstes pel Plan Zapatero, reconegudes pels panells de grans dimensions que el Real Decreto obliga a col·locar en un punt primordial proper a l’execució de les obres. I sense menysprear, el projecte insigne de Blanes, el gran projecte Isozaki.

I tot això, sense perdre la denominació Meca del turisme familiar, és a dir, xalet/apartament “seixantero” de segona residència de la corona metropolitana barcelonina. Tota una assegurança de butxaques plenes i mans foradades, oi?

Que nostra Mare de Déu del Vilar agafi ben confessats a comerciants i restauradors. Amén.

El seny no els ha fet traïdors

Doncs sí, demostració de seny i d’estratègia, en ple barri de Sants, dels estudiants anti-Bolonya que posen en entredit l’espectacular desplegament de cossos de seguretat per les Rambles que havien acordat els nous responsables d’aquests.

Els estudiants, aquell col·lectiu que no està lligat, encara, ni de mans i peus, amb bancs, empreses, favors ni interessos ocults, esdevenen l’aire net de la societat. Això, els permet realitzar una crítica senzilla i honesta de tot allò que els envolta. Cap més col·lectiu és capaç d’impregnar-se d’uns sentiments i valors tant sincers com els dels estudiants, i molt menys donen el seu braç a tòrcer fàcilment.

Tot i el menyspreu general que desprenen els estudiants en la gran majoria de la resta de la societat, tutelada per les grans masses informatives, controlades totes elles per ferotges grups empresarials, aquesta vegada se’ls ha valorat de diferent manera. Suposo que, les batusses de la setmana passada, sense solta ni volta, protagonitzades pels anomenats anti-avalots contra periodistes amb el braçalet de la Creu Roja, i tot “quisqui” que gosés penetrar en “territorio comanche policial”, ha fet quallar un missatge d’alerta sobre l’anomenada “única policia nascuda en democràcia” que actualment estem formant a l’acadèmia.

Les imatges que, per sort, tots hem vist – si no hem tancat els ulls o em mirat al gat com miolava, clar- ens han mostrat la praxis de la batuda, cop de porra i a terra! I un cop a terra, si passo pel costat, plantofada de peu amb les botes noves, que per alguna cosa les portem. Delictes tots aquests, que malauradament quedaran arxivats per la impossibilitat tècnica d’identificar els responsables dels actes que s’extralimitaren, atès que, coneixedors del que anaven a protagonitzar, és a dir amb traïdoria, prou es cuidaden d’amagar degudament la identificació del famós TIP. I cap a repartir, que tenim feina!


Prou són els episodis que han sortit darrerament a la llum pública, i molts més, els que mai arribem d’assabentar-nos, en els quals, els cossos de seguretat catalans queden ben retratats. Segurament, per manca de formació, per les presses polítiques a realitzar un desplegament irreal el més aviat possible i per les convalidacions ràpides d’agents d’altres cossos realitzades amb celeritat inaudita.

L’únic que aprenen a l’acadèmia són les paraula jerarquia i autoritat. Respecte absolut, fins i tot, podríem dir atemorits amb els superiors, que els analitzen amb lupa durant un curt interval de temps en els quals realitzen curtes classes d’aprenentatge. Classes de vint-i-cinc futurs agents, per tant no massificades, no com en altres àmbits, on la manca d’estudis universitaris entre els elegits, que recordem que ja han entrat a l’acadèmia brilla per la seva absoluta absència. Digne d’estudi tot plegat, sobretot quan em comenten, que la nova fornada que actualment està a l’acadèmia, de 50 futurs agents únicament 2 tenen estudis superiors, i s’ha de tenir present que d’aquests 50, com a màxim, en tombaran 5. Això se’n diu preparació, gent amb valors i estudis! Sí, senyor.

Un cop passats els vint-i-set tests, proves físiques, acadèmies, entrevistes personals se’ls hi obre la porta de la glòria. Sou garantit per la vida. I quin sou, us preguntareu? Doncs precisament no quatre rals, que si ho comparem, amb el sou que cobraran els futurs llicenciats/diplomats de la societat en els seus primers cinc anys laborals, resulten anecdòtics front aquells que sempre més ens miraran per sobre l’espatlla.

Així doncs, aquests anomenats peluts estudiants reivindiquen un futur d’acord amb la seva formació, en el qual, la seva formació no depengui exclusivament en el poder adquisitiu de cadascú per finalitzar la seva formació acadèmica per mitjà del pagament dels anomenats graus. Mentrestant, els altres, reivindicaran persecució pública sobre les seves actuacions i suplicaran l’impunitat i no responsabilitat dels seus actes, atès que, no són capaços d’aguantar la responsabilitat que implica el normal desenvolupament de la seva feina.

Silenci sepulcral, però seguim esperant...

Després de les grans llevantades que ha sofert el nostre litoral, resulta curiós el silenci sepulcral que han mantingut les administracions alhora d’assumir responsabilitats, tot i que la manca d’accions ha estat a l’ordre del dia. Un bon exemple resulta la inactivitat mantinguda per l’administració catalana, responsable per omissió del deteriorament progressiu del passeig de s’Abanell dintre del seu marc competencial d’actuació.

La desídia mantinguda ha estat gravíssima. Aquest fet ha provocat que els danys del temporal del mes de novembre hagin afectat amb extrema gravetat aquesta zona. Els blanencs encara esperem les aportacions de sorra, que tot i no ser ni molt menys la solució adequada i volguda, l’administració catalana es va comprometre a realitzar al mes de maig, després al juny, i més tard abans de la festa major de l’any passat, tot i que, com és malauradament sabut, mai s’han acabat realitzant.

Producte d’aquesta omissió de l’administració catalana els danys soferts pels temporals dintre del seu àmbit d’actuació han estat extremadament superiors als que s’han produït a l’altra banda del passeig de s’Abanell, fora de l’àmbit d’actuació de l’administració catalana, i on curiosament, sí s’havien adopatat diferents mesures de prevenció.

Davant d’aquesta situació, ens preguntem, qui vetlla pels drets dels blanencs, si tenim en compte que els diferents partits amb representació a l’Ajuntament, fins al moment, no han exigit cap responsabilitat al respecta a l’administració catalana ?

A sant de què

Els calendaris blanencs enguany presenten una malaurada novetat. El dia de Sant Esteve perd el color roig festiu i s’inclina cap el negre del dol. I tot, en memòria de les importants pèrdues materials i econòmiques que va provocar l’històric temporal, i sobretot, en respecte pel neguit viscut per la gent del mar que, durant el llarg, feixux i esgarrifador dia de sant Esteve, van defensar amb cos i ànima les eines, el negoci, i el pa de cada dia.

Dit això, tots sabem que les presses són males conselleres, i més a Blanes, que per desgràcia de tots, tenim a la retina incomptables exemples. Per això, anem a pams. Ningú nega la necessitat d’ampliació del port, ni abans del temporal, ni ara. Ara bé, tampoc cal que signem un xec en blanc, i menys als temps que corren, per enllestir un projecte d’impacte ambiental amb la coneguda fòrmula del pim-pam-pum, o del barrim-barram que sembla que ha estat la fórmula utilitzada.

D’aquesta manera, des de el passat 16 de gener, dia en que es va publicar el projecte i l'estudi d’impacte ambiental, aquests documents resten a disposició dels ciutadans per la seva consulta, i qui ho desitgi, o més ben dit, el valent que s’hi atreveixi, pot efectuar-hi al·legacions. Caldran llegir prèviament les 1.500 pàgines d’estudis, teories, presumpcions i avisos. L’administració, curant-se en salut i evitant qualsevol debat, i en compliment del seu bonic i estimat principi dels mínims, ens concedeix, el trist i ridícul termini d’un mes per presentar al·legacions.

Un cop més queda palesa la voluntat de les administracions, si tenim en compte que la Llei parla de termini mínim. Fer i desfer a la seva conveniència i necessitat, amparada amb el silenci absolut, la manca d’informacó i solament maquillada, i de cara a la galeria, pel compliment dels requisits merament formals de publicació als butlletins oficials.

No entrarem a valorar, bàsicament per què no en som de tècnics a casa, si a conseqüència del nou espigó, els corrents marins variaran, si la gran massa de posidònia es veuran afectada, si minvarà encara més la sorra de la platja, si les espècies marítimes tocaran el dos, si el penya-segat del convent patirà desprendiments i si aquest caurà al cim de Santa Anna, ara bé, el que resulta innegable, que és un projecte que afectarà paisatgísticament Blanes, i que com totes les obres, aquestes afectaran el seu entorn. Per la qual cosa, aquestes s’han d’efectuar amb la màxima cura, respecte pel medi i amb el menor impacte possible, i més encara en aquest cas, si tenim en compte, que el projecte està aprovat des de el 2004. Per que tot això sigui possible, crec que, sense presses, cal seguir escrupolosament tots els tràmits i realitzar tots i cadascún dels estudis que siguin pertinents amb el temps que s’escaigui.

A sant de què, venen les corredisses ara? Doncs, de Sant Esteve, Sant Esteve, nou patró, a partir d’ara, i per alguns, de la nostre vila. Ah, i sense oblidar l’inestimable ajuda de l’Il·lustre Conseller Nadal, el qual tots recordem pel seu currículum d’errades i desgràcies d’autèntic "prime time", el qual en un afany de protagonisme i d’oportunisme electoral va prometre obrir la calaixera màgica i rescatar el projecte oblidat i inacabat.

A la resta dels blanencs, que deu ens agafi confesats! O el que és el mateix, que el CEAB hi posi seny!

Oficis que es perden i vicis que perduren

Que aixequi la mà qui mai s’ha trobat, estratègicament col·locat, al portal de casa, a la bústia, al garatge, o a la canal l’adhesiu més típic de Catalunya. Que per cert, de moment, no és ni el de la fúria del brau, ni el de la roja, sinó el de “Cerrejería 24 horas”.

Tot i els anys que han passat, i que els panys s’han rovellat, espatllat o rebentat, i ningú ha estat capaç de posar-hi fre. A tort i a dret, i senses gaires miraments, com si acabéssim el seu àlbum de cromos de l’infància, ens recorden que hi són. I fins i tot, hi ha competència per tenir la “pole position” del lloc més visible.

Fins i tot, podem dir que el “cerrejero” de tota la vida ha marcat tendència, i els cartells de “ Se limpian parcelas” penetra en força cap a les nostres tradicions.

Mentrestant, els del passeig de dintre, a dalt de la poltrona, amb ulls clucs. Això sí, dia sí, dia també, et repetiran com un lloro que han legislat, derogat, refosat fins a quatre normatives diferents en relació a la publicitats i els cartells d’informació. Però, com sempre, ens trobarem amb que els del carrer Jaume I, ulls clucs, i qui dia passa, any empeny.

Un punt i a part, es mereixen els punts d’informació distribuïts per arreu del nostre nucli urbà, aptes per entitats i ciutadans per col·locar-hi qualsevol tipus de publicitat. Punt vital per la participació de la ciutadania als actes organitzats per les entitats.

Per què no es denúncia a aquelles empreses privades amb un evident ànim de lucre que empastifen i tenen el monopoli absolut d’aquets plafons?

Però, com que tota porta té pany, i tot pany necessita d’un bon manyà, tota normativa necessita d’un bon polític/ técnic legislador, i sobretot, la voluntat d’uns altres per executar-ho, perquè sinó tot acaba sent fum, fum, fum.

Fer dissabte

Avui, ens hem aixecat de bon matí, amb moltes lleganyes, s’ha de dir, però amb la notícia eternament promesa i esperada per molts. La caiguda del “carrer de la vergonya”. Doncs sí, sembla que finalment el carrer de terra famós per la densitat de caques de gos per metre quadrat, que tant advertia en Celestino des de l’oposició, el dels retrovisors penjats de bon matí, víctimes del turisme de borratxera, i el de les pixades d’animals de quatre potes té els dies comptats.

De moment, l’Ajuntament ha encomanat la redacció de l'avantprojecte d'ordenació i reurbanització de la zona turística dels Pins amb l’objectiu de fer una “remodelació integral”. No sabem si finalment serà integral, light o bio, però sembla que definitivament és vol agafar el brau per les banyes. Esperem que l’avantprojecte no faci la mateixa fi que les mil i una propostes per l’Illa de Blanes.

Sembla que enrera quedaran les polítiques de maquillatge, però potser fem tard. Cada estiu són més els locals que reixes avall donen l’esquena a la temporada turística d’estiu de Blanes que, desenganyem-nos, dura a molt estirar tres setmanes. El primer cap de setmana de focs llancem el “chupinazo”, però a partir de la segona setmana d’agost, busca’ls.

Estem doncs, davant un projecte que pot ser vital per revitalitzar la mort enunciada d’un model turístic. Perquè, siguem clars, portem uns anys reclamant, i fins i tot incentivant, l’inversió del sector turístic a Blanes, amb un resultat discutible. I no és per menys. Qui és el pinxo que li fot morterada de calés sobre la taula si la urbanització és un nyap, i el model resta anclat en el dels anys seixanta, i on els serveis ofertats brillen per la seva absència o resulten del tot insuficients.

No cal anar molt lluny per trobar un bon referent. Santa Susanna s’ha fet seu el “de la merda en fan campanes”, i del no res, ha construït, amb criteri, un model turístic integrat, convertint-se amb pal de paller de la zona. Que n'aprengui'n!

La lluita silenciada

Algú va dir que l'opi de la societat era el futbol. Que aquest espectacle esdevenia un referent de masses capaç de seduir a tots els sectors, i l'únic capaç de desactivar els vells mecanismes d'identificació i participació dels ciutadans amb la societat.
Així, la vella formula d'admirar i desitjar ser allò que ven, allò que t'insinuen dia i nit, ha acabat per imposar-se, creant ídols-herois del no res, intentant la dominació dels eterns lluitadors socials.

Dintre d'aquest món esquerp, desorganitzat i desolador, cada dia són menys els qui gosen remar en direcció contrària, i menys de forma anònima. Avui, Sebastià Salellas, ha marxat de viatge. No hem perdut un rem, sinó una barca, present ens deixa el seu missatge i la seva lluita.

Molts col·lectius trobarem a faltar aquest gran defensor dels drets humans, dels drets dels immigrants, dels moviments socials alternatius i dels drets nacionals manllevats. Tots els seus sentiments, angoixes i consells seran recordats.

Un defensor anònim, amb un gran ressó i respecte dintre dels moviments socials, i gran silenciat pel gran sistema. S'emporta la barca, però entre tots, construirem el futur per recuperar el somni . La lluita pels drets, encara té camí.

Ai,ai,ai que ve Llevant

Doncs, sí! Ja podem exclamar als quatre vents que hem trepitjat merda. Avui, la Mònica Lòpez ens avançava a tots aquells que seguim l’espai del temps a la televisió pública catalana que s’acosta temporal de llevant per divendres i el cap de setmana.

En plena operació de rescat de la sorra perduda que la mare Tordera s’ha cansat d’arrestrar, degut en part a les empreses que xuclen la seva aigua, ens podem trobar amb una altra demostració que el mar reclama, més aviat o més tard, el territori que li pertoca.

Per això cal, primer de tot, creuar els dits i ciri a la verge del Vilar. Tot seguit, sermons i precs per intentar fer miques les previsions. Per què, caram, si després de gratar i triturar a tort i dret, tot un ecosistema per intentar donar alè al sector turístic i enterrar calers i calers del Ministerio, tindria pebrots que per voler tenir solventat aquest problema pels famosos ponts, ara ens trobéssim que tot se n’ha anat en orris. Si fos així, Déu no vulgui, algú assumiria responsabilitats?
Si suposem que el temporal s’ho emporta tot, Sa colomereta inclosa, tindríem més draga o el Ministerio tancaria l’aixeta dels Euros?

Dependre del temps ja és prou fumut, però dependre del Ministerio ja és per llogar-hi cadires. I sinó pregunteu pel sector dels càmpings que han vist amb incredul•litat com s’ha omplert una part de platja i l’altra no. Privilegis que han descriminat entre establiments de primera i establiments de segona. Ara bé, a l’hora de passar per caixa, tots moros. Doncs, déu n’hi do.

Mentrestant, com signaria l’Il•lustre Pere Puig i Llensa sols ens queda demanar la “bonança i celestia dels qui breguen mar enllà”.

Les caravanes de la mort

Ara que sembla que torna a bullir l’olla amb l’aparcament d’autocaravanes, o l’espai habilitat, m’enrecordo del ridícul que va arribar a fer l’anterior govern.
Ja em perdonareu, però parlar “d’espai habilitat” quan simplement van tenir els sants pebrots de col·locar-hi dos tristos rètols, és fer el panoli amb totes les de la llei.
I sense oblidar la gran inauguració.

Sincerament, en cas que el sector turístic cregui que ha d’existir un espai habilitat per autocaravanes a un poble turístic com Blanes, jo tinc els meus dubtes, s’ha de fer com Déu mana, o almenys amb uns mínims.
Primer de tot, s’ha d’enfocar com un servei d’aparcament d’autocaravanes on s’hi permeti pernoctar com a màxim una sola nit. Al mateix temps, s’hauria d’impedir que s’hi puguin treure tota mena d’estris a l’exterior, ja siguin taules, estenedors o el parc infantil del nano.
En segon lloc, s’han de delimitar clarament en parcel·les l’espai on s’ha de col·locar el seu monstre conegut popularment com a Camper. Seguidament, aquest espai ha d’oferir serveis com l’accés a la càrrega d’aigua potable, previ pagament d’una quota, servei de descàrrega d’aigües grises, i evidentment el producte estrella la descàrrega de les aigües del wàter químic, ja sigui amb el conegut carretó, o bé amb una cloaca adaptada a l’efecte. Important seria, com a mínim disposar de vigilància per videocàmares, i tampoc faria nosa, una mica d’ombra i alguna màquina de snacks i begudes.

I, per si no ha quedat clar, amb un gran rètol que indiqui PREU ABONAR: 15 €. Cal tenir en compte que una nit de càmping, dues persones, una autocaravana, amb parcel·la de 60-80 metres, passa dels 35 € a un càmping estàndard, sense grans excentricitats.
Així, si parléssim d’un espai com el que hem descrit, llavors ja podríem parlar d’un adequat espai habilitat.

La següent problemàtica rau en el lloc d’ubicació d’aquest. Jo no en tinc cap dubte, aquest ha d’estar a les afores, lluny del passeig i de la platja. Si convé, els hi fem una parada d’autobús i oficina d’informació al costat i si volen visitar el centre, pagui transports Pujol o camini que és bo per a la salut.

Perquè senyors hem de recordar que a Blanes, poble en principi turístic, habilitar una zona al costat de la platja no té cap sentit, i menys si el poble que disposa de més d’una dotzena de càmpings que, paguen religiosament els seus impostos, i romanen oberts gairebé tot l’any, esperen en candeletes l’arribada de clients. Diferent seria que Blanes no disposés de cap càmping, però com no és el cas...
A més, els autocaravanistes reclamen aquestes zones sota l’excusa que si volen donar un cop d’ull a Blanes, per observar si és el poble adequat per passar-hi les vacances, o com a mínim un dies, aquests han de pagar un dia de càmping, i per tant, reclamen un lloc on puguin aparcar el mort , per fer-hi un cop d’ull.

Tampoc cal enganyar-nos. La gran majoria d’autocaravanistes, els podem definir com uns autèntics yuppies que no volen perdre l’esperit hippie que amb el temps han anat perdent. Que si aire acondicionat, grans dipòsits d’aigua, grans compartiments (fins i tot els hi cap motocicletes o quads!), televisió amb parabòlica, escalfadors d’aigües...
Tot uns senyors que pensen anar de vacances sense gastar-se un ral. Aquells que porten els grans compartiments de la Duccatto a punt de rebentar amb tota mena de menjar, begudes i estris, que com a molt, anirant a sopar un dia de forquilla i ganivet, per caprici.

A més, com el cargol, viuran reclutats dintre de la seva cova, renunciant a l’esperit campista de relació amb veïns i treballadors. Però, ja som prou grans, per conèixer com són la gran majoria d’autocaravanistes, molt pitjor que els massacrats “motxillerus”.

Així doncs, aquí queda la meva proposta. Una proposta que recull les seves preocupacions i necessitats, però alhora manté un respecte absolut envers a uns empresaris blanencs estomacats per totes bandes que veuen com el turisme de fireta made in Blanes s’està morint...

Catalans per un dia

"Sant Jordi is different". El que no aconsegueixen els sentiments, ni les arrels ho aconsegueix la pela. 23 d’abril és símbol de senyeres al carrer a tort i dret, i no a l’armari com de costum. Gentada als carrers, aprofitant el bon temps d’abril, en cerca i captura de la tradició. Llibres i roses, competeixen per ser l’autèntic best seller del dia. Per cert, senyeres i estelades sense aldarulls. Ja ho diuen alguns, “no deu ser pas veritat...”

Per un dia tots ens sentim catalans. Tothom treu pit de senyera, de rosa i de llibres. Els llibreters els primers. Senyera sota els llibres i vinga, tones de llibres sobre la taula. El fet que el llibreter no tingui més d’una dotzena de llibres en català en tota la pila, és anecdòtic i no importa. El llibreter et contestarà: “ xato que tinc la senyera, eh!

Els gremi dels floristes, i els aficionats que s’hi afegeixen, també en són protagonistes. Els primers també volen fer gala de sentiments. Tant els importa que en tot l’any no parlin català, i reneguin mil bisbes quan els hi arriba una comunicació de l’administració en català. Aquest dia, tot s’hi val, les disfresses també, i més si recorden que St Jordi i Tots Sants els assegura al pa a taula de tot l’any.

Pel que fa als aficionats, aquells que podríem anomenar bolets de primavera, entitats que d’un dia per l’altre sorgeixen, altres que reneixen,(records als del PSUC VIU) estudiants que s’ajunten, intenten sumar-se a la festa. Tothom vol treure-hi pessic i potser és aquesta la salsa que va viure St Jordi.

Els últims que s’han volgut afegir-s’hi a la festa, sense haver-los convidat, són els pastissers. Aquests sí que són uns mestres i podem dir que de la merda en fan campanes, o el que és el mateix, sí tortell de reis, bunyols de quaresma, coca de llardons, coca de st Joan, torrons, i ara pastissets de St Jordi. Això es diu conscienciació nacional.

Quatre ratlles mal pintades, sobre la crema cremada i qui dia passa any empeny. Tant li fot que les dependentes la resta de l’any et mirin malament si els demanes català o fan veure que no t’entenen -Jovenets/es de setze anys, no penseu pas!- Avui és avui i demà, ja ho veurem.

El que importa és ser català, com a mínim, un cop l’any. Qüestió de “cupos” o complir expedient, en funció del registre que més ens agradi, que queda complert, i amb nota, regalant la rosa o un llibre que com a molt, tindrà la missió d’atrapar la pols de la casa, tot impedint que campi com si estigués a casa els sogres.
Introduir l’onze de setembre ja resulta massa agosarat. A més, l’onze de setembre no és el dia que van caure les torres bessones? què t’empatolles amb el que va passar el 1714?

Des d’aquí reclamo als polítics que s’omplen la boca de catalanitat, com tots els altes que s’omplen la butxaca gràcies aquesta tradició, la recuperació de St Jordi com dia festiu. Ja sabem que, qui perd els orígens per la identitat. Naltros, no l’hem perduda, sinó que l’hem renunciada, i al pas que anem, els orígens, seran els següents. I, com va posar de moda un diari en to sarcàstic, acabo dient: VISC (a) Catalunya!

Molt de gust

Mai he arribat a entendre l’obsessió d’alguns en convertir les converses en empalagoses, repetint airosament termes com el tant apreciat per uns, i odiat per altres, “molt de gust” Frustracions i pors es disfressen en una ornamentació que resulta ser del tot irreal i irrellevant.

Els nostres sentits l’identifiquen com un intrús. Alerta roja decretada. Primer, repassada de dalt a baix de l’estrany individu i li busquem antecedents. Error, continuem amb els dubtes. Li dec calers? -pregunta obligada de manera interna-, un amor? No! Que aquest s’afeita. Doncs, així què vol?.

Segon i últim punt. Tornar-li la pilota amb un “ el plaer és meu”. Ara la pilota torna a estar al seu teulat. Somriure, confiança i l’eterna pregunta per què això mai t’ho dirà una mossa? Deu ser que l’hipersonicmegasurrealisme va néixer, i morir, amb Dalí...

Doncs amb aquestes sensacions se’m presenta la Ministra de Defensa. “Manden firmes”, mirada penetrant i un “viva” amb pit i collons, vaja, com Deu mana.És hora que algú posi aigua al vi, i faci reflexionar a la societat sobre les (in)capacitats dels presidents alhora de formar governs.

La gran pregunta. Per què es valoren més els mèrits personals que els coneixements tècnics? A ningú, ni el mateix Gegant del Pi, posaria al capdavant d’un departament informàtic a un jardiner, ni un bomber fent de pagès, ni un funcionari intentant fer de fuster. Així, per què carai, els presidents del govern, es passen literalment per allò que no sona, els coneixements tècnics que pugui tenir el polític en qüestió, i el col•loca en un ministeri, o conselleria, o regidoria, que no sap ni per on començar?

La gran excusa, que alhora exerceix de gran mentida, és que el polític s’ha d’envoltar de bons tècnics. I que són aquests, i no uns altres, qui l’han d’assessorar. Per tant, si seguim les seves predicacions què hem de pensar? que només són uns titelles en mans d’uns tècnics? No, que els hi agrada tocar cuixa, i que això és com una festa, en la qual només es convida aquells amb qui saps que, portaran més rauxa a sobre, o aquells que mai t’arribaran a fer ombra, i que per tant, tu president, com a líder espiritual, seràs l’amo i senyor de la nit, i potser del dia...

Ni formacions, ni coneixements tècnics, per tant, semblen rellevants. Així, la Ministra Chacón, ei, com molts altres abans, exercint de Ministra de Defensa, amb uns coneixements nuls sobre aquesta àrea. Us enrecordeu del ministre Borrell? (jo sempre quan passo pels peatges de la C –32) Ministre de Defensa sense haver fet la mili! Això sí que era ser insubmís!

Perquè senyors la notícia no ha ser que una dona arriba, per fí, a ser Ministra de Defensa, sinó, preguntar-nos si els/les Ministres tenen els coneixements teòrics, tècnics i l’experiència adequada per exercir el càrrec? I la gran pregunta; Què guanya Catalunya de Chacón amb el Ministeri de Defensa?

La feina de debò, ja està feta. El pas d’una cartera petita recent inventada a una que diuen que té molt de poder i moltes teranyines. El següent pas serà proposar-la ser presidenta de l’estat Espanyol. Pas a pas i sense trencadisses. Però, psssss, no ho diguis a ningú, que aquest és l’objectiu de ZP, i que amb molt de gust, segur que hi treballarà.

Emergència Nacional?

De copes

Es poden contar amb els dits de la mà esquerra els locals d’oci nocturn ubicats al centre que continuen en dansa. Aquest fet és producte de la conscienciació veïnal, de la cultura en contra del soroll i els estereotips que rodegen l’oci nocturn que s’ha impregnat dintre els valors quotidians, i Blanes no és la excepció.

Aquest fet ha provocat a la nostra vila una separació gens despreciable entre l’espai d’oci i les llars, solucionant així el vell problema del focus emissor de soroll, però creant-ne un altre tant o més important: El desplaçament. Desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Això, provoca problemes de mobilitat perquè els nostres joves han d’agafar transport privat, per tal d’anar als locals que cada cop més s’allunyen de la població degut a la manca d'oferta de transport públic. Si fins ara Blanes els trobàvem arraconats a la degradada zona turística, ara també els escampen per l’anomenat polígon comercial, perdó, volia dir industrial.

A més, hem de tenir en compte la manca de transport públic durant les nit, perquè desenganyem-nos, l’única alternativa al transport privat es diu taxi, i com les gambes, poques i cares. Per tant, la primera opció pel jovent esdevé el desplaçament amb transport privat. I si, segurament seran molts els qui jugaran al conductor alternatiu, i ja sigui a daus o a les cartes, cada nit la colla trobarà un sacrificat que intentarà adaptar la seva gola de nit a l’aigua sagrada. Per cert, l’aigua no mata, però de gust tampoc...

Malauradament, als temps que mal vivim, molt més seran els que destil·lat amunt, destil·lat avall, brindaran per l’homenatge setmanal al fetge, fins que toquin les 6 del matí, hora de baixada de persianes. Aquesta ampliació horària és gràcies a l’entrada en vigor de la nova Ordre d’Horaris a mitjans de l’any passat, que ha solventat la problemàtica del transport públic a les grans ciutats, ja que coincideix la sortida dels joves de les discoteques amb l’engegada de motors del transport públic.
A més, a les 6 del matí, el sector de la restauració, pencaries com ningú, esperen impacients servir els primers cafès i croissants, i algun Gelocatil, tot evitant aquelles grans xerrades que mai s’acaben després d’haver tancat el local de moda de la temporada sota el balcó d’aquell veí que intenta planxar l’orella.

Una ciutat com Blanes ha de disposar d’un transport públic urbà disponible com a mínim els dissabtes a la nit. Un servei d’autobús que cada hora, a partir de mitja nit fins que tanquin els xiringuitos connecti el centre, els diferents barris i la zona on es troben els locals d’oci nocturn. Connectar-ho amb les poblacions del costat, ho deixarem per més tard, per la carta dels reis de l’any vinent. Si Déu vol, esclar...

De fet, va haver-hi un intent, tímid, d’engegar el bus de nit. Però més aviat es va crear per complir expedient, sense creure-s’ho, sense haver fet un mínim de propaganda, ni tríptics a instituts, ni mitjans, cap informació al centre juvenil... ens van voler demostrar que no era necessari, que no és rendible, que és molt millor gastar-se aquests diners en...( si seguís seria demagog, oi?) . Mentrestant a Roses i Empuriabrava, unides i conscienciades per mitjà d'un bus i gratuït. Que soni l'himne, fora barretines i que n'aprenguin!

Hem passat d’un model dels locals al costat de casa, amb els seus ets i uts, a un altre model, que si bé soluciona els problemes del primer, en crea de nous, i fins i tot de més remi solució.
Per tant, esdevé clau, i necessari, una redefinició de la plantilla de ciutats que volem. Esdevé per tant, imprescindible un pacte per a la convivència entre veïns, empresaris de l’oci nocturn, administració i usuaris, per tal que els locals puguin obrir als baixos de sota casa, garantint unes bones condicions acústiques i de seguretat, sense destapar els recels de veïns, però alhora molt conscients tots plegats que amb la boca tancada no entren mosques. I jo de veritat, prefereixo que mon fill es foti de nassos, trompa perdut, a l’escala de casa.

L’absurditat de la fotografia

Ens ha tocat viure a la coneguda era digital. Un món on tothom va de bòlit, on l’objectiu únic i exclusiu és el triomf personal, i la voluntat de viure entre feixos d’escriptures i andròmines exclusives.

Tot i això, mai he entès l’obsessió, podríem anomenar-la obscena i malaltissa, per la captació desmesurada d’imatges sense solta ni volta. Ens hem acostumat en comptes de viure i disfrutar aquells instants que ens brinda la vida amb el màxim esplendor, els decidim viure’ls mermats, observant el pas del temps per una trista pantallella. Això sí, sempre més tindrem immortalitzat el precís moment d’arribada a taula del pastís del desè aniversari, així com el l’encesa de les espelmes, la primera queixalada d’algú, l’intent sense èxit d’apagar la totalitat d’espelmes i finalment el primer tall.

En els darrers temps, amb la digitalització de les fotografies aquest efecte s’ha descontrolat. Qui no ha anat de viatge hi ha començat a prendre instantànies de qualsevol objecte, per ridícul que sigui, monument o carrer? Quantes vegades heu fet la fotografia sense saber què era realment allò? Desconeixent evidentment l’origen el significat, la llegenda o història que aquell “atractiu” arrossega a les seves espatlles.

A més, moltes d’aquestes fotografies les podem trobar circulant per internet. Cert és, que tenir el teu careto al costat del Big Ben fa gràcia, però una fotografia torta del Big-ben, sense que hi surtin les teves lleganyes, i amb gota d’aigua inclosa a l’objectiu resulta bastant absurd.

Després arribaran a casa, i ens explicaran les mil maravelles de l’indret, obviant que, entretinguts amb la maquineta i la seva pantalleta d’unes quantes polzades, li han passat desapercebudes un bon grapat de coses. Però, un moment, cal aturar-se i pensar amb la figura del màrtir.

Que seria aquell o aquella, innocent, que s’autoexclou de la convivència i decideix immortalitzar aquell moment que, encara que ell hi sigui present en cos i ànima, mai més s’enrecordarà que l’ha viscut. Com tots els automecanismes, pitjarà el botó innumerables vegades i realitzarà fotografies a tort i dret, i del revés si convé, tot cercant, no ho oblidem, la seva pròpia felicitat. O per què creieu que un cop presa la fotografia, els nostres sentiments exigeixen observar-la? Tot bon màrtir sap que si la fotografia surt bé, mai més ningú se’n recordarà d’aquell titella que va fer la fotografia, o si aquest va ser-hi allà present. Ara bé, com la fotografia quedi moguda, hagis retallat algú, el flaix no hagi saltat o t’hagi quedat literalment torta, per sempre més, seràs recordat amb menyspreu i renecs. Així que, amb peus de plom.

Queda dit. Fora bo, que entre tots disfrutèssim cadascú dels bons moments que ens cedeix la vida. Que un bon retrat, cada cert temps i per immortalitzar moments especials és convenient, però de totes, totes, hem de recordar que els records es porten a dins, mentre que les fotografies intenten sobreviure a la pols del darrer prestatge de l’habitació